La Blancaneus entre gavines.



No m´agraden les gavines, tenen el bec vermell, com si haguessin sucat sang.

Avui en desafiava a una, que s’estava palplantada impertinentment davant meu, i semblava que no es volia apartar, quan un autobús de transport adaptat ha tombat la cantonada.

Era encara d’hora i també força fosc; el bus anava il·luminat, i m’he fixat que tu eres dins. Quants anys feia, que no et veia?

I de cop m’he adonat, que era just quan estava malpensant sobre les gavines, que llavors t’he vist a tu, tota sola, sota d’una llum blava i trista, dins aquell autobús buit i groc; i m’han sacsejat tots els records i les olors de la infància, només de veure’t passar durant uns instants, per tornar a desaparèixer just després, i he tingut una necessitat imperiosa, de treure el mòbil, i posar-me a teclejar.

El moment ha estat efímer, però intensament impactant, i en una barreja de sentiments i associacions instintives, de records i d´emocions; el meu cap, ha començat a reclamar paper i tinta.

T’he escrit, Aurora.

I parlo de tu i de les gavines, avui a les 7 h del matí, mentre camino cap a la feina.

Jo et recordo, malgrat els anys.
A tu tampoc t’agradarien, les gavines.

Les miraries de reüll amb el coll tort, i un pèl inclinat cap endarrere. Amb desconfiança, movent lleugerament la cadira de rodes en un moviment constant, les mans fent una dansa impossible sobre les cames, i el rostre contret i tensat.

Llavors no n’hi havia tantes.Quan érem petites, tot estava ben ple de coloms. Aquests ocellots blancs i horrorosos, van arribar de sobte, anys més tard, i quan ja érem molt més grans.

Les gavines.L’ocell de mar, que no fa gaire vaig trobar ben endins, i lluny de la costa, un dia que vam anar d’excursió, i em van fer pensar com la cançó, (en una dolça melangia) que lluny del mar…

Que lluny de casa.

Just el mateix que he pensat ara quan t’he vist a tu.

Que lluny, Aurora, que lluny, em queden aquells records.

Però el teu gest era el mateix. Ara ja rondaves els 40, però dins el meu cap, seguies tenint-ne uns 7 o 8. I t’havien tallat els cabells ben curts, gairebé com un xicot, i tu no hi hauries pogut dir la teva, com en tantes altres coses, malgrat que ja eres major d’edat.

No sabíem mai que pensaves, tret de quan no t’agradava alguna cosa, perquè llavors et posaves molt inquieta, encara que no ens ho podies explicar.

De fet, ningú t´havia sentit la veu…En tenies?

Ni tu mateixa, no t’havies sentit xerrar; més enllà de la cantarella que feies, quan estaves molt cansada, i et volies allitar.

Mai vas dir ni una paraula… Que sona estrany, quan ho escric.

Posaves els ulls en blanc, i et queixaves amb la gola, mentre feies l’impossible per adormir-te; però asseguda no estaves còmode, i no podies parar quieta, fins que no et posaven en horitzontal.
Llavors la boca et quedava quieta, i no et feia falta cap pitet.

Et quedava una expressió dolça i tendre al rostre, i genuïnament de nena; aquella que mai tingueres desperta, d’ençà que l’anòxia t’ocupà el cervell, i et posaren per nom: Aurora, que vol dir “la que desperta”, i “la que passa de la nit”.

Perquè ningú hi confiava, els primers dies; fins i tot alguns metges, n’estic segura, que van resar.

Mentre dormies, se’t veia serena, i em recordaves lleugerament a la Blancaneus, les pestanyes fosques com plomissol negre caient sobre la teva pell nívia, i els llavis rojos, que descansaven, per fi, només en aquells moments.

Eres com la Blancaneus quan dormies, però de dia, el cos et ballava com si fossis una titella, que ningú sabia com fer anar.

Mai no tingueres infància, ni tampoc tindries adolescència; ni experiències, ni amics, ni cap amant.
Els pares anirien envellint, a mesura que els costaria d’empènyer cada cop més la cadira; i s’anirien allunyant, els germans, i també els companys d’Esplai.

Com jo, Aurora. Que també vaig allunyar-me, i mai sabries que et recordo…I en realitat, potser tant se val. Per què qui escriu parlant primer de les gavines, i entremig hi posa la Blancaneus?

Just aquest cap de setmana, l´Òscar em parlava d’unes ulleres que li havien regalat al seu fill. Es veu que quan te les poses, et permeten entrar en una realitat virtual. Vaig pensar en tu, i en si les tinguessis.

Podries nadar sota el mar, Aurora.

Anar en góndola per Venècia, i visitar els museus que hi ha a París; i fins i tot, convertir-te en ballarina. Jugaries a ser la Blancaneus, però ho podries fer desperta, fent ganyotes expressament, tant si estàs trista com si estàs contenta, sense que mil tics et confonguessin el gest; i tindries veu, xiularies i cantaries.

A la fi, podries riure…i també, si vols, plorar.

Quaranta anys d´una vida empassant llàgrimes per dintre, que a la fi podries purgar, de la manera que desitgessis, a través d´unes ulleres, en un món que no et faria tant de mal.

Fugiries de la cadira, Aurora, per primer cop en tots aquests anys.

Series tot el que tu volguessis, i el teu cos seria lliure, i durant aquelles estones, t’escaparies, dins del teu cap.

Podries volar com les gavines, i donar un cop de bec, a les noies palplantades a la cera, que t’escriuen amb el mòbil a la mà.

Si tingués la trista sort, de jo ser la teva mare, ja sé que et durien els Reis aquest Nadal.

 

Anuncios

Plou (la tristesa, tot d´una)

Rere la cortina se sentien unes veus.

El sol donava a contrallum, i s’intuïen siluetes, que eren ombres.

Parlaven d’ella, i no gaire bé.

Era l’estona del descans. Ha marxat just quan han callat, per córrer i anar al lavabo.

La panxa avui li cau avall. Ja falta poc, i està cansada.

I també trista.

Fa dies que prova d’animar-se, però si fos sincera, confessaria que no se’n surt.

Se li ha aferra´t la tristesa a dins. 

Sense avisar, i tot d´una.

De fons, sent una música preciosa, provinent de la sala col·lindant. Algú està veient una pel·lícula.

“Intocable”, ha pensat ella.

I poc a poc ha anat deixant de prestar atenció al que deien les companyes, i s’ha sentit cada cop més petita i més menuda, fins que ha acabat arraulint-se a dintre seu, al so de la melodia, mentre a fora, començava a ploure suaument.

Li ha marxat fins el somriure, que de sempre, li pinta el rostre automàticament…

 

El Veí


Sóc la veïna que no coneix gairebé ningú. 
 Visc al cinquè segona. No vull tenir una vida; i  la defujo moltes nits, i dormo en ciutats que em segueixen sent estranyes, malgrat hi busco refugi sovint.

Volo pel cel quan es fa fosc, perquè treballo d’hostessa en una companyia aèria, i m’ofereixo voluntària per fer tots els possibles torns, passant el menor temps possible, amb els peus sobre aquest món.

No descanso.

Tampoc dormo gaire; perquè no arrelar-me és el meu mantra, ni que sigui a la son. Després del meu fracàs amb en Xavi, ja no em vull lligada a res.

Visc una vida sense sotracs, i amb amistats molt passatgeres. Les anècdotes de les companyes de viatge em serveixen de contacte constant amb el món real, i els passatgers, d’incentiu, per no aborrir-me ni un sol dia.

D’aquesta manera, crec que mai cauré en la depressió. A més de l’avió, hi veus de tot. I així duc una rutina entretinguda.

He triat estar sola, però distreta.

Fa uns anys em vaig comprar un piset, per el dia que me n’afarti. He anat estalviant uns diners, i quan estigui a la tardor d’aquesta existència meva tan solitària, tindré un bon lloc on retirar-me, i  a on poder descansar del tot.

No conec gaire el barri, ni tampoc qui viu al bloc. Tinc controlat el dia a dia, la meva feina, i el meu entorn.

Tret del noi del pis segon, que és l’únic element que m’atavala.

Li dic “El Veí“; i no sé ben bé perquè, des de el primer dia que el vaig veure, em té totalment captivada.

De fet, ens hem trobat només set, o potser com a molt, uns vuit o nou cops, en els 10 anys que fa que tinc la casa; però aquest tio té un no-sé-què, que em fa ballar el cap, i el somio quan sóc a Itàlia, a Brussel.les o al Marroc, i em permeto, per uns moments, imaginar que seria bonic, que pugués acompanyar-me.

M’agrada.I m’agrada molt. Potser perquè és l’antítesi del Xavi, i al món, de Xavis, ja n’hi ha molts.

No és massa alt, i duu una roba d’un estil ben peculiar, com si fos de refugiat  o extreta d’una botiga de l’ HUMANA, i té uns ulls inquiets, d’un verd molt fosc, que ho miren tot rera unes ulleres de pasta blanca. Crec que no tenen ni graduació, i tot i que imagino com les arribaria a odiar en algú altre, no sé perquè, quan les duu ell,  m’inspiren molt.

És dels pocs que viu de lloguer a l’edifici, però passa el temps,  i no deixa el pis, i pel que en sé no el comparteix amb ningú altre, i de tant en tant, ens trobem esperant en el replà, i llavors, el dia de després, em costa més tornar a marxar de viatge.

La darrera vegada, gairebé no em va sortir la veu quan em comentava no sé que relacionat amb l’antena de l’escala. Vaig  aconseguir dir-li que jo tampoc la veía, la tele, perquè a la gola hi tenia el cor; i volia i no volia que s’acabés el viatge que feiem junts en l’ascensor; i se’m va fer etern i alhora brevíssim, el trajecte del replà fins al segon.

Només sé que es diu Oriol, perquè ahir, i per error, el carter va deixar a la meva bústia la seva carta.

Fa gairebé 15 anys d’allò del Xavier, i 10 anys que visc tement de trobar-me aquest altre paio…I sé que sona una un pèl ridícul tot plegat, però és la veritat, i és que he acceptat per fi el que em passa amb aquest home. Estic capficada amb “El Veí”.

Potser, si m’hi acosto, descobreixo que és gai, o també tinc l’esperança que quan parlem una estoneta, comprovi que ja no m’atreu gaire, i llavors s’acabi aquesta tonteria de cop.

Jo no vull tornar a enamorar-me. Però li queda bé, el nom d’ Oriol.

Baixaré ara mateix i li tornaré la carta; i a París, trucaré al Paul i m´hi quedaré mig de vacances, i em distrauré amb ell un dia o dos.

No ha respost al timbre i he estat una bona estona palplantada allà picant. Ho he intentat. Fi d’una fase.

Però just  quan baixava a tirar-li a la bústia la remaleïda carta, causant de totes aquestes reflexions,  no sé ben bé que m’ha agafat, perquè  en un darrer impuls, i en el dors de la mateixa carta, recordo haver-li acabat anotant:

 

“Hola Oriol, sóc la Laura, la teva veïna del cinquè segon…”

Mala Mare IV.(Ui, ui…La sogra)

Tema tabú: la nora i la sogra.

I jo, alguns tabús me’ls passo pels peus.

Per tant, si sóc Mala Mare, sóc Mala Nora, i llavors amb tantes “Males”, ja estic anotada a la llista més negra, i ja no hauré de patir per si la lio durant un temps, i m’estalvio haver de fer tant teatre!

Qui es va inventar el paper de sogra? I el de nora? Encara és pitjor!
Per què de per si, els noms ja sonen que foten pena.

A mi em fan una ràbia especial, i més perquè crec que no me’n podré escaquejar (per molt modernament que eduqui als meus fills).

Algú em pot dir on està escrit, que hàgim d’aguantar-nos les Males Mares i les sogres? O tenir entre nosaltres pollastres a causa d’elles, amb els fills o amb els companys?

I per més Inri, on hi ha el Manual de què s’ha de fer quan les nores, a més a més, són Males Mares?

Jo sóc Mala Mare, sóc nora i també tinc sogra.

I en el meu cas no és que la dona no m’aguanti (que tampoc seria un fet Paranormal), sinó que directament ha intentat esborrar-me.

Així que públicament,  i en el meu Blog, que recordo que és on escric el que em dona la gana, (deu ser tinc que tinc poca feina)  vaig a fer un MANIFEST, per si hi ha alguna altra persona, Mala Mare o Mal Pare, en la mateixa situació. Entendré que en aquest cas no hi hagi comentaris, que us podrien delatar!!!

TOMA YA, VAAAA… Que “lo suelto”!!!

Manifest de relació de les Males Mares/Mals Pares amb els i les sogres” (sona fatal, ho sé, però avui no em ve gens bé que les feministes se´m tirin al coll, que tinc un pèl de pressa, i a més aquí hi ha tios i ties per igual).

Vejam, Regla número 1: NO ES POT ESBORRAR A UNA PERSONA.

I menys si és una nora Mala Mare o un Mal Pare, i més si és com jo, que no és discreteta ni sota a l’aigua (i a sota menys, perquè amb l’intent de bucejar que no li surt, es caga de por i fa més soroll). No ens esborrem si us plau, sogres i nores-Males Mares. No val la pena ni que ho intentem.

El que sí que es pot reivindicar, és el dret a acceptar que no ens caiem bé o que no suportem a l’altra. I no passa res, i al final és menys cacau.

Regla número 2: ABOLIM ELS DINARS I SOPARS INNECESSARIS.

Amb la tensió que hi ha en l’aire, se’ns indigesta el menjar, i la nit abans no dorm ni “Cristo“, i jo no hi veig necessitat.

Regla número 3: NO CAL SOMRIURE EN PLAN NINA DE PLÀSTIC.

Crea agulletes i és molt cansat. Et queda la cara tota encarcarada, i al final, us prometo que afecta les cervicals.

Regla número 4: NINGÚ NO DEU RES A NINGÚ.

I qui vulgui brownie, que se’l cuini.

Regla número 5: DEIXEM ELS NENS A BANDA (SI US PLAU).

Ai els nens…No en tenen la culpa de tenir Males Mares, ni que aquestes tinguin sogres (o ogres), ni que les hàgin d’aguantar totes dues, que pobres meus, quin mal de cap.

I apa, dit això, em quedo tan ample, perquè com que estic mig ESBORRADA, segur que la meva, no em llegirà.

 

 

 

 

Dilluns

Passen els dies, i anem fent, anem fent.

Construïm la realitat a partir dels petits canvis, del dia a dia; a l’hora que se’ns muda i se’ns endureix la pell.

Sense adonar-nos, ni (voler), ni saber què estar passant. Ho vivim, sense sentir-ho realment.

Perquè morí la nostra història, el dia que tocarem el cel amb les mans.

I malgrat tot, repetiríem. I somriem tot recordant.

Millor haver-ho tastat, ni que fos només una mica; que haver-hi sigut, i mai haver-ne format part.

Avui és dilluns…