Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous) · 1 Comentario

2017…

Del 2017,  jo n’espero:

Unes horetes a la setmana només per mi, per estar sola i que ningú em demani. 
Vacances de mi mateixa (un parell de dies, seria suficient). 

Un grup d’amigues com les Caçafantasmes. 

Una capa de llana de xai perquè la gent em vegi més dolceta, i no només com «l’Alba que ensenya les dents»;  que em protegeixi del fred d’algunes persones, i d’aquest món, que em fa tant de mal.

Un cistell ple de paciència i bocins de xocolata, que mai s’acabi, i que no engreixi. 

Llum d’espelmes amb olor de rialla per els dies de sol.litud, foscor i desànim; i un mirall que em retorni sempre la meva imatge més amable, i la més bonica, malgrat els anys.
Una copa de cava que no em doni mal de cap, amb les bombolles plenes dels meus somnis, que s’enfilin, amunt, amunt, i es facin realitat abans que tingui temps de pensar que no m’ho mereixo.
Matins que es facin vespres, plens de converses sobre el que escric i el que llegeixo, i sobre la vida i el color blau;  amb amics que tinguin ganes de debat i d’estar junts de veritat, i plens de nens que corrin al voltant nostre, bruts i feliços  (sense presses, ni penes, ni fam) amb les panxetes contentes a l’aire, i els cabells despentinats.

Jo prometo esforçar-m’hi amb ganes, i posar el millor de mi. 
I que el 2016… Sigui un record, ben, ben llunyà…

FELIÇ 2017, gent meravellosa!

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous)

«La Madonna que hay en mí»

El vídeo de la Madonna, veig que ha fet molt rebombori.
Concretament per un parell de detalls de la seva biografia, entre els quals, una violació.

Independentment de si ens agrada ella o no, (a mi em flipa de sempre), crec que ha arribat el moment de que les dones expliquem lliurement les agressions o el que sigui que haguem viscut al llarg la nostra vida, entesos com uns fets gravíssims, però tristament habituals, i que formen part de nosaltres mateixes, i del que som a dia d’avui; i no com quelcom que és anecdòtic, i que a més, és Tabú.
Sense haver de avergonyir-nos, vigilar si ofenem, si se li indigesta el menjar a algú, o si és el moment vital correcte per dir-ho; ni patir pels familiars, pels amics, o pel que diran.

I d’igual manera, tampoc cal fer cares, ni coses rares quan sentim que ho explica algú.

L’empatia ES BIEN. I suficient.

I qui no ho vulgui escoltar, o li ofengui, o li molesti, que miri cap a una altra banda, que és el que s’ha fet de sempre amb aquests temes, i ja ens hi hem acostumat.

Personalment i pel que fa a mi mateixa, ja me n’he cansat.

Penso explicar on vulgui, quan vulgui, el que vulgui.

I confio que els tios, sereu els que primer ho voldreu escoltar, perquè potser hi voldreu fer alguna cosa. Vamos, que està en les vostres mans, i a més, jo en sóc molt fan, i ho sabeu.

Ja està, m’he quedat ben descansadeta.
Curtet, però intens.

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous)

Mala Mare (V). Nadals, regals i percals.

De cara a les Festes torno a ser molt MALA MARE, i us ho explico, i ja està.

«Ara ve Nadaaaaal, matarem el gaaaall, i a la Tia Pepa, li donarem un taaaaall…»

Sí. I als meus fills també. Un tallet primet, que no s’empatxin.

Què és això d’arruïnar-se amb «regalus» i agafar aquesta mania de comprar, comprar i comprar? Comprar per què? Perquè vegin com els estimo? Perquè tinguin el que no tenia jo? Perquè són nens, i necessiten 1000 joguines? Perquè sóc un producte consumista i em sento buida i fatal si no els hi compro TOT?

Per què ho volen tot, perquè és normal, perquè són nens i és la infància, i a més va bé per la motricitat fina, l’amígdala dreta, l’empatia i el turmell; i els ajudarà a entrar la Uni (que no sé com pagarem) que ja no serà tan difícil, perquè si li compro això, (segur, seguríssim, és més que probable, hi ha estadístiques de la Danone i del Actimel) que parlarà tres idiomes, i serà mega-super-intel·ligent?

I llavors seré més guapa ? I els meus fills tindran mil·lers d’amics que els estimaran igual, que si visquéssim en un pessebre, com el pobre Jesuset?

I jo ja no seré mai més una Mala Mare?!!

(…)

Oh… Vaja. Això sí que NOOOOO!

Només per això darrer i el que em suposa, ja passo.

A part, què coi escriuria, a partir d’ara que sonés així de divertit?

Seria tot molt «albadrama«. Potser no caldria tampoc, penseu-ho bé! Que alguns us mola plorar una mica, però somriure també queda bé, i emmascara les arrugues, i no et queda el moc penjant! El glamur és bastant de Mala Mare, d’acord? No us equivoquéssiu pas!

Jo el que voldria comentar-vos, així una mica a sac, és que al Nadal, amb tant regal, hi ha molt percal. Percal de pasta, de que ho volen tot, de que no tens temps ni hores per anar-hi… PERCAL TOTAL.

Ja sabeu que els percals  jo no els suporto, o sigui que m´hi fico també. I anuncio:»Stop Regals-Percals als Nadals». Rotllo anunci, o propaganda electoral.

I no us queixeu, que us ho argumento, eh? Així, per la cara, i no haureu de pagar cap curset d’aquests que us atabalen amb els límits i els traumes…I que són molt progres i molt guays.

Ja veureu que si ho poseu en pràctica, als vostres fills no els passarà res!! És qüestió d’acostumar-se, com amb les sabates de taló, o el cigarro que em fumaria jo ara. De primer, costa una mica…Però…què cony estic dient???!!!

Ehem.

Va, tema autobiografia, que sé que us mola, i us entra bé.

La meva filla ha estat uns dies només amb unes bambes. I ara per fi té les botes noves. A banda que no ha quedat gens traumada, a més a més, li molen un «mogollón»! I li va fer una il·lu immensa quan va veure que a partir d’ara, no només en tindria dos!!

Ho valora, compreneu? HO VALORA!!! Que és el que no passa amb els 500 regals de Nadal.

A més, alerta en tenir-ne unes quantes, de sabates, o del que sigui…

Us ho dic, feu-me cas, que els nens creixen en un dia, o es cansen d´una cosa en un segon! I sense avisar els molt cabrons! I després tot queda nou, i us ho haureu de menjar amb patates, o ja de pas, amb els torrons!!

Per això, a casa, el Tió i els Reis Mags passen primer per la Duana. I la Duana, hehe, sóc jo.

La Mala Mare i el seu santíssim espòs (li diria Mal Pare, però és que és un Santo Barón) marquem els preus, les quantitats, i ho prioritzem per necessitat i alegria. A què sona maco?

A-L-E-G-R-I-A. Ja us ho deia jo!

I perquè són un frau total les Rebaixes, perquè sinó els nostres Reis passarien uns dies més tard. Haurien punxat una roda o «algo«. Vénen de lluny tu, i haurien parat a descansar.

Però val, val, no la lio i respecto les dates, que si no els nens seran una mica rarets, i ja en tenen prou amb sa mare. Atents! Seguim!

Com tot… També tenim CONTRABAN. Sempre hi ha algun regal que no passa la censura ni els nostres filtres de necessitat o il·lusió, i hi ha algun membre de la familia que fa trampetes, i se’ns escapa, i no saps com, els ho fa arribar…per correu si li fa falta!

Hem après a torejar-lo, no us penseu, que parleu amb MI! I tot es va perfeccionant i millorant amb els anys…

Les Males Mares com les bruixes, som com el vi. Però com ho fem, és millor que no ho sapigueu, ni  aquí i ara.

A més, una altra regla «Stop Regals-Percals als Nadals»: per jugar a segon què, tipus  Barbis, Monsters Jaics o nines de cames llargues vàries, pistoles o coses del Barça o carpetes de cantants mig idiotes i argentinades…o mandangues que només serveixin per pintar-se i acabar amb una erupció a l’Hospital (és que a casa tenim la pell atòpica, mira som fins, és el que hi ha); ja valen les joguines reciclades, i als nens els hi fa gràcia, perquè es poden entregar durant tot l’any, i no cal esperar que siguin Festes.

Per tant, que corrin, que corrin, i entre tots fem-les rular ! Que a part valen una pasta!

I de tant en tant, UPS! Una que acaba a la bassa… Sense voler, i de forma totalment accidental!

No direu que tal com us ho explico, és més senzill aquest tipus de Nadal, i menys percals amb els regals, i la targeta no queda a zero (o potser sí, però com cada mes igual).

Així que Bones Festes, menys percals i pocs regals.

…que per cert, em tornen boja, però ara i aquí no us ho puc explicar…