La Mudança (mentre al defora plou).

Faig caixes. De records i d´objectes.

He trobat coses dels nens, de quan eren més petits. Una roba tant diminuta que em faig creus que els hi posés mai, i un xumet amb el nom de Greta.

Em quedaré amb les ganes de tenir el tercer fill.

Perquè el vaig perdre i mai podria retrobar-lo, ni en un altre, ni en cap nou intent.

I com sempre és els dies de pluja quan més n’agafo consciència, envoltada de la nostàlgia que acompanya l´aigua, i ja em sé gran per trigar gaire si encara vull canviar d’opinió, i em miro als nens, donant voltes pel menjador: ella inventant una cançó, un terròs de sucre que té veu i carona d’àngel, i ell vestit de blau i roig, aranya inquieta, Spiderman; em roben l’aire de tant vius que són; i no sé si trobaria cap més espai entre tots dos, que tot ho buiden, i tot ho omplen.

Així que brando el cap. Ja està tot fet. Els daus van caure. Vem tenir bona sort, amb cada un d’ells. Retar el destí seria massa.

Ho tinc clar, però alhora m´omple un sentiment de pèrdua i enyor d´una etapa que s’esgota i s´acomiada, però que es resisteix perquè no vol marxar, i em xiuxiueja a cau d’orella que no tornarà, i demana (i remuga) que la retingui una estoneta més de la mà encara… I que això em passi justament a mi, veient-me encara tant jove i plena de vida, em fa sentir molt, molt, menuda, i poca cosa.

M’incomoda.

Em faria ràbia assemblar-me jo una mica a les fulles que la pluja que cau avui arrambla en reguerols, i condueix fins les clavegueres; o a les que queden atrapades en bassals d’aigua, després d’un dia de molt de vent.

Humides i invàlides.

Mai més serviran per a res.

Vives encara, però atrapades; formant part de la natura, i alhora, del no-res. En un Limbo terrenal, per unes  hores.

Què en són, d’aquestes fulles ofegades en l’aigua, i que encara els corre el verd de la vida per dins? Que n´és de mi també, que danso i camino de puntetes sobre aquest equador invisible del destí que són el meu camí cap als quaranta? Ara que sé que puc caure, és quan més desitjo ballar. Una miqueta més encara, ja descansaré demà, o potser l´altre. No en puc parlar massa, ni tampoc hi vull pensar. Estic molt viva, i també força esgotada ja de resistir-me, i de no acceptar.

Com puc casar el fet de sentir-me tant jove, amb l’obligació de fer-me gran?

I estic de mudança en mil i un sentits, i entre caixes i papers m´ha saludat el teu record en un flascó de perfum oblidat, que fa una olor rància de pena i nostàlgia; i he vist una noia amb el cabell rapat retornant-me la mirada des d´una Polaroid que ja grogueja, i que era jo, i al mateix temps era algú altre; i he trobat cartes antigues, i diaris escrits amb ditades fetes a base de taques de cafè i olor de fum de tabac, que em parlen d´alegries i de tons de blaus, i que esquitxen emocions en un verd tant explosiu com el tap d’una ampolla de cava.

I de cop, com un insult, quan ja pensava que ho havia endreçat tot, mig amagats, com si dubtessin, els Predictors que em vaig fer cada cop que em vaig quedar embarassada, oblidats ben al fons d’aquest calaix.

Encara es comprèn la línia rosada.

N’hi ha tres. No sé que fer. La brossa em sembla un final molt brusc aquí i ara. Els deixo amb cura, dins d’una caixa, al darrer moment.

Si em mirés per un forat, em veuria a mi mateixa somrient, distreta i  perduda en les meves contradiccions;  asseguda a terra i amb el mateix gest que quan vaig fer la primera mudança i en tenia vint-i-pocs. Al capdavall, he mantingut la meva essència, i és el que més em fa feliç de tot.

I mentre anem desmuntant la casa, l’aigua dibuixa llàgrimes en els vidres bruts de pols. Que podrien ser les meves, si aprengués a plorar de veres, i si tingués temps per a purgar totes les tristeses del món.

Mai més no seran nets, els vidres. Ja no quedarà ningú per netejar-los ara que marxem.

Tanco les caixes i m´espolso les mans contra els malucs. Encara sóc la noia de les malles.

Aquest serà un bon any, n´estic segura. Potser és perquè les penes a la fi se m´han endut totes les pors.

Dos coloms s’han refugiat a l’ampit de la finestra, i ho inunden tot amb els seus parrups i el bategar inquiet de les seves ales, repicant contra dels vidres.

Volen entrar.

Aviat es farà fosc. La veïna del davant recull la roba, i ja humiteja. D’aquí a pocs dies, segur que no la recordaré  …

 

 

Anuncios

Relat íntim de febre i grip


Morir-se, ha de ser una cosa així.

Mai m’havia trobat tan malament com em trobava aquella tarda.

Sortia el sol, i el seu reflex em feria els ulls, i la seva llum no em semblava càlida.

I em vaig diposar a esperar que em vinguessin tot de records i imatges que diu que és el que et passa, quan estàs abans de morir. Immersa jo, TOTALMENT, en el més pur estil #albadrama.

No m’havia trobat així abans. O potser és que no podia (o no volia) recordar-me’n.

I estirada allà al meu sofà que a tothom agrada tant, i que té aquest to de gris que no ben bé com definir-vos, entre calfreds i convulsions, les dents petant les unes contra les altres; els records que no venien, i vaig decidir d’anar-los a buscar.

Necessitava recordar-me malalta, i saber-me altres cops humana i mortal, per poder tranquil·litzar-me.

Em feien tant mal les plantes dels peus, que ni caminar podia. Tenia por que se’m trenquessin. Mil agulles a dins semblava que volien rebentant-me la carn, em sentia tota jo feta de vidre i de cristalls, i els genolls de gelatina; i mil tambors una em repicaven rere els ulls i dins del cap ritmes lúgubres.

Al rebedor, al costat de l´encens, sobre la tauleta de fusta envellida, un sobret vermell, amb una postal a dins. Li havia donat una companya a la nena, i al sobre, escrit amb ditets d’infant: “Et desitjo Bon Nadal Greta“.

Llavors si que de cop vaig recordar les tardes al menjador de casa, amb aquella bata rosa fúcsia i aspre, que pretenia ser vellut i semblava de paper de llimar, cordada fins a dalt de tot, el cabell curt i dos remolins sobre les celles, i els peus inquiets dins dels peücs que ens feia cada hivern a tots l’àvia Cuca. Perquè ens creixien molt els peus.

Ensobràvem postals.

Les havíem escollit amb molta cura a la botiga de Can Baltasar, on llavors treballava la mare. Ella s’ho apuntava a “la llista” (aquella que no s’acabava mai), i després un cop a casa, les tornàvem a mirar, enlluernats per la purpurina i les lletres daurades, els arbrets fets en relleu, i els angelets rossos de galtes rosades, mentre decidíem a qui l’enviaríem després. Però en realitat la duríem l’endemà, en mà a l’Escola.

L’Escola. El camí llarg, ple de vent i fred, fet sempre amb presses si era d’anada.

No recordo un sol dia que no em sembli de tardor.

Les fulles per terra, i el sol que tímid s’amagava. No es molestava en escalfar-nos, perquè corríem. La llet amb tel que havíem pres feia res d’un glop encara ens recremava a la gola, i ens proveïa de basques, i de calor.

El terra de pedra, fet de rajoles en forma de flor. I les portes de sortida, del verd que ara pinten les de les cases del carrer Coroleu. Aquest color sempre em recordarà el color de l´escola i dels xiuxiueigs de les noies de BUP, que s´hi recolzaven amb les seves cabelleres brillants del color de la mel, sempre en grupet, valorant si jo semblava una nena, o si més aviat un nen…

El “Maricalba”, fou després.

Va durar poc, perquè vaig aprendre a defensar-me. En realitat, ara em fa gràcia i ho explico sense embuts.

També tinc un lleuger record de fa molts anys malalta a casa. Que no em trobava bé, ho havia de dir uns quants cops, perquè mai tenia febre. Però em feia mal l’ossada, els malucs i les cames, i al cap d’uns dies ja m’anava petit tot. A més, tenia migranyes, i era una putada enorme, perquè m’estroncava l’addicció: llegia, llegia i llegia…(i també escrivia molt), i si estava així no podia, no.

El pare deia que això passaria, i que de gran hauria de dur la roba cara perquè creixeria molt. Jo no deia res, però ja sabia que no passaria.

I anys més tard em veig a mi mateixa a la Renfe, llavors treballava a Granollers. Em feia tant de mal el pit, que estava molt angoixada, però no m’atrevia a agafar la baixa… El Sergi i jo anàvem curts de pasta, i no arribàvem mai a finals de mes. Aquell dia tocava fer jocs d’aigua, i em vaig tancar un moment al lavabo, per poder agafar forces, i recordo fer córrer molta estona l´aigua, perquè no se sentís el meu plor. Els nens al defora repicaven la porta, i al final no sé d’on vaig treure el valor. Els globus d’aigua em cremaven tota.

En plegar els companys volien fer una cervesa i jo no em vaig atrevir a dir-los que no. En arribar a la Porxada estava esgotada i sentia molt de dolor, i gairebé sense adonar-me, els ho vaig explicar tot. Em varen pagar la cervesa, i de tornada a casa, recordo que ja em sentia una mica millor.

Divendres 9 de juliol sobre les 18 h de la tarda. Duia des de la matinada amb contraccions, i ara ja eren cada molt pocs segons.

No podíem ni comptar-les.

Tampoc ho sabíem (o potser jo si, i per això vaig voler tornar a casa) però no pariria fins que fos el dia 10.

No sé què em va donar per menjar Calipos de maduixa, mentre m’asseia just a la punta del sofà, que té ara el meu germà a la seva casa. La tele estava engegada, però ni la sentia ni la mirava, i vaig enviar al Juanma a l´habitació.

Diuen que s’oblida el dolor del dia que vas a ser mare. És mentida. No us ho creieu. El recordo avui encara.

Em pujava pels ronyons, com una culebra que em queixalava l’espinada, i em deixava paralitzada del tot. No sabia que podia sentir venir de tan endins la mossegada… Ni que el patiment podia venir tant del fons de les entranyes, o que la fiblada del dolor et podia fer renéixer, i al cap de poc, fer-te sentir morir de nou.

No vaig deixar anar ni un sol crit.

Al final tota la casa, era plena de vòmit de color magrana-roig, de tots els gelats que em vaig cruspir aquella tarda, i que vaig anant expulsant literalment del meu cos. Els hi vaig tenir mania molt de temps, als que tenien aquell sabor.

I avui és obvi que estic malalta, però que el meu cos no està lluitant. En realitat no vol recuperar-se, perquè estranyament li estic donant un espai, en aquesta mena de relat íntim, fet de pedaços de febre i de grip.

Els meus sentits protagonistes, i totalment interconnectats. Formant part de mi, i de la meva vida. Que és el que ens uneix, al capdavall.