MUTARE-VOLUTION (o l’efecte papallona). Article publicat a El Món i a la Fundació Carulla.

La Marta Esteve, directora de la Fundació Carulla, m’ha convidat al primer workshop Mutare, el primer de tres tallers per incorporar una visió transformadora en els projectes culturals

Dit d’una altra manera, em dedicaré a fer de voyeur. És el segon any que hi participo, però enguany no hi diré res.

No he fumat durant dues hores. He esgarrapat temps al temps per poder-hi anar, observar i no obrir la boca. Bé, he fet algunes trampes, ja em coneixeu. Com a dona, m’ha tocat també cedir la meva veu, sense treure’m les ulleres liles. Tant se val, avui ningú les veu. Quina ironia… Mareta meva, quines coses que em fan fer! (que es tradueix en un he-disfrutat-com- mai-a-la-vida, EVIDENTMENT).

Escric #freestyle total, sense treure’m del cap una frase que m’han dit només arribar: “Que sigui fresc, que la vida dura el que dura.” Repte acceptat, parlem de vida, i anem al gra.

Gent que intercanvia les primeres paraules a peu de carrer. Ànsies i debats espontanis. No es coneixen, encara no han entrat. Tenen pressa d’idees. Els homes xerren més que les noies. Jo, muda, i les orelles de dona biònica mode on. Soc la dona invisible. Quin paperot, tenir les mandíbules serrades tanta estona, i quin repte, cagundeu.

He omplert un bloc amb notes que segurament no faré servir. Així que abuido aquí, i des de les entranyes us explico el que viscut i el que he sentit.

Ens saluda la pluja i anem entrant mentre sona en Glenn Medeiros, (fet que ja d’entrada he trobat radicalment subversiu) i la papallona del Mutare emprèn el vol.

Això d’avui va del que ha dit la Marta Esteve: “Som el que ens entra pel cor.” Persones juntes, creant i escoltant-se.

Mans inquietes, ulls oberts desafiant l’instint d’abaixar la mirada, somriures fugaços, llibretes i bolígrafs en suspens, aferrats com a un salvavides que no saben si usaran. Els grups es distribueixen en taules.

Llavors ho veig clarament, de cop s’ha produït la màgia: les connexions improbables. Hibridar per innovar. Creativitat, diversitat, sostenibilitat. Perceptible i present en la jornada com un mantra xiuxiuejat molt i molt fluixet. Connexions entre persones que no saben com es diuen, ni els cal, per dialogar.

Ponts teixits sobre una pregunta: “I si desapareixem, què passaria?” Preludi del belarriprest, que en eusquera vindria a ser ‘estic a punt per escoltar i entendre’.

Fent, fent i fent. Anant-hi i anant-hi, sempre. I entremig s’ha escolat una resposta brutalíssima citada d’una feminista (moltes gràcies, cony, algú ho havia de fer!): “Les coses es fan canviant les coses.”

Idees antigues com aquella roba oblidada en el fons del teu armari que aireges i sacseges de la pols i l’oblit i que t’emproves davant del mirall, que en aquest cas érem nosaltres, i ens retornava la imatge d’un grup nu, sol i aïllat, fugint de la rutina en forma de bombolla de les nostres praxis diàries que no ens permetem de fer esclatar.

O potser sí, o què carai hem vingut a fer al Mutare, sinó a reconvertir-lo en Mutare-volution, oi?

Aprendre a desaprendre, i a emprendre un nou camí.

Una melodia de piano i un tros de vídeo em fan venir unes ganes immenses de plorar. Deixo d’escriure. “Se paró el mundo” diu la protagonista d’un projecte amb malalts de càncer que posa al centre la persona, els familiars i els professionals.

“Se paró el mundo.” I a mi se m’ha aturat el cor.

I si ploro ara i aquí, què passaria? Silencis a la sala, i jo de primer ho veig tot tenyit de blau. Rumio: això no ho remuntarem. Respiro i em concentro en sentir l’emoció a través de la meva pell de gallina.

Torno a mirar: blau no, ara ho veig tenyit de verd esperança. Saltaria de la cadira. He tingut una revelació! Com s’ho fan els altres per estar tan quiets?

“Nunca se ha hablado tanto de las cosas y nunca hemos estado tan jodidos”, cita en Roberto Gómez. En dono fe, però per dins, jo emmudida, avui, vull cridar, PER AIXÒ SOM AQUÍ, però no ho faig, i com em costa.

Entrem en la part reivindicativa. M’interessa, em posa elèctrica, adoro la part de la provocació. Trencar la norma, assassinar la pregunta que no ens dona la resposta que ens cal. Qüestionar qui és l’expert i qui ho mana. Matar la síndrome de la impostora, cedir espais i donar l’altaveu a una altra gent.

Ens recordem de ballar quan estem immersos dins dels propis projectes? O som invàlids emocionals? Estem disposats a reinventar-nos? I a trencar les normes d’allò establert? I a posar-hi el cor i el sentiment? Estem preparades per apostar per la participació inversa, en lloc de mirar-nos el melic?

Com carall podem posar a les persones al centre, i transformar, si no ens ho plantegem justament des d’aquí? Com pot un insecte tan petit com una papallona transformar les coses?

 De cop em fixo que no hi ha cap persona racialitzada. Em tranquil·litza, però, que sí que hi ha paritat total. No em fa por escriure-ho. No em preocupa dir que els homes d’entrada sembla que participin més. Després comprovo que la truita començava a girar-se i li he premut la mà a una noia jove que tenia més power i les idees més ben posades que tots els teòrics que em van fer llegir a la universitat. 
Ha canviat. L’aire i l’ambient han canviat. Respiracions que retenien pensaments ara expulsen les propostes, glops d’idees es debaten per sortir, concretar, i finalment ho fan.

Autocrítica i parlar de la nostra realitat. Poder dir que el pitjor enemic en realitat som nosaltres.

Sort que m’ha tocat ser voyeur, perquè no m’entrava ni un mos i bàsicament he hagut de recórrer a l’aigua.

S’han dit aquelles veritats a la vista de tothom que normalment i en el dia a dia, si vols mantenir la feina, parlem-ne clar, no dius gaire alt.

M’adono que els grups organitzats en taules funcionaven com un rellotge, mentre m’hi vaig passejant. Sincronitzats. Tic-tac, donant-se corda.

Primer (i especialment a les taules on la majoria són dones) observo que necessiten presentar-se, donar reconeixement de l’altre i fer baixar tota la informació i emoció que havien rebut. He estat a punt d’anar a abraçar-les!

Després s’ubiquen per procedir amb la idea base de la persona al centre, i sense oblidar el mapa d’actors. Passar a paper aquells col·lectius que encara estan invisibilitzats.

Cal escriure’ls, posar-los en lletra, donar-los nom, és de justícia i els ho devem. Alguns d’ells i d’elles no són presents en aquesta sala… Però estic segura que tindran un lloc al Mutare de l’any vinent.

Mola mil, perquè no hi ha líder i el grup ho és tot. La gent rota en diverses taules, giren les paraules i els conceptes, no hi ha adversàries ni adversaris, tret de les barreres de la pròpia ment, que s’esmicolen, com paper de fumar, i s’obre el debat de donar visibilitat humana a la cultura, i als projectes educatius i socials en general.

Perdre la por i demanar més, exigir més.

I per fi: si no ho deien rebentava! Apareix la paraula ARRISCAR. Qui no arrisca no pisca, si no arrisquem, mai sabrem què ha passat…

Opinions diverses buscant el consens, malgrat que ens han entrenat bàsicament per a la batalla. La del dia a dia, la del carrer, la dels propis projectes, la de dins dels equips… o la guerra entre les organitzacions.

Compartir, regar, mimar i fer créixer la paraula viva, la que transforma, la que és acció per si mateixa. Crear vida dins de la vida, partint de les experiències i les necessitats reals, convertint les barreres en paper de ceba i els sentiments en eines per a necessitats reals.

Sí, ho hem pogut dir: ens fa por perdre el control i el nostre espai i veure el nostre lloc cedit pel benestar d’uns altres. Però el que ens costa més d’acceptar és que això, bàsicament, és el que ens han ensenyat tota la vida; i que el posicionament horitzontal el reservem per a quan la lluna ja és ben alta, quan no estem actius i volem descansar.

Sí, hem expressat que tenim temor a dir que en els nostres projectes i llocs de treball no hi ha col·laboració, ni permís per qüestionar-se.

Però aquí entre totes i tots ha sorgit una tribu que pensa en la força del grup, que no ha ocupat físicament una cadira, però que d’alguna manera hi és present; i timidegen reclams en clau de gènere, interseccionalitat i LGTBI i ens reconciliem una mica amb nosaltres mateixes.

Com tothom sap, en general els de l’àmbit cultural, educatiu o social tenim una certa al·lèrgia a allò que fa referència a l’avaluació. Acceptem-ho. Doncs els ha tocat també, però aquesta gent avui ha fet els deures, repensant com trobar clivelles dins del marc restrictiu actual i incorporant que l’avaluació recau també en una i per una mateixa, partint tanmateix de les necessitats reals.

M’he fixat en petits canvis imperceptibles com el batec d’ales d’una papallona: una companya a l’inici murmurava: “A mi em costa parlar perquè normalment no em donen veu”; ha acabat afirmant ben segura davant d’un micro: “El que no és útil i no transforma a nivell social i cultural no té valor”.

Ens ha representat a totes i a tots, i a l’essència de Mutare.

I ja és l’hora de marxar, però no sembla que ningú tingui gaire pressa, i m’ensumo que potser voldrien allargar una mica aquest moment, que ha conclòs amb la seva frase.

Jo hauria de sortir corrents. En realitat a aquesta hora ja hauria de ser en una altra banda. I tant se val, a poc a poc, arribaré, mentre vaig rumiant com abocar tots els meus silencis d’avui en aquesta parrafada.

Keep calm, gent, i atents a l’efecte papallona, que és el símbol de Mutare…

Vida Normal (Social.cat)

Que sí, que és cert que estic enganxada a Twitter.

Hi trobo l’actualitat amb immediatesa, puc vomitar les meves neures, neguits i opinions. De fet, és la via més normalitzada de la qual disposo per poder mostrar que no sé dur una vida normal. No, no la visc. I com podria? A més, em temo que no la vull!

Com pot ser que m’envolti de persones a qui no els afecta el que està passant? Fan el cafè, es queixen del temps i del trànsit, parlen de futbol, de música o de si els agrada o no el formatge o determinada marca de cereals, però la injustícia o aquesta realitat tan brutal, literalment els rellisca. Són espècimens fets com d’aigua mansa, i l’oli i la sal del dia a dia o els sura a la superfície o els acaba fent un magma molt, molt al fons de les entranyes. L’actualitat convertida en sediments, fins que se’ls transforma en call o durícia. Pell morta, sense sensibilitat. Si els molesta la retallen, i tira avall.

Jo també ho intento, una vegada i un altra. Però no me’n surto, no sóc creïble, i la veritat és que se m’en refot. Dec ser anormal, o que ho sigui la meva vida. Malgrat les rutines, els nens, la feina, o les vacances que són or, però que acaben convertides en el Festival de la Contractura.

NO

HI

SOC

TOTA.

Au, ja ho he dit.

M’ha vingut la regla dos cops en els darrers mesos, visc a cavall de l’eufòria i l’ansietat, i em vesteixo amb estats d’ànim que fluctuen talment com el Dragon Khan: alegries, neguits i penes, que no sé com endreçar. A voltes em costa gaudir de les petites coses, i el que és més, de vegades no sé on tinc el cap. Val, d’acord, el tinc a Twitter.

Sempre ho dic (mig en broma, mig de veres), que soc un alien infiltrat, perquè m’hi esforço, us ho juro, però com costa identificar-se amb segons quines actituds de l’ésser humà! No me’n refio dels que poden fer una vida normal. Sempre? Va, home, va! Ni dels que dormen cada nit, sense inquietuds, ni pors, ni tristeses, tot i que en les meves hores baixes els envejo un punt i tot. Desconnectar, quina meravella!

I mira, ho confesso: tinc certes reserves sobre els que transiten aliens a tot, i riuen fort, alt, sense complexos ni pudors, mentre la televisió els mostra la crueltat de tots aquests dies. IM-PAS-SI-BLES, perquè no va amb ells.

De la mateixa manera que ja em cansa anar de mani, si no hi soc, la necessito de revulsiu. Soc la contradicció feta persona. Cridar, caminar, esgotar-me. Picar cassoles fins a rebentar. Poder dir després que no serveix de res fer una cassolada, justament perquè, primer, ja les he abonyegat. PRENDRE PARTIT com a opció de vida.

Que jo pujo i baixo, em sé eufòrica i valenta, i en tres i no res, no em comprenc i no em sé retrobar, ni amb el GPS de mi mateixa, gravat a foc a la meva mà. Soc un garbuix, un carreró sense sortida, una drecera, una passarel·la i la llum intermitent d’un far. I em perdo, i em retrobo, amb una facilitat que m’esborrona, i a la motxilla no hi duc més que pedres, que tan aviat llenço, com amago o esmicolo, refent-ne els bocins en sensacions noves o idees diferents, tan sols, per poder tornar a carregar-les. Com pesa, com em pesa la vida, i aquest món que ens fa tant mal…

Sí, de la ràbia en faig broma, i també burla, transformant-la en un manifest d’optimisme vital, que m’empeny a seguir opinant i a no callar mai. Humor o mort! És el meu mantra. Però també he après a estimar la tristesa, i ens fem companyia, embolcallades en infinits tons de blau…

Perquè arriba un moment, estimats i estimades, que no saps ben bé com va, que t’adones que has construït una base sòlida amb tu mateixa i arribes a una espècie de pacte intern (potser consolidat bàsicament a base de grans dosis d’hòsties pardes, ensucrades culleradetes fetes d’humor, amor propi i passotisme i una mica de mel). I, de sobte, agafes consciència que t’estimes molt, t’acceptes més, t’assentes en els pilars de tu mateixa i abraces les pèrdues que comporta mantenir-te ferma (a risc de quedar-te més sola, cal dir-ho també).

Contraposició sí o sí, a qualsevol corsé del saber estar políticament més correcte, que t’obligui a callar, o a no sentir, o evitar posicionar-te. És aquell moment genial d’impàs entre el #JoPasso i #JaNoEmpasso, que realment mola molt fort. Em funciona. Soc més feliç, tot i que les meves emprenyamentes em ballin Mambo amb una música de fons feta de ritmes bipolars. Després com nova.

Potser té a veure amb allò que en diuen “fer-te gran”, però en tot cas, aquest seria un altre tema… Que jo encara no he renunciat al Síndrome de Peter Pan, ja que no trobo un símil amb nom de dona… Ai no ho sé, per què serà?

I vosaltres, com us ho feu? I com és la vostra vida, amb tot el festival d’emocions que desfilen al vostre davant? Amb qui ho parleu o ho compartiu? O també us tira Twitter? Sou ja (o ho voldríeu ser potser), alguns de vosaltres, companys meus de viatge, en format virtualment emocional, i tampoc no gaudiu d’una vida normal?

Diari de (No) vacances.

Hi ha un paquet de sal, abocat sobre del marbre. Anit ningú va pujar a recollir-lo, i ja humiteja.

L’ocell cec s’hi enfila, però només l’ensuma i prou.

Fuig discreta la nit sense estrelles, però deixa un estol de llessamí.
A la terrassa de casa, uns ocellets han fet el niu. Encara no saben volar i s’aferren tossuts a la paret, i descansen sobre a les pedres, per tornar a caure, incansablement… Són una mica com els meus fills, sempre voltant-me.
L’espelma balla una dansa abans d’apagar-se, fumeja, i s’ofega del tot.
El tabac sobre la taula, i al costat, mig rebregat, un  vestit groc; preparat per l’endemà, retant la malastrugança.
Destapo un pot de vidre ple de prunes negres. Pegadolça.
Els nens encara dormen, però jo no.

Si m’afanyo, potser tindré un moment, per mi. Fa 8 anys que no dormo una nit seguida, i enyoro amb molta força aquell record de poder-me dutxar tranquil·la i sola, i ja no us dic res d’anar a cagar. Que us ho expliquin, el que vindrà també un cop sereu mares o pares.

Si ho voleu, ho fareu igual, i val més no escalfar-se el cap amb si val o no la pena. Però també sabreu que tindreu dret a poder-vos lamentar. Ni que sigui una estoneta, asseguts de matinada en un terrat.

En  moments com el d’avui, airejo les penes que tinc endreçades en compartiments com si fossin calaixos, i les alegries les estenc al terrat els dies de pluja, fins que fan sortir el sol.

Faig el cafè sola, i d’amagat, encenc una cigarreta.

Sí, també  he tornat a fumar.

De vegades passo dies sense parlar amb cap altra persona que no siguin els meus fills, també en les èpoques de (No) vacances. Sort que en tinc d´aquest ocellot, que no em veu i per tant no em jutja. Sense concessions, aquí dalt, és un dels pocs llocs on no sóc mare.

L’ocell cec no em veu, però refila i em fa companyia.
La Puput, invocada pels meus records d’infantesa a Canyamars, ha traspassat l’espai i el temps, i em canta vora la barana, aquí, entremig de la ciutat. Jo també vaig ser petita. I amb la maternitat aquella nena enrabiada, s’entesta a aparèixer de nou.

L’ocell cec té doble companyia. L’Alba petita, i l’altra Alba-no-sé-què, que també sóc jo.

He pensat que avui, a la vesprada, sortirem a passejar. Vora del mar, els llums brillants dels “xiringuitos” ho ompliran tot de somriures verd-blau-rosa.

Inspirarem peixet fregit, i intentaré que em donis la mà, una vegada, i també una altra. Com quan érem “novios”, i ens menjàvem a petons. Per no parlar d’una altra cosa. Ai, el sexe, què era allò? També deu estar de (No) vacances.

Mentre els nens juguen desmuntant la sorra, seurem en silenci, i de costat.

Els observarem, cansats, a la platja d’aquesta ciutat que és una festa.

Tornarem a casa, sense pressa, trepitjant les mateixes lloses grises on jugava a la xarranca la mare, i uns anys abans l’avi Martí;  just uns metres més enllà d’aquesta boca de metro que empassa ànsies de nit, i que a mi m’empeny de tornada. Són les 21h i ja estaré esgotada. No sé preferiria anar a treballar.

Sento passes pujant l’escala. Un sospir, i acosto el cendrer.

-Ja baixoooooo!

El llessamí, s’enfila pel filferro de l’antena. Flors amunt, camí del cel...

“La Madonna que hay en mí”

El vídeo de la Madonna, veig que ha fet molt rebombori.
Concretament per un parell de detalls de la seva biografia, entre els quals, una violació.

Independentment de si ens agrada ella o no, (a mi em flipa de sempre), crec que ha arribat el moment de que les dones expliquem lliurement les agressions o el que sigui que haguem viscut al llarg la nostra vida, entesos com uns fets gravíssims, però tristament habituals, i que formen part de nosaltres mateixes, i del que som a dia d’avui; i no com quelcom que és anecdòtic, i que a més, és Tabú.
Sense haver de avergonyir-nos, vigilar si ofenem, si se li indigesta el menjar a algú, o si és el moment vital correcte per dir-ho; ni patir pels familiars, pels amics, o pel que diran.

I d’igual manera, tampoc cal fer cares, ni coses rares quan sentim que ho explica algú.

L’empatia ES BIEN. I suficient.

I qui no ho vulgui escoltar, o li ofengui, o li molesti, que miri cap a una altra banda, que és el que s’ha fet de sempre amb aquests temes, i ja ens hi hem acostumat.

Personalment i pel que fa a mi mateixa, ja me n’he cansat.

Penso explicar on vulgui, quan vulgui, el que vulgui.

I confio que els tios, sereu els que primer ho voldreu escoltar, perquè potser hi voldreu fer alguna cosa. Vamos, que està en les vostres mans, i a més, jo en sóc molt fan, i ho sabeu.

Ja està, m’he quedat ben descansadeta.
Curtet, però intens.

Blanc lleixiu

Deixeu-me posar la ràbia, encabida entre aquests mots.

Qui és més que jo? I per quin motiu?

Faig un intent per ser sensata, però mossego l’aire, fent dentellades al vent. Tinc la ràbia salivant-me les genives, i les dents. Estic emprenyada, cagun déu.

M’he afartat de sentir massa.

Per què m’entesto en agradar, en recolzar, en satisfer a aquells a qui realment no importo, però a causa dels quals massa sovint acostumo a mutar, deixant de ser una cortina, per convertir-me en una estora, segons convé, segons el temps que fa, o segons la necessitat.

N’estic fins al monyo de tantes coses, i fins el capdamunt també de tanta gent…!

Alhora que també estic cansada de la imatge que el mirall que em retorna, justament avui, aquí i ara; que m’he autoimposat que el 2017 faré una hecatombe o com cony s’escrigui aquesta remaleïda paraula, i tinc previst arrasar un punt amb tot. Començant per mi mateixa.

Faré net no, BLANC LLEIXIU.

Tot i que l’olor no la suporti, i em vinguin basques, i em perfori les fosses nasals i se m’enganxi com la crosta de pa molla al paladar.

I a tots els que aneu d’artistes, bohemis i alternatius; i als que us heu guardat la humanitat a la butxaca del darrere; us dic que tant de bo que la fama i els fums amb què us insufleu avui, no us siguin gana l’endemà; o si més no, misèria de l’ànima.

Alerta no us socarrimeu les barbes, les pestanyes o el serrell, de tant glamur i tant mirar-nos des d’aquesta falsa llibertat que penseu ara que és vostra, i equivocadament us creieu que us il·lumina, i us dóna aura.

Esteu tots CECS. 

El més trist, és que el vostre melic, fins fa res, a mi també m’importava.

El gest senzill de mostrar humanitat, realment no costa gaire, i té un efecte bumerang…

Dilluns

Passen els dies, i anem fent, anem fent.

Construïm la realitat a partir dels petits canvis, del dia a dia; a l’hora que se’ns muda i se’ns endureix la pell.

Sense adonar-nos, ni (voler), ni saber què estar passant. Ho vivim, sense sentir-ho realment.

Perquè morí la nostra història, el dia que tocarem el cel amb les mans.

I malgrat tot, repetiríem. I somriem tot recordant.

Millor haver-ho tastat, ni que fos només una mica; que haver-hi sigut, i mai haver-ne format part.

Avui és dilluns…

Una mica de mi i del meu petit món, en 1050 paraules.


A la mare li va quedar la boca torta, arran de l’operació.

l meu menut, deia que tenia vent a la cara, que li bufava, i li girava de cantó.

Tornar a parlar bé, li va costar una miqueta. Primer feia una veu com la de l’avi. I més endavant com la del seu germà, més profunda, i molt catalana.

Mai li vaig dir res, però el primer cop que vaig sentir-la, confesso que em va impressionar.

La meva germana, em va demanar que no escrigués res sobre la mare aquells primers dies que s´estava recuperant, i vaig respectar-li. A més, jo també anava enfeinada; tenia el meu home força greu a l’Hospital, i com que la seva família passava de tot, i encara que sembli estrany en mi, no li vaig debatre gaire. De vegades, tristament, no hi ha temps ni per discussions.

Ara que ja han passat uns mesos, que n’hem passat de tots colors, i que vam acceptar a casa meva, que ja celebraríem l’estiu a la tardor; em venia de gust de parlar una mica, de la meva família, i del meu petit món, que tan m´han recolzat des de l´ombra, a qui dec tant, i sense els quals l´Alba, no seria “JO”.

Som una família peculiar, i una mica a la italiana, però amb els noms molt més moderns.

A més, tenim el costum de posar imaginació a les coses, perquè resultin especials: ungles d´àliga quan són molt llargues, vent a les galtes de la mare, o un nom ràpid per demanar alhora la xocolata i el gelat; i que feia servir el meu fill quan gairebé ni parlava, però que per reclamar les dues coses, cridava molt fort “Tuaaaat”.

Tenim un pare, en Josep, que fa de Pare, de Pare-Avi i de Pare-Pare i si pogués de Pare del Món ( i perquè no n´hi ha més, que sinó també s´hi apuntava).

És un home de seny, amb un punt agut ordenat i maniàtic, perquè va néixer crucificat sota el signe de Verge; però és gràcies a ell, que el nostre vaixell sempre ha arribat a port.

A més diu “prau” en lloc de “prou“, que és una cosa, que fa certa gràcia.

L’addicció als dolços és culpa de la mare. La Joaquima, i la Quima pels amics.

Dels seus tres fills, jo sóc la que directament he desenvolupat una patologia en aquest sentit; i per què sóc prima i estic força sana, perquè si no seria un maldecap, o patiria una diabetis galopant i induïda, des de molt abans que em sortissin les dents.

De dolços, i de pastilles per fer passar les penes, a casa dels pares, sempre n’hi ha.

També pintem, fem música, escrivim, o cuinem de meravella, sense trepitjar-nos entre tots. El que és d’un, no ho sap fer l’altre. Amb els anys, hem perfeccionat aquest acord, i ens repartim les virtuts, i també els defectes, perquè a més som tres germans, que és un nombre a voltes difícil, i així minimitzem més el risc, de què algú es quedi penjat, en aquesta mena de triangle, on els nostres pares han fet malabars.

La Laia, és la gran. És una de les millors fans que tinc, i per estrany que sembli, no té Facebook.

Li envio per What’s tot el que escric, i ella pobreta, plora cada vegada que em llegeix, i després va per tot arreu amb la cara mig inflada, dient-me que aquest últim que ha llegit, és el que més LI ENCANTA, i que “Molt bé Sister”, però que no la faci plorar més.

Sospito que ha fet un pacte amb el diable, o que té algun secret amagat, perquè els anys a ella li no passen. Ha sigut mare quatre vegades, i si la veus d’esquena, o al costat de la seva filla gran, juraries que són germanes.

És la lleona de la família, en tots els sentits imaginables; així que ficar-se amb nosaltres, és una guerra que no cal començar.

El Dídac, mon germà, i el que serà el petit ara i tota la vida, és més prim que una corda de guitarra.

I a més, si perd un sol gramet se li nota, el primer. Ha tret la dèria del pare de què les coses de per norma, són o haurien de ser, simplement quadrades; i uns ulls de llàgrima fàcil (tot i que fa veure que no) que són dolços i preciosos, com el seu cor, i com la mel; que és just el que ara la Judit li canta als escenaris, per més que ell fa veure que no la sent…

De petit era l’Home Orquestra, i se’n va endur algun, de calbot. Seiem a taula, i ell vinga a picar els gots i els plats amb la cullera, les forquilles, el que trobava i el que a ser possible pogués fer el màxim de soroll; i quan li treies, us juro que seguia picant-se al pit, i fent sorollets marcant el ritme, amb la llengua i la gola, com si fos Neardenthal.

No li fotíem ni cas, però ell solet va anar a la seva, fins que un bon dia vam saber, que era músic i baterista, i per cert, molt i molt Crack.

I ara quedo jo, que vaig néixer MARIA ALBA; fins que vaig perdre el Maria, a força de construir-me i de lluitar molt; que de petita m’inventava històries i no molestava gaire, excepte quan feia rebequeries, fenomen que requeriria, possiblement, un capítol especial.

Un cop vaig concebre una paraula, que al cap d’uns anys vam saber que era real.

També em gravava en cintes de Casette, mentre feia veure que presentava programes, i donava notícies en castellà, francès i anglès, i català, sense haver-ne estudiat mai.

Tots tres germans teníem una àvia, que tenia un nom molt tendre, però amb un caràcter que no li feia gens d’honor; que ens llençava caramels i ens xiulava des de la finestra; tradició que han recollit ara els meus pares, encara avui, quan s´aboquen per dir-nos Adéu des del balcó.

 Doncs fins aquí, de moment, les primeres quatre ratlles, d´aquest petit món meu; que a diferència del que escric altres vegades, ja veieu que no és gens trist.

“En ocasiones veo a muertos”, però en plan guay.

De vegades quan més van mal dades, et creues amb un àngel.

Bé, jo li dic àngel perquè exactament no sé qué és, i això de dir “en ocasiones veo a muertos“, no queda massa guay.

Et volta i et protegeix com en un conte de fades.

Notes que hi és, perquè són ja uns anys d’anar topant-hi, i perquè quan el tens a prop, de cop et sents amb força, i saps que podries sola contra el món; i perquè se’t posa a dins com una sensació a cavall entre la gana i l’ànsia, i és una espècie “mono” de vida, que se’t fica a la panxa, i et dóna set de respirar, i assaborir cada minut i cada segon, alhora que et sents molt estranya, i perquè ets tu, però no ben bé.

No hi ha ningú, però et sents acompanyada.

Tanques els ulls, i et concentres per si sents una lleugera remor, o t’arriba alguna olor. Voldries que fos perfum de lavanda, o potser de cafè amb un toc d’anís.

Notes gelor als braços i cames, i un pes al pit, que gairebé t’aboca al plor.

I és allà amb tu.

Desprèn una energia que t’és coneguda, … Tot i que has provat cinc-centes vegades, de fer veure que no.

I ara aquests dies, tossuda, vols tenir-ne una prova. Entre tantes analítiques, se t’ha desenvolupat la part més científica, d’ençà que freqüentes els hospitals…

I et concentres molt, i sembla que endevinis de reüll el blanc daurat de les seves ales, però quan et gires, ja se n’ha anat.

Jo ahir m’esperava a l’hospital asseguda en una fila de cadires taronges de plàstic. Arrenglerades a la paret, al llarg d’un passadís que feia por.
Em feien mal les cames i el cul d’estar-me quieta tanta estona.

Vaig intentar llegir una mica, però no vaig poder. No em concentrava.

I va ser quan va venir el meu àngel.
No ho va veure ningú, clar, perquè només hi érem, ell i jo, i la filera de cadires.

Aquell moment em va canviar la vida. I sé que és un canvi, que ens costarà a tots una mica, però que ha de ser per bo.

No m’ agraden els hospitals. Encara que em faci companyia un àngel.

No sé com m’ho faré però tinc decidit que no vull morir-me allà; enmig d’aquelles parets incolores, i rodejada de persones que fan torns.

Però si no em queda més remei i puc valdre’m una mica, m’escapoliré de l’habitació, i m’estaré asseguda al mateix lloc que seia ahir; esperant-lo, llavors si, per darrer cop.

Farem estiu a la tardor

No hem tingut estiu.

Un estiu dels de veritat.

D’aquell que t’arriba perfumat de crema pel sol amb olor de coco, i sopars improvisats fent cerveses a les terrasses, i ple d’ aquells crits i rialles que trenquen el silenci, just abans de tocar l’aigua, quan et tires fent la bomba, des d’una roca, a un gorg glaçat.

No ens hem comprat sandàlies noves; i algú s’ha rascat el dit gros perquè li anaven un pèl petites.

I ens hem posat la roba de l’any passat.

I entremig de les nits de calor ha vingut el ratolí, quan van caure les primeres dues dents; però amb les presses i sense saber que era estiu i temps de festa, se les va oblidar sota el coixí…Deixant al seu lloc un regal minúscul i comprat a deshores al Pakistanès de davant de casa, i també un disgust molt gran a la reineta de la casa, que aquell dia va plorar quan va començar a comprendre; i  que també, de cop, es va fer una miqueta més gran.

No hem tingut estiu, però viurem la tardor com si fos la primavera.

I hem fet una llista de coses que farem un cop caiguin les fulles seques dels arbres, i taquin el terra d’ocre i marró, i s’ompli de foscor aquest cel tan clar que ens acompanya als capvespres ara; en aquests dies on no corre ni l’aire ni les hores…I que ens deixen esgotats d’esperar, no sabem ben bé el què.

El primer de tot serà celebrar la vida, que s’escola traïdora entre els minuts i les hores, i que neix i mor constantment sense fixar-t’hi; fins que de cop et clava una bufetada, i llavors t’adones que és entremig de tots vosaltres, però que es transforma en cada instant, de mil maneres diferents i en diverses formes ocultes i meravelloses, que van des del color verd, passant pel roig, fins al color blau.

Viurem l’estiu malgrat que no toqui. I capgirarem el calendari, per un cop, i només per aquest any.

5 minuts, al sol en un banc.

I estic aquí asseguda al banc sense fer res, mentre els rajos de sol s’escolen tímidament per entre les fulles dels arbres.

Estic rodejada de vida i de mort.

Però no tinc por.

Només recança per no saber el que deixem enrere, ni tampoc si ho trobarem gaire a faltar.

S’ha assegut a prop meu una dona que somica. S’amaga el rostre entre les mans. I la seva tristesa em ve ofegada per la fortor de lleixiu que desprèn el seu cos.

I sento rebuig, perquè no la suporto aquesta olor; però també sento vergonya, perquè estic gaudint del sol, i per fi tinc cinc minuts, i a la persona que més estimo li he prohibit empitjorar… I perquè sóc afortunada malgrat tot el que ens està passant aquests dies; però la seva olor m’ofen i em molesta.

Ara no vull que ella, ni ningú, s’atreveixi a enfosquir-me aquesta estoneta tan dolça, que tenia asseguda aquí al banc.

Trauré les ungles un altre cop si cal, si ara gosen molestar-me i pertorbar aquesta pau. Quina música més perfecta em regala el cant d’aquest ocell que s’endevina entre les branques…I de fons, el blau del mar, s’entreveu tot i la calitxa que omple l’aire.

En aquest cel tan pur no hi haurà ni un sol gest de tempesta, mentre jo sigui aquí asseguda, ara, durant aquests cinc minuts, que em mereixo, i són fets per mi.

Em sé dolenta.

Sí.

Confesso que sóc dolenta, però només ara i aquí, (i aquesta estona) i també pel que vaig a dir.

I només ho seré aquests cinc minuts, i NO me’n sento gens culpable.

La culpa pels altres, els que no tenen entranyes;  els que ni et saluden ni cuiden als propis fills, ni als seus germans ni familiars; i ho vull dir ben fort: SI, LA CULPA QUE LA ASSUMEIXIN ELS ALTRES.

Que la paeixin els que ja no són res meu, i dels que protegirem als nostres fills, amb preciosíssimes bombolles d’olor de maduixa, imatges angleses de camps de lavanda, i contes i mantres xiuxiuejats a cau d’orella, cada vespre abans d’anar a dormir.
La CULPA, la cedeixo tota, tota, a tots ells.

I és perquè és SEVA.

Tanta pau s’emportin com descans ens deixin a nosaltres…

Que es retirèssin ben lluny, i no ens tornèssin a dir mai més res, seria el millor dels nostres somnis.

5  minuts més al sol aquí en aquest banc, i deixaré de sentir tota aquesta ràbia.

I m’assec aquí on la vida es petoneja amb la tristesa, i també a voltes, amb l’oblit; i em faig un reset amb el rostre al sol, i noto que se m’alleugereix també l’angoixa i se’m torna més pura l’ànima.

Hi ha tanta gent que mor aquí sola… Però també aquí neix la vida i s’omplen d’alegria i bones notícies els passadissos i les parets.

I si el busques bé, trobes el silenci enmig de tot aquest soroll; i també molta solitud que emmascara companyia.

Aquí asseguda, en aquest banc, ja han passat ben bé 10 minuts.

I el sol i l’aire m’acaronen els cabells i la cara. I sento que he rejovenit per uns moments, i que també he fet molt net de pensaments d’aquells que embruten.

Somric per dins i també per fora, i sóc feliç mentre deixo el banc enrere.

La senyora que plorava també fa estona que no hi és.

Tant se val el que m’esperi a dalt quan ara hi torni.

Sento dins meu la vida i la força, i una altra cosa que n’hi ha molts, que segur no han tastat mai…

Habitació 109

I avui em posaré la teva samarreta a l’hora d’anar a dormir.

I comptaré els minuts i les hores, que trigarem a jeure junts i abraçats; el nas inspirant l’olor que desprens, just al plec del coll prop del clatell, quan hi enfonso el rostre i ja estàs mig adormit, sentint a través teu la vida, i l’amor que em transmets, i l’essència més primitiva del perfum de la teva pell…

Faré senyals al calendari que tenim penjat a la paret, i em diré per dins “ja ha arribat una altra nit i serà llarga” i abraçaré el teu coixí contra el meu rostre, i es fusionaran les llàgrimes amb el silenci del meu crit.

L’amor no vull que sigui una altra cosa, que enyorar les teves manies, la teva ombra i la teva veu.

I notar papallones a l’estómac en acostar-me a l’habitació 109; com fa gairebé 11 anys, però amb la tranquil·litat i la certesa, de saber que vaig triar bé.

Dirigeix tot l’amor que tinguis cap al teu cor, xiuxiueja-li paraules tendres, enamora’l i cuida’l bé.

Prometo no estar-ne gelosa, quan tornis a casa, i em diguis que l’estimes més a ell.

Carta nunca enviada a Arantxa (¿para qué?)

No sé escribir, tienes razón.

Si supiera hacerlo bien, no tendría tantas dudas, ni ninguna dificultad a la hora de decir-te lo que siento.
Y cada vez que pienso en tí no me lo explico.

No lo entiendo,  contigo no me salen las palabras.

No sé que efecto tienes en mi, que me quedo sin capacidad de redactar, ni  de escribir nada.

¿Cómo se puede ser tan antigua, tan poco humana, tan cerrada de mente?

¿Cómo lo haces para respirar con una piedra en lugar de un corazón?

En estos días que vivimos, y después de todos estos años que TU también has vivido; no has aprendido nada, no has entendido nada, y me resulta increíble, sobretodo porque eres MUJER.

¿Cómo puedes sonreír y mirar a tus hijos, (si los tienes) después de insultar a otra mujer, simplemente por su condición sexual, o por ser fea, o por pensar de otra manera?

Se te ha adherido lo peor de aquellos que tienen un miembro entre las piernas; hay infinidad de hombres mejores que tu. Tengo la suerte de tenerlos muy cerca!

¿Cómo consigue amarte la gente que te rodea, si des de aquí huelo tu bilis, tu rabia y tu odio, y lo único que te mantiene viva son las ganas de herir, de insultar, y de volver a dañar otra vez?

Debes de ser malvada.

Hay que ser mala para estar orgullosa de lo que dices, de pensar como piensas, y exponerte orgullosa como te muestras, y luego hablar tranquilamente de música clásica, después de haber pedido aplicar la ley del talión a según quién, sin importarte que existieran entre ellos niños, ni mujeres como yo… Como Aylan, como mi hija, como los que quizás tuviste tu.

¿No eran así también algunos nazis?

Hueles a muerto…

A una época caduca y rancia.

A la antítesis de libertad.

Y te sientes impune porqué lo que tu llamas democracia y redes sociales “de perfil abierto” te mantienen intocable; pero no nos engañas.

En otra época, te veo vestida de uniforme, empujando a gente maniatada hacia una fosa, y luego con la bota militar apretando sus rostros agonizantes en el barro.

Y sé que me empujarías a mí también, a pesar de no conocerme;  de ser mujer y de ser madre, y de ser bastante buena persona, o incluso hasta de caerte bien…

Me das miedo.

Me das asco.

Pero sobretodo me produces vergüenza

Por ser como eres, pero sobretodo por lo que nos une, a la par que nos desune.

 Y es nuestro primer apellido, y tristemente,  el hecho de ser MUJER.

I DÉU porta bata blanca

I porta bata blanca avui el nostre Déu.

I els ulls pintats amb una ratlleta fina, que embelleix aquest suau color marró, mig color de la mel, mig color d´ametlla ensucrada, que et mira i t’hipnotitza amb esperança; i fa olor de flors molt fresques, i té un somriure dolç, i una abraçada suau.

Porta bata blanca, vigilia i et cuida mentre tens els ulls clucs; i resta observant, i pensant que més pot fer, molt tossuda i molt desperta, tot i que alguns dies no ha dormit.

I es preocupa per tu tot i que ja està de vacances, i t’explica el que et passa, un dos, i fins a tres cops, sense alarmar-te, i no t’enganya, no diu mentides; i et parla amb la mà agafada, si és molt dura la realitat.

Bata blanca. I mans molt fines.

I una veu feta per explicar contes, segur, algun dia, aviat; i que cura el mal de panxa, fent-te broma amb un gelat.

I que t’escolta més atenta si parles de coses molt teves; i vol saber com ho portes, més que si et fa molt mal l’esquena o de quin color era el vomitat.

I de cop t’adones que l’estimes i vols dir-li, i goses i no goses… quina vergonya…Tan alt i gros, sent ja tan gran, com et costen encara aquestes coses;  però és que no hi estàs acostumat a això que et cuidin, i et fa sentir petit de nou i et dóna una certa pau perquè en el fons saps que t´ho mereixes, i et recuperes una mica del passat.

I no saps com, li fas entendre, i ella ho compren i de cop es queda sense aire, respira, i t´estima també per tot el que l’estàs estimant.

I et diu que és la seva feina, i tu saps que no, que és molt més que això, i que va molt més enllà, i diu més el teu silenci, que el poc que li dius, perquè realment et costa parlar.

I el Déu de la bata blanca s’emociona mentre condueix pels carrers de nit, amb el seu cotxe amb el gest cansat, després de tantes i tantes hores…Però t’ha trucat només plegar.

I en sentir-te, inconscientemente, abaixa la mirada com si et tingués just al davant; i perd de vista un momentet la carretera, perquè els ulls se li ennuvolen de felicitat.

Sap que t’ha atrapat, t’ha enamorat, i que ara forma part encara més de la teva vida, i et transmet vida, incansable i lluitadora, i se sent satisfeta, feliç i radiant.

I és tant bonic que el teu Déu tingui cos de dona…I quasi un miracle, que a la fí, quan ja eres molt agnòstic, tots dos us hagueu retrobat.

Mirant les basses, el verd i el blau

Em sembla que vaig un pèl borratxa del Lambrusco que acabo d’encetar.

Ja m’he begut gairebé mitja ampolla. I mira que ja estic encarada als 40, i encara em preocupa que dirà ma mare quan ho llegirà. I tinc dues veuetes que es fan eco l’una a l’altra, i m’adono que hi ha coses que em sembla que mai canviaran, perquè mira que és gros que sigui jo mateixa la que m´estigui atavalant i buscant excuses pel que estic escribint:
-“Mama: Aquest vi rosat, se’t fica a dins, et dóna set, i tu vas fent, i vas bevent… I de cop s’ha acabat. En realitat no ho volies… De debò! És veritat!!”.
-“Mama: És mentida. M’encanta el Lambrusco, el gener vaig fer 38 anys, i sóc conscient que el vi emborratxa”.

Aquests debats interns i mig platonians són herències de les monges, ho sé, i  també perquè sóc dona, filla i mare…per si no n´hi havia prou, i la culpa es multiplica.

Doncs s´ha acabat per  avui: Bec perquè sóc gran, sóc dona i lliure, i ja de pas,  aprofito per brindar perquè l´altre dia la sessió amb la terapeuta va estar força bé.

Vam parlat de l’E, de les ganes de cafè amb el D, dels nous projectes, i de la necessitat de deixar una mica enrere aquest blau que m’omple les venes, i d’intentar pintar-ho tot d’un verd més suau.

Diu que està bé que m’estigui quieta. I vol que li expliqui com em fa sentir aquesta quietud de cos i ment.

Doncs no en tinc ni idea, de debò, perquè realment no ho sé. No hi estic gens acostumada a frenar els meus impulsos.

I no em surt ni que ho escrigui.

Però em noto més mansa i més contenta, com la bassa que vam visitar aquest pont de Sant Joan, quin silenci i frescor més màgics, amb tant de blau i tant de verd fusionant-se en cel i aigua; tots dos colors que bé que hi convivien, amagats entre les fulles, com si fossin dos amants, en un oasi de quietud, al final d’un camí molt llarg, que s’ha de fer caminant contant pedretes, sense gosar alçar gaire el cap, i girant l’esquena a un sol que crema…

Diu que em veu bé.

I jo que ho celebro ara, bevent aquest Lambrusco rosat (i barat).

I a poc a poc, vaig provant de fer les coses que tant em costaven,  i que en diuen “deures” els que et miren el terrat. Jo que sóc molt obedient, ja he escrit a unes amigues, i els he dit que les estimo i que les trobo a faltar.

I els explico que estic vivint una fase, que ja no és fase, que és com un trànsit… I que no sé on em portarà. Perquè tothom em tingui paciència… Ara que faig veure que no estic gens perduda, alhora que els dic que no sé cap on tirar.

Però aquest cop vull deixar-me portar, i ni que sigui arriscar una mica, cansada d’aquest teixit que em fa de pell, i que segons com, és més una xarxa que m’atura, que m’acovarda i sempre em frena. Ja no em fa vergonya confessar que necessito a algú que busqui, que em busqui a mi, tot i no saber-ho gens, per a poder-nos trobar, en el pla laboral més estricte.

Però mirant el gorg d’aigua glaçada, l’altre dia em vaig mig il·luminar.
Això d’escriure un blog i fer-ho públic…I posar-hi part de la meva vida, i les esperances i paraules en un altaveu social (sovint mentida, sovint veritat), no sé si realment m’ho he pensat gaire.

Perquè, què passa si ja no em surt escriure cap més conte?

O si la vida no m’inspira, o jo ja no inspiro, i la gent que llegeix es cansa, o potser em canso jo?

O si passa, que no passa res?

Què és el que haurà valgut la pena?

O m’haurà valgut, i costat les penes, a mi, potser?

I acabo de caure a més, que aquest Sant Joan no he cremat res a la foguera, ni he fet cap ritual estrany, ni he pensat gens en la dona anglesa… Em sembla que m’estic desentrenant i perdent la part mística que tant m’agradava de mi mateixa, de tant quieteta i tant bé que m’estic portant…

Però, i què passa, si si que passa, i si que en surt alguna cosa, de tant de Blog, i de tot plegat?

I de tornada amb el cotxe em rasco les entranyes, vejam si em trobo per dins un conte, i el puc recrear amb la mateixa dolçor que transmetien el Quimet i la Colometa quan deien que farien un nen a la plaça del Diamant… I dins el meu cap experimento, i fusiono el blau i el verd, com quan estava mirant les basses, i somric contenta.

Quin color en faré, del verd i el blau?

Des del seient del darrere em comenten que pel retrovisor se’m veu una cara molt seriosa, i volen saber que estic pensant.

Plou (a dins meu)

Quina bona olor que fa la terra mullada.

Fa olor de vida i de renaixement.

No sé què m’ha agafat amb la pluja, ni perquè ja fa uns quants mesos que necessito tant que plogui. Jo diria que és des del dia de l’enterrament, al març, en què el cel es va obrir, i també alguna cosa dins meu.

Plovia. El cel plorava, i jo també.

D’ençà de llavors, em conforta molt mirar com cauen les gotes de pluja; sigui només un ruixat de primavera, d’aquells que són com un raig i que fan olor de taronger bord, o un diluvi dels que fan caganera, i més si estic ben arrecerada, des de darrers els vidres de la finestra de casa meu.

Però he descobert també, la bogeria de caminar sola i sense paraigües, i mullar-me tota sencera, encara que les sabates se’m facin malbé.

Els moments que plou, necessito sentint-me blava i trista, i fer-me una boleta en un raconet del sofà, i volent per única companyia, la meva manta, verd claret, d’aquest que en diuen ara verde nórdico”, i jo en dic “verd pastel de tota la vida“, i que per cert, ara que m’hi fixo, un dia d’aquests hauré de rentar…

De mentre, els nens es fan la guitza i es barallen nerviosos perquè no poden sortir al carrer. A ells, encara no els agrada la pluja; no l’entén, ni la senten, i només els agrada quan ja ha passat, i poden saltar bassals plens d’aigua.

Els cedeixo llavors la meva manta, per si d’alguna manera els hi puc acostar…i crear un bon record d’aquests dies que jo adoro.

Amb un parell de cadires, i uns quants coixins per terra, ens inventem una cabana d’indis, un vaixell pirata, potser una nau espacial, o un castell mooooolt, però que moooolt encantat. Ells hi posen els taurons  i els tigres, i jo les bruixes i les fades, i llavors segur que amb tant poti-poti, una estoneta s’hi estaran.

Tindré uns minuts per pensar, i dialogar amb l’ALBA a soles, tot mirant com cauen les perles d’aigua; que netegen les fulles brutes de pols dels geranis, donen vida a les plantes que he tret a l’eixida, i purifiquen la meva ment, lentament, en un degoteig constant…

Per fi jo i la pluja… Que suaument cau; i omple d’una melodia dolça la tarda.

I sentint el plugim, em decideixo a fer net algun aspecte de mi que ja no funcionen; i us prometo que en aquell moment n’estic més que convençuda, i a la vegada  que renyo i  em perdono a mi mateixa, mentre l’aigua pica els vidres, i a mi em regalimen els dubtes, i les ganes de nous projectes, i alguna llàgrima també, que rodola galtes avall…
Em sento petita, i em pregunto si deu ser l’edat que em fa sentir tan sola, i tan trista, i de fons sona un tro que esgarrifa, i ni m’he adonat que rere els vidres, la pluja s’ha convertit en un temporal. I el temps es revela en una dansa de vent i aigua en sincronia (i en harmonia) també com em sento jo; i cau la tempesta de la vida, que al cap d’una estona afluixa i s’atura, mentre jo, a poc a poc, també em torno a estimar.

Plou també a dins meu.

Quan estic més concentrada, i connectada en el jo més conscient, i m’he decidit a fer alguna cosa en algun aspecte vital; s’acosta el menut i somica que s’ha fet mal a la cama.

I m’entra la ràbia perquè he estat molestada, i perquè criden, i perquè són petits… i perquè no els ho puc explicar.

A fora es comença a fer fosc, i el petit ja es canta la son, fregant-se els ulls amb les manetes que té ben brutes de jugar per terra.

Gairebé no plou, i no sé com, ja ha acabat la tarda.

Ho hauré de posposar tot doncs, fins al pròxim dia de pluja. A veure si aquest estiu plou força, i per fi, la puc gaudir.

M´aixeco i entre tots tres recollim la manteta verda, els coixins de terra, i posem bé les cadires. Ara és moment de pensar en el sopar…

S’acosta la filla gran que m’acarona i em demana, si és per culpa de la pluja que avui m´ha vist plorar.

Plastilina a les caixes de sabates

Avui ha mort l’orquídia que em van regalar quan va néixer la meva filla gran.

Per un moment se m’ha remogut tot per dins, amb certa mala estrugança.

M’ ha semblat, i m’ ha fet témer, per si la vida de l’ orquídia estigués d’ alguna manera lligada a la dels meus fills. Coses de dimecres potser, i efectes d’ una nit molt xafogosa…

He imaginat en la seva absència, com seria el meu dia a dia, si no els hagués tingut tots dos.

I ho he sabut del cert, i sense dubtar: si no hi fossin, i encara que no els hagués conegut mai, ni me’ls hagués estimat mai, sé que no tindria una millor vida.

He tingut la gran certesa (tot i que sembla força inexplicable), que de forma totalment inconscient, hi hauria un munt de coses, i de petits actes qüotidians que d’ alguna manera, trobaria a faltar. I sona extrany, però ho sé possible.

Ningú no ompliria els calaixos de retalls de contes que ha trencat mig d’amagat, ni hi hauria plastilina a les caixes de sabates, la que no els agrada perquè està resseca, i que ja comença a tenir muguet.

No ens clavaríem més als peus les ditxoses pedretes, que els cauen de les sabates, quan venen de jugar al parc.

La casa estaria feta de cristall i porcellana, però seria freda, sense aroma de Nivea, ni de coixins plens de son dolç.

Les sabates de tacó no hi cabrien a l’ armari, ni els sopars a les agendes; on sempre hi hauria hora per anar a tenyir-me, i també per anar-me a depilar.

Al cendrer, una cigarreta. Al ventre, ben cordada,  la  cintura, igual que la dels 18 anys.

No hi hauria llàgrimes ofegades els caps de setmana que hi ha guàrdies, ni hores amb gust de pèrdua i de sol·litud (sobretot els diumenges de pluja) observant la vida al defora, des de darrere de la finestra, sentint-me sola, trista i gran.

Però tot i això…seguiria notant un buit. I em ressentiria igualment llavors, d’ un doloret  just on de tant en tant, encara em noto les molèsties de la fisura que em varen fer, tant la nena com son germà, el dia que ven decidir de treure la carona al món i tastar la vida (exactament al centre de la costella, per sota del pit  esquerre, dos dits i mig més avall).

I sé que em faria mal la costella d’igual manera, encara que no els hagués conegut, ni parit mai.

A deshores i a les nits, imaginaria quines cares tindrien, i inventaria també una cincuantena de noms per ells, que apuntaria en una llibreteta, dividint el full amb una ratlleta pel mig, mal feta i a mà, separant els noms de nen i de nena.

I a les nits els somiaria amb uns ulls grossos i  amb unes pestanyes llargues, llargues, com petons de papallona, que algun cop, mig adormida, sentiria a la meva pell.

Una nena de cabell fosc i nasset com un botó,  i un xicotot de rialla fàcil i mirada entremaliada. I entremig, de tant en tant, una presència més difusa…que els acompanya i els protegeix.

M’he quedat dempeus mirant l’orquídia.

Mentre retirava les fulles resseques m´he fixat en un bri petit, incipient i ple de vida.

No penso llençar la planta, mentre hi quedi un gest de verd.

Dalt del 40

Que bé m’ha anat que avui, hi hagués vaga.

Fantàstica l’opció d’agafar el 40, i trigar tres hores, i arribar tard.

Al matí m’han passat un munt de coses no gaire agradables, i estava un punt desesperada: anava justa a dur els nens a escola, no duia diners, ni targeta per poder pagar, i el meu fill petit ha plorat molt, i d’una manera molt trista, aferrant-se a les meves cames, quan finalment l’he hagut de deixar.

Tenia un nus de filferro a la gola, i no sabia cap a on tirar…
I quan de cop, l’he vist aturat a la parada, no sé pas que m’ha agafat.
He arrencat a córrer des de la cantonada; el bus ja tenia les portes tancades, però tot i així, totalment possessa, les he començat a picar.

El conductor de gest poc amable, m’ha mirat tot estranyat, però no sé si ha estat la meva expressió, o la mirada, i no sé per què, però s’ha apiadat. M’ha semblat que feia temps que ningú no li regalava el somriure, que amb molta tendresa, instants després li he dedicat. Haurà vist que no era una boja, i el pobre home s’haurà calmat.

Dalt del 40.
M’he trobat a una veïna, a qui també he saludat, però no tenia ganes de conversa, i l’he deixat asseguda a la part del davant.

Unes files més enrera hi havia un lloc desocupat, i quan he mirat per la finestra, us juro que no m´havia ni fixat, que el cel era d’un blau clar i net de primavera, i feia un dia assoleiat.
M’he quedat assegudeta, les mans a la falda, i la bossa al costat. No he escoltat música, ni he encès el mòbil, ni tampoc he treballat.

M’he adonat que estava esgotada.
Que em pesaven les cames, i els ronyons m’estaven matant.

Deixant-me gronxar pel rum rum del motor, m’he posat les ulleres, temerosa de migranya i perquè les vistes, amb tant de sol, em feien mal.

M’he demanat el perquè sempre viatjo en metro, i sota terra, i com es que mai el solia agafar, i a falta de resposta concreta, he vist patètica la via underground.

Tot i anar tard, quina delícia de viatge!!!

Sola, durant una bona estona, sense tenir res al cap; m’ he oblidat de la pena, el cansament i de les presses, i quasi juraria que m ‘he endormiscat.

En aquest estat de letargia serena, m’ha arribat la conversa d’un noi que estava parlant amb la parella, dels problemes amb la sogra i el fet de no saber- se imposar; i tan distreta que em tenia, amb un sotrac m’he marejat.

La causa uns seients a la dreta… Hi havia un home assegut, que de tant gros, ni en dos cadires no hi cabia, i que feia molta fortor de suat. A prop, una dona molt nerviosa, (per la pudor) i perquè era obvi que feia tard.

Però molt més molesta companyia, la de dues infermeres de mitjana edat: totes elles gloss als llavis i bruses ben planxades, encarcarades igual que les seves cares; als peus ballarines i a les orelles brillants. Però si el seu perfum també quasi ofegava, elles anaven enumerant les poques ganes d’anar a la feina, i mentre es queixaven, repassaven a tot el personal.

I jo que anava rumiant:

“Ho deuen saber els seus companys que no són aigua clara? I a on coi deuen d’anar a treballar?”

I aquell parell, que m’esguerraven el viatge, m’han causat com una mena de cosa, no sé si ràbia o quelcom més insà, i quan he arribat a la parada, m’ha sabut una mica de greu no haver-ho esbrinat.

Mentre esperava que es posés verd per creuar ja la calçada, ha passat l’ autobús i el conductor m’ha saludat.

I m’han importat ben poc les infermeres, l’ olor a suat, ni el fet d’arribar tard.

Aquestes són les quatre coses que m’han passat avui viatjant.
Petites i sense importància, però que han omplert el meu dia, i ara recullo en aquest instant.

De tant grisa que he començat la jornada, l’aparició del bus 40, us confesso, que a mi m’ ha ajudat. Crec que després he tingut un millor dia, o com a mínim, a la feina, alguna cosa m’han notat.

Demà hi ha vaga d’autobusos. No m’ esperarà un altre 40, ni jo tampoc seré a dalt.

Marta Esteve

La pèrdua que representes escapa d’aquest  paper.
No hi haurà mai prou tinta per explicar-la. Tampoc cal, potser, posar-se dramàtics;  no seria el teu estil.

No m’ imagino encara, com serà el proper  matí de pluja sense veure’t tombar la cantonada, sota un barret de coloraines, teclejant el teu iphone… (però quants en tens?!!).

Camines fent esses, i de cop t’ atures, i aixeques el braç.

Aquesta és la imatge que per sempre em quedarà grabada, de per vida i tots  els anys.

Aquest gest teu, només teu, i que tant et representa. Pluja, barret i el braç amunt.

Ningú entenia que volies imitar l’ icona dels what’ s app, Marta!!! Però alhora ens semblava completament normal!!!

T’ adones que en moltes coses, fas equilibris, de puntetes, sobre una genialitat absurdament creativa?

I ara  que te’ n vas, em toca a mi escriure’t. Si no t’he repetit mil  cinc-centes vegades, en un to molt albadrama, que el dia que marxessis t’ escriuria un blog i després em suïcidaria…no ho he fet cap.

Doncs a pesar meu, i malgrat que em costa una mica… vaig fent, escrivint i imaginant,  que qui et tingui a prop a partir d’ ara, no podrà evitar de meravellar-se d´amb quina lleugeresa se’t escapa la rialla, que es cola entremaliada entre la separació de les teves dents.

I de com ho mires tot amb aquest blauverd, indefinit i infinit, fet de mar, molsa i un toc de sorra daurada; que sempre canvia, depenent del vestit, del teu humor i del temps… I que em té fascinada… Un dia hauries d’ explicar-nos com ho fas…

Qui t’ aculli a partir d’ ara, es fixarà en l’ escalfor de la teva abraçada, malgrat notar el gel a la pell de l’ altre, i com insisteixes més i més, i cada cop, més dolça encara.

Veurà una nena que s’ ha fet gran, però té encara un deix d’ entremaliada…i  que fascina. Senzillament. La més feliç de totes les  xiques grans que ha conegut. Una que vol fer una mica tard a tot arreu, però que a tot hi arriba.

S’ adonaran que transmets VIDA.

Veurà que l’ alegria ens la cantes, i t’ encongeixes si tens por. Perquè en tens, també, de vegades.

Només una estoneta…Però. Llavors preguntes amb la mirada oberta.Vols que se’ n vagi, i ho intentes parlant, i xerrant i xerrant…i t’ hi esforces d’ una manera tan tendra, que tothom et vol escoltar.  Ho aconsegueixes, sempre.

I ara t’ endus amb tu l’ olor  de pegadolça, i a la pell de nina, el de J’ adore.

I les idees de calaix de sastre, que es transformen en coloms missatgers que volen amb tu i que ja no podré seguir amb la mirada. Volaran alt i lluny  si t’acompanyen, ben segur.

De grans… volem ser com tu, Marta! No deixis de jugar amb la vida, que es fon d’ amor per ser com ets!!!