M’hi he deixat les ungles. Avui, mentre intentava tancar una finestra, vigilant que la llet no es rebullís, pensant en una resposta d’un mail de la feina, se m’han acabat d’escapçar.

El pitjor de saber fer quatre coses alhora és quan els fills s’adonen que saps fer quatre coses alhora. Llavors no és un do, és una shit i una trampa.

En fas quatre i en vols fer vuit. De fet, voldries deixar de fer aquestes quatre coses, que normalment no fas per gust, i triar-ne unes altres a canvi.

I amb tot plegat, sempre t’hi acabes deixant les ungles. 

Fent equilibris per tenir vida social, intentant ser una bona mare, mantenint-te activa a la feina, descuidant el cos i la salut, anant a fer-te per primer cop en 41 anys la manicura (per equilibrar una mica la cosa, per allò de si realment ajuda a apoderar),…

I, mentrestant, la teva esquena grinyola com dues frontisses oxidades, convius amb el mal de queixal, t’enganyes i el negues i el fas cosí germà del mal de cap, i ara resulta que tens marejos i que formes part de la Sectorial TENIM LA VITAMINA D QUIÉN SABE ANDE.

Eixamples la tribu de mals diversos, tu. Carregues pedretes dins les sabates, que has substituït per vambes per anar més de pressa, creient-te veloç, una superwomaninvencible, una dona que mola moltíssim, però que també és fràgil com el paper de fumar, i ensopegues més amb les presses, però arribes igualment. Pels teus ovaris. Feta una coca, d’acord, però al temps just i somrient.

Convius amb els flaixos tipus “Qui-no-ha-dut-els-nens-al-metge-enguany-a-fer-se-la-revisió”? No passa res, ho arreglarem, un any més tard, si cal, perquè ja has triat una pediatra, que somriu per sota el nas quan et veu entrar per la porta: “Tranquil·la, dona, fem el que podem”.

I entreveus molletes de pa escampades sobre la taula, que segurament són el seu dinar, engolit amb presses, entre visita i visita, i en aquell moment voldries abraçar-la i també convidar-la a dinar. No saps cuinar, però uns macarrons podries fer-li. Fa cara de cansada i ha perdut pes. Com tu.

També et fixes en les seves ungles.Rosegades. Sospires. Mira tu, com a mínim a ella no se li esquerdaran.

I de tant en tant, tens els teus moments de rebel·lia. Fa res, per posar un exemple, has preferit quedar amb unes amigues en lloc d’anar a comprar la jaqueta de la gran. Vejam: del mal de mànigues curtes no s’ha mort mai cap infant.

També vas anar a fer-te la manicura, amb un nus a la gola, perquè no hi entenies gens i eres conscient que no sabries defensar-te si no t’ho feien bé.

I no t’ho han fet bé. De fet, te les han deixat en carn viva. I no saps si plorar de ràbia, de pena de tu mateixa o de la renúncia implícita que acabes de fer de no tornar a intentar-ho MAI MÉS.

I tot i haver-te fet una carnisseria, serres les dents i penses que la noia és massa jove, que cobra molt poc l’hora, que potser també té canalla, que també, potser, … POTSER. Pagues dins de la tarifa també les noves nafres i marxes, simplement.

N’aprendràs. Ho faràs bé la pròxima vegada. Quan et tornin a créixer, quan tornis a tenir ungles per esgarrapar temps al temps, li diràs que aquell dia et va fer molt de mal i que et va doldre fins a l’ànima. Potser avisaràs a la seva cap per dir-li que caldria supervisar-la. Seràs capaç de dir-li que, per a tu, aquell dia era important. Només volies unes ungles boniques i has acabat enfadada amb tu mateixa, per haver perdut el temps, els diners i les ganes, i la màgia de dedicar-te un moment.

Al final, com sempre, no has dit res i sospires i somrius. Total, acumules anècdotes per a una biografia que serà la de moltes, que també fou la de l’àvia, i la de la mare, però ningú no llegirà mai.

I entremig, com si no tinguessis ja prou feina, vas assassinant a la Impostora a tort i a dret i lluitant amb la vida, tunejats els teus dits amb tiretes amb motius infantils, on hi hauria d’haver unes ungles de revista.

No saps com, però tu tires i tires, i mates a la Impostora, la decapites, la destrueixes, una vegada i una altra (té mil vides la maleïda), convençuda i sense pietat. I convius amb aquesta nova etapa de sentir-te dir com qui diu “bon dia”, “et dic que sí, però ara quan pengi consultaré l’altre calendari, perquè no el puc mirar mentre parlo”. I després ja gestionaràs el percal. Com fas amb tot. Com has fet sempre.

Amb ungles o sense.

I acabant de teclejar aquest article que tant se val si és en primera persona, rumies que tant de bo que els meus fills algun dia puguin dir: “Sabeu què? Us hem explicat la història d’aquell cop que la mare s’hi va deixar les ungles?!”. I puguin explicar orgullosos la peripècia, com si fos el més important del món.

I ho subratlles tot en negreta, i prems el botó d’“Enviar Mail”. D’aquí a tres mesos, quan et toqui el següent article, seguríssim que ja t’hauran tornat a créixer (o no). I ja podràs tornar a parlar d’altres coses, igualment importants (o tampoc).

–Soc una impostora.

–No soc una impostora.

–Soc una impostora.

–No…

–Sí, ho soc i guanyaré.

Mareta meva, quin merder.

Tant se val el que pensin els altres. En tinc prou amb mi soleta per dinamitar-me, censurar-me i no arriscar ni un mil·límetre en res. Em sacsejo i m’anul·lo a mi mateixa, repetint-me, barallant-me i esgotant-me amb la música de fons d’aquest dilema constant. Tinc por d’acceptar les propostes que m’arriben. Penso: “No en saps prou, et quedaràs en blanc, el teu currículum no és perfecte, s’enfadarà segons qui perquè li treus el lloc, tothom en sap molt més…”.

Dubto, tremolo, dono les gràcies i dic que estic molt ocupada i que potser l’any vinent. Quan els nens siguin grans, quan tingui més ajuda… quan sigui més vella? Quan ja no m’aguanti els pets? Quan ja no m’ho diguin més? Gesto, alimento i vesteixo jo mateixa les excuses. Com si fos una criatureta, una mini-jo, un monstre infecte que habita dins meu. Com el dimoniet desmotivador que surt en alguns dibuixos, però en versió més bèstia: s’ha empassat el personatge de l’Angelet.

De fet, el més curiós és que soc plenament conscient que les crítiques externes no m’han arribat gairebé mai i, quan ho han fet, per a mi no han tingut cap mena d’impacte greu ni validesa; algunes promogudes per l’enveja, la manca de criteri, el masclisme soterrat o ves a saber el què. No m’han importat ni poc ni gaire.

No puc recordar cap trauma ni cap precedent que origini aquesta mena de paràlisi que m’invalida per afrontar la por, construïda sobre un pont sense fonaments ni base de cap mena. O potser sí. Ara us ho explico.

Les meves companyes m’animen. Tinc suport. Però, tot i així, i malgrat que us dic que no necessito claca, em segueixo veient a mi mateixa poruga, fent-me petitona davant d’un mirall que em retorna una imatge d’algú a qui no reconec, però a qui delego la meva veu, el vot, la paraula i, el que és més fort, la decisió final.

No em cau bé aquesta paia, no soc jo realment, voldria bufetejar-la i exorcitzar-la. Desterrar-la eternament. I malgrat tot… em torno a dir a mi mateixa:

«No pots, ets una impostora. Ets mare, treballes i ja no et queda ni energia, ni coneixements, ni temps. Hi ha un munt de persones molt més preparades. No pots aportar res més d’interès”. El que opinin els homes no m’interessa, però em veto a mi mateixa igualment. Defenso amb dents i ungles qualsevol injustícia, menys la que faci referència a mi. Davant d’una l’oportunitat fugissera espero que ho accepti algú altre i, si de cas, i no és massa tard, ja m’hi afegiré. Com si fos un complement, mai la peça clau de la trama.

I al cap d’un temps del meu no (dit amb la boca petita, sense agafar aire i expulsat amb presses i un aiguabarreig de tristesa, decepció i alleujament) hi afegiré un: “Moltes gràcies per haver pensat en mi…”. I m’esgarraparé a mi mateixa per ser tan covarda, tan dèbil, tan cagueta, tan no-jo, al capdavall. Qui cony és aquesta paia?! I de què va?! I a sobre em castigaré per ser impostora d’una impostora? Per reflipar. I encara més per no ser-ho, però no haver sigut capaç d’afrontar-ho al darrer moment. La culpa recau sempre sobre una mateixa, tant pel que faig, com pel que no faig.

I m’alegra tantíssim l’èxit de les meves companyes! Les animo, els hi dono suport i veu. Moltes, moltíssimes vegades em xiuxiuejo: “Potser sobre aquell tema també podries haver explicat alguna cosa tu”. I al cap de res: “No, millor que no. Quina vergonya”. I no perquè no ho hagin fet bé, no perquè els hi vulgui prendre la cadira, sinó perquè llavors caic de cop de la figuera, genolls pelats, i m’adono que sí que en sé, i m’he ferit sense atrevir-me a saltar a la corda.

No sento enveja, m’alegro infinitament per elles, per totes les que han fet el pas. I quan em diuen que també se senten impostores, soc tan imbècil que d’entrada no m’ho crec. Això és impossible! No els pot passar a les altres: només et passa a tu, no brilles suficient. En realitat no són excuses, és que elles ho valen, i tu… no, gens. Ets una impostora. Ho soc? De debò? Però si tinc opinió, experiència, coneixements, la meva força i la meva veu…

Per assegurar-me, perquè no és que no vulgui creure-les, sinó que em costa de pensar que els pugui passar el mateix a dones que jo considero tan potents, els demano a unes quantes si els ha passat mai, o si encara els passa, malgrat que són, per a mi i per a totes, dones referents. De totes elles, cap em respon que no sap de què parlo. I de totes elles, el 92% em respon que sovint encara ho segueixen pensant. Cap d’elles (Cap, repeteixo) ha tingut mai la certesa 100% que això només els passa als aliens. Que de què parlo? Què dius sobre una impostora, o no sé què?

I, tot i així… tinc por. Estic cagada. Em paralitzo i deixo passar les oportunitats. Als 38, als 39, i als 40… De fet, caic en el que m’ha passat tota la vida. Triar un camí on crec que no m’exposaré tant, no atrevir-me, no mostrar-me quan sento que puc fracassar. I recony, mira que m’exposo cada dia. Quina incongruència, quina parida, i tal. I sí… ho heu deduït. Està clar que és perquè soc dona. No em passa a mi sola, i m’ha costat pillar-ho uns quants anys.

No conec cap home que perdés el temps que he perdut jo (anys i anys) a decidir-se a posar per escrit el que he sentit tota la vida cada vegada que se m’obria una porta, tant en l’àmbit personal com professional. Potser ell preguntaria: quan em pagues? En quin horari? Quin dia és? I ho decidiria pel sol fet de si li interessa, el beneficia, i no per la por de no saber o pensar que la cagaràs. En realitat, ni ho sé ni m’importa gens. Això ara va de nosaltres, estimades, i no d’ells.

Fa poc que he fet 41 anys. Rebusco dins les entranyes i em retrobo amb una persona una mica descarada que ha pogut sobreviure a una violació, la pèrdua del fill que gestava, la malaltia del seu company… a voltes sentint-se completament sola o sense gaire suport. I acabo escrivint que ja no em dona la gana.

I vull que la barricada la traspassem juntes, que creuem passarel·les i omplim els espais que ens han estat negats històricament, amb la síndrome de la impostora entaforat dins del diafragma, si cal, coll avall o a flor de pell, o arraconat rere les ungles mig trencades, o sota la manicura feta amb presses, amb semipermanent o amb ungles de gel.

Ens hi podríem fer amigues, amb la plasta de la impostora. Si la sororitat no té límits i és poderosa, potser seria la manera, ves a saber…

Darrerament converso amb els morts. No sé si us passa a vosaltres. Parlar amb qui ja no hi és, sense esperar cap resposta, potser en un gest pur i obstinat de lluitar contra l’oblit, i voler pensar que encara t’escolten…

Parlar amb els morts. D’això va avui la cosa. De parlar-li a la mort, al tabú, a risc que us sembli encara més folla.

No fa massa li van fer una ofrena de flors a l’avi Pous i la mare m’envià la foto. Li vaig demanar què hi havia escrit a la seva tomba. Em digué: “Al cel ens retrobarem”.

No ens hi veurem pas al cel, avi.

Preferiria retrobar-te per aquí. No soc dona de cels, ni de terra, ni de foc ni d’aigua. M’encenc i m’apago, entortolligada en sentiments, de metxa curta i flama llarga, una de les poques coses que no he heretat de tu.

El que jo voldria és poder tornar a abraçar-te. Preguntar-te com em veus. I què en penses del que vivim. Quin moment t’estàs perdent, avi! I no sé si m’alegra o m’entristeix… Però quina ràbia no poder ni comentar-ho!

Un flash de quan seies davant meu esperant el cafè que et duia l’àvia en aquelles tassetes de vidre verd ampolla, i jo m’esperava inquieta, per iniciar la conversa amb tu. Del que fos, de tot i de res.

Donaria el que fos per tornar a sentir la música que feia la teva rialla, acompanyada del dring-dring de la cullereta remenant alhora el líquid negre i els pensaments, mentre m’escanejaves amb aquella mirada feta de remolins dels colors del mar i esquitxats de sorra daurada, que tot ho deia, ni quan no deies res.

Inspirar de nou aquella abraçada d’olor de lavanda, tornar a tenir una cambra pròpia a mitges amb tu, construïda amb maons de confessions, ciment de secrets i algunes llàgrimes, que no van transcendir mai mentre eres viu.

Voldria explicar-te que el món ha canviat, avi. “O potser no gaire”, em respondries tu.

Recordo com si fos avui aquell dia que et vaig desmuntar el mite d’aquell catedràtic, perquè li feia mal a la meva amiga, que era una nena com jo llavors. Necessitava compartir el secret, i d’alguna manera, (ara ho he entès), va ser la meva manera de denunciar-ho. Em consta que no hi vas tornar a parlar i, mentre, jo cridava: “És fastigós, és asquerós… Això no se li fa a una nena!”. Hauria jurat com sentia que se t’esquerdaven les conviccions i l’ànima, en un lament profund i escanyat.

D’ençà que no hi ets m’han passat coses dolentes, que en vida no sé si t’hauria explicat mai. Sort que vas marxar abans que contemplés la possibilitat d’enganyar-te. De fet, estic convençuda que no ho hauries notat. He rumiat tantes vegades si és alleujament o un buit immens el que m’ha acompanyat en les meves hores més baixes, en adonar-me que no ho compartiria mai amb tu.

Et diria que tinc dos fills i estic esgotada.Que no hi entenc de política, però que em sento com mai activista, tot i no tenir temps per anar de manis, i necessito consell. He acabat a l’àmbit social, i no en puc sortir de cap manera, perquè que és un món dur, desesperant, i tot i així el necessito com l’aire, perquè no en sé, de quedar-me al marge de les coses. No n’aprendré mai.

Gaudiria del plaer de contradir-te com uns anys enrere només per veure com somreies d’amagat.

Home d’ordre, dins de la teva jaqueta de pana de color marró desgastat, jo hi veia els teus orígens de família de rojos. Ara et confrontaria més, avi, i et demanaria que tu ho fessis amb mi.

T’explicaria coses, com que ara em diuen pel teu primer cognom de nom de pila, i em donen espai per dir la meva, i m’escolten, quan a casa només ho feies tu.

Ja ho veus, al final allò que ens dèiem ho he acabat compartint amb tothom, allà on puc, allà on em deixen…

Sé que et transmetria una tristesa profunda en explicar-te que de les casetes del casc antic del nostre poble n’estan fent pisos que són nínxols i ruscs. Ens estan transformant les llambordes velles que tant t’estimaves en metres quadrats de lingots d’or, que seran trepitjats per gent vinguda amb les carteres plenes, i ens faran tancar els comerços, i arreplegar les cadires a la fresca, que encara timidegen als nostres carrers els estius del mes d’agost.

De la teva absència, les converses és el que més trobo a faltar de tu.

Has sigut l’únic home a qui he permès que em digués “Nina”, i el que només et deia a tu, ara ho publico aquí, i a Twitter. I a on calgui, si calgués, i per a qui calgués.

I amb els anys em passa una cosa, avi. A més vella, més radical. I sí, segueixo tenint pors, però ara en són unes altres, les que em vesteixen de bon matí. I les espanto, com qui aparta teranyines, en un gest, gairebé inconscient, avesada a conviure-hi.

T’explicaria que he de batallar amb les contradiccions, com a dona, i cada dia; i em desprogramo i em qüestiono i reinvento, a la inversa del que feren amb tu.

Mai no van poder domar-te, ni enganyar-te, avi, i el que enyoro tantíssim és que justament tu no ho intentares mai amb mi.

Una darrera conversa amb tu, avi Pous.Una última conversa i abraçada amb tu, Txume. Si ho haguéssim sabut, ho hauríem fet diferent?

I en acabat, memoritzaria per darrer cop el teu rostre franc i net, mirada endins, els palmells junts i recolzats a la barbeta amb clotet de la bellesa. Un adéu que es tornava silenci i era un “Necessito pensar”.

Jo no ho necessito pensar, avi. Al cel no ens hi retrobarem pas. I tampoc em retrobaré amb tu, Txume, encara que et canti “Les Escales al Cel”.

Millor jo et busco entre els vius, i dins meu, i en els remolins dels clatells dels meus dos fills, on deixares la teva petja.

Mai tornaré a la teva tomba, i ho saps, ni tampoc a la del Txume. Per tant, què et sembla si seguim xerrant? Fins que a mi també se m’acabin les paraules. Potser llavors, qui es quedi aquí també seguirà parlant amb mi…

I… ara em pessigaries fort les galtes, eh?Si acluco els ulls, gairebé ho podria notar!