M’ he fet del club de les Males Mares.

El que no comprenc, és com no m’ho vaig inventar jo.

Fa més de 6 anys que no dormo una nit sencera, motiu suficient per tornar-se Mala Mare, o depressiva o mig folla, i us confesso que no acabo d’ entendre com és que encara no he «brotat» del tot.

Podria ser que aquests nens que tinc, tinguessin com una espècie de despertador intern, que tot i haver anat a dormir a les 12 h de la matinada, fa que s’activin abans que surti el sol?

Són només un quart de nou i ja hem tingut un parell de baralles, una investigació sobre la pilota de la Patrulla Canina, que sembla ser (potser, no és segur, no tenim suficients proves, ni cap confessió concloent) que algú havia robat; també sospites d’habitants a la closca del petit de la casa, que sua i rasca, i rasca i sua, i dóna coces a tot el que troba, i només corre, i crida, i va amunt i avall, i segueix suant i rascant.

Ni un moment de quietud… I només són les 8 i 30 h!!

M’han boicotejat l’intent d’anar al lavabo. S’han passat tota l’estona a l’altre costat de la porta, picant i cridant Mamaaaaaaa!!!

I així jo no em puc concentrar.

Tampoc no sé com he pogut empassar el cafè amb llet gola avall, amb la esbroncada que els hi fotia, perquè han decidit atonyinar-se, exactament també, en aquell instant.

No té més hores el nostre dia, que sempre ha de coincidir algun d’aquests episodis amb algun moment que vull ingerir, parlar amb algú, seure una estona, o simplement cagar…?

A banda, han omplert un globus d’aigua dins de casa, i la tablet ha sortit volant.

I m’he adonat de cop, que ja no funciona la meva frase de «Me n’aniré a viure al terrat», perquè m’he ensumat una mitja rialla un cop l’he dit, que m’ha fet venir unes idees molt lletges, relacionades amb la seva cara i amb un moviment de la meva mà.

I tot que no eren ni les 10 h tocades, he començat a fer la maleta, intentant tranquil·litzar-me, pensant que durant tres dies, exactament 72 hores, 4.320 minuts i un fotimer de segons, els facturaré a tots dos; cosa que em sembla increïble, un fenomen gairebé paranormal, d’aquells que només han passat molt poques i comptadíssimes vegades en aquests 6 anys que portem amb aquesta nova vida; i mentre hi posava samarretes, algun xumet i un flotador, he sigut totalment conscient, que a sobre, seré tan burra, però tant summament bleda, que després, quan no hi siguin els trobaré a faltar però molt.

M’havia fet del club de les Males Mares, i fa un moment que m’acabo d’esborrar. Perquè el que diuen són ximpleries, comparat amb el que diria jo, si parlés de veritat…