Els cels són els estats d’ànim.

Menuda entremig del sòl i l’aire, hi seràs tu.

Sense distància, tu seràs el firmament.

Tu, que també ets feta d’aire i d’aigua, de boira i plugim. Del cotó fluix que dibuixen els núvols. De rajos de sol, clarianes i llampecs. De ploure fort i de fina rosada. 

Depen del dia, depenent del temps. 

Com la neu que es fon i la calmarsa que glassa. 

Invisible entremig del cel i terra, hi ets tu. 

A mils i milers de quilòmetres de distància.

Volàtil com una fulla que s’enduu el vent, o ferma com les arrels que trepen per les taulades. 

Els colors dels cels són els estats de l’ànima. 

Brisa i huracà, calitxa o gebrada. 

Els cels, com els estats de la ment. 

Estrelles fugaces i albades i vesprades, en un cicle infinit i etern. 

Depenent de la lluna, depenent de l’estació de l’any, depenent de com bufa el vent.

I amb el gest de guaitar amunt, la tristesa i la nostàlgia sempre retornen, com un boomerang. Es tracta d’entomar-les ràpid, perquè no t’estaborneixin d’un cop sec. Ni et facin niuet rere les retines, i sedimentin dins el cerebel.

I sota el mateix cel, diverses mirades, hi ets tu. 

Els cels, canviants, infinits, com el color de les nostres ànimes.

Hi som totes, sota el mateix cel. Hi ha lloc per totes, de tan minses que semblem, si t’ho mires des de dalt, des de ben d’amunt, a tocar de les estrelles. 

I és sota d’aquest cel que t’has permès de pensar per un sol segon potser algun cop: quan tothom estigui bé, ja estarà, ja no caldrà ser-hi més, sota d’aquest cel. I haurà valgut la pena, però podràs marxar.

No ho vas dir a ningú. Potser ho vas escriure aquell dia gris, i ara ho rellegeixes i t´ho repenses, i fas que no per dins. Que no, encara.

O potser se t’ha oblidat que un dia et va passar aquest pensament pel cap com un estel fugaç; i ara ets asseguda un capvespre en un banc amb una amiga, mentre escups riures forts que surten de dins de la panxa i menges un gelat.

Ja fa massa temps que no hi parles, ni amb el cel, ni amb l´univers. I potser és just en aquest moment, en que de tantes vegades que l’anomenes i el mires fascinada, que de cop et té pietat, i les coses comencen a canviar una mica. Imperceptiblement.

Potser es que arriba la primavera a destemps. Potser ets tu. Potser és el cel. 

I sota el mateix cel, hi ets tu, i hi som totes. Avui, ahir, també aquell dia que recordes especialment, i els propers dies, i uns altres, i un altres. 

El vent, el temps i els cels, com les vides. Com les nostres vides.

Diverses i canviants com les estacions. Com l’esclat d’un dia d’estiu o la calma de s’hora baixa davant del mar. 

Sota el mateix cel, fins a la fi dels dies. Fins que tot es torni nit. 

Fins a la primera nova albada. 

I sota dels mateixos cels infinits, tu, malfeta, desfeta, i refeta. Per fi respires i, sospires, aixamplant el pit, un aire nou.