Mala Mare VI (pene i vagina fora del bus)

Necessito fer un Mala Mare, en plan emprenyada.

I us ho explico, i ja està.

Aquest va en un altre to: PENIS, VAGINES I EL PUTO AUTOBÚS.

Sí. El puto autobús d’aquests degenerats que es fan dir bons pares, bones persones i salvadors dels drets dels infants, que m’han encès les neurones i em fan posar elèctrica.
Així que com a Mala Mare, la meva aportació.

Tinc dos fills. Una amb xixi i l’altre amb penis. De moment. Perquè potser algun dia canvia. Jo ara mateix, no ho sé, i tampoc em preocupa gaire.

El meu objectiu màxim com a Mala Mare no és que mantinguin ni la tita, ni el botonet. Apa, com us quedeu?

Ja d´entrada PAM. En la frente.

El que vull és que prenguin a respectar-se, a saber si és el que els agrada; i ser valents per dir-me si els passa res.

Me’ls estimaré igualment. Obvi. Quina burrada, dubtar tant sols ni un sol moment!!!

I independentment del que tinguin als baixos, i amb la mateixa força de si decideixen estimar a un noi o a una noia, o a tots dos per igual.

El meu objectiu vital com a Mala Mare, és que MAI pugin al puto autobús de color taronja.

Ni física, ni mentalment.

Aquest és el tema. Ni polles, ni penes, ni conys, ni vagines, ni floretes, ni cuquets.

A la nena, l’ensenyaré a respectar, a respectar-se, i a fer-se respectar. I al nen igual. EXACTAMENT.

I m’encanta que ella jugui al fútbol, (tot i que ho fa fatal) i que ell dugui els cabells llargs com una noia. Diuen…(jo sempre els vaig dur tallats ben curts, i no he dubtat que sóc i he sigut ELLA mai).

Tant de bo d’aquí a un temps ella decideixi rapar-se, i ell fer-se trenes als cabells. Perquè voldrà dir que no passaran per l’aro. I vejam, m’encanta els que no passen pel tub, ja ho sabeu. Com també odio les trenes als cabells… Si, ho sé, d’aquí a uns anys aquesta frase me la menjo amb patates.

I per liar-la un rato més, que fa molts dies que no escrivia, de vegades penso que m’agradaria que un dels dos fos gay. WALA, ay la Albeta lo que ha dicho!!!

Sí. Ho dic perquè ho penso, i quan ho dic la penya em mira estrany.

Espereu, m’explico, ja veureu. Si tingués un fill o filla gay, d’aquesta manera encara estaria més sensibilitzada, per si encara no ho estic prou, i no tindria tant el perill que la meva ment no estigués oberta, que és el que més temo del món.

No vull tenir res a veure amb els gilipolles de l’autobús. Vade retro, out of mi!!

De la gent que no heu de refiar-vos és d’aquella que no pot tolerar ni transigir. No dels que criden, o us porten la contrària… Ni dels que són DIFERENTS. Us ho dic. Feu-me cas.

Les Males Mares i els Mals Pares, el que hem de fer és estimar i educar als nostres fills sobre això. Punt.

I ara tenim l’obligació de seure’ls a la taula, i ensenyar-los la foto de l’autobús dels pebrots. I que llegeixin que hi posa, i fer debat amb ells després.

I amb la cara ben alta, dir-los que el dia que ens assabentem que se’n riuen o no acullen a un nen o una nena que se sent diferent, ens farà molta vergonya, perquè patirem perquè no els haurem ensenyat prou bé. (Jo afegeixo en aquesta part, que els cauran llamps i trons i es trencaran els murs de les cases sobre els seus caps, amb dimonis i bruixes que els perseguiran fins a la mort, però això, és opcional).

I com a Mala Mare em toca treure les ungles i ensenyar les dents a tots aquells que dubteu de si un nen nascut amb pene es pot sentir diferent, i creieu que és per vici, o per malaltia o per maldat, o per que l’han manipulat. Que si pot sentir? Que si pot pensar, patir ????

Ho dubteu? Engendreu robots, vosaltres?

Clar. És que és culpa de la inquisición GAY, al loro!!

I us ho dic: No us acosteu a mi. No us acosteu als meus fills.

Els previndré contra la gent com vosaltres; que no es refiïn dels que diuen que tot és pecat.

Alerta, que a sota les estores tenen ànimes abusades de nens que encara estan plorant, i cadàvers als armaris, d’homes i dones que no han pogut sortir-ne mai.
Ser cristià és una altra cosa, i jo ho sé PERFECTAMENT.

Espavileu! I parleu amb els vostres fills i filles en lloc de quedar-vos pillats amb dibuixos que semblen de P3 però són per adolescents d'”Hola soy Nico“, que en realitat és un plasta i un pesat, i no ni té pene ni xoxete entre les cames… veieu com ni us hi havieu fixat???

Ja ho vaig dir, però em reitero: si aquest fos un país normal, no hi hauria ni una sola gota de gasolina que fes circular el puto autobús. I punt.

I tindríem altres debats. Molt més interessants.

Així que Mala Mare al ataque, que sapigueu que els meus fills ja estan entrenats amb el tema transgènere i tal.

Val tenen una mica d’embolic;  i qui no? Si en tinc jo als 39 anys…

Anuncios

Mala Mare (V). Nadals, regals i percals.

De cara a les Festes torno a ser molt MALA MARE, i us ho explico, i ja està.

Ara ve Nadaaaaal, matarem el gaaaall, i a la Tia Pepa, li donarem un taaaaall…

Sí. I als meus fills també. Un tallet primet, que no s’empatxin.

Què és això d’arruïnar-se amb “regalus” i agafar aquesta mania de comprar, comprar i comprar? Comprar per què? Perquè vegin com els estimo? Perquè tinguin el que no tenia jo? Perquè són nens, i necessiten 1000 joguines? Perquè sóc un producte consumista i em sento buida i fatal si no els hi compro TOT?

Per què ho volen tot, perquè és normal, perquè són nens i és la infància, i a més va bé per la motricitat fina, l’amígdala dreta, l’empatia i el turmell; i els ajudarà a entrar la Uni (que no sé com pagarem) que ja no serà tan difícil, perquè si li compro això, (segur, seguríssim, és més que probable, hi ha estadístiques de la Danone i del Actimel) que parlarà tres idiomes, i serà mega-super-intel·ligent?

I llavors seré més guapa ? I els meus fills tindran mil·lers d’amics que els estimaran igual, que si visquéssim en un pessebre, com el pobre Jesuset?

I jo ja no seré mai més una Mala Mare?!!

(…)

Oh… Vaja. Això sí que NOOOOO!

Només per això darrer i el que em suposa, ja passo.

A part, què coi escriuria, a partir d’ara que sonés així de divertit?

Seria tot molt “albadrama“. Potser no caldria tampoc, penseu-ho bé! Que alguns us mola plorar una mica, però somriure també queda bé, i emmascara les arrugues, i no et queda el moc penjant! El glamur és bastant de Mala Mare, d’acord? No us equivoquéssiu pas!

Jo el que voldria comentar-vos, així una mica a sac, és que al Nadal, amb tant regal, hi ha molt percal. Percal de pasta, de que ho volen tot, de que no tens temps ni hores per anar-hi… PERCAL TOTAL.

Ja sabeu que els percals  jo no els suporto, o sigui que m´hi fico també. I anuncio:”Stop Regals-Percals als Nadals”. Rotllo anunci, o propaganda electoral.

I no us queixeu, que us ho argumento, eh? Així, per la cara, i no haureu de pagar cap curset d’aquests que us atabalen amb els límits i els traumes…I que són molt progres i molt guays.

Ja veureu que si ho poseu en pràctica, als vostres fills no els passarà res!! És qüestió d’acostumar-se, com amb les sabates de taló, o el cigarro que em fumaria jo ara. De primer, costa una mica…Però…què cony estic dient???!!!

Ehem.

Va, tema autobiografia, que sé que us mola, i us entra bé.

La meva filla ha estat uns dies només amb unes bambes. I ara per fi té les botes noves. A banda que no ha quedat gens traumada, a més a més, li molen un “mogollón”! I li va fer una il·lu immensa quan va veure que a partir d’ara, no només en tindria dos!!

Ho valora, compreneu? HO VALORA!!! Que és el que no passa amb els 500 regals de Nadal.

A més, alerta en tenir-ne unes quantes, de sabates, o del que sigui…

Us ho dic, feu-me cas, que els nens creixen en un dia, o es cansen d´una cosa en un segon! I sense avisar els molt cabrons! I després tot queda nou, i us ho haureu de menjar amb patates, o ja de pas, amb els torrons!!

Per això, a casa, el Tió i els Reis Mags passen primer per la Duana. I la Duana, hehe, sóc jo.

La Mala Mare i el seu santíssim espòs (li diria Mal Pare, però és que és un Santo Barón) marquem els preus, les quantitats, i ho prioritzem per necessitat i alegria. A què sona maco?

A-L-E-G-R-I-A. Ja us ho deia jo!

I perquè són un frau total les Rebaixes, perquè sinó els nostres Reis passarien uns dies més tard. Haurien punxat una roda o “algo“. Vénen de lluny tu, i haurien parat a descansar.

Però val, val, no la lio i respecto les dates, que si no els nens seran una mica rarets, i ja en tenen prou amb sa mare. Atents! Seguim!

Com tot… També tenim CONTRABAN. Sempre hi ha algun regal que no passa la censura ni els nostres filtres de necessitat o il·lusió, i hi ha algun membre de la familia que fa trampetes, i se’ns escapa, i no saps com, els ho fa arribar…per correu si li fa falta!

Hem après a torejar-lo, no us penseu, que parleu amb MI! I tot es va perfeccionant i millorant amb els anys…

Les Males Mares com les bruixes, som com el vi. Però com ho fem, és millor que no ho sapigueu, ni  aquí i ara.

A més, una altra regla “Stop Regals-Percals als Nadals”: per jugar a segon què, tipus  Barbis, Monsters Jaics o nines de cames llargues vàries, pistoles o coses del Barça o carpetes de cantants mig idiotes i argentinades…o mandangues que només serveixin per pintar-se i acabar amb una erupció a l’Hospital (és que a casa tenim la pell atòpica, mira som fins, és el que hi ha); ja valen les joguines reciclades, i als nens els hi fa gràcia, perquè es poden entregar durant tot l’any, i no cal esperar que siguin Festes.

Per tant, que corrin, que corrin, i entre tots fem-les rular ! Que a part valen una pasta!

I de tant en tant, UPS! Una que acaba a la bassa… Sense voler, i de forma totalment accidental!

No direu que tal com us ho explico, és més senzill aquest tipus de Nadal, i menys percals amb els regals, i la targeta no queda a zero (o potser sí, però com cada mes igual).

Així que Bones Festes, menys percals i pocs regals.

…que per cert, em tornen boja, però ara i aquí no us ho puc explicar…

Mala Mare IV.(Ui, ui…La sogra)

Tema tabú: la nora i la sogra.

I jo, alguns tabús me’ls passo pels peus.

Per tant, si sóc Mala Mare, sóc Mala Nora, i llavors amb tantes “Males”, ja estic anotada a la llista més negra, i ja no hauré de patir per si la lio durant un temps, i m’estalvio haver de fer tant teatre!

Qui es va inventar el paper de sogra? I el de nora? Encara és pitjor!
Per què de per si, els noms ja sonen que foten pena.

A mi em fan una ràbia especial, i més perquè crec que no me’n podré escaquejar (per molt modernament que eduqui als meus fills).

Algú em pot dir on està escrit, que hàgim d’aguantar-nos les Males Mares i les sogres? O tenir entre nosaltres pollastres a causa d’elles, amb els fills o amb els companys?

I per més Inri, on hi ha el Manual de què s’ha de fer quan les nores, a més a més, són Males Mares?

Jo sóc Mala Mare, sóc nora i també tinc sogra.

I en el meu cas no és que la dona no m’aguanti (que tampoc seria un fet Paranormal), sinó que directament ha intentat esborrar-me.

Així que públicament,  i en el meu Blog, que recordo que és on escric el que em dona la gana, (deu ser tinc que tinc poca feina)  vaig a fer un MANIFEST, per si hi ha alguna altra persona, Mala Mare o Mal Pare, en la mateixa situació. Entendré que en aquest cas no hi hagi comentaris, que us podrien delatar!!!

TOMA YA, VAAAA… Que “lo suelto”!!!

Manifest de relació de les Males Mares/Mals Pares amb els i les sogres” (sona fatal, ho sé, però avui no em ve gens bé que les feministes se´m tirin al coll, que tinc un pèl de pressa, i a més aquí hi ha tios i ties per igual).

Vejam, Regla número 1: NO ES POT ESBORRAR A UNA PERSONA.

I menys si és una nora Mala Mare o un Mal Pare, i més si és com jo, que no és discreteta ni sota a l’aigua (i a sota menys, perquè amb l’intent de bucejar que no li surt, es caga de por i fa més soroll). No ens esborrem si us plau, sogres i nores-Males Mares. No val la pena ni que ho intentem.

El que sí que es pot reivindicar, és el dret a acceptar que no ens caiem bé o que no suportem a l’altra. I no passa res, i al final és menys cacau.

Regla número 2: ABOLIM ELS DINARS I SOPARS INNECESSARIS.

Amb la tensió que hi ha en l’aire, se’ns indigesta el menjar, i la nit abans no dorm ni “Cristo“, i jo no hi veig necessitat.

Regla número 3: NO CAL SOMRIURE EN PLAN NINA DE PLÀSTIC.

Crea agulletes i és molt cansat. Et queda la cara tota encarcarada, i al final, us prometo que afecta les cervicals.

Regla número 4: NINGÚ NO DEU RES A NINGÚ.

I qui vulgui brownie, que se’l cuini.

Regla número 5: DEIXEM ELS NENS A BANDA (SI US PLAU).

Ai els nens…No en tenen la culpa de tenir Males Mares, ni que aquestes tinguin sogres (o ogres), ni que les hàgin d’aguantar totes dues, que pobres meus, quin mal de cap.

I apa, dit això, em quedo tan ample, perquè com que estic mig ESBORRADA, segur que la meva, no em llegirà.

 

 

 

 

Mala Mare III. (Odio el parc)

 

Odio el parc, i m’escaquejo.

Per què vejam, se suposa que ets una mare molt guay si portes als nens cada dia al “parc”?

Doncs jo torno a ser molt Mala Mare, perquè no els hi porto MAI.

De fet no sé si els hi he portat alguna vegada. Ni recordo el darrer cop que hi vam anar…

Si hi vas, tot es complica, i a mi m’agraden les coses senzilles i amb el Parc tot és un “percal”.
Si vas al parc, toca dutxa i gastes aigua. I jo ara necessito estalviar.
A més se t’omple la casa de sorra, i llavors has d’escombrar quan acabes, perquè si no es tornen a embrutar. I si tenen les ungles llargues, encara es veuen més, perquè se’ls omplen totes de ronya, i queda fosquet, i fa mal de mirar.

Parc igual a feina. I més feina, és maldecap.

Per evitar-ho, jo els hi faig unes rutes pel poble que no us podeu imaginar. Vaja, que ni els de l’arxiu històric no se’l coneixen tant.
És que som una família andreuenca.

A-N-D-R-E-U-E-N-C-A (no de parc).

Caminem i fem esport, i es cansen igual o més que si es llencen pel tubogan, i a més aprenen història i coses interessants.
He desenvolupat un radar telepàtic que m’alerta de si hi ha alguna zona verda o infantil que estigui a prop; i els entretenc amb qualsevol cosa, i mai hi passem pel cantó.

A més, i les mares? I els pares? Un altre fenomen dels parcs.
I apa, ara toca compartir les joguines, i jo mai no en porto cap.
I mil dilemes que m’atabalen, en el que hauria de ser una estoneta hiper-mega-lúdico-relaxant:

Alerta conflicte, alerta que es peguen…

I ja hi som:
-Intervinc o no intervinc?

-Ara em miren malament.

-Ara pensen que sóc passota.

-Ara no sé què pensen.

-Ara no dic que penso jo d’ells.

I m´escalfo. Jo que sé, m’escalfo, en aquell espai mig engabiat.

Tanca la porteta, obre la porteta, espera’t i fes cua al tobogan; no empenyis fort al gronxador, deixa que passi un altre…

ESTRÉS MÀXIM en el punyetero parc!!!

I si el meu fill els estomaca? Que se suposa que he de fer?

Jo ja educo a la feina. Em paguen una merda, i a sobre, en el meu temps lliure, no ho penso fer.

A més, aviam, és que hi ha dies que va fatal, anar al parc. De fet, a mi sempre em va malament.

Així que JO PASSO.

Sóc de nou Mala Mare, i un altre cop també m’és igual.

A veure, tenen tota la vida per anar-hi! Quina mania en anar al parc!

Que el descobreixin quan en tinguin 16! Que és el que toca, perquè tindran una bona edat, i voldran fotre campana, magrejar-se o fer-se mal.

NORMAL. Per això existeixen els parcs!

I llavors ja no voldran que els acompanyi.

Si els pillo, els hi penso muntar tal pollo, que ja veurem qui cony va al parc.

Mala mare II. (Vindrà l´EAIA)

Confesso que he caigut, un altre cop.

MALA MARE, total.

Porto una temporadeta que mereix d´una reflexió…I un altre relat sobre aquest fenòmen, que resulta que sóc JO.

Aviam, per on començo a confessar… Que així faig passar millor la culpa, o li faig una mica d´espai, per quan hi torni un altre dia.

Jo confesso que, sóc MALA MARE per què:

D´entrada no he dut els nens a l’oftalmòleg i tinc la gran sense vacunar.

El petit darrerament té el nas enganxat a la tablet, cosa que per qualsevol seria un senyal inequívoca de que alguna cosa està passant; però jo ara es veu que m’he tornat mig hippy, vaig de passota, i faig veure que no pillo un flam.

Qualsevol dia m’envien l’EAIA.

I és que tenen motius flagrants.

Deuen haver trucat els veïns de davant de casa, perquè els decibels dels meus crits els han provocat esquerdes, i si no ho han fet encara, ja ho faran; d’aquesta no me´n salvo, i si no és ara, passarà més endavant.

És que és totalment impossible que quan estem junts parlem baixet. Ells es criden i jo intento evitar-ho, de debó, i els hi faig un “Si-us-plaaau-vaaaaa-no-crideeeem!!!” però els hi costa, què voleu, els hi costa. Els hi costa, són petits, no ho enteneu?

En realitat som innocents, perquè el to alt és un tema hereditari dels “FernándesPous”, us ho demostro quan vulgueu.

A més faig servir la nena, si vull vendre al Wallapop. Es posa allà i somriu tota cuca, tothom la troba molt bufona i s’obliden de regatejar. Gairebé sóc proxeneta, i el que és més fort, és que m´és IGUAL!!!

I ara caïc, també, que el nen l´altre dia va beure cervesa quan estàvem despistats, i tampoc el vaig renyar massa… però no el recordo massa espantat.

A més a més sóc una Hippy-Conductista.

Perquè ara m’he entrenat en l’amenaça del compte enrere, i quan començo a descomptar, els veig tots esverats i corrents, i moltes vegades sense entendre el què ha passat, i jo em poso a ballar i em peto de riure.

1,2,3…. I tots a córrer. I sóc la “P*** Ama”, i ja està.

I dic tacos, però només de tant en tant; i és perquè ampliïn el vocabulari, que després els costa integrar-se, que van a un “Cole” que és concertat.

I la veritat és que em funciona, i menys saliva i menys maldecaps, i puc estar per altres coses, que segur que són moooolt més importants.

A més avui, he estat a punt d’escanyar-los quan els he dit “NO em seguiu més!!”, perquè intentava fer alguna cosa (que per cert no recordo que és), i s’han buscat una ocupació súper mega relaxant, com la d’estar una llarga estona bufant la flauta en plan Inca que li van donar a la gran, el darrer dia de Casal.

Ara tots som hippies!! I és clar, això a l’EAIA tampoc no li agradarà.

I aprofito per comentar, que macos són els de l’escola per aquest regal magnífic. No sabeu fins a quin punt els he mencionat.

I si busco, trobaré molts més motius que m’autoinculpen de Mala Mare.

Així que quan vingui l’EAIA, espero que el que ara us explico, faci funció d’atenuant. I perquè no em veieu ara mateix la cara… Veuríeu que estic amb un penediment TOTAL!!!

Perquè em cregueu que ho vull reparar, ara em toca renyar a la nena, i dir-li (no patiu, que amb suavitat) que no es pregunta a les altres mares, la data de la reunió escolar…

Mala Mare (I).

M’ he fet del club de les Males Mares.

El que no comprenc, és com no m’ho vaig inventar jo.

Fa més de 6 anys que no dormo una nit sencera, motiu suficient per tornar-se Mala Mare, o depressiva o mig folla, i us confesso que no acabo d’ entendre com és que encara no he “brotat” del tot.

Podria ser que aquests nens que tinc, tinguessin com una espècie de despertador intern, que tot i haver anat a dormir a les 12 h de la matinada, fa que s’activin abans que surti el sol?

Són només un quart de nou i ja hem tingut un parell de baralles, una investigació sobre la pilota de la Patrulla Canina, que sembla ser (potser, no és segur, no tenim suficients proves, ni cap confessió concloent) que algú havia robat; també sospites d’habitants a la closca del petit de la casa, que sua i rasca, i rasca i sua, i dóna coces a tot el que troba, i només corre, i crida, i va amunt i avall, i segueix suant i rascant.

Ni un moment de quietud… I només són les 8 i 30 h!!

M’han boicotejat l’intent d’anar al lavabo. S’han passat tota l’estona a l’altre costat de la porta, picant i cridant Mamaaaaaaa!!!

I així jo no em puc concentrar.

Tampoc no sé com he pogut empassar el cafè amb llet gola avall, amb la esbroncada que els hi fotia, perquè han decidit atonyinar-se, exactament també, en aquell instant.

No té més hores el nostre dia, que sempre ha de coincidir algun d’aquests episodis amb algun moment que vull ingerir, parlar amb algú, seure una estona, o simplement cagar…?

A banda, han omplert un globus d’aigua dins de casa, i la tablet ha sortit volant.

I m’he adonat de cop, que ja no funciona la meva frase de “Me n’aniré a viure al terrat”, perquè m’he ensumat una mitja rialla un cop l’he dit, que m’ha fet venir unes idees molt lletges, relacionades amb la seva cara i amb un moviment de la meva mà.

I tot que no eren ni les 10 h tocades, he començat a fer la maleta, intentant tranquil·litzar-me, pensant que durant tres dies, exactament 72 hores, 4.320 minuts i un fotimer de segons, els facturaré a tots dos; cosa que em sembla increïble, un fenomen gairebé paranormal, d’aquells que només han passat molt poques i comptadíssimes vegades en aquests 6 anys que portem amb aquesta nova vida; i mentre hi posava samarretes, algun xumet i un flotador, he sigut totalment conscient, que a sobre, seré tan burra, però tant summament bleda, que després, quan no hi siguin els trobaré a faltar però molt.

M’havia fet del club de les Males Mares, i fa un moment que m’acabo d’esborrar. Perquè el que diuen són ximpleries, comparat amb el que diria jo, si parlés de veritat…