Forbidden Love (Social.Cat)

Sona la Madonna, ara a la ràdio, amb “Forbbiden Love”.

Just one smile on your face / Was all it took to change my fortune. / Just one word from your mouth / Was all I needed to be certain… / Forbbiden Loveeeeee…
Hi rumio molt darrerament, sobre el vincle, i la importància d’establir-lo amb les persones amb qui ens relacionem. Que el vincle no el fa la sang ja m’he esgotat a mi mateixa de repetir-m’ho.

El vincle segur, insegur, ansiós, desorganitzat... Sí, disposem de tot de teories, de màsters, llibres i articles per entendre les relacions entre mares, pares i fills o per detectar quan algú s’està sobrepassant. Però, i quina relació establim amb els altres quan estem fent feina?

L’experiència i els anys de picar pedra treballant amb famílies i infants m’han ensenyat que és impossible de fer una bona intervenció, o com a mínim de llarga durada, si no establim una base de vincle amb tots ells. I malgrat tot, sembla mig prohibit, gairebé tabú, que puguem aprofundir més enllà d’aquesta paraula a l’hora de referir-nos al que ens uneix amb la gent a qui atenem, acompanyem o destinem les nostres 40 hores laborals (o les que vinguin).

Vincle, sí. Però què comporta?
Confiança, aferrament, unió entre persones, calidesa, afecte… Fins aquí, bé, sempre dins el concepte correcte a nivell professional. D’acord. Però, i l’amor? Podem parlar d’amor, quan som a la feina? És lícit de poder fer servir aquesta paraula? Si fóssim robots (també en coneixem alguns i algunes, en la nostra praxis diària), no caldria parlar-ne més.

Però del que es tracta és de persones interactuant a tots nivells, les unes amb les altres, establint aliances, compartint experiències, vivències, petites alegries, traumes, pèrdues, guanys i dols. Sostenint-nos, fent malabars de puntetes, enmig de les misèries d’aquest sistema capitalista que és el nostre dia a dia i el nostre món.

Però no podem parlar d’amor. O això sembla.

Som professionals, situem-nos!
1- Amor a la feina, sí. Està permès (I desgraciada de tu, si no…).
2- La maleïda i recurrent sentència que això nostre és vocació. També.
3- Infravaloració via somriures, que ens fan la mateixa ràbia que els copets a l’esquena quan diem a què ens dediquem, perquè es veu que és una carrera fàcil, que es pot tolerar.
O No. Fàcil, quina? La de la vida que tastarem un cop tinguem uns contractes precaris? Fàcil haver de lidiar amb els sentiments fets un garbuix, desendreçats dins d’una espècie de Codi Ètic que la majoria no hem llegit mai, perquè no ens fa falta, no fos cas que ens el saltéssim… És que som educadors, i ja sabeu que el tema normes… Hi surt l’amor, dins aquest llistat enorme de sabers i bons fers? És ètic, poder estimar, en el nostre cas?

Que treballar amb persones no està reconegut ni ben pagat, és un fet. És vocació, i passa la cabra. Doncs jo dic: a veure, sí i no.

Sostenim misèries, cosim les esquerdes d’un estat del benestar que ni ens reconeix, ni rutlla bé, ni ens empara. I, de tant en tant, rebem per la tele, perquè resulta que “hem fallat”, però tampoc ens donen la paraula. No fos cas que ens poguéssim expressar… massa.
I dels recursos, millor en parlem una altra estona, o mira no, acabem-ho d’un cop: els recursos som nosaltres, fets de pell, ossos i… sentiments.

Ja hi tornem a ser, anem a parar al mateix lloc. Que molestos, sempre pel mig aquesta colla de sensacions irrefrenables. Professionalitat! Colla de tècnics rebels inconformistes!

Però sigueu “humans”, sempre, a totes hores, per favor.

Davant les desgràcies, pam! No falla. Com pot ser que no ho veiéssim?! Judicis indignats per totes bandes al crit de: “Com pot ser que cap de vosaltres no ho haguéssiu detectat?!”.

O d’altres vegades… Ai, la censura, múrria, com ens ataca. Oh, aquests professionals que fan massa vincles, que els falta una mà més dura, però tampoc massa dura, això no, no ens passem que llavors és un maltractament, i un moment, alerta, no facis vaga, que la mare qui me la cuidarà, o que el Casal no costi gaire, que em costa molt de pagar…

Però cuideu-los bé, que se sentin com a casa. I feu vincle, sobretot. Tracteu-los amb humanitat.

Vincles. Vincles. Vincles. Humanitat.

És impossible parlar de vincles i oblidar-se de l’amor.

Me’ls he estimat moltíssim a alguns dels infants amb qui he treballat. Alguns, d’una manera brutalment intensa i dura.

No accepto regals, però m’emociono, abraço (poquet, perquè soc de mena esquerpa) i confesso que em preocupo, i sovint també he plorat (Desconnecto i connecto en pensaments sobre algú a qui he vist aquesta tarda, mentre renyo els nens o endreço els plats).

No és amor, llavors, el que em passa? O és que aquest sentiment d’alguna manera el tenim vetat un cop paguem les taxes del títol?

M’hi nego. Estimo a la feina. Estimo a la Z., al F., i a la P.; i algun cop m’he saltat aquestes normes no escrites i els ho he manifestat.
I no, no som família, ni amics, ni jo soc la seva mare (ni en tinc ganes), i sí, en tot moment soc conscient que estic treballant.

“Te’ls estimes , a la gent de la teva feina, mama?”, algun cop m’han demanat els meus fills. Doncs faig que sí, i també els dic que tinc sort de poder fer-ho, perquè resulta que soc educadora social, i que afortunada de poder-ho expressar.

Anuncios

Un café Innecessari. (Social.Cat)

Avui m’he parat a comprar un cafè que no necessitava.

Ser dona, vol dir també fer un cafè innecessari de tant en tant. És a dir, d´haver-te d’aturar per consumir una cosa que no et caldria, perquè et segueixen, o et molesta la presència d’algú. Qui diu cafè, diu comprar mandarines, o fer una trucada imaginària. Us sona, a algunes? Els exemples, en són molts. I això que m’ha passat a mi avui, els passa cada dia a milers de dones.

I així i tot, no passa res.

NO ESTÀ PASSANT ABSOLUTAMENT RES, més enllà de què ja fa un temps, ens hem decidit, entossudit, rebelat, i alliberat (ni que sigui verbalment) i no ens dóna la santíssima gana, de deixar de parlar-ne. Algunes, amb més o menys prosa i enginy, d’altres des de la més pura ràbia transformada en un vòmit de paraules. Però no passa d’aquí.

O sí que passa, sí.

Som molt molestes. Monotemàtiques. Exagerades. Estem traumatitzades, i no passem pàgina. Ens encallem. Ens dieu que posem a tots els homes dins del mateix sac, i ens inundeu de la vostra indignació i argumentaris…

Aviam, d´entrada és força difícil de superar un trauma, quan el perill segueix estant allà fora. Doneu-nos lliçons, va, com feu sempre, del tipus: “ja ho superaràs“, o “pobra noia, ha quedat molt tocada, no està bé, ara s’ha radicalitzat…”.

Doncs jo us dic: NO, perdoneu, i mira que ens dol (i com us cou a alguns també), el perill sou vosaltres, i no precisament perquè nosaltres ho vulguem. El perill, “ens sou vosaltres”, i aquest és precisament el tema que no enteneu, o que no voleu sentir, per allò del #NotAllMan, o per pura vergonya disfressada, que de vegades ni reconeixeu.

I en el fons, fa certa gràcia, que els que us sentiu atacats sigueu els homes, que sou precisament els que no sereu agredits, ni violats ni de dia ni de nit; i també és força pervers quan us col·loqueu vosaltres en el paper d’una víctima fíctícia, que ni volent amb molta, moltíssima força, mai dels mais ocupareu. Que en sou d´afortunats…tot i la vostra emprenyamenta.

I és irònic que us ho hem d’explicar una vegada i una altra, amb una paciència infinita, i si pot ser un somriure també; (noies, alerta, no se’ns no noti gaire que ja en tenim els ovaris plens, que fa lletjot, no crea vincle, ens fa antipaticotes i agressives, i Ai, tampoc no cal posar-se així!); i que a més, molts homes espereu (i ens exigiu), que us convençem i que les que ho aconseguim sigui les dones: les violentades, violades, abusades o maltractades. Té pebrots la cosa, dita en el vostre idioma, ja posats a fer.

Això també recau sobre les dones, flipa tulipa: a sobre que pillem hem de fer pedagogia! Això de parlar i intentar reflexionar entre vosaltres, no ho contempleu gaire, i a sobre, sovint, ens fiscalitzeu, però, ep, hem de ser més comprensives!

Sovint qui més por té, és qui més consciència té del perill. Per tant, el pròxim cop que penseu, o feu comentaris banals sobre com creieu que ha quedat psicològicament una dona després d’una agressió, o perquè es manifesta obertament feminista, o digueu un “Au va, només va ser un ensurt, no us passa tant”, o quan una dona exposi la seva por o neguit i ho comparteixi amb tots vosaltres; repenseu això que us dic.

I si podeu, penseu en el què costa dur a les esquenes no un, sinó ves a saber quants cafès innecessaris, i no només pel que fa al preu.
Creieu-nos, quan us expliquem el que vivim.
Recolzeu-nos en la necessitat de seguir denunciant-ho.


Escolteu-nos, quan us diem que no estem bé.
I calleu. Si us plau, calleu! Si no és per parlar-ho i revisar-vos entre vosaltres.
Responeu-vos què és el que hauríeu de fer vosaltres, des del privilegi més senzill que suposa no haver-se d’aturar a comprar un punyetero cafè que no necessites, enlloc d´estar fent judicis sobre la nostra radicalitat, o l’avorriment, o cansament que us suposa la nostra denúncia diària.

 

Esgotades nosaltres, tot i que sembla que no ho noteu (prou). No sou els més indicats per jutjar-nos, (per motius obvis), i perquè mai estareu en la nostra pell; però en canvi, podeu triar quin paper adopteu des de la comoditat d’estar a “l’altra banda.”

 

Li llegeixo a la nit a la meva filla, del llibre “Contes de Bona Nit per a nenes Rebels” de la Elena Favilli i la Francesca Cavallo.

“A totes les nenes del món:

Somieu en gran.

Aspireu a més.

Lluiteu amb fermesa.

I en cas de dubte, recordeu: vosaltres teniu raó.”
I li dic al meu fill cada dia, també:
“A tots els nens del món:

Escolteu en gran.

Cediu els vostres espais.

Acompanyeu-nos en la lluita amb fermesa, i sigueu valents de mostrar-ho entre iguals.

I en cas de dubte, recordeu: elles tenen raó”..


Que s’aboleixin aviat, tots els cafès innecessaris, i que els que prenem, siguin per gust, i només tinguin d’amarg, el seu sabor i no la por, que ens ha dut a demanar-lo.

Ah, i sí: 8 de Març Vaga Feminista.

Dins d’un pot buit de cigrons.



He guardat aigua de mar, dins d’un pot buit de cigrons.

Si escarbo amb molta força la terra, se’m trencaran les ungles. 

Però he de cavar més encara, no fos cas que el trobi el gos.

Honestament, faig veure que enterro una carta, però no l’he pogut passar a paper.

L’he anat escribint en les meves hores bruixes i d’amagat (empassant llàgrimes gola avall, singlot amunt, tremolosa, i un xic covarda) en una nota de l’Iphone.

Un missatge m’alerta, que JA NO EM QUEDA MÉS ESPAI.

Ha estat llavors, quan he entès que l’he acabada. Tampoc hi cabria tot el que em volta, i no acabaria d’escriure’t mai.

Vessaré doncs, tota l’aigua dins d’aquest sot fet d’ànsia i presses, i el tornaré a colgar del tot.

Amb tots dos peus descalços sobre la terra encara humida, alço els ulls al cel, on hi vola un corb. S’allunya, i suspiro, i deixo la meva l’empremta, que és un Adéu reteradament postargat.

Ningú m’ha vist, diria jo. Tampoc gosarien preguntar-me. 

Esborraré la nota, desfent el camí de pedretes que abans encabia dins del pit, sense rellegir-la per darrer vegada.

Tots els cementiris on podia enterrar-te, eren aquí, dins el meu cap.

NO. (#MeToo)

alba ullsAquella nit em van tocar dos homes.

A un m’hi vaig aferrar com a la vida, fins que ens vam desgastar tots dos, i a l’altre, les meves ganes de sobreviure, el van empènyer lluny de mi.

Esquinçada tot jo. Vaig morir, i renéixer en una altra. Fragmentada, primer com si fos un paper de vidre, que poc a poc vaig anar llimant, fins que en va sortir la que sóc ara.
Fou el primer cop a la vida que vaig tenir una premonició.

Mesos més tard, vaig intentar de fer-li-ho entendre al terapeuta, però només va servir perquè omplis les seves notes de gargots, i alcés diversos cops les celles.
En ell, tampoc NO hi vaig trobar consol.

Vam provar també amb la hipnosi. M’entossudia a recordar. I dins els narius, encara, l’olor de les baranes rovellades d’òxid blau de l’ascensor de casa els pares, i a la boca resseca, el gust amarg i sord del terror.

Havia fet aquell camí una infinitat de vegades, però aquella nit tenia por. Tu t’entestaves a voler acompanyar-me. Jo interpretava el paper d’alliberada, dona valenta, les mans ressuades, però amb un fil de veu, et deia que NO. Volia anar sola.

Al taxi ja em rodolaven les llàgrimes. Va ser un comiat de mi mateixa, lent, fet sense presses, i silenciós; i quan el vaig trobar a ell al portal, ja l’esperava.

Les claus a les mans, tremoloses, cercant el forat del pany, que no entraven. No sé com vaig gosar de parlar-li.
-Tu no vas al pis que dius.

Dins el meu cap, un eco constant: “Tu no hi vas… A quin pis vius?”
Coneixia a cada un dels veïns de l’escala.

Picant l’ascensor, el cervell embogit; jo era un animaló acorralat.
Intentar calcular la distància fins a la porta, pujar corrents les escales, cridar fort. Voler desmaiar-me, i caure, i no ser-ne capaç.
-Bona nit.
I una mà que m’aferrava el braç, i en girar-me, ferir-me els ulls la brillantor d’una navalla.
No, si us plau. Si us plau. NO. No, per favor.

I de cop, la llum fou negra.

Em van tocar dos homes, aquella nit.

Mentre el primer dormia, els ulls clucs amagant el blau, sentint encara la meva olor dels disset anys; l’altre s’escapava, fugisser i covard, sense fer fressa, dins d’uns mocassins de color marró, i una samarreta rosa. No tenia rostre.
Quan obriren la porta, jo bressolava un monyó de roba contra el meu pit.

Nua, morta, i ressuscitada. Ja no era jo, qui picava aquell timbre de matinada.
Ma germana, “fill de puta” (i quina ironia d’insult), corrent, xisclant, abocant- se avall a la barana.
Vaig fregar-me fort la boca mentre sentia el pare, que parlava en castellà.

La visita, uniformada, i amb cap tret d’humanitat, va guiar-me fins a uns seients de plàstic, i allà vaig quedar arraulida, rere d’un vidre, fosc i opac.
Empresonada.

On anem? Només tinc por. A qui li dic? Perquè NO somriuen?
I després una recepció blanca i sense caliu: “Però vejam, a tu t’han violat o NO?

NO sé res, no sé qui sóc. No tinc veu. Vull tornar a casa, però ja no tinc casa, i ara tampoc tinc cos. Estic embotida dins la carcassa d’una estranya.

M’he tornat pedra! No ho veieu? Quin mal el cor. Doneu-me una pastilla que em recompongui els trossets d’ànima. Per favor.

Les cames a la llitera tenien vida pròpia, no podien examinar-me, i jo els demanava a les metgesses PERDÓ.

D’això ja en fa una eternitat, i alhora, aquella noia (que també era jo), m’entendreix com si fos ar22 anys després, ja no demano perdó. Només n’ha quedat la por a la nit, i una necessària, neta, i justa ràbia; que em fa dir cada dia, i constantment:

ESCÒRIA, escolteu bé: NO podreu mai dels mais, amb la força que tinc ara!

 

River. (I love to love)


M’han enviat una foto teva des de Suècia.

Ningú  m’ho diu, però tothom et pensa.

Jo si que t’escric, perquè no em fa vergonya, i perquè després em trobo més bé.

Si, ja fa un any, i segueixo parlant de tu, xerrant amb tu, pensant en tu… I tinc la pena a travessant-me la gola mentre miro la foto que m’acaben de fer arribar des d’aquest país tant fred.

No hi ha hagut  un sol viatge a Berlin, ni cap vol al dol etern. Tot plegat, era una farsa. M’és molt fàcil això de mentir, ara que  escric, enlloc d’explicar com ho porto.

La tristesa, ha fet un niu de color blau dins de la meva  panxa, suau com les plomes d´un ocellet. No em pesa gaire, i em refila en clau de fa, molt baixet quan estic sola, sense avisar moltes vegades;  i de sobte, qualsevol cosa em recorda a tu.

I no ho explico, a ningú. Mai.

I saps què? De vegades penso que és mentida, que no ets mort.

Ja ho he dit, ja ho he escrit. A la fi m´he atrevit a fer-ho.

Perquè a veure, qui t’ha vist? Ningú, oi?  Llavors, perquè m’ho hauria de creure?

Fa uns anys enrere també feies aquestes coses de marxar, o desaparèixer durant un temps. A mi m’ho feies…

I em passava els dies enganxada al telèfon, enviant missatges als números que trobava a les teves  jaquetes i  pantalons,  escrits de qualsevol manera, en papers rebregats i enganxosos, que pudien a  flaire de la mala nit, i es llegien borrosos; com la meva vista, negada de llàgrimes i d´ansietat, i encegada buscant-te per tot.  Notetes escrites que alhora eren un mirall  oxidat, que em retornava el reflex emboirat de la meva autoestima i amor propi, perduts al fons de les butxaques, al cubell de roba bruta, oblidats.

Al final apareixies. Sempre. Jo m’enfadava, ens perdonàvem, i tornàvem a recomençar el que realment ja no teníem, (i potser no havíem tingut mai).

Un cop, et volatilitzares enmig de l’Aeroport, ho recordes? Simplement t’esfumares. O aquell altre dia, que jo creia que eres a baix al carrer remenant dins el container, perquè feia res havies llençat molt emprenyat des de la finestra  el nostre edredon nou; i em vas trucar dient que eres a Gràcia, que féssim unes copes: ” Vine Honey,  va...”.

Et movies ràpid, i eres elèctric,  física i emocionalment;  i tot i que estàvem separats per mil  distàncies, jo et sentia a prop i part de mi; sempre, en tot moment.

Una mica com em passa ara.

Amb tot això, el que vull  dir-te és,  que sé que ara també ho podries fer.

I mentre camino cap a la feina, en aquella franja nostàlgica del dia, en que l’alba encara no ha desbancat del tot la nit, i l’abraça melindrosa;  estic sola en els carrers deserts, escrivint al mòbil aquestes ratlles.

Estranyament no tinc por, i estic tranquil.la, i  ho sospeso seriosament. I si… Podria ser? Em dono permís, m’enganyo,  i contemplo la possibilitat aquesta.

Sé que fa uns dies que estic trista, perquè s’acosta el 7 de febrer, i  també els que m’envien les fotos.

Vindries a dir-m’ho si fos una broma? Voldries saludar-me, malgrat aquests anys?

El darrer cop que ens vàrem veure et vas quedar palplantat davant del meu cotxe. Em mirares com sempre que ens trobàvem. I fou com si t´hagués vist feia  només dos dies, enlloc de ja feia  més de cinc anys.

Vem parlar per dins, intensament, uns microsegons, perduts  cadascun en els ulls de l´altre. Connectats com sempre a aquella cosa, que no fou mai exactament  amor.

Et vaig veure gras, gran i vell, amb la mirada tranquil.la, però cansada.

I jo vaig patir per si a través del vidre a  mi em veies bonica, feliç i encara jove; al costat del meu amor, amb la llum pròpia i radiant  de la meva nova vida; i resava perquè no et fixessis en el seient de darrera. Hi anava la nena.

Mai l’hauria tingut amb tu.

Tu i jo no hauríem dut cap fill en aquest món,  i em fa feliç d´adonar-me´n que encara ens quedava aquesta part sensata i sana, malgrat el vincle de la culpa, la dependència (i la ràbia) traient-li el lloc a la raó, i enganxant-nos més l´un a l´altre.

Et vas quedar allà, palplantat només una estona. I amb el cap cot, i les mans dins les butxaques, empenyent els pantalons avall com feies sempre,  i sense dir res, te’n vas anar. 

Per mi aquesta sempre serà de tu, la darrera imatge.

Em va faltar una mica l´aire, mentre et buscava en el retrovisor.

I aquesta sèrie que miro ara al Netflix, i que es diu River, (on resulta que ell també és suec) que em mostra tant cruament el dolor i la pena de l’absència; fins al límit de la sospita d´un possible trastorn mental, em fa pensar en mi, i en com jo visc la teva pèrdua. O en com la malvisc, i en què m´ha afectat.

I el River, balla, balla, i canta i canta… “I Love to Love…”. Ens agradava aquesta cançó.

Així que penso en la música que nosaltres també ballàvem, per no encallar-me en aquesta etapa. Música, cançons i records on sempre somreies i eres la persona més feliç del món. Cada any te´n ballaré una, mentre no apareixes de nou.

Fins que em fallin les cames, o et compadeixis, de mi i de la meva follia Sergi,  i em convidis a fer una birra, a Gràcia, o a qualsevol altre lloc…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

2017…

Del 2017,  jo n’espero:

Unes horetes a la setmana només per mi, per estar sola i que ningú em demani. 
Vacances de mi mateixa (un parell de dies, seria suficient). 

Un grup d’amigues com les Caçafantasmes

Una capa de llana de xai perquè la gent em vegi més dolceta, i no només com “l’Alba que ensenya les dents”;  que em protegeixi del fred d’algunes persones, i d’aquest món, que em fa tant de mal.

Un cistell ple de paciència i bocins de xocolata, que mai s’acabi, i que no engreixi. 

Llum d’espelmes amb olor de rialla per els dies de sol.litud, foscor i desànim; i un mirall que em retorni sempre la meva imatge més amable, i la més bonica, malgrat els anys.
Una copa de cava que no em doni mal de cap, amb les bombolles plenes dels meus somnis, que s’enfilin, amunt, amunt, i es facin realitat abans que tingui temps de pensar que no m’ho mereixo.
Matins que es facin vespres, plens de converses sobre el que escric i el que llegeixo, i sobre la vida i el color blau;  amb amics que tinguin ganes de debat i d’estar junts de veritat, i plens de nens que corrin al voltant nostre, bruts i feliços  (sense presses, ni penes, ni fam) amb les panxetes contentes a l’aire, i els cabells despentinats.

Jo prometo esforçar-m’hi amb ganes, i posar el millor de mi. 
I que el 2016… Sigui un record, ben, ben llunyà…

FELIÇ 2017, gent meravellosa!