Hi ha un paquet de sal, abocat sobre del marbre. Anit ningú va pujar a recollir-lo, i ja humiteja.

L’ocell cec s’hi enfila, però només l’ensuma i prou.

Fuig discreta la nit sense estrelles, però deixa un estol de llessamí.
A la terrassa de casa, uns ocellets han fet el niu. Encara no saben volar i s’aferren tossuts a la paret, i descansen sobre a les pedres, per tornar a caure, incansablement… Són una mica com els meus fills, sempre voltant-me.
L’espelma balla una dansa abans d’apagar-se, fumeja, i s’ofega del tot.
El tabac sobre la taula, i al costat, mig rebregat, un  vestit groc; preparat per l’endemà, retant la malastrugança.
Destapo un pot de vidre ple de prunes negres. Pegadolça.
Els nens encara dormen, però jo no.

Si m’afanyo, potser tindré un moment, per mi. Fa 8 anys que no dormo una nit seguida, i enyoro amb molta força aquell record de poder-me dutxar tranquil·la i sola, i ja no us dic res d’anar a cagar. Que us ho expliquin, el que vindrà també un cop sereu mares o pares.

Si ho voleu, ho fareu igual, i val més no escalfar-se el cap amb si val o no la pena. Però també sabreu que tindreu dret a poder-vos lamentar. Ni que sigui una estoneta, asseguts de matinada en un terrat.

En  moments com el d’avui, airejo les penes que tinc endreçades en compartiments com si fossin calaixos, i les alegries les estenc al terrat els dies de pluja, fins que fan sortir el sol.

Faig el cafè sola, i d’amagat, encenc una cigarreta.

Sí, també  he tornat a fumar.

De vegades passo dies sense parlar amb cap altra persona que no siguin els meus fills, també en les èpoques de (No) vacances. Sort que en tinc d´aquest ocellot, que no em veu i per tant no em jutja. Sense concessions, aquí dalt, és un dels pocs llocs on no sóc mare.

L’ocell cec no em veu, però refila i em fa companyia.
La Puput, invocada pels meus records d’infantesa a Canyamars, ha traspassat l’espai i el temps, i em canta vora la barana, aquí, entremig de la ciutat. Jo també vaig ser petita. I amb la maternitat aquella nena enrabiada, s’entesta a aparèixer de nou.

L’ocell cec té doble companyia. L’Alba petita, i l’altra Alba-no-sé-què, que també sóc jo.

He pensat que avui, a la vesprada, sortirem a passejar. Vora del mar, els llums brillants dels «xiringuitos» ho ompliran tot de somriures verd-blau-rosa.

Inspirarem peixet fregit, i intentaré que em donis la mà, una vegada, i també una altra. Com quan érem «novios», i ens menjàvem a petons. Per no parlar d’una altra cosa. Ai, el sexe, què era allò? També deu estar de (No) vacances.

Mentre els nens juguen desmuntant la sorra, seurem en silenci, i de costat.

Els observarem, cansats, a la platja d’aquesta ciutat que és una festa.

Tornarem a casa, sense pressa, trepitjant les mateixes lloses grises on jugava a la xarranca la mare, i uns anys abans l’avi Martí;  just uns metres més enllà d’aquesta boca de metro que empassa ànsies de nit, i que a mi m’empeny de tornada. Són les 21h i ja estaré esgotada. No sé preferiria anar a treballar.

Sento passes pujant l’escala. Un sospir, i acosto el cendrer.

-Ja baixoooooo!

El llessamí, s’enfila pel filferro de l’antena. Flors amunt, camí del cel...