No hem tingut estiu.

Un estiu dels de veritat.

D’aquell que t’arriba perfumat de crema pel sol amb olor de coco, i sopars improvisats fent cerveses a les terrasses, i ple d’ aquells crits i rialles que trenquen el silenci, just abans de tocar l’aigua, quan et tires fent la bomba, des d’una roca, a un gorg glaçat.

No ens hem comprat sandàlies noves; i algú s’ha rascat el dit gros perquè li anaven un pèl petites.

I ens hem posat la roba de l’any passat.

I entremig de les nits de calor ha vingut el ratolí, quan van caure les primeres dues dents; però amb les presses i sense saber que era estiu i temps de festa, se les va oblidar sota el coixí…Deixant al seu lloc un regal minúscul i comprat a deshores al Pakistanès de davant de casa, i també un disgust molt gran a la reineta de la casa, que aquell dia va plorar quan va començar a comprendre; i  que també, de cop, es va fer una miqueta més gran.

No hem tingut estiu, però viurem la tardor com si fos la primavera.

I hem fet una llista de coses que farem un cop caiguin les fulles seques dels arbres, i taquin el terra d’ocre i marró, i s’ompli de foscor aquest cel tan clar que ens acompanya als capvespres ara; en aquests dies on no corre ni l’aire ni les hores…I que ens deixen esgotats d’esperar, no sabem ben bé el què.

El primer de tot serà celebrar la vida, que s’escola traïdora entre els minuts i les hores, i que neix i mor constantment sense fixar-t’hi; fins que de cop et clava una bufetada, i llavors t’adones que és entremig de tots vosaltres, però que es transforma en cada instant, de mil maneres diferents i en diverses formes ocultes i meravelloses, que van des del color verd, passant pel roig, fins al color blau.

Viurem l’estiu malgrat que no toqui. I capgirarem el calendari, per un cop, i només per aquest any.

I estic aquí asseguda al banc sense fer res, mentre els rajos de sol s’escolen tímidament per entre les fulles dels arbres.

Estic rodejada de vida i de mort.

Però no tinc por.

Només recança per no saber el que deixem enrere, ni tampoc si ho trobarem gaire a faltar.

S’ha assegut a prop meu una dona que somica. S’amaga el rostre entre les mans. I la seva tristesa em ve ofegada per la fortor de lleixiu que desprèn el seu cos.

I sento rebuig, perquè no la suporto aquesta olor; però també sento vergonya, perquè estic gaudint del sol, i per fi tinc cinc minuts, i a la persona que més estimo li he prohibit empitjorar… I perquè sóc afortunada malgrat tot el que ens està passant aquests dies; però la seva olor m’ofen i em molesta.

Ara no vull que ella, ni ningú, s’atreveixi a enfosquir-me aquesta estoneta tan dolça, que tenia asseguda aquí al banc.

Trauré les ungles un altre cop si cal, si ara gosen molestar-me i pertorbar aquesta pau. Quina música més perfecta em regala el cant d’aquest ocell que s’endevina entre les branques…I de fons, el blau del mar, s’entreveu tot i la calitxa que omple l’aire.

En aquest cel tan pur no hi haurà ni un sol gest de tempesta, mentre jo sigui aquí asseguda, ara, durant aquests cinc minuts, que em mereixo, i són fets per mi.

Em sé dolenta.

Sí.

Confesso que sóc dolenta, però només ara i aquí, (i aquesta estona) i també pel que vaig a dir.

I només ho seré aquests cinc minuts, i NO me’n sento gens culpable.

La culpa pels altres, els que no tenen entranyes;  els que ni et saluden ni cuiden als propis fills, ni als seus germans ni familiars; i ho vull dir ben fort: SI, LA CULPA QUE LA ASSUMEIXIN ELS ALTRES.

Que la paeixin els que ja no són res meu, i dels que protegirem als nostres fills, amb preciosíssimes bombolles d’olor de maduixa, imatges angleses de camps de lavanda, i contes i mantres xiuxiuejats a cau d’orella, cada vespre abans d’anar a dormir.
La CULPA, la cedeixo tota, tota, a tots ells.

I és perquè és SEVA.

Tanta pau s’emportin com descans ens deixin a nosaltres…

Que es retirèssin ben lluny, i no ens tornèssin a dir mai més res, seria el millor dels nostres somnis.

5  minuts més al sol aquí en aquest banc, i deixaré de sentir tota aquesta ràbia.

I m’assec aquí on la vida es petoneja amb la tristesa, i també a voltes, amb l’oblit; i em faig un reset amb el rostre al sol, i noto que se m’alleugereix també l’angoixa i se’m torna més pura l’ànima.

Hi ha tanta gent que mor aquí sola… Però també aquí neix la vida i s’omplen d’alegria i bones notícies els passadissos i les parets.

I si el busques bé, trobes el silenci enmig de tot aquest soroll; i també molta solitud que emmascara companyia.

Aquí asseguda, en aquest banc, ja han passat ben bé 10 minuts.

I el sol i l’aire m’acaronen els cabells i la cara. I sento que he rejovenit per uns moments, i que també he fet molt net de pensaments d’aquells que embruten.

Somric per dins i també per fora, i sóc feliç mentre deixo el banc enrere.

La senyora que plorava també fa estona que no hi és.

Tant se val el que m’esperi a dalt quan ara hi torni.

Sento dins meu la vida i la força, i una altra cosa que n’hi ha molts, que segur no han tastat mai…

I porta bata blanca avui el nostre Déu.

I els ulls pintats amb una ratlleta fina, que embelleix aquest suau color marró, mig color de la mel, mig color d´ametlla ensucrada, que et mira i t’hipnotitza amb esperança; i fa olor de flors molt fresques, i té un somriure dolç, i una abraçada suau.

Porta bata blanca, vigilia i et cuida mentre tens els ulls clucs; i resta observant, i pensant que més pot fer, molt tossuda i molt desperta, tot i que alguns dies no ha dormit.

I es preocupa per tu tot i que ja està de vacances, i t’explica el que et passa, un dos, i fins a tres cops, sense alarmar-te, i no t’enganya, no diu mentides; i et parla amb la mà agafada, si és molt dura la realitat.

Bata blanca. I mans molt fines.

I una veu feta per explicar contes, segur, algun dia, aviat; i que cura el mal de panxa, fent-te broma amb un gelat.

I que t’escolta més atenta si parles de coses molt teves; i vol saber com ho portes, més que si et fa molt mal l’esquena o de quin color era el vomitat.

I de cop t’adones que l’estimes i vols dir-li, i goses i no goses… quina vergonya…Tan alt i gros, sent ja tan gran, com et costen encara aquestes coses;  però és que no hi estàs acostumat a això que et cuidin, i et fa sentir petit de nou i et dóna una certa pau perquè en el fons saps que t´ho mereixes, i et recuperes una mica del passat.

I no saps com, li fas entendre, i ella ho compren i de cop es queda sense aire, respira, i t´estima també per tot el que l’estàs estimant.

I et diu que és la seva feina, i tu saps que no, que és molt més que això, i que va molt més enllà, i diu més el teu silenci, que el poc que li dius, perquè realment et costa parlar.

I el Déu de la bata blanca s’emociona mentre condueix pels carrers de nit, amb el seu cotxe amb el gest cansat, després de tantes i tantes hores…Però t’ha trucat només plegar.

I en sentir-te, inconscientemente, abaixa la mirada com si et tingués just al davant; i perd de vista un momentet la carretera, perquè els ulls se li ennuvolen de felicitat.

Sap que t’ha atrapat, t’ha enamorat, i que ara forma part encara més de la teva vida, i et transmet vida, incansable i lluitadora, i se sent satisfeta, feliç i radiant.

I és tant bonic que el teu Déu tingui cos de dona…I quasi un miracle, que a la fí, quan ja eres molt agnòstic, tots dos us hagueu retrobat.