Bombolles d’olor de maduixa.

Vaig caminant, el cap cot, calculant de  posar el peu, exactament, al bell mig de cada rajola.

M’ entretinc. És necessari.

Vinc del metge  i per fi és realitat. He iniciat un compte enrere i ara és qüestió d’aguantar.

Durant l’espera d´avui, camino. Miro al meu voltant i m’ imagino les professions i a què es dediquen, els que passegen al meu costat. De camí a casa ja m’he inventat a dues modistes, també un sospitós de lladre, dos drapaires, un arquitecte, i fins i tot, una dona que ensenya a estimar.

El que faci falta, per no sentir aquesta ansietat que em rovella la boca.

Això durarà encara uns dies, però per fi ho he pogut començar a explicar. També he intentat, a poc a poc anar demanant alguna ajuda. A dir que estic una mica cansada, o que necessitaré un cop demà.

Vaig teixint un futur proper, amb el suport de mans amigues; per quan arribi el gran dia, i també el moment en què ja no me n’hagi d’amagar.

Tot un nou món, fet de gent nova; que mantinc una mica aïllada, protegida encara (per si de cas) i que formen part ja de mi i d’aquesta nova etapa; que fan olor de net i de llum, d’ alegria i de rialla, de capvespre amb cel rogent i de pessigolles de brindis amb cava.

A casa intento no mostrar-me gaire contenta; però de debó, que no m’ explico, com és que no m’ho deuen notar.

Tinc il·lusió d’ estar espantada, i de llençar-me al buit d’un salt. Per fi tindré una vida meva, que ells, ni ningú, no em podran robar.

Els faré fora AQUESTA SETMANA.

Els deixaré a punt totes les bosses, i quan els ho digui,  ho vull disfrutar.

Mai s’ ho esperaran d’ aquesta filla (burra i lletja) que no pot tenir amigues, ni tampoc treballar. Es faran creus que hagi estudiat tant, i tant dur, durant mil i una nits molt i molt llargues;  i que tingui una feina, i una opció de vida lliure  (que desconeixien) i que ja fa temps que ha començat.

Els ho diré de cop, i mirant-los el rostre. Sense embuts i directa, d’ empeus i molt serena, tot i que per dins, estaré tremolant.

“La casa és meva perquè ho volia la iaia. Tinc els papers, i heu de marxar.

Ja no parlarem més:  mireu-me bé si voleu ara una estona, però oblideu-me a partir de demà.

També us he agafat tots els estalvis, i m’ he fet fer una panxa, que aviat es farà més gran. Però no patíssiu, ni passeu ànsies, que d’aquí a nou mesos es buidarà.

No sabreu mai com tindrà la carona. Ni si té els ulls grisos, ni com es dirà.

Li ensenyaré l’ oposat del que he viscut tots aquests anys amb vosaltres. L’antítesi vostre,  serà a partir d’ ara, el més bonic de tots els meus pecats.

El cuidaré amb  la mateixa força amb que ara us repudio; però fent-ho al revés, i sense fer-li cap mal.

L’ estimaré amb uns petons que tindran gust de xocolata, i abraçades de cotó fluix que de petit el faran riure, i de més gran, esbufegar. Farem banyeres amb bombolles d’ olor de maduixa, i li pintaré una habitació on a la nit hi brillaran mil.lers d’ estels,  que s’ enfilaran tots, tots, fins al capdemunt del cel més blau,  com també creixeran els seus somnis.

Curaré  els genolls plens de ferides amb cançons; farem castells i salvarem formigues, els dos ajaguts, a la sorra del parc. Inventarem  arrecades amb les cireres, i cuinarem dolços de sucre cremat.

Esborraré  la meva infància fosca i robada, amb totes les coses que mai no he tastat; i ens adormirem junts, amb les mans agafades, dient-nos cosetes mentre anem badallant.

Ja no em sou res, i heu durat massa.

M’heu buidat tota la vida i ara me l’ estic tornant a inventar.
No us dec res, sinó fos una esgarrapada, que us faria amb molta ràbia, creuant-vos la cara de dalt fins a baix, perquè us cogui, us cremi, i us marqui per sempre, i perquè mai us en pugueu oblidar.

Marxeu ja d’ una vegada, que ara us podria fer molt mal”.
De tots dos em quedarà el record de com grinyolava la porta del passadís cada vegada l’ obríeu, i em donava prou marge per preparar- me i  suspirar.

Li queden pocs dies a la porta. Avui he comprat oli, i ara ja no sonarà.

Anuncios

Ninguna otra vida


No quisiera volver a vivir ninguna otra vida, si no es ésta.

Y ésta ya no avanza, ni me quiere, ni se deja querer.

Hace un frío helado esta noche, no consigo dormirme.

Cuento las manchas de mis manos, las pecas, las arrugas…mientras me acurruco junto a tí.

Me miras  fijamente también, y de pronto, estás muy despierto.

Quizás por la mañana, en el camino, encontremos algunos frutos que podamos recoger. Los compartiremos con los niños. 

Los niños. Ya no dicen nada…

Tienen la mirada cansada, agotada de asustarse. No se acuerdan de su casa, ni de su madre, que murió en el mar.

Lloran lágrimas oscuras, en silencio y sin querer.

Se les han roto los zapatos.  Madani me ha dicho que perdió el peluche también.

Abriré unos que he encontrado en la cantera, a ver si se los calzo. Tienen tantas, tantas llagas; tan malheridos y maltrechos están sus pequeños pies…

Estás llorando…y me estás hablando. No sé si te entiendo, o no quiero saber…

Calla ya, hombre. Venga, levanta ! Que la humedad es muy muy mala, y la llevas muy adentro esta noche. ¿No ves?

Andamos un poco, hasta la piedra del alcantilado, la que vimos ayer. Que hermosas las vistas, que verde y frondoso el valle que abajo se ve.

La luna nos guía, y la pena también.

Mejor llamemos a los niños, que quizás lo quieran ver. 

Les contaremos que allí viven todos los enanos, duendes y elfos, del cuento que más les gusta. Les diremos que si se están muy, muy, muy quietos,  los verán salir y esconderse, saltarines, allá, a lo lejos.

-Vamos;  vamos todos a asomarnos!!! Duendes y elfos: os venimos a ver!

Las manitas bien cogidas, no nos vayamos a caer…

¿Cuánto se tardará en volar hasta abajo?

Ahora que el aire no sopla, que silencio… Se está casi bien.

¿Nos acercamos un poquito más hasta el borde?

Ven chiquitín, aquí con la abuela, ven cariño, que te abrazo bien. Abuelo, sujeta a la nena, que no se me escurra.

Está tan delgada… Ya no le queda ni piel.

Y  aquí estamos los cuatro, en medio de esta NADA.

Rodeados de gente, y muy solos también.

Vamos a cerrar un poquito los ojos, jugaremos a un juego, con mucho cuidado, que los duendes nos ven!

“Estamos en casa, y se hace de noche. La cena qué rica…y  en la cama, bebemos leche con miel. Se oye una música suave a lo lejos…huele a bizcocho, chocolate y café…”

Avanzamos juntitos, muy poco a poquito…entrelazadas sus manitas, pequeñas y suaves, contra nuestra piel.

No tengáis miedo, aquí estamos nosotros…Vamos a ver a los elfos, y hay hadas también!! Daremos de entrada, sólo pasitos pequeños;  contándo primero: UNO!! y llegando hasta  el cien …

Duendecillos  y elfos, no abriremos los ojos!!! No haremos trampas y nos portaremos muy bien!!

Conte curt: La dona anglesa

Al final del poble, a l’últim revolt del camí, hi ha la caseta.

És petita i té les teules mig trencades, del color de la carabassa i amb verdet al capdamunt. El sol hi cau a sobre a les tardes, i al capvespre, planegen sobre la ginesta i la lavanda, papallones de colors, fent espirals màgics que omplen d’olor de net, tota la roba que hi ha estesa.

La senyora que hi vivia abans, no tenia edat, ni nom, ni penes.

De sempre li van dir “La dona anglesa“, perquè es veia que era de fora, i perquè ella mai no ho va negar.

Diuen que un dia la va dur el mar, els cabells de sal, tots ben plens d’algues; i que parlava una llengua estranya, però que ja no va voler marxar. Tenia la pell com si fos de pa de cel, del color que té la neu, i tan blanca i tan fina, que de dia, se l’havia de tapar, i uns ulls blavíssims.

Sortia de matinada a recollir herbes i, a les tardes, a comprar farina, per fer a la nit mil pastes dolces, que els diumenges deixava a les portes de les cases, embolcallades amb draps calents… I que omplien les llars d’olor de canyella i llimona, i pintava somriures en les cares dels nens.

A les nits de Sant Joan, treia cadires al tros de l’era, i una taula amb cavallets.

Ho adornava tot amb tasses rosades, Te de menta i xicres de flors, i amb delícies de gingebre, gerds vermells, mantega i mel.

Convidava a tot el poble a celebrar la revetlla allà; envoltats de l’essència de gardènies i d’espígol, a la llum d’una foguera, ajaguts sota els estels.

Ensenyava a fer penjolls, amb molletes de pa amassades, transformades en flors diminutes, que acoloria amb pinta ungles de colors. Cantava històries vikingues, i esmolava pals de fusta, per fer banderes i arcs magnífics, que només servien per anar a jugar.

Amb qui ho volgués, els explicava els secrets de les estrelles, i endevinava també els misteris, que trobava escrits a les mans.

Mai no tenia notícies dolentes, i ho ensucrava tot amb somriures carregats d’arrugues que la tornaven molt més bonica, i que li feien florir a les galtes, dues roses; i en els ulls, un tros de vent.

Deia que no recordava la seva vida d’abans, i dissimulava la tristesa; però als menuts els explicava talment com si fos un conte, que una nit varen dur-la fins al poble les onades, perquè volia provar ser de secà, i poder parlar una llengua humana, i explicar-los mil rondalles, i també poder abraçar… Els deia que el mar l’enyorava cada vespre, i de vegades cridava el seu nom amagat entre el so de les gavines, la remor que feien les petxines al fons de l’oceà, i les onades contra les roques; banyant-ho tot amb una música feta d’escuma i de sal mentre ella no venia, i que els dies de tempesta era un cant desesperat.

Ell l’esperava, i ella ho sabia, però no tenia pressa per tornar.

Algunes nits es passejava, tota nua, vora el mar. Les algues li besaven els peus i les cames, la sorra daurada li feia brillar l’esquena a la llum de la lluna, i de vegades s’acostava a la costa algun dofí, que semblava talment que li volia parlar.

I amb les primeres llums de l’alba, la dona anglesa tornava a marxar. Desfeia el camí cap a la casa, amb la tristor i la nit a dins dels ulls; i deixava la platja enrere, però sobretot, enrere el mar…

I aquella vigília de Sant Joan tot i ser una nit de lluna plena, el cel amenaçava un diluvi, i arrecerada dins de casa, la carnissera estava brodant. La filla petita dormia a la falda, i a la llum de la lluna que s’escolava entre els núvols, la bona dona cosia cantant.

Al defora la mar estava esvalotada mentre bufava el vent de Tramuntana, que feia sonar la campana del Far.

I tot d’una, la nit es va fer freda, i en voler tancar la finestra, a la carnissera se li va gelar la sang. Va  veure de lluny a la dona anglesa, ja amb mig cos a dins de l’aigua, i que seguia avançant. Els llamps il·luminaven el rostre, que la mostrava molt més jove; però malgrat que l´aire elèctric i els trons l´envoltaven, la dona anglesa seguia endavant.

A la carnissera li va caure el fil, l’agulla i la punta que brodava; i per poc també li cau la nena, quan es va voler aixecar cridant. Li va morir el crit dins de les entranyes, quan com intuint la seva presència des de dins del mar, la dona anglesa va girar el rostre vers ella, i li va somriure, i amb un gest molt tendre la va convidar a callar.

Amb cada pas d´ella el mar es calmava, i semblava que l’estigués abraçant.

I la dona anglesa, enmig d’onades, s’endinsava tranquil·la i confiada, i se la veia feliç, i més jove i menys vella, i més bella si hi cabés la possibilitat; i els cabells li voleiaven, perdent el ros i fonent-se en blau, en verd i en aigua.

I l’altra dona en l’escena, la carnissera, que des de casa s’ho estava mirant, no ho entenia.  Però creia que veia màgia, i que es tractava d’un ritual estrany, i mentre abraçava a la filla petita que encara dormia, plorava i reia alhora contenta, sentint-se feliç tot i no poder-ho entendre, però sabent-se afortunada d’haver decidit a aquelles hores quedar-se desperta brodant, i poder contemplar aquella meravella, de veure la dona anglesa, fent l’amor en silenci amb el mar.

L’endemà, per Sant Joan, la casa del revolt del camí, era a les fosques.

No hi havia llumetes a fora al jardí. Tot el poble s’hi va anar acostant, per acudir a una cita tant de mesos esperada, en una processó que no anunciava pas cap festa, i ja tenia presagi de funeral.

Caminant mig a les fosques la mainada s’aferraven als seus pares, i les mares a la canalla, i els estrenyien les manetes, que les tenien humides i suant. Es van aturar al jardí en silenci. Hi havia tota la vil·la, i no hi faltava ningú.

I penjant del pom de la porta, i lligat amb cintes del color de la lavanda: un bon gruix de notes dins de sobres perfumats que duien el nom de tots els homes i dones del poble,,curosament cada nom escrit amb tinta i ploma i fet a mà, en lletra antiga i molt menuda; i a peu de terra, una corona de llorer descansant.

Entre tots es van anar repartint els sobres; i a mesura que llegien el que hi havia escrit a dins, tant als homes com les dones els regalimaven les llàgrimes, i les esperances també, que anaven mullant el terra, talment com si estigués plovent.

Moria amb ells també la tradició de la revetlla de Sant Joan, i s’acabaven les pastes dolces, les nits d’estels,,de llegendes i els secrets de les mans…I moria també la dona anglesa.

La carnissera, en canvi, no va llegir el seu paper.

Somreia ella, i també li brillava la mirada, mirant el mar, i l’aigua en calma; i entre tots dos, ja de per vida, un secret molt ancestral.

I algú plorava amb molt de sentiment, fins que es va adonar que era la seva filla, que amb els ulls ben de plens de llàgrimes, singlotava tot dient:

“Es que ha mort la dona anglesa! Es que ja no la veurem mai més”.

I la seva mare l’acaronava, i li feia que no amb el cap.

De camí a casa, la nena la mirava i s’anava assossegant, perquè veia a sa mare contenta, i amb un posat diferent de la resta de gent del poble, que es retirava a casa seva, amb el gest trist i somicant.

I aquella nit van fer per sopar les dues juntes pastes calentes, de llimona i de canyella, com les que els preparava la dona anglesa; i la seva mare amb veu molt suau, aprofitant que el pare descansava abans de sortir a feinejar, li va explicar que la nit abans havia vist a la dona anglesa, que per fi s´havia decidit a anar a ballar amb el mar.

No era pas morta en realitat, sinó que tornava a casa a on també l´estaven esperant. Ja feia molts anys que el mar la cridava, i finalment s’hi havia anat a trobar.

Li va explicar llavors, que a partir d’ara, totes les nits que el pare sortiria a la mar, (i sobretot els dies que feia tempesta) podrien estar molt més segures que ell tornaria de matinada, o com a molt tard, seria a casa l’endemà.

Perquè ara sabien que el temporal en realitat no era res més que la dona anglesa, que es confonia i es fonia amb les onades, i que les saludava tot dansant.

I la lavanda, cap per avall.

Avui he fet una foto d’una lavanda que he penjat cap per avall. Perquè s’assequi i ens perfumi la casa.

L’he vist tan sola i tan bonica, totes les flors mirant a terra, i per única companyia, la dels murs fets de maons … Que m’ha semblat que em volia dir alguna cosa.

I jo allà, davant d’ella, palplantada. I la lavanda cap per avall.

M’ha fet l’efecte que jo també estic una mica capgirada, i una mica del seu color.

Potser és que no en sé de tenir amics i m’anava millor quan no em preocupava.

Dec tenir una mena d’imant dins meu, però que fa l’efecte a l’inversa…

És ben bé que en lloc de ganes, hi dec posar alguna cosa estranya, entremig de les bones intencions; que desconec, però que m’allunya de la gent, en comptes d’apropar-m’ hi.

També podria ser que tots ells no em convinguessin, i fos un efecte ancestral, del meu Karma autoimposant-se, i jo enlloc d’adonar-me’n, vinga a aferrar-m’ hi, tossuda, tot i sentir per dins una veueta molt i molt baixa, que xiuxiueja, que el problema, puc ser jo.

He provat d’estar quieteta, no mostrar massa “la fera“; mesurar les paraules, i els impulsos que em delaten, però no me’n surto, perquè llavors no em sento jo.

I no ser jo m’esvera molt i massa, i irremeiablement em fa entrar en les meves estimades fases “de perdidos al río” i de “fins aquí hem arribat“.

Aquí em sonen les alarmes, que conscientment (però del tot) ignoro.
Perquè quan arribo a aquest estat, em declaro profundament anarquista, radical i militant de l’acció directa més shakespeariana, i malgrat no haver estat mai mai roja –roja, em pinto de magrana, i de magenta també si cal.

De vegades la vida no empitjora, però tampoc ajuda al fet que millori, ni poc ni gens, i al cap d’uns dies, estic tan interiorment insatisfeta, que posteriorment em surt la ràbia (incapaç encara de dir-li encara pena) i em sorprenc i em meravello, diversos cops i reiteradament, perduda en mil discursos jo soleta, que es resumeixen en una sorpresa trista i líquida… Que em regalima per dins, i m’inunda també per fora, tenyint-ho aquest cop tot de blau ben fosc…

Fins que a la fi ja m’ho puc dir…

Quina tristor que no em trobin a faltar…

I al cap d’una estona, encara em costa més d’entendre que puguin riure les gràcies a algun imbècil, abans que fixar-se en aquella darrera, última i quasi perfecta frase del meu blog, i de com n’és de preciosa i absolutament fabulosa; i arribo a pensar que potser sí que ho veuen, però per fotre’m, no em diran res.

I arriba llavors la reflexió final: una persona com jo… És ben clar el perquè no pot tenir amics!!!

I m’aturo i rumio si he estat així de sempre, o que coi m’ha passat… Però l’endemà em llevo i ja m’ho prenc d’una altra manera, potser ahir aquella copeta em va fer ballar una miqueta massa el cap…i a més jo he quedat per sopar aquest divendres. Res, res… Amb tot plegat, em sembla que m’ he atabalat.

He conegut una altra gent i no m’he sentit gents desplaçada.

Si m’hi esforço una miqueta potser aconseguiria de caure’ ls hi bé!!

 

 

 

 

Marta Esteve

La pèrdua que representes escapa d’aquest  paper.
No hi haurà mai prou tinta per explicar-la. Tampoc cal, potser, posar-se dramàtics;  no seria el teu estil.

No m’ imagino encara, com serà el proper  matí de pluja sense veure’t tombar la cantonada, sota un barret de coloraines, teclejant el teu iphone… (però quants en tens?!!).

Camines fent esses, i de cop t’ atures, i aixeques el braç.

Aquesta és la imatge que per sempre em quedarà grabada, de per vida i tots  els anys.

Aquest gest teu, només teu, i que tant et representa. Pluja, barret i el braç amunt.

Ningú entenia que volies imitar l’ icona dels what’ s app, Marta!!! Però alhora ens semblava completament normal!!!

T’ adones que en moltes coses, fas equilibris, de puntetes, sobre una genialitat absurdament creativa?

I ara  que te’ n vas, em toca a mi escriure’t. Si no t’he repetit mil  cinc-centes vegades, en un to molt albadrama, que el dia que marxessis t’ escriuria un blog i després em suïcidaria…no ho he fet cap.

Doncs a pesar meu, i malgrat que em costa una mica… vaig fent, escrivint i imaginant,  que qui et tingui a prop a partir d’ ara, no podrà evitar de meravellar-se d´amb quina lleugeresa se’t escapa la rialla, que es cola entremaliada entre la separació de les teves dents.

I de com ho mires tot amb aquest blauverd, indefinit i infinit, fet de mar, molsa i un toc de sorra daurada; que sempre canvia, depenent del vestit, del teu humor i del temps… I que em té fascinada… Un dia hauries d’ explicar-nos com ho fas…

Qui t’ aculli a partir d’ ara, es fixarà en l’ escalfor de la teva abraçada, malgrat notar el gel a la pell de l’ altre, i com insisteixes més i més, i cada cop, més dolça encara.

Veurà una nena que s’ ha fet gran, però té encara un deix d’ entremaliada…i  que fascina. Senzillament. La més feliç de totes les  xiques grans que ha conegut. Una que vol fer una mica tard a tot arreu, però que a tot hi arriba.

S’ adonaran que transmets VIDA.

Veurà que l’ alegria ens la cantes, i t’ encongeixes si tens por. Perquè en tens, també, de vegades.

Només una estoneta…Però. Llavors preguntes amb la mirada oberta.Vols que se’ n vagi, i ho intentes parlant, i xerrant i xerrant…i t’ hi esforces d’ una manera tan tendra, que tothom et vol escoltar.  Ho aconsegueixes, sempre.

I ara t’ endus amb tu l’ olor  de pegadolça, i a la pell de nina, el de J’ adore.

I les idees de calaix de sastre, que es transformen en coloms missatgers que volen amb tu i que ja no podré seguir amb la mirada. Volaran alt i lluny  si t’acompanyen, ben segur.

De grans… volem ser com tu, Marta! No deixis de jugar amb la vida, que es fon d’ amor per ser com ets!!!

De pie y expuesta (para E).


Ya no tengo ganas de correr. No me veo con ánimos de otra huida.

Me pesan las piernas y el alma.

Que agotada estoy…

Voy a quedarme quieta.  Lloraré en silencio pero no pienso esconderme.

POR UNA VEZ .

Aquí me tenéis: de pie, y expuesta.

Traigo pena en la mirada y un perfume de nostalgia azul.

Aviso que no me rindo y que me voy a hacer (más) fuerte.

No sé como, si voy mal vestida con esta tristeza tan frágil…
Pero  sé que me levantaré, aunque no sé cuando…

No sé dónde, ni tampoco con quién.

Volveré a ser tan fuerte, fuerte, como lo soy ahora, aunque os parezca de papel y me dé un poco igual  todo, y simule que me he abandonado (a mi misma).

Me soplo un poco, a ver si me voy…(de mi).

Más permanezco!!!

Seré otra siendo la misma y tengo MIEDO.

Porqué pondré por fin un nombre a todo lo que deje detrás, y un nombre al fin, a esta etapa, y sé que me va a doler.

En este día de lluvia, empiezo a desmontarme para recomponer mis piezas. (Después).

Aprovechad ahora;  me teneis  vacía y hueca, muñeca de trapo y marioneta sin  color.

Aprovechad para sacarme los ojos, arañarme y jugar conmigo. Me da igual si no hay caricias…

Aprovechad maldita sea, aprovechad!!!

No queda mucho tiempo.
Porqué presiento que luego, me podría volver, brutal.

Estáis todos invitados.