Farem estiu a la tardor

No hem tingut estiu.

Un estiu dels de veritat.

D’aquell que t’arriba perfumat de crema pel sol amb olor de coco, i sopars improvisats fent cerveses a les terrasses, i ple d’ aquells crits i rialles que trenquen el silenci, just abans de tocar l’aigua, quan et tires fent la bomba, des d’una roca, a un gorg glaçat.

No ens hem comprat sandàlies noves; i algú s’ha rascat el dit gros perquè li anaven un pèl petites.

I ens hem posat la roba de l’any passat.

I entremig de les nits de calor ha vingut el ratolí, quan van caure les primeres dues dents; però amb les presses i sense saber que era estiu i temps de festa, se les va oblidar sota el coixí…Deixant al seu lloc un regal minúscul i comprat a deshores al Pakistanès de davant de casa, i també un disgust molt gran a la reineta de la casa, que aquell dia va plorar quan va començar a comprendre; i  que també, de cop, es va fer una miqueta més gran.

No hem tingut estiu, però viurem la tardor com si fos la primavera.

I hem fet una llista de coses que farem un cop caiguin les fulles seques dels arbres, i taquin el terra d’ocre i marró, i s’ompli de foscor aquest cel tan clar que ens acompanya als capvespres ara; en aquests dies on no corre ni l’aire ni les hores…I que ens deixen esgotats d’esperar, no sabem ben bé el què.

El primer de tot serà celebrar la vida, que s’escola traïdora entre els minuts i les hores, i que neix i mor constantment sense fixar-t’hi; fins que de cop et clava una bufetada, i llavors t’adones que és entremig de tots vosaltres, però que es transforma en cada instant, de mil maneres diferents i en diverses formes ocultes i meravelloses, que van des del color verd, passant pel roig, fins al color blau.

Viurem l’estiu malgrat que no toqui. I capgirarem el calendari, per un cop, i només per aquest any.

Anuncios

5 minuts, al sol en un banc.

I estic aquí asseguda al banc sense fer res, mentre els rajos de sol s’escolen tímidament per entre les fulles dels arbres.

Estic rodejada de vida i de mort.

Però no tinc por.

Només recança per no saber el que deixem enrere, ni tampoc si ho trobarem gaire a faltar.

S’ha assegut a prop meu una dona que somica. S’amaga el rostre entre les mans. I la seva tristesa em ve ofegada per la fortor de lleixiu que desprèn el seu cos.

I sento rebuig, perquè no la suporto aquesta olor; però també sento vergonya, perquè estic gaudint del sol, i per fi tinc cinc minuts, i a la persona que més estimo li he prohibit empitjorar… I perquè sóc afortunada malgrat tot el que ens està passant aquests dies; però la seva olor m’ofen i em molesta.

Ara no vull que ella, ni ningú, s’atreveixi a enfosquir-me aquesta estoneta tan dolça, que tenia asseguda aquí al banc.

Trauré les ungles un altre cop si cal, si ara gosen molestar-me i pertorbar aquesta pau. Quina música més perfecta em regala el cant d’aquest ocell que s’endevina entre les branques…I de fons, el blau del mar, s’entreveu tot i la calitxa que omple l’aire.

En aquest cel tan pur no hi haurà ni un sol gest de tempesta, mentre jo sigui aquí asseguda, ara, durant aquests cinc minuts, que em mereixo, i són fets per mi.

Em sé dolenta.

Sí.

Confesso que sóc dolenta, però només ara i aquí, (i aquesta estona) i també pel que vaig a dir.

I només ho seré aquests cinc minuts, i NO me’n sento gens culpable.

La culpa pels altres, els que no tenen entranyes;  els que ni et saluden ni cuiden als propis fills, ni als seus germans ni familiars; i ho vull dir ben fort: SI, LA CULPA QUE LA ASSUMEIXIN ELS ALTRES.

Que la paeixin els que ja no són res meu, i dels que protegirem als nostres fills, amb preciosíssimes bombolles d’olor de maduixa, imatges angleses de camps de lavanda, i contes i mantres xiuxiuejats a cau d’orella, cada vespre abans d’anar a dormir.
La CULPA, la cedeixo tota, tota, a tots ells.

I és perquè és SEVA.

Tanta pau s’emportin com descans ens deixin a nosaltres…

Que es retirèssin ben lluny, i no ens tornèssin a dir mai més res, seria el millor dels nostres somnis.

5  minuts més al sol aquí en aquest banc, i deixaré de sentir tota aquesta ràbia.

I m’assec aquí on la vida es petoneja amb la tristesa, i també a voltes, amb l’oblit; i em faig un reset amb el rostre al sol, i noto que se m’alleugereix també l’angoixa i se’m torna més pura l’ànima.

Hi ha tanta gent que mor aquí sola… Però també aquí neix la vida i s’omplen d’alegria i bones notícies els passadissos i les parets.

I si el busques bé, trobes el silenci enmig de tot aquest soroll; i també molta solitud que emmascara companyia.

Aquí asseguda, en aquest banc, ja han passat ben bé 10 minuts.

I el sol i l’aire m’acaronen els cabells i la cara. I sento que he rejovenit per uns moments, i que també he fet molt net de pensaments d’aquells que embruten.

Somric per dins i també per fora, i sóc feliç mentre deixo el banc enrere.

La senyora que plorava també fa estona que no hi és.

Tant se val el que m’esperi a dalt quan ara hi torni.

Sento dins meu la vida i la força, i una altra cosa que n’hi ha molts, que segur no han tastat mai…

Habitació 109

I avui em posaré la teva samarreta a l’hora d’anar a dormir.

I comptaré els minuts i les hores, que trigarem a jeure junts i abraçats; el nas inspirant l’olor que desprens, just al plec del coll prop del clatell, quan hi enfonso el rostre i ja estàs mig adormit, sentint a través teu la vida, i l’amor que em transmets, i l’essència més primitiva del perfum de la teva pell…

Faré senyals al calendari que tenim penjat a la paret, i em diré per dins “ja ha arribat una altra nit i serà llarga” i abraçaré el teu coixí contra el meu rostre, i es fusionaran les llàgrimes amb el silenci del meu crit.

L’amor no vull que sigui una altra cosa, que enyorar les teves manies, la teva ombra i la teva veu.

I notar papallones a l’estómac en acostar-me a l’habitació 109; com fa gairebé 11 anys, però amb la tranquil·litat i la certesa, de saber que vaig triar bé.

Dirigeix tot l’amor que tinguis cap al teu cor, xiuxiueja-li paraules tendres, enamora’l i cuida’l bé.

Prometo no estar-ne gelosa, quan tornis a casa, i em diguis que l’estimes més a ell.

Carta nunca enviada a Arantxa (¿para qué?)

No sé escribir, tienes razón.

Si supiera hacerlo bien, no tendría tantas dudas, ni ninguna dificultad a la hora de decir-te lo que siento.
Y cada vez que pienso en tí no me lo explico.

No lo entiendo,  contigo no me salen las palabras.

No sé que efecto tienes en mi, que me quedo sin capacidad de redactar, ni  de escribir nada.

¿Cómo se puede ser tan antigua, tan poco humana, tan cerrada de mente?

¿Cómo lo haces para respirar con una piedra en lugar de un corazón?

En estos días que vivimos, y después de todos estos años que TU también has vivido; no has aprendido nada, no has entendido nada, y me resulta increíble, sobretodo porque eres MUJER.

¿Cómo puedes sonreír y mirar a tus hijos, (si los tienes) después de insultar a otra mujer, simplemente por su condición sexual, o por ser fea, o por pensar de otra manera?

Se te ha adherido lo peor de aquellos que tienen un miembro entre las piernas; hay infinidad de hombres mejores que tu. Tengo la suerte de tenerlos muy cerca!

¿Cómo consigue amarte la gente que te rodea, si des de aquí huelo tu bilis, tu rabia y tu odio, y lo único que te mantiene viva son las ganas de herir, de insultar, y de volver a dañar otra vez?

Debes de ser malvada.

Hay que ser mala para estar orgullosa de lo que dices, de pensar como piensas, y exponerte orgullosa como te muestras, y luego hablar tranquilamente de música clásica, después de haber pedido aplicar la ley del talión a según quién, sin importarte que existieran entre ellos niños, ni mujeres como yo… Como Aylan, como mi hija, como los que quizás tuviste tu.

¿No eran así también algunos nazis?

Hueles a muerto…

A una época caduca y rancia.

A la antítesis de libertad.

Y te sientes impune porqué lo que tu llamas democracia y redes sociales “de perfil abierto” te mantienen intocable; pero no nos engañas.

En otra época, te veo vestida de uniforme, empujando a gente maniatada hacia una fosa, y luego con la bota militar apretando sus rostros agonizantes en el barro.

Y sé que me empujarías a mí también, a pesar de no conocerme;  de ser mujer y de ser madre, y de ser bastante buena persona, o incluso hasta de caerte bien…

Me das miedo.

Me das asco.

Pero sobretodo me produces vergüenza

Por ser como eres, pero sobretodo por lo que nos une, a la par que nos desune.

 Y es nuestro primer apellido, y tristemente,  el hecho de ser MUJER.

I DÉU porta bata blanca

I porta bata blanca avui el nostre Déu.

I els ulls pintats amb una ratlleta fina, que embelleix aquest suau color marró, mig color de la mel, mig color d´ametlla ensucrada, que et mira i t’hipnotitza amb esperança; i fa olor de flors molt fresques, i té un somriure dolç, i una abraçada suau.

Porta bata blanca, vigilia i et cuida mentre tens els ulls clucs; i resta observant, i pensant que més pot fer, molt tossuda i molt desperta, tot i que alguns dies no ha dormit.

I es preocupa per tu tot i que ja està de vacances, i t’explica el que et passa, un dos, i fins a tres cops, sense alarmar-te, i no t’enganya, no diu mentides; i et parla amb la mà agafada, si és molt dura la realitat.

Bata blanca. I mans molt fines.

I una veu feta per explicar contes, segur, algun dia, aviat;  i que cura el mal de panxa, fent-te broma amb un gelat.

I que t’escolta més atenta si parles de coses molt teves; i vol saber com ho portes, més que si et fa molt mal l’esquena o de quin color era el vomitat.

I de cop t’adones que l’estimes i vols dir-li, i goses i no goses…quina vergonya…Tant alt i gros, sent ja tant gran, com et costen encara aquestes coses;  però és que no hi estàs acostumat a això que et cuidin, i et fa sentir petit de nou i et dóna una certa pau perquè en el fons saps que t´ho mereixes, i et recuperes una mica del passat.

I no saps com, li fas entendre, i ella ho compren i de cop es queda sense aire, respira, i t´estima també per tot el que l’estàs estimant.

I et diu que és la seva feina, i tu saps que no, que és molt més que això, i que va molt més enllà, i diu més el teu silenci, que el poc que li dius, perquè realment et costa parlar.

I el Déu de la bata blanca s’emociona mentre condueix pels carrers de nit, amb el seu cotxe amb el gest cansat, després de tantes i tantes hores…Però t’ha trucat només plegar.

I en sentir-te, inconscientemente, abaixa la mirada com si et tingués just al davant; i perd de vista un momentet la carretera, perquè els ulls se li ennuvolen de felicitat.

Sap que t’ha atrapat, t’ha enamorat, i que ara forma part encara més de la teva vida, i et transmet vida, incansable i lluitadora i se sent satisfeta, feliç i radiant.

I és tant bonic que el teu Déu tingui cos de dona…I quasi un miracle, que a la fi, quan ja eres molt agnòstic, tots dos us hagueu retrobat.

L’ Edèn.

 

He rebut la seva trucada just a les 3.33h del matí.

Quines coses. Algú que conec diu que aquesta és l’hora bruixa.

La meva dona dormia, espatarrada i panxa enlaire, amb la boca oberta i l’expressió tranquila, de qui està tenint un somni sense sotracs, i induït per essència química, i respirava suau al meu costat.
Ha sonat de sobte el fixe de casa. Si m’han trucat primer al móbil, no me n’he assabentat.
Recordo que he obert els ulls i que no sabia ben bé on em trovaba.

He notat la gola seca, i a les orelles, el bateg del cor.

Seguia sonant el telèfon a la saleta de l’entrada. Quin so més horrible, tant agut i estrident… No sé com no me n’havia adonat fins ara.
M’he passat la mà pels ulls mentre provava d’aixecar-me. A les palpentes no he trobat les sabatilles, i en posar els peus a terra, he notat que estava glaçat.

Recolzant-me en les parets que m’han servit de guia, he arribat fins a la porta de la cambra i he trobat per fi, la sortida.
Al menjador la llum blava de la nit, convivia amb l’ocre dels fanals, i he vist el meu reflex en la pantalla de la tele, una mica ridícul; se’m veia panxa, i els calçotets desllenegats, em quedaven un pèl avall.

A la saleta he encès la lampareta que té el serrell color de cirera, i agafat també el telèfon, que sonava al seu davant.
Recordo que la veu que m’ha sortit no semblava pas la meva. I he pensat que tot plegat em recordava a una pel·lícula, i que jo no hi era a dintre, sinó que des de fora semblava que m’ho estava mirant.

I l’altre costat del fil algú que parlava.

No he dit bona nit, ni he dit tampoc bon dia, ja vistes les hores que han trucat…
Dec haver contestat alguna cosa però ja no ho recordo, només que alçat la mirada, i he vist la meva dona, amb la mà tapant-se la boca, els ulls oberts, i que ja no dormia, però tampoc no deia res.
He penjat d’una revolada.
Ha caigut la làmpada del serrell vermell, i he començat a donar rumbs, perdut, per tota la casa.

La meva dona em seguia, em preguntava, m’estirava de la mà…. I jo com si res, com si no hi fos. Caminava amunt i avall, avall i amunt… I no li deia res, només caminava.

Després ha començat a cridar. Llavors plorava, i m’esgarrapava. Jo em deixava fer, perquè no sentia res, no notava res. Ni la veia ni l’escoltava.

No sé pas que li hauré dit, o hauré fet, ni què li dec haver explicat.

Més tard crec que ha baixat una veïna. L’abraçava fort, i m’he fixat que li donava tabac.

La llum del matí m’ha trobat assegut a terra, al costat de la pica del lavabo, brut i suat, i per l’olor, he sabut que he vomitat.

Llavors ha entrat el meu germà que fa força anys que ja no veia. L’he vist allà, dempeus i molt prim, amb mala cara i gairebé calb.

“Venga Javier, hay que ir a los Mossos”.

-“Que coño Mossos, Carlos, ahora ya es igual…”

I ell s’ha ajupit i s’ha assegut allà a on jo era, tot i el trajo d’Armani, i la bona olor de perfum d’home car.
“No es natural esto de sufrir por si vas a sobrevivir a una hija… Aunque con ella todo siempre todo estuvo mal..”.

I jo em passava les mans per la barba, i de cop la veia petita, dins del cubell d’aigua a la cuina de ma mare i que fèiem servir de banyera els estius quan pujàvem a la Vall d’Aran; i més tard traient-li les rodetes de la bici abans d’aquella patacada tan grossa, que li va obrir la barbeta i li va deixar de per vida un senyal; i també la recordava concentrada intentant tocar-se amb la llengua la punta del nas molt convençuda; i el primer dia de classe, quan em suplicava amb la mirada però sense plorar, que no la deixés allà, “papa no em deixis, papa no marxis“,  tot aferrant-se amb la seva mà calenteta a la meva mà.

I quan va demanar de pintar-se una mica, i li vàrem dir que no; i la cara que va posar el dia que la vam enxampar que es canviava quan sortia i entrava de casa, d’amagat a l’ascensor de l’escala; i al cap d’uns anys l’alegria de saber-se gran i lliure, perquè havia entrat a la Universitat.

Tots érem feliços a aquella època.

I recordo també el dia que ens va confessar que s’havia enamorat. Venia de signar el seu contracte a l’Editorial a on treballaria, i on finalment no va començar mai, perquè ens va dir que havia descobert la vida, i que l’havia coneguda a ella, i que tot el seu món s’havia capgirat. Deia que havia trobat el seu EDEN l´Anna.

Jo que era un home antic, només podia repetir-me que era una dona, que era una DONA, i que què diria el Dani, i que perquè havia passat ara, si a ella MAI no li havien agradat. Que quin maldecap, i que Ai la mare,i més Ai la mare…

Però la veia tan preciosa, tan contenta, la seva mare plorava sense estar trista, i l’abraçava, i li feia petons i suspirava, i les dues se’n en reien de la cara que tenia jo d’espant, i reia ella  i m’assenyalava, i imitava el meu atac de cor. Fins que vaig acabar rient jo el que més, aquella tarda, que seiem tots tres mirant les estrelles des del balcó…

I el dia que vaig conéixer la Clara, em penso que una mica me’n vaig enamorar . I també ho va fer segur la teva mare, i mai t’ ho vaig dir, però va ser aquell dia que per fi ho vaig compendre tot, i que ens veu convidar a aquell tros de jardí repreciós que tenieu a la montanya i que li deieu el vostre Eden. I ereu l´Anna i la Clara l´Eden l´una de l´altra, i cultivàveu l´amor, i també aquell tros de paradís.

I la Clara… És que era bonica per dins i per fora, i et feia ser la millor persona del món, i des de que estaves amb ella somreies a tothora, i de cop et va marxar el mal geni, i et deixaves abraçar i volies que estiguèssim tots junts fins i tot per les vacances, i parlaves de fer-nos avis… I ta mare em pessigava per sota la taula, però en veu alta us deia que no, que quina burrada, que si encara erem joves,  i que a on vas a parar… Però jo per dins em fonia només de gosar  imaginar-me un nin que tingués la vostra alegria, i que pugués pujar a la falda i explicar-li que jo no ho creia possible, però que el meu món també havia canviat.

Però ens va tocar patir també pel Dani.

Perquè ell no s’ho va prendre tant bé. I et perseguia, i et molestava. I assetjava la Clara, i al final, a nosaltres també.

I la Clara et suplicava d’aturar-lo, i després de marxar a fora, i si feia falta a l’estranger. Però a tu et feia pena, et menjava la culpa i també la mandra, i la veritat és que vas ser covarda, i te la vas deixar perdre primer a ella, i prendre la vida més tard després.

I llavors va marxar la Clara, perquè pobreta, ja no podia més.

I ja no hi va haver records bonics com els que em venien ara aquí assegut al costat del water.

Només una tristesa d’un blau profund, que et va treure el somriure, la son i la gana, i finalment les ganes de viure; i que tenyia les tardes i les nits de patiment mentre et buscàvem, i també quan et trobàvem, i omplia les hores i els dies de paciència i de sala d’espera, tot buscant un miracle,  i també un bon consell. Que mai no arribava.

-“Que dices Carlos… Que cosas tienes. Aquí todo empezó bien. Es este mundo que la ha fastidiado, y nosotros que no supimos ayudar. A este tío le tendríamos que haver dado tantas ostias ya el primer día, que nunca más nos hubiera vuelto a molestar. Y no lo hicimos, porqué no nos atrevimos… Y porqué esto no se hace, y porqué pobrecito él… Y porqué se supone que está MAL. Y mira luego lo que vino después. Y que Anna estuviera hecha de papel, tampoco ayudó nada…Y la pobre Clara, lo que aguantó…”

-“ Vale Javi, lo que tu digas, pero hay que ir a los Mossos y decirles que está bien“.

I recordo llavors, la veu de la Clara durant la trucada.

-“L’Anna és aquí, per fi. No patiu. La cuidaré bé i som a l’Eden”.