Vida Normal (Social.cat)

Que sí, que és cert que estic enganxada a Twitter.

Hi trobo l’actualitat amb immediatesa, puc vomitar les meves neures, neguits i opinions. De fet, és la via més normalitzada de la qual disposo per poder mostrar que no sé dur una vida normal. No, no la visc. I com podria? A més, em temo que no la vull!

Com pot ser que m’envolti de persones a qui no els afecta el que està passant? Fan el cafè, es queixen del temps i del trànsit, parlen de futbol, de música o de si els agrada o no el formatge o determinada marca de cereals, però la injustícia o aquesta realitat tan brutal, literalment els rellisca. Són espècimens fets com d’aigua mansa, i l’oli i la sal del dia a dia o els sura a la superfície o els acaba fent un magma molt, molt al fons de les entranyes. L’actualitat convertida en sediments, fins que se’ls transforma en call o durícia. Pell morta, sense sensibilitat. Si els molesta la retallen, i tira avall.

Jo també ho intento, una vegada i un altra. Però no me’n surto, no sóc creïble, i la veritat és que se m’en refot. Dec ser anormal, o que ho sigui la meva vida. Malgrat les rutines, els nens, la feina, o les vacances que són or, però que acaben convertides en el Festival de la Contractura.

NO

HI

SOC

TOTA.

Au, ja ho he dit.

M’ha vingut la regla dos cops en els darrers mesos, visc a cavall de l’eufòria i l’ansietat, i em vesteixo amb estats d’ànim que fluctuen talment com el Dragon Khan: alegries, neguits i penes, que no sé com endreçar. A voltes em costa gaudir de les petites coses, i el que és més, de vegades no sé on tinc el cap. Val, d’acord, el tinc a Twitter.

Sempre ho dic (mig en broma, mig de veres), que soc un alien infiltrat, perquè m’hi esforço, us ho juro, però com costa identificar-se amb segons quines actituds de l’ésser humà! No me’n refio dels que poden fer una vida normal. Sempre? Va, home, va! Ni dels que dormen cada nit, sense inquietuds, ni pors, ni tristeses, tot i que en les meves hores baixes els envejo un punt i tot. Desconnectar, quina meravella!

I mira, ho confesso: tinc certes reserves sobre els que transiten aliens a tot, i riuen fort, alt, sense complexos ni pudors, mentre la televisió els mostra la crueltat de tots aquests dies. IM-PAS-SI-BLES, perquè no va amb ells.

De la mateixa manera que ja em cansa anar de mani, si no hi soc, la necessito de revulsiu. Soc la contradicció feta persona. Cridar, caminar, esgotar-me. Picar cassoles fins a rebentar. Poder dir després que no serveix de res fer una cassolada, justament perquè, primer, ja les he abonyegat. PRENDRE PARTIT com a opció de vida.

Que jo pujo i baixo, em sé eufòrica i valenta, i en tres i no res, no em comprenc i no em sé retrobar, ni amb el GPS de mi mateixa, gravat a foc a la meva mà. Soc un garbuix, un carreró sense sortida, una drecera, una passarel·la i la llum intermitent d’un far. I em perdo, i em retrobo, amb una facilitat que m’esborrona, i a la motxilla no hi duc més que pedres, que tan aviat llenço, com amago o esmicolo, refent-ne els bocins en sensacions noves o idees diferents, tan sols, per poder tornar a carregar-les. Com pesa, com em pesa la vida, i aquest món que ens fa tant mal…

Sí, de la ràbia en faig broma, i també burla, transformant-la en un manifest d’optimisme vital, que m’empeny a seguir opinant i a no callar mai. Humor o mort! És el meu mantra. Però també he après a estimar la tristesa, i ens fem companyia, embolcallades en infinits tons de blau…

Perquè arriba un moment, estimats i estimades, que no saps ben bé com va, que t’adones que has construït una base sòlida amb tu mateixa i arribes a una espècie de pacte intern (potser consolidat bàsicament a base de grans dosis d’hòsties pardes, ensucrades culleradetes fetes d’humor, amor propi i passotisme i una mica de mel). I, de sobte, agafes consciència que t’estimes molt, t’acceptes més, t’assentes en els pilars de tu mateixa i abraces les pèrdues que comporta mantenir-te ferma (a risc de quedar-te més sola, cal dir-ho també).

Contraposició sí o sí, a qualsevol corsé del saber estar políticament més correcte, que t’obligui a callar, o a no sentir, o evitar posicionar-te. És aquell moment genial d’impàs entre el #JoPasso i #JaNoEmpasso, que realment mola molt fort. Em funciona. Soc més feliç, tot i que les meves emprenyamentes em ballin Mambo amb una música de fons feta de ritmes bipolars. Després com nova.

Potser té a veure amb allò que en diuen “fer-te gran”, però en tot cas, aquest seria un altre tema… Que jo encara no he renunciat al Síndrome de Peter Pan, ja que no trobo un símil amb nom de dona… Ai no ho sé, per què serà?

I vosaltres, com us ho feu? I com és la vostra vida, amb tot el festival d’emocions que desfilen al vostre davant? Amb qui ho parleu o ho compartiu? O també us tira Twitter? Sou ja (o ho voldríeu ser potser), alguns de vosaltres, companys meus de viatge, en format virtualment emocional, i tampoc no gaudiu d’una vida normal?

Anuncios

“La Madonna que hay en mí”

El vídeo de la Madonna, veig que ha fet molt rebombori.
Concretament per un parell de detalls de la seva biografia, entre els quals, una violació.

Independentment de si ens agrada ella o no, (a mi em flipa de sempre), crec que ha arribat el moment de que les dones expliquem lliurement les agressions o el que sigui que haguem viscut al llarg la nostra vida, entesos com uns fets gravíssims, però tristament habituals, i que formen part de nosaltres mateixes, i del que som a dia d’avui; i no com quelcom que és anecdòtic, i que a més, és Tabú.
Sense haver de avergonyir-nos, vigilar si ofenem, si se li indigesta el menjar a algú, o si és el moment vital correcte per dir-ho; ni patir pels familiars, pels amics, o pel que diran.

I d’igual manera, tampoc cal fer cares, ni coses rares quan sentim que ho explica algú.

L’empatia ES BIEN. I suficient.

I qui no ho vulgui escoltar, o li ofengui, o li molesti, que miri cap a una altra banda, que és el que s’ha fet de sempre amb aquests temes, i ja ens hi hem acostumat.

Personalment i pel que fa a mi mateixa, ja me n’he cansat.

Penso explicar on vulgui, quan vulgui, el que vulgui.

I confio que els tios, sereu els que primer ho voldreu escoltar, perquè potser hi voldreu fer alguna cosa. Vamos, que està en les vostres mans, i a més, jo en sóc molt fan, i ho sabeu.

Ja està, m’he quedat ben descansadeta.
Curtet, però intens.

Blanc lleixiu

Deixeu-me posar la ràbia, encabida entre aquests mots.

Qui és més que jo? I per quin motiu?

Faig un intent per ser sensata, però mossego l’aire, fent dentellades al vent. Tinc la ràbia salivant-me les genives, i les dents. Estic emprenyada, cagun déu.

M’he afartat de sentir massa.

Per què m’entesto en agradar, en recolzar, en satisfer a aquells a qui realment no importo, però a causa dels quals massa sovint acostumo a mutar, deixant de ser una cortina, per convertir-me en una estora, segons convé, segons el temps que fa, o segons la necessitat.

N’estic fins al monyo de tantes coses, i fins el capdamunt també de tanta gent…!

Alhora que també estic cansada de la imatge que el mirall que em retorna, justament avui, aquí i ara; que m’he autoimposat que el 2017 faré una hecatombe o com cony s’escrigui aquesta remaleïda paraula, i tinc previst arrasar un punt amb tot. Començant per mi mateixa.

Faré net no, BLANC LLEIXIU.

Tot i que l’olor no la suporti, i em vinguin basques, i em perfori les fosses nasals i se m’enganxi com la crosta de pa molla al paladar.

I a tots els que aneu d’artistes, bohemis i alternatius; i als que us heu guardat la humanitat a la butxaca del darrere; us dic que tant de bo que la fama i els fums amb què us insufleu avui, no us siguin gana l’endemà; o si més no, misèria de l’ànima.

Alerta no us socarrimeu les barbes, les pestanyes o el serrell, de tant glamur i tant mirar-nos des d’aquesta falsa llibertat que penseu ara que és vostra, i equivocadament us creieu que us il·lumina, i us dóna aura.

Esteu tots CECS. 

El més trist, és que el vostre melic, fins fa res, a mi també m’importava.

El gest senzill de mostrar humanitat, realment no costa gaire, i té un efecte bumerang…

Dilluns

Passen els dies, i anem fent, anem fent.

Construïm la realitat a partir dels petits canvis, del dia a dia; a l’hora que se’ns muda i se’ns endureix la pell.

Sense adonar-nos, ni (voler), ni saber què estar passant. Ho vivim, sense sentir-ho realment.

Perquè morí la nostra història, el dia que tocarem el cel amb les mans.

I malgrat tot, repetiríem. I somriem tot recordant.

Millor haver-ho tastat, ni que fos només una mica; que haver-hi sigut, i mai haver-ne format part.

Avui és dilluns…

Una mica de mi i del meu petit món, en 1050 paraules.


A la mare li va quedar la boca torta, arran de l’operació.

l meu menut, deia que tenia vent a la cara, que li bufava, i li girava de cantó.

Tornar a parlar bé, li va costar una miqueta. Primer feia una veu com la de l’avi. I més endavant com la del seu germà, més profunda, i molt catalana.

Mai li vaig dir res, però el primer cop que vaig sentir-la, confesso que em va impressionar.

La meva germana, em va demanar que no escrigués res sobre la mare aquells primers dies que s´estava recuperant, i vaig respectar-li. A més, jo també anava enfeinada; tenia el meu home força greu a l’Hospital, i com que la seva família passava de tot, i encara que sembli estrany en mi, no li vaig debatre gaire. De vegades, tristament, no hi ha temps ni per discussions.

Ara que ja han passat uns mesos, que n’hem passat de tots colors, i que vam acceptar a casa meva, que ja celebraríem l’estiu a la tardor; em venia de gust de parlar una mica, de la meva família, i del meu petit món, que tan m´han recolzat des de l´ombra, a qui dec tant, i sense els quals l´Alba, no seria “JO”.

Som una família peculiar, i una mica a la italiana, però amb els noms molt més moderns.

A més, tenim el costum de posar imaginació a les coses, perquè resultin especials: ungles d´àliga quan són molt llargues, vent a les galtes de la mare, o un nom ràpid per demanar alhora la xocolata i el gelat; i que feia servir el meu fill quan gairebé ni parlava, però que per reclamar les dues coses, cridava molt fort “Tuaaaat”.

Tenim un pare, en Josep, que fa de Pare, de Pare-Avi i de Pare-Pare i si pogués de Pare del Món ( i perquè no n´hi ha més, que sinó també s´hi apuntava).

És un home de seny, amb un punt agut ordenat i maniàtic, perquè va néixer crucificat sota el signe de Verge; però és gràcies a ell, que el nostre vaixell sempre ha arribat a port.

A més diu “prau” en lloc de “prou“, que és una cosa, que fa certa gràcia.

L’addicció als dolços és culpa de la mare. La Joaquima, i la Quima pels amics.

Dels seus tres fills, jo sóc la que directament he desenvolupat una patologia en aquest sentit; i per què sóc prima i estic força sana, perquè si no seria un maldecap, o patiria una diabetis galopant i induïda, des de molt abans que em sortissin les dents.

De dolços, i de pastilles per fer passar les penes, a casa dels pares, sempre n’hi ha.

També pintem, fem música, escrivim, o cuinem de meravella, sense trepitjar-nos entre tots. El que és d’un, no ho sap fer l’altre. Amb els anys, hem perfeccionat aquest acord, i ens repartim les virtuts, i també els defectes, perquè a més som tres germans, que és un nombre a voltes difícil, i així minimitzem més el risc, de què algú es quedi penjat, en aquesta mena de triangle, on els nostres pares han fet malabars.

La Laia, és la gran. És una de les millors fans que tinc, i per estrany que sembli, no té Facebook.

Li envio per What’s tot el que escric, i ella pobreta, plora cada vegada que em llegeix, i després va per tot arreu amb la cara mig inflada, dient-me que aquest últim que ha llegit, és el que més LI ENCANTA, i que “Molt bé Sister”, però que no la faci plorar més.

Sospito que ha fet un pacte amb el diable, o que té algun secret amagat, perquè els anys a ella li no passen. Ha sigut mare quatre vegades, i si la veus d’esquena, o al costat de la seva filla gran, juraries que són germanes.

És la lleona de la família, en tots els sentits imaginables; així que ficar-se amb nosaltres, és una guerra que no cal començar.

El Dídac, mon germà, i el que serà el petit ara i tota la vida, és més prim que una corda de guitarra.

I a més, si perd un sol gramet se li nota, el primer. Ha tret la dèria del pare de què les coses de per norma, són o haurien de ser, simplement quadrades; i uns ulls de llàgrima fàcil (tot i que fa veure que no) que són dolços i preciosos, com el seu cor, i com la mel; que és just el que ara la Judit li canta als escenaris, per més que ell fa veure que no la sent…

De petit era l’Home Orquestra, i se’n va endur algun, de calbot. Seiem a taula, i ell vinga a picar els gots i els plats amb la cullera, les forquilles, el que trobava i el que a ser possible pogués fer el màxim de soroll; i quan li treies, us juro que seguia picant-se al pit, i fent sorollets marcant el ritme, amb la llengua i la gola, com si fos Neardenthal.

No li fotíem ni cas, però ell solet va anar a la seva, fins que un bon dia vam saber, que era músic i baterista, i per cert, molt i molt Crack.

I ara quedo jo, que vaig néixer MARIA ALBA; fins que vaig perdre el Maria, a força de construir-me i de lluitar molt; que de petita m’inventava històries i no molestava gaire, excepte quan feia rebequeries, fenomen que requeriria, possiblement, un capítol especial.

Un cop vaig concebre una paraula, que al cap d’uns anys vam saber que era real.

També em gravava en cintes de Casette, mentre feia veure que presentava programes, i donava notícies en castellà, francès i anglès, i català, sense haver-ne estudiat mai.

Tots tres germans teníem una àvia, que tenia un nom molt tendre, però amb un caràcter que no li feia gens d’honor; que ens llençava caramels i ens xiulava des de la finestra; tradició que han recollit ara els meus pares, encara avui, quan s´aboquen per dir-nos Adéu des del balcó.

 Doncs fins aquí, de moment, les primeres quatre ratlles, d´aquest petit món meu; que a diferència del que escric altres vegades, ja veieu que no és gens trist.

“En ocasiones veo a muertos”, però en plan guay.

De vegades quan més van mal dades, et creues amb un àngel.

Bé, jo li dic àngel perquè exactament no sé qué és, i això de dir “en ocasiones veo a muertos“, no queda massa guay.

Et volta i et protegeix com en un conte de fades.

Notes que hi és, perquè són ja uns anys d’anar topant-hi, i perquè quan el tens a prop, de cop et sents amb força, i saps que podries sola contra el món; i perquè se’t posa a dins com una sensació a cavall entre la gana i l’ànsia, i és una espècie “mono” de vida, que se’t fica a la panxa, i et dóna set de respirar, i assaborir cada minut i cada segon, alhora que et sents molt estranya, i perquè ets tu, però no ben bé.

No hi ha ningú, però et sents acompanyada.

Tanques els ulls, i et concentres per si sents una lleugera remor, o t’arriba alguna olor. Voldries que fos perfum de lavanda, o potser de cafè amb un toc d’anís.

Notes gelor als braços i cames, i un pes al pit, que gairebé t’aboca al plor.

I és allà amb tu.

Desprèn una energia que t’és coneguda, … Tot i que has provat cinc-centes vegades, de fer veure que no.

I ara aquests dies, tossuda, vols tenir-ne una prova. Entre tantes analítiques, se t’ha desenvolupat la part més científica, d’ençà que freqüentes els hospitals…

I et concentres molt, i sembla que endevinis de reüll el blanc daurat de les seves ales, però quan et gires, ja se n’ha anat.

Jo ahir m’esperava a l’hospital asseguda en una fila de cadires taronges de plàstic. Arrenglerades a la paret, al llarg d’un passadís que feia por.
Em feien mal les cames i el cul d’estar-me quieta tanta estona.

Vaig intentar llegir una mica, però no vaig poder. No em concentrava.

I va ser quan va venir el meu àngel.
No ho va veure ningú, clar, perquè només hi érem, ell i jo, i la filera de cadires.

Aquell moment em va canviar la vida. I sé que és un canvi, que ens costarà a tots una mica, però que ha de ser per bo.

No m’ agraden els hospitals. Encara que em faci companyia un àngel.

No sé com m’ho faré però tinc decidit que no vull morir-me allà; enmig d’aquelles parets incolores, i rodejada de persones que fan torns.

Però si no em queda més remei i puc valdre’m una mica, m’escapoliré de l’habitació, i m’estaré asseguda al mateix lloc que seia ahir; esperant-lo, llavors si, per darrer cop.

Farem estiu a la tardor

No hem tingut estiu.

Un estiu dels de veritat.

D’aquell que t’arriba perfumat de crema pel sol amb olor de coco, i sopars improvisats fent cerveses a les terrasses, i ple d’ aquells crits i rialles que trenquen el silenci, just abans de tocar l’aigua, quan et tires fent la bomba, des d’una roca, a un gorg glaçat.

No ens hem comprat sandàlies noves; i algú s’ha rascat el dit gros perquè li anaven un pèl petites.

I ens hem posat la roba de l’any passat.

I entremig de les nits de calor ha vingut el ratolí, quan van caure les primeres dues dents; però amb les presses i sense saber que era estiu i temps de festa, se les va oblidar sota el coixí…Deixant al seu lloc un regal minúscul i comprat a deshores al Pakistanès de davant de casa, i també un disgust molt gran a la reineta de la casa, que aquell dia va plorar quan va començar a comprendre; i  que també, de cop, es va fer una miqueta més gran.

No hem tingut estiu, però viurem la tardor com si fos la primavera.

I hem fet una llista de coses que farem un cop caiguin les fulles seques dels arbres; i taquin el terra d’ocre i marró, i s’ompli de foscor aquest cel tan clar que ens acompanya als capvespres ara; en aquests dies on no corre ni l’aire ni les hores…I que ens deixen esgotats d’esperar, no sabem ben bé el què.

El primer de tot serà celebrar la vida, que s’escola traïdora entre els minuts i les hores, i que neix i mor constantment sense fixar-t’hi; fins que de cop et clava una bufetada, i llavors t’adones que és entremig de tots vosaltres, però que es transforma en cada instant, de mil maneres diferents i en diverses formes ocultes i meravelloses, que van des del color verd, passant pel roig, fins al color blau.

Viurem l’estiu malgrat que no toqui. I capgirarem el calendari, per un cop, i només per aquest any.

5 minuts, al sol en un banc.

I estic aquí asseguda al banc sense fer res, mentre els rajos de sol s’escolen tímidament per entre les fulles dels arbres.

Estic rodejada de vida i de mort.

Però no tinc por.

Només recança per no saber el que deixem enrere, ni tampoc si ho trobarem gaire a faltar.

S’ha assegut a prop meu una dona que somica. S’amaga el rostre entre les mans. I la seva tristesa em ve ofegada per la fortor de lleixiu que desprèn el seu cos.

I sento rebuig, perquè no la suporto aquesta olor; però també sento vergonya, perquè estic gaudint del sol, i per fi tinc cinc minuts, i a la persona que més estimo li he prohibit empitjorar… I perquè sóc afortunada malgrat tot el que ens està passant aquests dies; però la seva olor m’ofen i em molesta.

Ara no vull que ella, ni ningú, s’atreveixi a enfosquir-me aquesta estoneta tan dolça, que tenia asseguda aquí al banc.

Trauré les ungles un altre cop si cal, si ara gosen molestar-me i pertorbar aquesta pau. Quina música més perfecta em regala el cant d’aquest ocell que s’endevina entre les branques…I de fons, el blau del mar, s’entreveu tot i la calitxa que omple l’aire.

En aquest cel tan pur no hi haurà ni un sol gest de tempesta, mentre jo sigui aquí asseguda, ara, durant aquests cinc minuts, que em mereixo, i són fets per mi.

Em sé dolenta.

Sí.

Confesso que sóc dolenta, però només ara i aquí, (i aquesta estona) i també pel que vaig a dir.

I només ho seré aquests cinc minuts, i NO me’n sento gens culpable.

La culpa pels altres, els que no tenen entranyes;  els que ni et saluden ni cuiden als propis fills, ni als seus germans ni familiars; i ho vull dir ben fort: SI, LA CULPA QUE LA ASSUMEIXIN ELS ALTRES.

Que la paeixin els que ja no són res meu, i dels que protegirem als nostres fills, amb preciosíssimes bombolles d’olor de maduixa, imatges angleses de camps de lavanda, i contes i mantres xiuxiuejats a cau d’orella, cada vespre abans d’anar a dormir.
La CULPA, la cedeixo tota, tota, a tots ells.

I és perquè és SEVA.

Tanta pau s’emportin com descans ens deixin a nosaltres…

Que es retirèssin ben lluny, i no ens tornèssin a dir mai més res, seria el millor dels nostres somnis.

5  minuts més al sol aquí en aquest banc, i deixaré de sentir tota aquesta ràbia.

I m’assec aquí on la vida es petoneja amb la tristesa, i també a voltes, amb l’oblit; i em faig un reset amb el rostre al sol, i noto que se m’alleugereix també l’angoixa i se’m torna més pura l’ànima.

Hi ha tanta gent que mor aquí sola… Però també aquí neix la vida i s’omplen d’alegria i bones notícies els passadissos i les parets.

I si el busques bé, trobes el silenci enmig de tot aquest soroll; i també molta solitud que emmascara companyia.

Aquí asseguda, en aquest banc, ja han passat ben bé 10 minuts.

I el sol i l’aire m’acaronen els cabells i la cara. I sento que he rejovenit per uns moments, i que també he fet molt net de pensaments d’aquells que embruten.

Somric per dins i també per fora, i sóc feliç mentre deixo el banc enrere.

La senyora que plorava també fa estona que no hi és.

Tant se val el que m’esperi a dalt quan ara hi torni.

Sento dins meu la vida i la força, i una altra cosa que n’hi ha molts, que segur no han tastat mai…

Habitació 109

I avui em posaré la teva samarreta a l’hora d’anar a dormir.

I comptaré els minuts i les hores, que trigarem a jeure junts i abraçats; el nas inspirant l’olor que desprens, just al plec del coll prop del clatell, quan hi enfonso el rostre i ja estàs mig adormit, sentint a través teu la vida, i l’amor que em transmets, i l’essència més primitiva del perfum de la teva pell…

Faré senyals al calendari que tenim penjat a la paret, i em diré per dins “ja ha arribat una altra nit i serà llarga” i abraçaré el teu coixí contra el meu rostre, i es fusionaran les llàgrimes amb el silenci del meu crit.

L’amor no vull que sigui una altra cosa, que enyorar les teves manies, la teva ombra i la teva veu.

I notar papallones a l’estómac en acostar-me a l’habitació 109; com fa gairebé 11 anys, però amb la tranquil·litat i la certesa, de saber que vaig triar bé.

Dirigeix tot l’amor que tinguis cap al teu cor, xiuxiueja-li paraules tendres, enamora’l i cuida’l bé.

Prometo no estar-ne gelosa, quan tornis a casa, i em diguis que l’estimes més a ell.

Carta nunca enviada a Arantxa (¿para qué?)

No sé escribir, tienes razón.

Si supiera hacerlo bien, no tendría tantas dudas, ni ninguna dificultad a la hora de decir-te lo que siento.
Y cada vez que pienso en tí no me lo explico.

No lo entiendo,  contigo no me salen las palabras.

No sé que efecto tienes en mi, que me quedo sin capacidad de redactar, ni  de escribir nada.

¿Cómo se puede ser tan antigua, tan poco humana, tan cerrada de mente?

¿Cómo lo haces para respirar con una piedra en lugar de un corazón?

En estos días que vivimos, y después de todos estos años que TU también has vivido; no has aprendido nada, no has entendido nada, y me resulta increíble, sobretodo porque eres MUJER.

¿Cómo puedes sonreír y mirar a tus hijos, (si los tienes) después de insultar a otra mujer, simplemente por su condición sexual, o por ser fea, o por pensar de otra manera?

Se te ha adherido lo peor de aquellos que tienen un miembro entre las piernas; hay infinidad de hombres mejores que tu. Tengo la suerte de tenerlos muy cerca!

¿Cómo consigue amarte la gente que te rodea, si des de aquí huelo tu bilis, tu rabia y tu odio, y lo único que te mantiene viva son las ganas de herir, de insultar, y de volver a dañar otra vez?

Debes de ser malvada.

Hay que ser mala para estar orgullosa de lo que dices, de pensar como piensas, y exponerte orgullosa como te muestras, y luego hablar tranquilamente de música clásica, después de haber pedido aplicar la ley del talión a según quién, sin importarte que existieran entre ellos niños, ni mujeres como yo… Como Aylan, como mi hija, como los que quizás tuviste tu.

¿No eran así también algunos nazis?

Hueles a muerto…

A una época caduca y rancia.

A la antítesis de libertad.

Y te sientes impune porqué lo que tu llamas democracia y redes sociales “de perfil abierto” te mantienen intocable; pero no nos engañas.

En otra época, te veo vestida de uniforme, empujando a gente maniatada hacia una fosa, y luego con la bota militar apretando sus rostros agonizantes en el barro.

Y sé que me empujarías a mí también, a pesar de no conocerme;  de ser mujer y de ser madre, y de ser bastante buena persona, o incluso hasta de caerte bien…

Me das miedo.

Me das asco.

Pero sobretodo me produces vergüenza

Por ser como eres, pero sobretodo por lo que nos une, a la par que nos desune.

 Y es nuestro primer apellido, y tristemente,  el hecho de ser MUJER.