Els meus Nadals són casa.

I les amigues, i la família (escollida i de sang.)

Són mirar una pelicula tots tres arraulits rere una manta.

Compartir una bossa de patates.

Imaginar què faríem sí, i si tinguessin tant. Que et regalin el seu darrer tros de pizza.

Són menjar torró d’arròs abans de la data senyalada, i que no n hi hagi el dia D.

Obrir en pijama el calendari d’advent i fer la regla dels 3 segons quan la xocolata cau a terra. Posar l arbre que llençarà a terra el gat.

Tornar a casa tard mig congelats sense saber què soparem.

Que et cridi perquè els obris la persiana, i li facis un petó, i surti de sota el nòrdic la gran i t obligui a estirar-te amb ella, tots tres entre rialles.

Que un escombri i l altre reculli les caques, i digui que tot està brut!

Són que et diguin que no els cal massa més, i mirin els preus de la compra, i els hagis de forçar a que et diguin coses per regalar, i els arrosseguis a mirar quina talla.

Visca els Nadals, que són casa, ensumar clatells i llevar-te i fer el cafè, i tornar a dormir-te abraçada a tots dos.

Els Nadals són casa, i són senzillament, sentir-los parlar dels Nadals que vindran, i que et preguntin a cada moment que fins quin dia duren, i ja està…