M’han enviat una foto teva des de Suècia.
Ningú m’ho diu, però tothom et pensa.
Jo si que t’escric, perquè no em fa vergonya, i perquè després em trobo més bé.
Si, ja fa un any, i segueixo parlant de tu, xerrant amb tu, pensant en tu… I tinc la pena a travessant-me la gola mentre miro la foto que m’acaben de fer arribar des d’aquest país tant fred.
No hi ha hagut un sol viatge a Berlin, ni cap vol al dol etern. Tot plegat, era una farsa. M’és molt fàcil això de mentir, ara que escric, enlloc d’explicar com ho porto.
La tristesa, ha fet un niu de color blau dins de la meva panxa, suau com les plomes d´un ocellet. No em pesa gaire, i em refila en clau de fa, molt baixet quan estic sola, sense avisar moltes vegades; i de sobte, qualsevol cosa em recorda a tu.
I no ho explico, a ningú. Mai.
I saps què? De vegades penso que és mentida, que no ets mort.
Ja ho he dit, ja ho he escrit. A la fi m´he atrevit a fer-ho.
Perquè a veure, qui t’ha vist? Ningú, oi? Llavors, perquè m’ho hauria de creure?
Fa uns anys enrere també feies aquestes coses de marxar, o desaparèixer durant un temps. A mi m’ho feies…
I em passava els dies enganxada al telèfon, enviant missatges als números que trobava a les teves jaquetes i pantalons, escrits de qualsevol manera, en papers rebregats i enganxosos, que pudien a flaire de la mala nit, i es llegien borrosos; com la meva vista, negada de llàgrimes i d´ansietat, i encegada buscant-te per tot. Notetes escrites que alhora eren un mirall oxidat, que em retornava el reflex emboirat de la meva autoestima i amor propi, perduts al fons de les butxaques, al cubell de roba bruta, oblidats.
Al final apareixies. Sempre. Jo m’enfadava, ens perdonàvem, i tornàvem a recomençar el que realment ja no teníem, (i potser no havíem tingut mai).
Un cop, et volatilitzares enmig de l’Aeroport, ho recordes? Simplement t’esfumares. O aquell altre dia, que jo creia que eres a baix al carrer remenant dins el container, perquè feia res havies llençat molt emprenyat des de la finestra el nostre edredon nou; i em vas trucar dient que eres a Gràcia, que féssim unes copes: » Vine Honey, va...».
Et movies ràpid, i eres elèctric, física i emocionalment; i tot i que estàvem separats per mil distàncies, jo et sentia a prop i part de mi; sempre, en tot moment.
Una mica com em passa ara.
Amb tot això, el que vull dir-te és, que sé que ara també ho podries fer.
I mentre camino cap a la feina, en aquella franja nostàlgica del dia, en que l’alba encara no ha desbancat del tot la nit, i l’abraça melindrosa; estic sola en els carrers deserts, escrivint al mòbil aquestes ratlles.
Estranyament no tinc por, i estic tranquil.la, i ho sospeso seriosament. I si… Podria ser? Em dono permís, m’enganyo, i contemplo la possibilitat aquesta.
Sé que fa uns dies que estic trista, perquè s’acosta el 7 de febrer, i també els que m’envien les fotos.
Vindries a dir-m’ho si fos una broma? Voldries saludar-me, malgrat aquests anys?
El darrer cop que ens vàrem veure et vas quedar palplantat davant del meu cotxe. Em mirares com sempre que ens trobàvem. I fou com si t´hagués vist feia només dos dies, enlloc de ja feia més de cinc anys.
Vem parlar per dins, intensament, uns microsegons, perduts cadascun en els ulls de l´altre. Connectats com sempre a aquella cosa, que no fou mai exactament amor.
Et vaig veure gras, gran i vell, amb la mirada tranquil.la, però cansada.
I jo vaig patir per si a través del vidre a mi em veies bonica, feliç i encara jove; al costat del meu amor, amb la llum pròpia i radiant de la meva nova vida; i resava perquè no et fixessis en el seient de darrera. Hi anava la nena.
Mai l’hauria tingut amb tu.
Tu i jo no hauríem dut cap fill en aquest món, i em fa feliç d´adonar-me´n que encara ens quedava aquesta part sensata i sana, malgrat el vincle de la culpa, la dependència (i la ràbia) traient-li el lloc a la raó, i enganxant-nos més l´un a l´altre.
Et vas quedar allà, palplantat només una estona. I amb el cap cot, i les mans dins les butxaques, empenyent els pantalons avall com feies sempre, i sense dir res, te’n vas anar.
Per mi aquesta sempre serà de tu, la darrera imatge.
Em va faltar una mica l´aire, mentre et buscava en el retrovisor.
I aquesta sèrie que miro ara al Netflix, i que es diu River, (on resulta que ell també és suec) que em mostra tant cruament el dolor i la pena de l’absència; fins al límit de la sospita d´un possible trastorn mental, em fa pensar en mi, i en com jo visc la teva pèrdua. O en com la malvisc, i en què m´ha afectat.
I el River, balla, balla, i canta i canta… «I Love to Love…». Ens agradava aquesta cançó.
Així que penso en la música que nosaltres també ballàvem, per no encallar-me en aquesta etapa. Música, cançons i records on sempre somreies i eres la persona més feliç del món. Cada any te´n ballaré una, mentre no apareixes de nou.
Fins que em fallin les cames, o et compadeixis, de mi i de la meva follia Sergi, i em convidis a fer una birra, a Gràcia, o a qualsevol altre lloc…
"Te a les golfes" Alba Fernández Pous. 