River. (I love to love)


M’han enviat una foto teva des de Suècia.

Ningú  m’ho diu, però tothom et pensa.

Jo si que t’escric, perquè no em fa vergonya, i perquè després em trobo més bé.

Si, ja fa un any, i segueixo parlant de tu, xerrant amb tu, pensant en tu… I tinc la pena a travessant-me la gola mentre miro la foto que m’acaben de fer arribar des d’aquest país tant fred.

No hi ha hagut  un sol viatge a Berlin, ni cap vol al dol etern. Tot plegat, era una farsa. M’és molt fàcil això de mentir, ara que  escric, enlloc d’explicar com ho porto.

La tristesa, ha fet un niu de color blau dins de la meva  panxa, suau com les plomes d´un ocellet. No em pesa gaire, i em refila en clau de fa, molt baixet quan estic sola, sense avisar moltes vegades;  i de sobte, qualsevol cosa em recorda a tu.

I no ho explico, a ningú. Mai.

I saps què? De vegades penso que és mentida, que no ets mort.

Ja ho he dit, ja ho he escrit. A la fi m´he atrevit a fer-ho.

Perquè a veure, qui t’ha vist? Ningú, oi?  Llavors, perquè m’ho hauria de creure?

Fa uns anys enrere també feies aquestes coses de marxar, o desaparèixer durant un temps. A mi m’ho feies…

I em passava els dies enganxada al telèfon, enviant missatges als números que trobava a les teves  jaquetes i  pantalons,  escrits de qualsevol manera, en papers rebregats i enganxosos, que pudien a  flaire de la mala nit, i es llegien borrosos; com la meva vista, negada de llàgrimes i d´ansietat, i encegada buscant-te per tot.  Notetes escrites que alhora eren un mirall  oxidat, que em retornava el reflex emboirat de la meva autoestima i amor propi, perduts al fons de les butxaques, al cubell de roba bruta, oblidats.

Al final apareixies. Sempre. Jo m’enfadava, ens perdonàvem, i tornàvem a recomençar el que realment ja no teníem, (i potser no havíem tingut mai).

Un cop, et volatilitzares enmig de l’Aeroport, ho recordes? Simplement t’esfumares. O aquell altre dia, que jo creia que eres a baix al carrer remenant dins el container, perquè feia res havies llençat molt emprenyat des de la finestra  el nostre edredon nou; i em vas trucar dient que eres a Gràcia, que féssim unes copes: » Vine Honey,  va...».

Et movies ràpid, i eres elèctric,  física i emocionalment;  i tot i que estàvem separats per mil  distàncies, jo et sentia a prop i part de mi; sempre, en tot moment.

Una mica com em passa ara.

Amb tot això, el que vull  dir-te és,  que sé que ara també ho podries fer.

I mentre camino cap a la feina, en aquella franja nostàlgica del dia, en que l’alba encara no ha desbancat del tot la nit, i l’abraça melindrosa;  estic sola en els carrers deserts, escrivint al mòbil aquestes ratlles.

Estranyament no tinc por, i estic tranquil.la, i  ho sospeso seriosament. I si… Podria ser? Em dono permís, m’enganyo,  i contemplo la possibilitat aquesta.

Sé que fa uns dies que estic trista, perquè s’acosta el 7 de febrer, i  també els que m’envien les fotos.

Vindries a dir-m’ho si fos una broma? Voldries saludar-me, malgrat aquests anys?

El darrer cop que ens vàrem veure et vas quedar palplantat davant del meu cotxe. Em mirares com sempre que ens trobàvem. I fou com si t´hagués vist feia  només dos dies, enlloc de ja feia  més de cinc anys.

Vem parlar per dins, intensament, uns microsegons, perduts  cadascun en els ulls de l´altre. Connectats com sempre a aquella cosa, que no fou mai exactament  amor.

Et vaig veure gras, gran i vell, amb la mirada tranquil.la, però cansada.

I jo vaig patir per si a través del vidre a  mi em veies bonica, feliç i encara jove; al costat del meu amor, amb la llum pròpia i radiant  de la meva nova vida; i resava perquè no et fixessis en el seient de darrera. Hi anava la nena.

Mai l’hauria tingut amb tu.

Tu i jo no hauríem dut cap fill en aquest món,  i em fa feliç d´adonar-me´n que encara ens quedava aquesta part sensata i sana, malgrat el vincle de la culpa, la dependència (i la ràbia) traient-li el lloc a la raó, i enganxant-nos més l´un a l´altre.

Et vas quedar allà, palplantat només una estona. I amb el cap cot, i les mans dins les butxaques, empenyent els pantalons avall com feies sempre,  i sense dir res, te’n vas anar. 

Per mi aquesta sempre serà de tu, la darrera imatge.

Em va faltar una mica l´aire, mentre et buscava en el retrovisor.

I aquesta sèrie que miro ara al Netflix, i que es diu River, (on resulta que ell també és suec) que em mostra tant cruament el dolor i la pena de l’absència; fins al límit de la sospita d´un possible trastorn mental, em fa pensar en mi, i en com jo visc la teva pèrdua. O en com la malvisc, i en què m´ha afectat.

I el River, balla, balla, i canta i canta… «I Love to Love…». Ens agradava aquesta cançó.

Així que penso en la música que nosaltres també ballàvem, per no encallar-me en aquesta etapa. Música, cançons i records on sempre somreies i eres la persona més feliç del món. Cada any te´n ballaré una, mentre no apareixes de nou.

Fins que em fallin les cames, o et compadeixis, de mi i de la meva follia Sergi,  i em convidis a fer una birra, a Gràcia, o a qualsevol altre lloc…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A l’estació, una bata blanca, Little Red Riding Hood, el noi que canta i el seu gos.




Amb el cap arrepenjat a les cames, hi dormita el seu gos.

Té el morro humit del color de la tòfona, i els ulls clucs, però somrients.
De tant en tant deixa anar un sospir que el fa estremir del cap fins a la cua. És un gos que no té edat, amb el pèl de color gris, i les orelles primes i llargues. Segons com, sembla un conill.

Jeuen a terra, sobre una manta, que era de quadres del color de la magrana, on ja no queda un pam de net.

La noia amb la jaqueta vermella, surt de la porteria de casa seva, exactament a dos quarts de nou. Little Red Riding Hood, camina veloç i amb pas decidit, camí del metro.

Al mateix temps, el rostre estranger de cabells daurats que el sol, el vent i el temps han convertit en pell bruna i rastes, s’incorpora una mica, i comença a tocar. Dins els ulls, un tros de cel, i a la pell una barba un punt pèl-roja, que comença a despuntar. Sembla un Jesucrist nòrdic, que s’ha perdut a la ciutat.

Acariciada pels seus dits, la guitarra plora melodies d’aires èlfics, que adopten un eco celestial.

Els passatgers que arriben, encara estan mig adormits. Caminen veloços, i passen de llarg, cordant-se els abrics i ajustant-se les bufandes; amb pas decidit, però porucs d’afrontar el fred gèlid d’aquest matí d’hivern glacial. El sol trigarà encara una mica a escalfar-los.

Cauen les primeres monedes, en el moment en què ell hi posa la veu. Canta en una llengua estrangera, històries dolces, d’aquí i d’arreu, que no entenen d’idiomes, i trasnpuen notes de nostàlgia i sentiment.

Aquest any anirà a veure a la mare.

Ho ha decidit enmig de la tornada de la darrera cançó, quan l’ha visitat el seu record, en sentir apropar-se el repic dels tacons d’una senyora; i s’ha adonat que la buscava entremig de la riuada de la gent.

La mare… Älskade Mor.
Uns quants carrers més enllà, quan gairebé són les 9 h, una dona plega de fer guàrdia.
Ha tingut una nit tranquil·la, i la matinada l’ha sorprès asseguda vora la finestra, amb el cafè glaçat dins del got de plàstic transparent, aferrat contra el seu pit, com si malgrat tot encara pogués escalfar-la, i donar-li calidesa a l’ànima, més que al cos.

Per no haver de dir adéu, s’ha escapolit per la porta de darrere, just quan una figura vermella s’allunyava davant seu.

És la Little Red Ridding Hood, que gira la cantonada. Les llums de l’Hospital, li accentuen l’ombra a terra. Sent uns passos, i per poc no es tomba, mentre regira la bossa de mà.

Dins del metro, el soroll d’uns altres tacons ferms, fan entreobrir els ulls mandrosos al gos que dormita vora el Messies; i en sentir-los al noi, li falla una mica la veu.

La mare no duia sabates dins de casa, però recorda com caminava quan se les provava davant seu: «Quines t’agraden més Jonas? Les negres o les de color verd?». I ell somreia perquè la trobava tan bonica, que li era igual el que duia posat en els peus, i ella li remenava els cabells i li feia petons fins que ell es queixava, i acabaven tots dos per terra, xisclant i rient.

Quan van començar a distanciar-se? No ho recorda…I ara tampoc ho compren. La troba faltar molt a la mare.

Avui, si no passa res de nou, recollirà el poc que té, i enfilarà rumb cap a casa. Tornarà al Nord, abans no apreti l’hivern en aquesta ciutat poc amable.

Vol regalar-li unes sabates noves a la mare, ara que s’ha fet velleta, i que ja li fan mal els peus.

Al final de les escales, i ja davant de l’andana, s’atura llavors La Caputxeta. Segueix tan entretinguda remenant el que no troba dins la bossa, que ni sent com el noi canta, ni tampoc el veu.

Darrere seu, hi ha una dona amb bata blanca. Té la mirada emboirada, i plora en silenci, i dempeus.

A la mà encara hi duu una tassa de plàstic, que llisca i cau, i que rodola i rodola… i que va a caure just davant dels peus d’ell.

La foscor del túnel es transforma en un brogit, que és un murmuri fet de llum, que creix constant mentre s’atansa. La dona que va vestida amb bata clara, s’apropa a la via, lentament.

Little Red Riding Hood mira el recorregut que fa la tassa, que regalima i dibuixa a terra un camí fet de cafè amb llet; fins que els seus ulls es troben amb la mirada del músic de l’andana, que són fets de gel, i alhora dolços com la mel. El metro s’acosta, i el soroll atrau la dona.

En una sincronia de moviments, s’alça d’un salt el músic de terra, alhora que La Caputxeta també allarga el braç instintivament cap a la dona que ja té mig cos enfora del marge de l’andana; i just en aquell moment, arriba el tren.

Se li escapa un crit que mor i es torna silenci, trencat per l’udol trist que deixa anar el gos.

Queden units, La Caputxeta i el músic, per un tros esquinçat de tela, que subjecten tossuts i amb força tots dos. Encara no ho saben, però serà l’inici d’una història, que ha sorgit fruit d’una mort.

Se senten més crits, i el metro que frena.

Cap dels dos no ha pogut aturar-la. La dona amb bata blanca s´ha endinsat en la foscor.
A les orelles, Little Red Riding Hood hi té el cor, i al seu voltant, tothom corre i crida o li parla. Tremola com una fulla, i de cop sent molta son.

Nota que l’agafen en volandes abans de perdre el món de vista; i l’últim que recorda és la mirada profunda del noi, que li recorda el blau dels estius de l’aigua de Tossa; i que li resulten molt càlids, tot i que ell sembla del nord…

S’hi està bé, en aquests braços. Quan es desperti, li demanarà pel seu nom…