I estic aquí asseguda al banc sense fer res, mentre els rajos de sol s’escolen tímidament per entre les fulles dels arbres.

Estic rodejada de vida i de mort.

Però no tinc por.

Només recança per no saber el que deixem enrere, ni tampoc si ho trobarem gaire a faltar.

S’ha assegut a prop meu una dona que somica. S’amaga el rostre entre les mans. I la seva tristesa em ve ofegada per la fortor de lleixiu que desprèn el seu cos.

I sento rebuig, perquè no la suporto aquesta olor; però també sento vergonya, perquè estic gaudint del sol, i per fi tinc cinc minuts, i a la persona que més estimo li he prohibit empitjorar… I perquè sóc afortunada malgrat tot el que ens està passant aquests dies; però la seva olor m’ofen i em molesta.

Ara no vull que ella, ni ningú, s’atreveixi a enfosquir-me aquesta estoneta tan dolça, que tenia asseguda aquí al banc.

Trauré les ungles un altre cop si cal, si ara gosen molestar-me i pertorbar aquesta pau. Quina música més perfecta em regala el cant d’aquest ocell que s’endevina entre les branques…I de fons, el blau del mar, s’entreveu tot i la calitxa que omple l’aire.

En aquest cel tan pur no hi haurà ni un sol gest de tempesta, mentre jo sigui aquí asseguda, ara, durant aquests cinc minuts, que em mereixo, i són fets per mi.

Em sé dolenta.

Sí.

Confesso que sóc dolenta, però només ara i aquí, (i aquesta estona) i també pel que vaig a dir.

I només ho seré aquests cinc minuts, i NO me’n sento gens culpable.

La culpa pels altres, els que no tenen entranyes;  els que ni et saluden ni cuiden als propis fills, ni als seus germans ni familiars; i ho vull dir ben fort: SI, LA CULPA QUE LA ASSUMEIXIN ELS ALTRES.

Que la paeixin els que ja no són res meu, i dels que protegirem als nostres fills, amb preciosíssimes bombolles d’olor de maduixa, imatges angleses de camps de lavanda, i contes i mantres xiuxiuejats a cau d’orella, cada vespre abans d’anar a dormir.
La CULPA, la cedeixo tota, tota, a tots ells.

I és perquè és SEVA.

Tanta pau s’emportin com descans ens deixin a nosaltres…

Que es retirèssin ben lluny, i no ens tornèssin a dir mai més res, seria el millor dels nostres somnis.

5  minuts més al sol aquí en aquest banc, i deixaré de sentir tota aquesta ràbia.

I m’assec aquí on la vida es petoneja amb la tristesa, i també a voltes, amb l’oblit; i em faig un reset amb el rostre al sol, i noto que se m’alleugereix també l’angoixa i se’m torna més pura l’ànima.

Hi ha tanta gent que mor aquí sola… Però també aquí neix la vida i s’omplen d’alegria i bones notícies els passadissos i les parets.

I si el busques bé, trobes el silenci enmig de tot aquest soroll; i també molta solitud que emmascara companyia.

Aquí asseguda, en aquest banc, ja han passat ben bé 10 minuts.

I el sol i l’aire m’acaronen els cabells i la cara. I sento que he rejovenit per uns moments, i que també he fet molt net de pensaments d’aquells que embruten.

Somric per dins i també per fora, i sóc feliç mentre deixo el banc enrere.

La senyora que plorava també fa estona que no hi és.

Tant se val el que m’esperi a dalt quan ara hi torni.

Sento dins meu la vida i la força, i una altra cosa que n’hi ha molts, que segur no han tastat mai…

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s