Ridícula i previsible història d’amor amb ocell dins d’una gàbia

Han obert davant de casa un lloc de massatges d’aquests amb «final feliz».

N’estic segur. Veig a totes les noies juntes, només a les hores punta, assegudes rere la reixa d’aquella mena d’eixida que tenen de pati, i que més aviat és una gàbia, plena de calces esteses de punta barata, i tovalloles menudes, que intenten fer passar per color blanc.

N’he comptat segur unes 4. I l’home que les vigila, m’ha enxampat un parell de cops observant-les, i em penso que no li ha agradat.

Ha penjat una cortina, tupida i mal posada amb una corda, que fixa amb agulles d’estendre, quan les noies surten a dinar.

Ara menjo assegut a prop de la finestra. La cortina em priva de veure-hi a dins, però de vegades les sento riure o parlar.

Totes són xineses. Totes menys una. Aquest vespre feia una calor insuportable, i mig abocat a la barana, i esclafant algunes flors, he tret mig cos enfora buscant l’aire que a dins a casa ha quedat tot escalfat.

Això de viure sota terrat, té aquestes coses.

De cop he sentit una exclamació en una llengua estranya, la cortina era entreoberta, i he vist un rostre que no era asiàtic, que em mirava amb un deix mig espantat. Davant d’ella, les reixes. I de cop m’ha semblat que era com un ocell dins d’una gàbia.

Era una noia molt prima i poca cosa, que amb gestos em feia un «No t’aboquis!» i m’he vist de cop fent el ridícul, mig cos enfora de casa, i de seguida m’he apartat.

Ella ha somrigut molt més tranquil·la. I la seva cara s’ha il·luminat amb uns ulls d’aigua que m’hipnotitzaven rere els barrots. I ens hem quedat els dos mirant-nos, i no sé quanta estona haurà passat…

De cop ha fet un «Ok» amb les mans, i ha desaparegut rere la lona de ratlles. I jo m’he quedat sense aire, i sense ocell rere la gàbia… Però el seu somriure m’ha atrapat.

D’ençà que l’he vist, observo a totes hores per si me la torno a trobar. Estic perdent les meves vacances guaitant per la finestra del menjador. Esperant veure una carona i uns ulls profunds com l’oceà, que només he vist una vegada, i com a molt uns cinc segons.

És de bojos.

A les noies ara fa dies que no les sento. Fa més fresca, i l’eixida que em recorda una gàbia resta muda, i sense ocell. Ja no m’aboco a la finestra als capvespres.

No sé què tinc que em sento trist. No responc a les trucades, i fa dos dies que no m’he dutxat.

A la tarda ha vingut a veure’m l’Anna. Ella i la Clara han vingut a viure al barri, i em demanen qui em fa la casa.

Que si tens senyora de fer feines… Biel, la necessites, la teva casa està fatal!

Per uns segons he estat temptat a explicar-li que no dormo, i que estic tot el dia capficat en el record d’una noia-ocell, que em va fer gestos creient que em volia suïcidar, i que només he vist una vegada; que treballa en una gàbia fent de PUTA, i que amb el seu mirar de color blau, m’ha trastocat.

Però al final no li he dit res.

En trobaré una i llavors te la passo. Fas mala cara, perquè no véns un dia amb mi i la Clara, i t’aireges al nostre Edèn?

D’això en fa dues setmanes ja.
No he anat a l’Edèn i a la gàbia sembla que no hi ha moviment. Les noies de «masaje-masaje«, pel que sembla, han marxat.

Són les 20 h i hi ha algú que pica a la porta.

Trec el cap per la finestra. Al carrer hi ha l’Anna. Ve amb algú. No és la Clara.

-Biel! Obre, que et presento l’ Svetlana! Si et va bé aquesta setmana pot començar!

I ens mirem jo i l’ocellet que ara ja no és dins de cap gàbia.

Ai Déu, si al final em fotre una Òstia, però… Quina alegria! No sabia que aquestes coses podien passar…

Riu i m’assenyala, divertida. I jo m’enfonso de nou en el seu blau.

Sabatetes dins l’ armari

L’altre dia vaig trobar dins l’armari les sabatetes que em vas regalar.

La meva filla va néixer primeta com un conill, però no tenia els peus petits, i mai les va poder calçar. Les vas comprar amb la teva paga, i sé que paties per si no era un bon detall. T’emocionava que jo hagués de ser “mami”. Et brillava la mirada, i no m’ho deies, però t´hauria agradat d´estar dins meu, i convertir-te en el meu «cigronet», ni que fos per una estona, només per poder sentir el que sent una filla desitjada.

Va ser llavors que vas començar a veure’m d’una altra manera, no tant com a educadora, sinó com una possible mare també. La que mai vares tenir, però que et va causar tant dolor.

M´espiaves i jo ho notava, i el dia que et vaig demanar si volies notar una patadeta, la teva mà et tremolava, i crec que va ser el primer dia de la teva vida, que vas estar tota una tarda sense dir res, asseguda i somrient.

Els he guardat tots aquests anys aquella mena de peücs. I en veure’ls avui remenant l´armari, m’he encongit de pena … I m’ha fet un Ai el cor.

Em demano, on deus ser ara? Vaig anar sabent de tu després que marxessis i durant un bon temps, fins que les notícies que em portaven, em van resultar insuportables, i ja no vaig gosar preguntar a ningú més. Parlar de tu incomodava, ens feia estar tristos i també de mala llet.

I ara mirant les sabatetes, et recordo pujant les escales del centre, cridant molt enfadada, i al cap de poca estona veure´t corrents cap a mi per abraçar-me, com si t´hi anés la vida, amb molta força, tanta, que em feies plorar per dins, i no de mal, sinó de pena.

Tu vas ser a la primera nena del centre a qui vaig dir que estimava molt. I gràcies a tu vaig crear una nova norma, que em va fer sentir un xic més humana, però que també em va tocar de per vida el cor. Semblava estrany parlar d´amor quan jo a les 17 h marxava a casa…

Jo i els meus companys, vam ser el més proper a la família que mai tindries. I eres grossa i gran per fora, però una nena petita per dins que mai a creixeria; i el món no t´acceptava però tu el volies abraçar. I ben tossuda, insisties i insisties, malgrat ell et rebutjava sense parar.

I sempre que parlaves amb aquell to tant elevat, tenies l’ull dret apuntant a la paret, i l’esquerre fix en mi. Mai vas voler operar-te. Deies que no calia, si tu “habías nacido asín”. I duies els pantalons mig caiguts que mostraven part de les teves natges, i no per anar a la moda, sinó per pur descuit; i la samarreta que sempre t’anava curta, curta; i aquell cabell encrespat que insisties a allisar-te, i que vas acabar cremant…

Tot aquell desastre eren la part més bonica de tu. Jo sempre et vaig trobar preciosa, ja només, perquè no encaixaves amb ningú, però a mi em tenies l´ànima robada.

I el dia que vas fer els 18, es van obrir les reixes i ja no podies tornar.

La majoria d’edat et va expulsar de nosaltres, i et va tractar tan malament la vida, que tot i ser en el teu cap una eterna criatura, de portes en fora, et va fer créixer de cop.

Abusaren de tu tots els que creies que et volien. Van omplir el teu cap de bogeria i de rialles folles, que provocaven odi al teu voltant, i a mi m’omplien de pena, perquè no eren una altra cosa que la tristor transformada en una tendresa incontrolada, que volia fer-se lloc enmig d’un món molt hostil. Només volies ser estimada, però no en sabies gens. T´era fàcil d´explicar que sabies que eres ximple; però et resultava impossible, poder dir que et feien mal.

Penso molt en tu, encara que ja hagin passat tants anys i tants dies. La teva innocència no et va servir mai de res més endavant.

Des de llavors, em fa por mirar els caixers, per si la que dorm a terra ets TU.

«En ocasiones veo a muertos», però en plan guay.

De vegades quan més van mal dades, et creues amb un àngel.

Bé, jo li dic àngel perquè exactament no sé qué és, i això de dir «en ocasiones veo a muertos«, no queda massa guay.

Et volta i et protegeix com en un conte de fades.

Notes que hi és, perquè són ja uns anys d’anar topant-hi, i perquè quan el tens a prop, de cop et sents amb força, i saps que podries sola contra el món; i perquè se’t posa a dins com una sensació a cavall entre la gana i l’ànsia, i és una espècie «mono» de vida, que se’t fica a la panxa, i et dóna set de respirar, i assaborir cada minut i cada segon, alhora que et sents molt estranya, i perquè ets tu, però no ben bé.

No hi ha ningú, però et sents acompanyada.

Tanques els ulls, i et concentres per si sents una lleugera remor, o t’arriba alguna olor. Voldries que fos perfum de lavanda, o potser de cafè amb un toc d’anís.

Notes gelor als braços i cames, i un pes al pit, que gairebé t’aboca al plor.

I és allà amb tu.

Desprèn una energia que t’és coneguda, … Tot i que has provat cinc-centes vegades, de fer veure que no.

I ara aquests dies, tossuda, vols tenir-ne una prova. Entre tantes analítiques, se t’ha desenvolupat la part més científica, d’ençà que freqüentes els hospitals…

I et concentres molt, i sembla que endevinis de reüll el blanc daurat de les seves ales, però quan et gires, ja se n’ha anat.

Jo ahir m’esperava a l’hospital asseguda en una fila de cadires taronges de plàstic. Arrenglerades a la paret, al llarg d’un passadís que feia por.
Em feien mal les cames i el cul d’estar-me quieta tanta estona.

Vaig intentar llegir una mica, però no vaig poder. No em concentrava.

I va ser quan va venir el meu àngel.
No ho va veure ningú, clar, perquè només hi érem, ell i jo, i la filera de cadires.

Aquell moment em va canviar la vida. I sé que és un canvi, que ens costarà a tots una mica, però que ha de ser per bo.

No m’ agraden els hospitals. Encara que em faci companyia un àngel.

No sé com m’ho faré però tinc decidit que no vull morir-me allà; enmig d’aquelles parets incolores, i rodejada de persones que fan torns.

Però si no em queda més remei i puc valdre’m una mica, m’escapoliré de l’habitació, i m’estaré asseguda al mateix lloc que seia ahir; esperant-lo, llavors si, per darrer cop.

Mala Mare (I).

M’ he fet del club de les Males Mares.

El que no comprenc, és com no m’ho vaig inventar jo.

Fa més de 6 anys que no dormo una nit sencera, motiu suficient per tornar-se Mala Mare, o depressiva o mig folla, i us confesso que no acabo d’ entendre com és que encara no he «brotat» del tot.

Podria ser que aquests nens que tinc, tinguessin com una espècie de despertador intern, que tot i haver anat a dormir a les 12 h de la matinada, fa que s’activin abans que surti el sol?

Són només un quart de nou i ja hem tingut un parell de baralles, una investigació sobre la pilota de la Patrulla Canina, que sembla ser (potser, no és segur, no tenim suficients proves, ni cap confessió concloent) que algú havia robat; també sospites d’habitants a la closca del petit de la casa, que sua i rasca, i rasca i sua, i dóna coces a tot el que troba, i només corre, i crida, i va amunt i avall, i segueix suant i rascant.

Ni un moment de quietud… I només són les 8 i 30 h!!

M’han boicotejat l’intent d’anar al lavabo. S’han passat tota l’estona a l’altre costat de la porta, picant i cridant Mamaaaaaaa!!!

I així jo no em puc concentrar.

Tampoc no sé com he pogut empassar el cafè amb llet gola avall, amb la esbroncada que els hi fotia, perquè han decidit atonyinar-se, exactament també, en aquell instant.

No té més hores el nostre dia, que sempre ha de coincidir algun d’aquests episodis amb algun moment que vull ingerir, parlar amb algú, seure una estona, o simplement cagar…?

A banda, han omplert un globus d’aigua dins de casa, i la tablet ha sortit volant.

I m’he adonat de cop, que ja no funciona la meva frase de «Me n’aniré a viure al terrat», perquè m’he ensumat una mitja rialla un cop l’he dit, que m’ha fet venir unes idees molt lletges, relacionades amb la seva cara i amb un moviment de la meva mà.

I tot que no eren ni les 10 h tocades, he començat a fer la maleta, intentant tranquil·litzar-me, pensant que durant tres dies, exactament 72 hores, 4.320 minuts i un fotimer de segons, els facturaré a tots dos; cosa que em sembla increïble, un fenomen gairebé paranormal, d’aquells que només han passat molt poques i comptadíssimes vegades en aquests 6 anys que portem amb aquesta nova vida; i mentre hi posava samarretes, algun xumet i un flotador, he sigut totalment conscient, que a sobre, seré tan burra, però tant summament bleda, que després, quan no hi siguin els trobaré a faltar però molt.

M’havia fet del club de les Males Mares, i fa un moment que m’acabo d’esborrar. Perquè el que diuen són ximpleries, comparat amb el que diria jo, si parlés de veritat…