Vaig caminant, el cap cot, calculant de  posar el peu, exactament, al bell mig de cada rajola.

M’ entretinc. És necessari.

Vinc del metge  i per fi és realitat. He iniciat un compte enrere i ara és qüestió d’aguantar.

Durant l’espera d´avui, camino. Miro al meu voltant i m’ imagino les professions i a què es dediquen, els que passegen al meu costat. De camí a casa ja m’he inventat a dues modistes, també un sospitós de lladre, dos drapaires, un arquitecte, i fins i tot, una dona que ensenya a estimar.

El que faci falta, per no sentir aquesta ansietat que em rovella la boca.

Això durarà encara uns dies, però per fi ho he pogut començar a explicar. També he intentat, a poc a poc anar demanant alguna ajuda. A dir que estic una mica cansada, o que necessitaré un cop demà.

Vaig teixint un futur proper, amb el suport de mans amigues; per quan arribi el gran dia, i també el moment en què ja no me n’hagi d’amagar.

Tot un nou món, fet de gent nova; que mantinc una mica aïllada, protegida encara (per si de cas) i que formen part ja de mi i d’aquesta nova etapa; que fan olor de net i de llum, d’ alegria i de rialla, de capvespre amb cel rogent i de pessigolles de brindis amb cava.

A casa intento no mostrar-me gaire contenta; però de debó, que no m’ explico, com és que no m’ho deuen notar.

Tinc il·lusió d’ estar espantada, i de llençar-me al buit d’un salt. Per fi tindré una vida meva, que ells, ni ningú, no em podran robar.

Els faré fora AQUESTA SETMANA.

Els deixaré a punt totes les bosses, i quan els ho digui,  ho vull disfrutar.

Mai s’ ho esperaran d’ aquesta filla (burra i lletja) que no pot tenir amigues, ni tampoc treballar. Es faran creus que hagi estudiat tant, i tant dur, durant mil i una nits molt i molt llargues;  i que tingui una feina, i una opció de vida lliure  (que desconeixien) i que ja fa temps que ha començat.

Els ho diré de cop, i mirant-los el rostre. Sense embuts i directa, d’ empeus i molt serena, tot i que per dins, estaré tremolant.

«La casa és meva perquè ho volia la iaia. Tinc els papers, i heu de marxar.

Ja no parlarem més:  mireu-me bé si voleu ara una estona, però oblideu-me a partir de demà.

També us he agafat tots els estalvis, i m’ he fet fer una panxa, que aviat es farà més gran. Però no patíssiu, ni passeu ànsies, que d’aquí a nou mesos es buidarà.

No sabreu mai com tindrà la carona. Ni si té els ulls grisos, ni com es dirà.

Li ensenyaré l’ oposat del que he viscut tots aquests anys amb vosaltres. L’antítesi vostre,  serà a partir d’ ara, el més bonic de tots els meus pecats.

El cuidaré amb  la mateixa força amb que ara us repudio; però fent-ho al revés, i sense fer-li cap mal.

L’ estimaré amb uns petons que tindran gust de xocolata, i abraçades de cotó fluix que de petit el faran riure, i de més gran, esbufegar. Farem banyeres amb bombolles d’ olor de maduixa, i li pintaré una habitació on a la nit hi brillaran mil.lers d’ estels,  que s’ enfilaran tots, tots, fins al capdemunt del cel més blau,  com també creixeran els seus somnis.

Curaré  els genolls plens de ferides amb cançons; farem castells i salvarem formigues, els dos ajaguts, a la sorra del parc. Inventarem  arrecades amb les cireres, i cuinarem dolços de sucre cremat.

Esborraré  la meva infància fosca i robada, amb totes les coses que mai no he tastat; i ens adormirem junts, amb les mans agafades, dient-nos cosetes mentre anem badallant.

Ja no em sou res, i heu durat massa.

M’heu buidat tota la vida i ara me l’ estic tornant a inventar.
No us dec res, sinó fos una esgarrapada, que us faria amb molta ràbia, creuant-vos la cara de dalt fins a baix, perquè us cogui, us cremi, i us marqui per sempre, i perquè mai us en pugueu oblidar.

Marxeu ja d’ una vegada, que ara us podria fer molt mal».
De tots dos em quedarà el record de com grinyolava la porta del passadís cada vegada l’ obríeu, i em donava prou marge per preparar- me i  suspirar.

Li queden pocs dies a la porta. Avui he comprat oli, i ara ja no sonarà.