El regal pendent

I ara, mentre s’espera a la cua per pagar les joguines, davant seu, hi ha uns avis amb els néts.

 Als seus fills, els en falten uns, d’avis.

Malgrat que no els troba a faltar gaire, creu que és força trist no tenir cap foto de quan era petit, i no saber si els seus fills s’hi assemblen a la seva edat.

I el so de les Nadales ensucrades i atemporals, l’han conduït al seu primer record mentre s’espera, i s’ha vist transportat al seient de darrere del cotxe dels seus pares.No va lligat, ni amb cadireta, i es pot moure lliurement. Els pares, parlen davant, mentre empassen carretera. Ell recargola un floc de cabells de la mare entre els seus ditets, una i una altra vegada, i de tant en tant, s’hi apropa, l’olora i el llepa també. Fa olor de xampú i tabac. Ella, sense tombar-se, l’aparta amb un sol gest.

I es veu a ell mateix, petit i sol, i davant seu una carretera, infinita, negre i llarga; i el seu caparró entremig dels dos seients, intentant buscar un buit entre els seus pares, i l’olor i el gust del sabó de la mare, i una mà que l’empeny, i el tira enrere constantment.

Va tastar el carrer just que va aprendre a caminar, des que sortia el sol, fins que es feia de nit. S’estava a casa només a les hores dels àpats, i cada vegada que sentia el seu nom dit en un crit. Després, a taula, la mirada baixa i fixo en el plat.

A l’hora de la migdiada, una altra vegada al carrer. I la vida li feia promeses, i l’enlluernava com els aparadors de les botigues, però no passava res nou per ell.

Hi va haver uns Reis, que per una vegada, van portar-li un regal. Un Escalèxtric que va anar a parar a l’altell al cap de res, sense haver pogut ni estrenar-lo. També tingué un Aquari, que va fabricar-se solet, a falta de regals d’aniversari. Amb peixets de mentida, i l’aigua pintada de blaus de tots els tons, pedres que recollia del parc, i algues que va fer amb molsa. Tot, ho havia construït ell, mig a les fosques, les estonetes abans d’allitar-se.

Va desaparèixer també l’Aquari, un dia en arribar a casa, i va tastar per primer cop, la sensació de no poder empassar la pena, que s’havia convertit tot d’una, en un nus de filferro dins del coll.

I als veïns, la seva finestra amb les cortines tan ben brodades, els semblava que eren la família perfecta; i les veïnes el veien créixer, i ell notava la tendresa i també el dubte en la mirada, i somreia i desitjava bon dia, i elles sempre recordaven el seu nom, i li regiraven els cabells, o li guardaven un trosset de pastís d’algun aniversari.

Primer va venir xutar la pilota, les bales de vidre i les bicicletes; més tard tramar alguna cosa, i posar-se a córrer just després. Un matí, es va atrevir a travessar el carrer, cap al costat més fosc del barri; i va tastar una mica la vida d’aire gitano, i més tard, va cremar algun cotxe també. Mai ningú no va robar-li, però tampoc no ho feu mai ell.

Van anar passant els anys, i van arribar les tardes al parc, els gossos d’ullals fàcils, i les closques de pipes, caient inacabables sobre els peus.

I evitava afrontar la vida, volant sobre una moto, amb la velocitat liquada a les venes, i repicant-li com un martell, a les pupil·les, i al cervell.

Els de l’escola avisaren als pares, perquè faltava a classe, i tampoc no es comportava bé.

Ningú sabia que a casa seva, volaven les sabatilles. Ni com es transformava la seva mare, quan li brillava la mirada, i els seus llavis es corbaven cap amunt, ensenyant una mica les dents; en un somriure que no era un somriure, sinó quelcom molt més cruel; perquè hi ha somriures que són mossegades, i deixen de per vida, un dany profund en l’ànima, més que en la pell.

Començava per ell, llavors, la tensa espera. Un, dos, tres, o fins a cinc dies, sense que fessin, ni diguessin res. De vegades podia passar fins a una setmana, i ell serrava les dents, sempre amb l’alè a mig retenir; tement, esperant, sense saber en quin moment arribarien les bufetades; a qualsevol hora, tant se val si feia diversos dies, o si ja s’estava portant bé. Tant era si hi havia motiu; i tant era, també si ningú recordava el perquè.

Fins que arribava el final, que gairebé anhelava. Plovien per tot arreu cops que venien de mans que no eren mans; semblaven un catàleg d’aquella paraulota que havia après amb la lletra “P”, i que venien d’uns dits tan grossos, que feien xiular l’aire, i gelar la sang, i oblidar-se de tot, mentre ell resava per dintre, perquè aquest cop s’acabés aviat.

Quina meravella el temps, que ha esborrat tots els cops, del seu cos i de la seva ment. Però li ha deixat el record de com brillava la sivella del cinturó; i de caure en les rajoles fredes aquella tarda d’estiu al poble, i entreveure les cames de la seva àvia just abans de tancar els ulls, amb una variu rebentada d´un cop de fuet quan s´hi va voler interposar; i que el darrer que va sentir, va ser la frase: “Para, que un día nos lo matas “; fins que la foscor va venir a ell.

Mai van dir-li res, ni ningú el va defensar.

I de cop, va créixer i va fer del no-res un metre vuitanta. Es va llevar un matí, després d’unes febres, i hi havia un pam de marge des dels pantalons que ara li arribaven als turmells, fins a la sola dels seus peus.

Li bullia la sang sota l’antiga pell de xai, que de tan dura que s’havia fet ara, tenia esquerdes i escames que li recordaven una malla feta de sorra, però que sota l’aigua, adquirien la textura d’un peix.

Sort de l’aigua… Fou el seu refugi, i la seva salvació. Quin silenci, i quina pau, hi trobava a dins de l’aigua. Quan s’hi submergia, aconseguia aturar el món.

I aquell dia, la mà alçada va quedar paralitzada en l’instant en què els seus ulls foscos, van retar per fi (a mort si calgués) el blau fred i intens que ara li quedava gairebé a la seva altura, només uns centímetres per sobre d’ell.

Va saber llavors que va guanyar-lo, i també li va semblar percebre cert alleujament. El pare no va dir res, però mai va tornar a tocar-lo.

I al cap dels anys, ell mateix va anar descobrint una infància completament diferent; plena de rialles, contes i bigotis fets de nata i xocolata, i d’ulls humits no per la pena, sinó per l’emoció de la nit de Reis. Amb els seus dits enormes i rudes, aprengué a acariciar les manetes dels seus menuts, que seien a darrere al cotxe, quan s’aturaven perquè el semàfor era vermell.

Quin descans, quan va entendre que MAI no seria com ho foren els seus pares, i que en canvi, SI en podria protegir als nens.

Algú li toca l’esquena suaument, i s’adona que no hi ha cua. La caixera té un somriure franc i net; té el perfum dels torrons, prunes al forn i Bones Festes, i el retorna al món present.

Regira la cartera, i la veu li tremola lleugerament. La pena es transforma en triomf, i se sent a ell mateix, pronunciar unes paraules, que tenia molt endins.

“Aquest regal és per mi… Se’m deu fa 38 anys, i crec que és hora d’estrenar-lo…”

 

La Blancaneus entre gavines.



No m´agraden les gavines, tenen el bec vermell, com si haguessin sucat sang.

Avui en desafiava a una, que s’estava palplantada impertinentment davant meu, i semblava que no es volia apartar, quan un autobús de transport adaptat ha tombat la cantonada.

Era encara d’hora i també força fosc; el bus anava il·luminat, i m’he fixat que tu eres dins. Quants anys feia, que no et veia?

I de cop m’he adonat, que era just quan estava malpensant sobre les gavines, que llavors t’he vist a tu, tota sola, sota d’una llum blava i trista, dins aquell autobús buit i groc; i m’han sacsejat tots els records i les olors de la infància, només de veure’t passar durant uns instants, per tornar a desaparèixer just després, i he tingut una necessitat imperiosa, de treure el mòbil, i posar-me a teclejar.

El moment ha estat efímer, però intensament impactant, i en una barreja de sentiments i associacions instintives, de records i d´emocions; el meu cap, ha començat a reclamar paper i tinta.

T’he escrit, Aurora.

I parlo de tu i de les gavines, avui a les 7 h del matí, mentre camino cap a la feina.

Jo et recordo, malgrat els anys.
A tu tampoc t’agradarien, les gavines.

Les miraries de reüll amb el coll tort, i un pèl inclinat cap endarrere. Amb desconfiança, movent lleugerament la cadira de rodes en un moviment constant, les mans fent una dansa impossible sobre les cames, i el rostre contret i tensat.

Llavors no n’hi havia tantes.Quan érem petites, tot estava ben ple de coloms. Aquests ocellots blancs i horrorosos, van arribar de sobte, anys més tard, i quan ja érem molt més grans.

Les gavines.L’ocell de mar, que no fa gaire vaig trobar ben endins, i lluny de la costa, un dia que vam anar d’excursió, i em van fer pensar com la cançó, (en una dolça melangia) que lluny del mar…

Que lluny de casa.

Just el mateix que he pensat ara quan t’he vist a tu.

Que lluny, Aurora, que lluny, em queden aquells records.

Però el teu gest era el mateix. Ara ja rondaves els 40, però dins el meu cap, seguies tenint-ne uns 7 o 8. I t’havien tallat els cabells ben curts, gairebé com un xicot, i tu no hi hauries pogut dir la teva, com en tantes altres coses, malgrat que ja eres major d’edat.

No sabíem mai que pensaves, tret de quan no t’agradava alguna cosa, perquè llavors et posaves molt inquieta, encara que no ens ho podies explicar.

De fet, ningú t´havia sentit la veu…En tenies?

Ni tu mateixa, no t’havies sentit xerrar; més enllà de la cantarella que feies, quan estaves molt cansada, i et volies allitar.

Mai vas dir ni una paraula… Que sona estrany, quan ho escric.

Posaves els ulls en blanc, i et queixaves amb la gola, mentre feies l’impossible per adormir-te; però asseguda no estaves còmode, i no podies parar quieta, fins que no et posaven en horitzontal.
Llavors la boca et quedava quieta, i no et feia falta cap pitet.

Et quedava una expressió dolça i tendre al rostre, i genuïnament de nena; aquella que mai tingueres desperta, d’ençà que l’anòxia t’ocupà el cervell, i et posaren per nom: Aurora, que vol dir “la que desperta”, i “la que passa de la nit”.

Perquè ningú hi confiava, els primers dies; fins i tot alguns metges, n’estic segura, que van resar.

Mentre dormies, se’t veia serena, i em recordaves lleugerament a la Blancaneus, les pestanyes fosques com plomissol negre caient sobre la teva pell nívia, i els llavis rojos, que descansaven, per fi, només en aquells moments.

Eres com la Blancaneus quan dormies, però de dia, el cos et ballava com si fossis una titella, que ningú sabia com fer anar.

Mai no tingueres infància, ni tampoc tindries adolescència; ni experiències, ni amics, ni cap amant.
Els pares anirien envellint, a mesura que els costaria d’empènyer cada cop més la cadira; i s’anirien allunyant, els germans, i també els companys d’Esplai.

Com jo, Aurora. Que també vaig allunyar-me, i mai sabries que et recordo…I en realitat, potser tant se val. Per què qui escriu parlant primer de les gavines, i entremig hi posa la Blancaneus?

Just aquest cap de setmana, l´Òscar em parlava d’unes ulleres que li havien regalat al seu fill. Es veu que quan te les poses, et permeten entrar en una realitat virtual. Vaig pensar en tu, i en si les tinguessis.

Podries nadar sota el mar, Aurora.

Anar en góndola per Venècia, i visitar els museus que hi ha a París; i fins i tot, convertir-te en ballarina. Jugaries a ser la Blancaneus, però ho podries fer desperta, fent ganyotes expressament, tant si estàs trista com si estàs contenta, sense que mil tics et confonguessin el gest; i tindries veu, xiularies i cantaries.

A la fi, podries riure…i també, si vols, plorar.

Quaranta anys d´una vida empassant llàgrimes per dintre, que a la fi podries purgar, de la manera que desitgessis, a través d´unes ulleres, en un món que no et faria tant de mal.

Fugiries de la cadira, Aurora, per primer cop en tots aquests anys.

Series tot el que tu volguessis, i el teu cos seria lliure, i durant aquelles estones, t’escaparies, dins del teu cap.

Podries volar com les gavines, i donar un cop de bec, a les noies palplantades a la cera, que t’escriuen amb el mòbil a la mà.

Si tingués la trista sort, de jo ser la teva mare, ja sé que et durien els Reis aquest Nadal.

 

Plou (la tristesa, tot d´una)

Rere la cortina se sentien unes veus.

El sol donava a contrallum, i s’intuïen siluetes, que eren ombres.

Parlaven d’ella, i no gaire bé.

Era l’estona del descans. Ha marxat just quan han callat, per córrer i anar al lavabo.

La panxa avui li cau avall. Ja falta poc, i està cansada.

I també trista.

Fa dies que prova d’animar-se, però si fos sincera, confessaria que no se’n surt.

Se li ha aferra´t la tristesa a dins. 

Sense avisar, i tot d´una.

De fons, sent una música preciosa, provinent de la sala col·lindant. Algú està veient una pel·lícula.

“Intocable”, ha pensat ella.

I poc a poc ha anat deixant de prestar atenció al que deien les companyes, i s’ha sentit cada cop més petita i més menuda, fins que ha acabat arraulint-se a dintre seu, al so de la melodia, mentre a fora, començava a ploure suaument.

Li ha marxat fins el somriure, que de sempre, li pinta el rostre automàticament…

 

El Veí


Sóc la veïna que no coneix gairebé ningú. 
 Visc al cinquè segona. No vull tenir una vida; i  la defujo moltes nits, i dormo en ciutats que em segueixen sent estranyes, malgrat hi busco refugi sovint.

Volo pel cel quan es fa fosc, perquè treballo d’hostessa en una companyia aèria, i m’ofereixo voluntària per fer tots els possibles torns, passant el menor temps possible, amb els peus sobre aquest món.

No descanso.

Tampoc dormo gaire; perquè no arrelar-me és el meu mantra, ni que sigui a la son. Després del meu fracàs amb en Xavi, ja no em vull lligada a res.

Visc una vida sense sotracs, i amb amistats molt passatgeres. Les anècdotes de les companyes de viatge em serveixen de contacte constant amb el món real, i els passatgers, d’incentiu, per no aborrir-me ni un sol dia.

D’aquesta manera, crec que mai cauré en la depressió. A més de l’avió, hi veus de tot. I així duc una rutina entretinguda.

He triat estar sola, però distreta.

Fa uns anys em vaig comprar un piset, per el dia que me n’afarti. He anat estalviant uns diners, i quan estigui a la tardor d’aquesta existència meva tan solitària, tindré un bon lloc on retirar-me, i  a on poder descansar del tot.

No conec gaire el barri, ni tampoc qui viu al bloc. Tinc controlat el dia a dia, la meva feina, i el meu entorn.

Tret del noi del pis segon, que és l’únic element que m’atavala.

Li dic “El Veí“; i no sé ben bé perquè, des de el primer dia que el vaig veure, em té totalment captivada.

De fet, ens hem trobat només set, o potser com a molt, uns vuit o nou cops, en els 10 anys que fa que tinc la casa; però aquest tio té un no-sé-què, que em fa ballar el cap, i el somio quan sóc a Itàlia, a Brussel.les o al Marroc, i em permeto, per uns moments, imaginar que seria bonic, que pugués acompanyar-me.

M’agrada.I m’agrada molt. Potser perquè és l’antítesi del Xavi, i al món, de Xavis, ja n’hi ha molts.

No és massa alt, i duu una roba d’un estil ben peculiar, com si fos de refugiat  o extreta d’una botiga de l’ HUMANA, i té uns ulls inquiets, d’un verd molt fosc, que ho miren tot rera unes ulleres de pasta blanca. Crec que no tenen ni graduació, i tot i que imagino com les arribaria a odiar en algú altre, no sé perquè, quan les duu ell,  m’inspiren molt.

És dels pocs que viu de lloguer a l’edifici, però passa el temps,  i no deixa el pis, i pel que en sé no el comparteix amb ningú altre, i de tant en tant, ens trobem esperant en el replà, i llavors, el dia de després, em costa més tornar a marxar de viatge.

La darrera vegada, gairebé no em va sortir la veu quan em comentava no sé que relacionat amb l’antena de l’escala. Vaig  aconseguir dir-li que jo tampoc la veía, la tele, perquè a la gola hi tenia el cor; i volia i no volia que s’acabés el viatge que feiem junts en l’ascensor; i se’m va fer etern i alhora brevíssim, el trajecte del replà fins al segon.

Només sé que es diu Oriol, perquè ahir, i per error, el carter va deixar a la meva bústia la seva carta.

Fa gairebé 15 anys d’allò del Xavier, i 10 anys que visc tement de trobar-me aquest altre paio…I sé que sona una un pèl ridícul tot plegat, però és la veritat, i és que he acceptat per fi el que em passa amb aquest home. Estic capficada amb “El Veí”.

Potser, si m’hi acosto, descobreixo que és gai, o també tinc l’esperança que quan parlem una estoneta, comprovi que ja no m’atreu gaire, i llavors s’acabi aquesta tonteria de cop.

Jo no vull tornar a enamorar-me. Però li queda bé, el nom d’ Oriol.

Baixaré ara mateix i li tornaré la carta; i a París, trucaré al Paul i m´hi quedaré mig de vacances, i em distrauré amb ell un dia o dos.

No ha respost al timbre i he estat una bona estona palplantada allà picant. Ho he intentat. Fi d’una fase.

Però just  quan baixava a tirar-li a la bústia la remaleïda carta, causant de totes aquestes reflexions,  no sé ben bé que m’ha agafat, perquè  en un darrer impuls, i en el dors de la mateixa carta, recordo haver-li acabat anotant:

 

“Hola Oriol, sóc la Laura, la teva veïna del cinquè segon…”

Mala Mare IV.(Ui, ui…La sogra)

Tema tabú: la nora i la sogra.

I jo, alguns tabús me’ls passo pels peus.

Per tant, si sóc Mala Mare, sóc Mala Nora, i llavors amb tantes “Males”, ja estic anotada a la llista més negra, i ja no hauré de patir per si la lio durant un temps, i m’estalvio haver de fer tant teatre!

Qui es va inventar el paper de sogra? I el de nora? Encara és pitjor!
Per què de per si, els noms ja sonen que foten pena.

A mi em fan una ràbia especial, i més perquè crec que no me’n podré escaquejar (per molt modernament que eduqui als meus fills).

Algú em pot dir on està escrit, que hàgim d’aguantar-nos les Males Mares i les sogres? O tenir entre nosaltres pollastres a causa d’elles, amb els fills o amb els companys?

I per més Inri, on hi ha el Manual de què s’ha de fer quan les nores, a més a més, són Males Mares?

Jo sóc Mala Mare, sóc nora i també tinc sogra.

I en el meu cas no és que la dona no m’aguanti (que tampoc seria un fet Paranormal), sinó que directament ha intentat esborrar-me.

Així que públicament,  i en el meu Blog, que recordo que és on escric el que em dona la gana, (deu ser tinc que tinc poca feina)  vaig a fer un MANIFEST, per si hi ha alguna altra persona, Mala Mare o Mal Pare, en la mateixa situació. Entendré que en aquest cas no hi hagi comentaris, que us podrien delatar!!!

TOMA YA, VAAAA… Que “lo suelto”!!!

Manifest de relació de les Males Mares/Mals Pares amb els i les sogres” (sona fatal, ho sé, però avui no em ve gens bé que les feministes se´m tirin al coll, que tinc un pèl de pressa, i a més aquí hi ha tios i ties per igual).

Vejam, Regla número 1: NO ES POT ESBORRAR A UNA PERSONA.

I menys si és una nora Mala Mare o un Mal Pare, i més si és com jo, que no és discreteta ni sota a l’aigua (i a sota menys, perquè amb l’intent de bucejar que no li surt, es caga de por i fa més soroll). No ens esborrem si us plau, sogres i nores-Males Mares. No val la pena ni que ho intentem.

El que sí que es pot reivindicar, és el dret a acceptar que no ens caiem bé o que no suportem a l’altra. I no passa res, i al final és menys cacau.

Regla número 2: ABOLIM ELS DINARS I SOPARS INNECESSARIS.

Amb la tensió que hi ha en l’aire, se’ns indigesta el menjar, i la nit abans no dorm ni “Cristo“, i jo no hi veig necessitat.

Regla número 3: NO CAL SOMRIURE EN PLAN NINA DE PLÀSTIC.

Crea agulletes i és molt cansat. Et queda la cara tota encarcarada, i al final, us prometo que afecta les cervicals.

Regla número 4: NINGÚ NO DEU RES A NINGÚ.

I qui vulgui brownie, que se’l cuini.

Regla número 5: DEIXEM ELS NENS A BANDA (SI US PLAU).

Ai els nens…No en tenen la culpa de tenir Males Mares, ni que aquestes tinguin sogres (o ogres), ni que les hàgin d’aguantar totes dues, que pobres meus, quin mal de cap.

I apa, dit això, em quedo tan ample, perquè com que estic mig ESBORRADA, segur que la meva, no em llegirà.

 

 

 

 

Dilluns

Passen els dies, i anem fent, anem fent.

Construïm la realitat a partir dels petits canvis, del dia a dia; a l’hora que se’ns muda i se’ns endureix la pell.

Sense adonar-nos, ni (voler), ni saber què estar passant. Ho vivim, sense sentir-ho realment.

Perquè morí la nostra història, el dia que tocarem el cel amb les mans.

I malgrat tot, repetiríem. I somriem tot recordant.

Millor haver-ho tastat, ni que fos només una mica; que haver-hi sigut, i mai haver-ne format part.

Avui és dilluns…

Una mica de mi i del meu petit món, en 1050 paraules.


A la mare li va quedar la boca torta, arran de l’operació.

l meu menut, deia que tenia vent a la cara, que li bufava, i li girava de cantó.

Tornar a parlar bé, li va costar una miqueta. Primer feia una veu com la de l’avi. I més endavant com la del seu germà, més profunda, i molt catalana.

Mai li vaig dir res, però el primer cop que vaig sentir-la, confesso que em va impressionar.

La meva germana, em va demanar que no escrigués res sobre la mare aquells primers dies que s´estava recuperant, i vaig respectar-li. A més, jo també anava enfeinada; tenia el meu home força greu a l’Hospital, i com que la seva família passava de tot, i encara que sembli estrany en mi, no li vaig debatre gaire. De vegades, tristament, no hi ha temps ni per discussions.

Ara que ja han passat uns mesos, que n’hem passat de tots colors, i que vam acceptar a casa meva, que ja celebraríem l’estiu a la tardor; em venia de gust de parlar una mica, de la meva família, i del meu petit món, que tan m´han recolzat des de l´ombra, a qui dec tant, i sense els quals l´Alba, no seria “JO”.

Som una família peculiar, i una mica a la italiana, però amb els noms molt més moderns.

A més, tenim el costum de posar imaginació a les coses, perquè resultin especials: ungles d´àliga quan són molt llargues, vent a les galtes de la mare, o un nom ràpid per demanar alhora la xocolata i el gelat; i que feia servir el meu fill quan gairebé ni parlava, però que per reclamar les dues coses, cridava molt fort “Tuaaaat”.

Tenim un pare, en Josep, que fa de Pare, de Pare-Avi i de Pare-Pare i si pogués de Pare del Món ( i perquè no n´hi ha més, que sinó també s´hi apuntava).

És un home de seny, amb un punt agut ordenat i maniàtic, perquè va néixer crucificat sota el signe de Verge; però és gràcies a ell, que el nostre vaixell sempre ha arribat a port.

A més diu “prau” en lloc de “prou“, que és una cosa, que fa certa gràcia.

L’addicció als dolços és culpa de la mare. La Joaquima, i la Quima pels amics.

Dels seus tres fills, jo sóc la que directament he desenvolupat una patologia en aquest sentit; i per què sóc prima i estic força sana, perquè si no seria un maldecap, o patiria una diabetis galopant i induïda, des de molt abans que em sortissin les dents.

De dolços, i de pastilles per fer passar les penes, a casa dels pares, sempre n’hi ha.

També pintem, fem música, escrivim, o cuinem de meravella, sense trepitjar-nos entre tots. El que és d’un, no ho sap fer l’altre. Amb els anys, hem perfeccionat aquest acord, i ens repartim les virtuts, i també els defectes, perquè a més som tres germans, que és un nombre a voltes difícil, i així minimitzem més el risc, de què algú es quedi penjat, en aquesta mena de triangle, on els nostres pares han fet malabars.

La Laia, és la gran. És una de les millors fans que tinc, i per estrany que sembli, no té Facebook.

Li envio per What’s tot el que escric, i ella pobreta, plora cada vegada que em llegeix, i després va per tot arreu amb la cara mig inflada, dient-me que aquest últim que ha llegit, és el que més LI ENCANTA, i que “Molt bé Sister”, però que no la faci plorar més.

Sospito que ha fet un pacte amb el diable, o que té algun secret amagat, perquè els anys a ella li no passen. Ha sigut mare quatre vegades, i si la veus d’esquena, o al costat de la seva filla gran, juraries que són germanes.

És la lleona de la família, en tots els sentits imaginables; així que ficar-se amb nosaltres, és una guerra que no cal començar.

El Dídac, mon germà, i el que serà el petit ara i tota la vida, és més prim que una corda de guitarra.

I a més, si perd un sol gramet se li nota, el primer. Ha tret la dèria del pare de què les coses de per norma, són o haurien de ser, simplement quadrades; i uns ulls de llàgrima fàcil (tot i que fa veure que no) que són dolços i preciosos, com el seu cor, i com la mel; que és just el que ara la Judit li canta als escenaris, per més que ell fa veure que no la sent…

De petit era l’Home Orquestra, i se’n va endur algun, de calbot. Seiem a taula, i ell vinga a picar els gots i els plats amb la cullera, les forquilles, el que trobava i el que a ser possible pogués fer el màxim de soroll; i quan li treies, us juro que seguia picant-se al pit, i fent sorollets marcant el ritme, amb la llengua i la gola, com si fos Neardenthal.

No li fotíem ni cas, però ell solet va anar a la seva, fins que un bon dia vam saber, que era músic i baterista, i per cert, molt i molt Crack.

I ara quedo jo, que vaig néixer MARIA ALBA; fins que vaig perdre el Maria, a força de construir-me i de lluitar molt; que de petita m’inventava històries i no molestava gaire, excepte quan feia rebequeries, fenomen que requeriria, possiblement, un capítol especial.

Un cop vaig concebre una paraula, que al cap d’uns anys vam saber que era real.

També em gravava en cintes de Casette, mentre feia veure que presentava programes, i donava notícies en castellà, francès i anglès, i català, sense haver-ne estudiat mai.

Tots tres germans teníem una àvia, que tenia un nom molt tendre, però amb un caràcter que no li feia gens d’honor; que ens llençava caramels i ens xiulava des de la finestra; tradició que han recollit ara els meus pares, encara avui, quan s´aboquen per dir-nos Adéu des del balcó.

 Doncs fins aquí, de moment, les primeres quatre ratlles, d´aquest petit món meu; que a diferència del que escric altres vegades, ja veieu que no és gens trist.

Mala Mare III. (Odio el parc)

 

Odio el parc, i m’escaquejo.

Per què vejam, se suposa que ets una mare molt guay si portes als nens cada dia al “parc”?

Doncs jo torno a ser molt Mala Mare, perquè no els hi porto MAI.

De fet no sé si els hi he portat alguna vegada. Ni recordo el darrer cop que hi vam anar…

Si hi vas, tot es complica, i a mi m’agraden les coses senzilles i amb el Parc tot és un “percal”.
Si vas al parc, toca dutxa i gastes aigua. I jo ara necessito estalviar.
A més se t’omple la casa de sorra, i llavors has d’escombrar quan acabes, perquè si no es tornen a embrutar. I si tenen les ungles llargues, encara es veuen més, perquè se’ls omplen totes de ronya, i queda fosquet, i fa mal de mirar.

Parc igual a feina. I més feina, és maldecap.

Per evitar-ho, jo els hi faig unes rutes pel poble que no us podeu imaginar. Vaja, que ni els de l’arxiu històric no se’l coneixen tant.
És que som una família andreuenca.

A-N-D-R-E-U-E-N-C-A (no de parc).

Caminem i fem esport, i es cansen igual o més que si es llencen pel tubogan, i a més aprenen història i coses interessants.
He desenvolupat un radar telepàtic que m’alerta de si hi ha alguna zona verda o infantil que estigui a prop; i els entretenc amb qualsevol cosa, i mai hi passem pel cantó.

A més, i les mares? I els pares? Un altre fenomen dels parcs.
I apa, ara toca compartir les joguines, i jo mai no en porto cap.
I mil dilemes que m’atabalen, en el que hauria de ser una estoneta hiper-mega-lúdico-relaxant:

Alerta conflicte, alerta que es peguen…

I ja hi som:
-Intervinc o no intervinc?

-Ara em miren malament.

-Ara pensen que sóc passota.

-Ara no sé què pensen.

-Ara no dic que penso jo d’ells.

I m´escalfo. Jo que sé, m’escalfo, en aquell espai mig engabiat.

Tanca la porteta, obre la porteta, espera’t i fes cua al tobogan; no empenyis fort al gronxador, deixa que passi un altre…

ESTRÉS MÀXIM en el punyetero parc!!!

I si el meu fill els estomaca? Que se suposa que he de fer?

Jo ja educo a la feina. Em paguen una merda, i a sobre, en el meu temps lliure, no ho penso fer.

A més, aviam, és que hi ha dies que va fatal, anar al parc. De fet, a mi sempre em va malament.

Així que JO PASSO.

Sóc de nou Mala Mare, i un altre cop també m’és igual.

A veure, tenen tota la vida per anar-hi! Quina mania en anar al parc!

Que el descobreixin quan en tinguin 16! Que és el que toca, perquè tindran una bona edat, i voldran fotre campana, magrejar-se o fer-se mal.

NORMAL. Per això existeixen els parcs!

I llavors ja no voldran que els acompanyi.

Si els pillo, els hi penso muntar tal pollo, que ja veurem qui cony va al parc.

Mala mare II. (Vindrà l´EAIA)

Confesso que he caigut, un altre cop.

MALA MARE, total.

Porto una temporadeta que mereix d´una reflexió…I un altre relat sobre aquest fenòmen, que resulta que sóc JO.

Aviam, per on començo a confessar… Que així faig passar millor la culpa, o li faig una mica d´espai, per quan hi torni un altre dia.

Jo confesso que, sóc MALA MARE per què:

D´entrada no he dut els nens a l’oftalmòleg i tinc la gran sense vacunar.

El petit darrerament té el nas enganxat a la tablet, cosa que per qualsevol seria un senyal inequívoca de que alguna cosa està passant; però jo ara es veu que m’he tornat mig hippy, vaig de passota, i faig veure que no pillo un flam.

Qualsevol dia m’envien l’EAIA.

I és que tenen motius flagrants.

Deuen haver trucat els veïns de davant de casa, perquè els decibels dels meus crits els han provocat esquerdes, i si no ho han fet encara, ja ho faran; d’aquesta no me´n salvo, i si no és ara, passarà més endavant.

És que és totalment impossible que quan estem junts parlem baixet. Ells es criden i jo intento evitar-ho, de debó, i els hi faig un “Si-us-plaaau-vaaaaa-no-crideeeem!!!” però els hi costa, què voleu, els hi costa. Els hi costa, són petits, no ho enteneu?

En realitat som innocents, perquè el to alt és un tema hereditari dels “FernándesPous”, us ho demostro quan vulgueu.

A més faig servir la nena, si vull vendre al Wallapop. Es posa allà i somriu tota cuca, tothom la troba molt bufona i s’obliden de regatejar. Gairebé sóc proxeneta, i el que és més fort, és que m´és IGUAL!!!

I ara caïc, també, que el nen l´altre dia va beure cervesa quan estàvem despistats, i tampoc el vaig renyar massa… però no el recordo massa espantat.

A més a més sóc una Hippy-Conductista.

Perquè ara m’he entrenat en l’amenaça del compte enrere, i quan començo a descomptar, els veig tots esverats i corrents, i moltes vegades sense entendre el què ha passat, i jo em poso a ballar i em peto de riure.

1,2,3…. I tots a córrer. I sóc la “P*** Ama”, i ja està.

I dic tacos, però només de tant en tant; i és perquè ampliïn el vocabulari, que després els costa integrar-se, que van a un “Cole” que és concertat.

I la veritat és que em funciona, i menys saliva i menys maldecaps, i puc estar per altres coses, que segur que són moooolt més importants.

A més avui, he estat a punt d’escanyar-los quan els he dit “NO em seguiu més!!”, perquè intentava fer alguna cosa (que per cert no recordo que és), i s’han buscat una ocupació súper mega relaxant, com la d’estar una llarga estona bufant la flauta en plan Inca que li van donar a la gran, el darrer dia de Casal.

Ara tots som hippies!! I és clar, això a l’EAIA tampoc no li agradarà.

I aprofito per comentar, que macos són els de l’escola per aquest regal magnífic. No sabeu fins a quin punt els he mencionat.

I si busco, trobaré molts més motius que m’autoinculpen de Mala Mare.

Així que quan vingui l’EAIA, espero que el que ara us explico, faci funció d’atenuant. I perquè no em veieu ara mateix la cara… Veuríeu que estic amb un penediment TOTAL!!!

Perquè em cregueu que ho vull reparar, ara em toca renyar a la nena, i dir-li (no patiu, que amb suavitat) que no es pregunta a les altres mares, la data de la reunió escolar…

Ridícula i previsible història d’amor amb ocell dins d’una gàbia

Han obert davant de casa un lloc de massatges d’aquests amb “final feliz”.

N’estic segur. Veig a totes les noies juntes, només a les hores punta, assegudes rere la reixa d’aquella mena d’eixida que tenen de pati, i que més aviat és una gàbia, plena de calces esteses de punta barata, i tovalloles menudes, que intenten fer passar per color blanc.

N’he comptat segur unes 4. I l’home que les vigila, m’ha enxampat un parell de cops observant-les, i em penso que no li ha agradat.

Ha penjat una cortina, tupida i mal posada amb una corda, que fixa amb agulles d’estendre, quan les noies surten a dinar.

Ara menjo assegut a prop de la finestra. La cortina em priva de veure-hi a dins, però de vegades les sento riure o parlar.

Totes són xineses. Totes menys una. Aquest vespre feia una calor insuportable, i mig abocat a la barana, i esclafant algunes flors, he tret mig cos enfora buscant l’aire que a dins a casa ha quedat tot escalfat.

Això de viure sota terrat, té aquestes coses.

De cop he sentit una exclamació en una llengua estranya, la cortina era entreoberta, i he vist un rostre que no era asiàtic, que em mirava amb un deix mig espantat. Davant d’ella, les reixes. I de cop m’ha semblat que era com un ocell dins d’una gàbia.

Era una noia molt prima i poca cosa, que amb gestos em feia un “No t’aboquis!” i m’he vist de cop fent el ridícul, mig cos enfora de casa, i de seguida m’he apartat.

Ella ha somrigut molt més tranquil·la. I la seva cara s’ha il·luminat amb uns ulls d’aigua que m’hipnotitzaven rere els barrots. I ens hem quedat els dos mirant-nos, i no sé quanta estona haurà passat…

De cop ha fet un “Ok” amb les mans, i ha desaparegut rere la lona de ratlles. I jo m’he quedat sense aire, i sense ocell rere la gàbia… Però el seu somriure m’ha atrapat.

D’ençà que l’he vist, observo a totes hores per si me la torno a trobar. Estic perdent les meves vacances guaitant per la finestra del menjador. Esperant veure una carona i uns ulls profunds com l’oceà, que només he vist una vegada, i com a molt uns cinc segons.

És de bojos.

A les noies ara fa dies que no les sento. Fa més fresca, i l’eixida que em recorda una gàbia resta muda, i sense ocell. Ja no m’aboco a la finestra als capvespres.

No sé què tinc que em sento trist. No responc a les trucades, i fa dos dies que no m’he dutxat.

A la tarda ha vingut a veure’m l’Anna. Ella i la Clara han vingut a viure al barri, i em demanen qui em fa la casa.

Que si tens senyora de fer feines… Biel, la necessites, la teva casa està fatal!

Per uns segons he estat temptat a explicar-li que no dormo, i que estic tot el dia capficat en el record d’una noia-ocell, que em va fer gestos creient que em volia suïcidar, i que només he vist una vegada; que treballa en una gàbia fent de PUTA, i que amb el seu mirar de color blau, m’ha trastocat.

Però al final no li he dit res.

En trobaré una i llavors te la passo. Fas mala cara, perquè no véns un dia amb mi i la Clara, i t’aireges al nostre Edèn?

D’això en fa dues setmanes ja.
No he anat a l’Edèn i a la gàbia sembla que no hi ha moviment. Les noies de “masaje-masaje“, pel que sembla, han marxat.

Són les 20 h i hi ha algú que pica a la porta.

Trec el cap per la finestra. Al carrer hi ha l’Anna. Ve amb algú. No és la Clara.

-Biel! Obre, que et presento l’ Svetlana! Si et va bé aquesta setmana pot començar!

I ens mirem jo i l’ocellet que ara ja no és dins de cap gàbia.

Ai Déu, si al final em fotre una Òstia, però… Quina alegria! No sabia que aquestes coses podien passar…

Riu i m’assenyala, divertida. I jo m’enfonso de nou en el seu blau.

Sabatetes dins l’ armari

L’altre dia vaig trobar dins l’armari les sabatetes que em vas regalar.

La meva filla va néixer primeta com un conill, però no tenia els peus petits, i mai les va poder calçar. Les vas comprar amb la teva paga, i sé que paties per si no era un bon detall. T’emocionava que jo hagués de ser “mami”. Et brillava la mirada, i no m’ho deies, però t´hauria agradat d´estar dins meu, i convertir-te en el meu “cigronet”, ni que fos per una estona, només per poder sentir el que sent una filla desitjada.

Va ser llavors que vas començar a veure’m d’una altra manera, no tant com a educadora, sinó com una possible mare també. La que mai vares tenir, però que et va causar tant dolor.

M´espiaves i jo ho notava, i el dia que et vaig demanar si volies notar una patadeta, la teva mà et tremolava, i crec que va ser el primer dia de la teva vida, que vas estar tota una tarda sense dir res, asseguda i somrient.

Els he guardat tots aquests anys aquella mena de peücs. I en veure’ls avui remenant l´armari, m’he encongit de pena … I m’ha fet un Ai el cor.

Em demano, on deus ser ara? Vaig anar sabent de tu després que marxessis i durant un bon temps, fins que les notícies que em portaven, em van resultar insuportables, i ja no vaig gosar preguntar a ningú més. Parlar de tu incomodava, ens feia estar tristos i també de mala llet.

I ara mirant les sabatetes, et recordo pujant les escales del centre, cridant molt enfadada, i al cap de poca estona veure´t corrents cap a mi per abraçar-me, com si t´hi anés la vida, amb molta força, tanta, que em feies plorar per dins, i no de mal, sinó de pena.

Tu vas ser a la primera nena del centre a qui vaig dir que estimava molt. I gràcies a tu vaig crear una nova norma, que em va fer sentir un xic més humana, però que també em va tocar de per vida el cor. Semblava estrany parlar d´amor quan jo a les 17 h marxava a casa…

Jo i els meus companys, vam ser el més proper a la família que mai tindries. I eres grossa i gran per fora, però una nena petita per dins que mai a creixeria; i el món no t´acceptava però tu el volies abraçar. I ben tossuda, insisties i insisties, malgrat ell et rebutjava sense parar.

I sempre que parlaves amb aquell to tant elevat, tenies l’ull dret apuntant a la paret, i l’esquerre fix en mi. Mai vas voler operar-te. Deies que no calia, si tu “habías nacido asín”. I duies els pantalons mig caiguts que mostraven part de les teves natges, i no per anar a la moda, sinó per pur descuit; i la samarreta que sempre t’anava curta, curta; i aquell cabell encrespat que insisties a allisar-te, i que vas acabar cremant…

Tot aquell desastre eren la part més bonica de tu. Jo sempre et vaig trobar preciosa, ja només, perquè no encaixaves amb ningú, però a mi em tenies l´ànima robada.

I el dia que vas fer els 18, es van obrir les reixes i ja no podies tornar.

La majoria d’edat et va expulsar de nosaltres, i et va tractar tan malament la vida, que tot i ser en el teu cap una eterna criatura, de portes en fora, et va fer créixer de cop.

Abusaren de tu tots els que creies que et volien. Van omplir el teu cap de bogeria i de rialles folles, que provocaven odi al teu voltant, i a mi m’omplien de pena, perquè no eren una altra cosa que la tristor transformada en una tendresa incontrolada, que volia fer-se lloc enmig d’un món molt hostil. Només volies ser estimada, però no en sabies gens. T´era fàcil d´explicar que sabies que eres ximple; però et resultava impossible, poder dir que et feien mal.

Penso molt en tu, encara que ja hagin passat tants anys i tants dies. La teva innocència no et va servir mai de res més endavant.

Des de llavors, em fa por mirar els caixers, per si la que dorm a terra ets TU.