Segurament t’hauries dit Frida. Però la mare no va tenir forces per retenir-te, ni pensaments de poder-te empényer fora del seu ventre, ni llavors, ni més endavant.

Vas marxar com vas venir. En silenci, i en mil pensaments, però ni en una sola paraula.

Mai vaig gosar materialitzar-te. Ni nombrar-te.

El temor d’arribar a estimar-te, ja feia massa mal.

Vés amunt, amunt, Frida…fins ser a tocar de les estrelles.

Il.lumina’m les nits fosques amb la teva estela feta de llum i de llibertat.

Recorda’m que vas ser dins meu amb una punxada cada 28 dies, i aquest darrer dia de l’any.

Vetlla’m Frida.

I perdona’m tots els errors, tu, que allunyan-te de mi, segurament vas ser el més gran encert de la meva actual vida.

Vola, vola lliure, Frida, tatuant-me a la pell el símbol infinit de la vida… Que romandrà amb mi, fins, a la fí dels meus dies, etern i indomable, com el teu nom.