Els meus Nadals són casa.
I les amigues, i la família (escollida i de sang.)
Són mirar una pelicula tots tres arraulits rere una manta.
Compartir una bossa de patates.
Imaginar què faríem sí, i si tinguessin tant. Que et regalin el seu darrer tros de pizza.
Són menjar torró d’arròs abans de la data senyalada, i que no n hi hagi el dia D.
Obrir en pijama el calendari d’advent i fer la regla dels 3 segons quan la xocolata cau a terra. Posar l arbre que llençarà a terra el gat.
Tornar a casa tard mig congelats sense saber què soparem.
Que et cridi perquè els obris la persiana, i li facis un petó, i surti de sota el nòrdic la gran i t obligui a estirar-te amb ella, tots tres entre rialles.
Que un escombri i l altre reculli les caques, i digui que tot està brut!
Són que et diguin que no els cal massa més, i mirin els preus de la compra, i els hagis de forçar a que et diguin coses per regalar, i els arrosseguis a mirar quina talla.
Visca els Nadals, que són casa, ensumar clatells i llevar-te i fer el cafè, i tornar a dormir-te abraçada a tots dos.
Els Nadals són casa, i són senzillament, sentir-los parlar dels Nadals que vindran, i que et preguntin a cada moment que fins quin dia duren, i ja està…