"Te a les golfes" Alba Fernández Pous.

Els meus Nadals són casa.

I les amigues, i la família (escollida i de sang.)

Són mirar una pelicula tots tres arraulits rere una manta.

Compartir una bossa de patates.

Imaginar què faríem sí, i si tinguessin tant. Que et regalin el seu darrer tros de pizza.

Són menjar torró d’arròs abans de la data senyalada, i que no n hi hagi el dia D.

Obrir en pijama el calendari d’advent i fer la regla dels 3 segons quan la xocolata cau a terra. Posar l arbre que llençarà a terra el gat.

Tornar a casa tard mig congelats sense saber què soparem.

Que et cridi perquè els obris la persiana, i li facis un petó, i surti de sota el nòrdic la gran i t obligui a estirar-te amb ella, tots tres entre rialles.

Que un escombri i l altre reculli les caques, i digui que tot està brut!

Són que et diguin que no els cal massa més, i mirin els preus de la compra, i els hagis de forçar a que et diguin coses per regalar, i els arrosseguis a mirar quina talla.

Visca els Nadals, que són casa, ensumar clatells i llevar-te i fer el cafè, i tornar a dormir-te abraçada a tots dos.

Els Nadals són casa, i són senzillament, sentir-los parlar dels Nadals que vindran, i que et preguntin a cada moment que fins quin dia duren, i ja està…

On eres tu quan no va arribar a néixer un fill teu?

Hi eres quan les llàgrimes i els singlots es fonien amb cops de puny contra el coixí, i les seves veuetes es trencaven en crits?

Hi eres quan se li adormien les cames i les mans i, des d’una camilla demanava que li treiessin l’ofec?

Hi eres quan explicava que tothom era una rodona però se sentia un quadrat?

On ets quan supliquen si us plau que això no?

On ets quan murmura que es voldria morir?

Sord, mut. Absent.

No hi eres.

No ets.

Res.

Segurament t’hauries dit Frida. Però la mare no va tenir forces per retenir-te, ni pensaments de poder-te empényer fora del seu ventre, ni llavors, ni més endavant.

Vas marxar com vas venir. En silenci, i en mil pensaments, però ni en una sola paraula.

Mai vaig gosar materialitzar-te. Ni nombrar-te.

El temor d’arribar a estimar-te, ja feia massa mal.

Vés amunt, amunt, Frida…fins ser a tocar de les estrelles.

Il.lumina’m les nits fosques amb la teva estela feta de llum i de llibertat.

Recorda’m que vas ser dins meu amb una punxada cada 28 dies, i aquest darrer dia de l’any.

Vetlla’m Frida.

I perdona’m tots els errors, tu, que allunyan-te de mi, segurament vas ser el més gran encert de la meva actual vida.

Vola, vola lliure, Frida, tatuant-me a la pell el símbol infinit de la vida… Que romandrà amb mi, fins, a la fí dels meus dies, etern i indomable, com el teu nom.

Las que luchamos para sacar la cabeza del agua, y no nos hundimos nunca, en realidad somos las que no sabemos nadar.

Llegar a la orilla, no es el objetivo. Es surar, respirar y no ahogarse en el intento. De este modo es como capeamos las tormentas. Nadie sabrá nunca, el pavor que le tenemos al mar. Forma parte de nosotras.

Mujeres de agua forzadas a serlo, líquidas, mimetizadas entre la espuma y la sal.

No somos sirenas. Somos anguilas sobreviviendo a base de las descargas de nuestra propia electricidad, con las que os alumbramos el puerto en las noches más oscuras, hasta que llega el Alba, y vuestros ojos se fijan, sin quererlo, en la belleza superior de otra luz que brilla más alto, más firme, más tierna…menos incómoda.

La tormenta ya pasó. Para qué recordarnos?

Que no ens abracin només les penes, els dubtes, la incertesa o els temors.

Així, malgrat que som fetes de nusos i candaus nosaltres mateixes aquests dies, i cavalquem perdudes i retrobant-nos en el mateix instant…Obrim les finestres i aboquem-hi les paraules recloses, les ganes de viure, d’abraçar, i de fer el dol.

Cridem-li al temps, que n’hi pensem robar una mica. Que els nostres silencis viatgin a través del vol de les orenetes i esclatin arreu, com la primavera i el cant dels ocells. Lliures, en bandada, i aliens a aquest desgavell d’emocions que ens inunden l’ànima, aquest dies eterns, i aquestes nits llargues i obscures.

Volant amunt, amunt, camí d’un cel infinit i immens…Fins que arribi l’albada.

M’hi he deixat les ungles. Avui, mentre intentava tancar una finestra, vigilant que la llet no es rebullís, pensant en una resposta d’un mail de la feina, se m’han acabat d’escapçar.

El pitjor de saber fer quatre coses alhora és quan els fills s’adonen que saps fer quatre coses alhora. Llavors no és un do, és una shit i una trampa.

En fas quatre i en vols fer vuit. De fet, voldries deixar de fer aquestes quatre coses, que normalment no fas per gust, i triar-ne unes altres a canvi.

I amb tot plegat, sempre t’hi acabes deixant les ungles. 

Fent equilibris per tenir vida social, intentant ser una bona mare, mantenint-te activa a la feina, descuidant el cos i la salut, anant a fer-te per primer cop en 41 anys la manicura (per equilibrar una mica la cosa, per allò de si realment ajuda a apoderar),…

I, mentrestant, la teva esquena grinyola com dues frontisses oxidades, convius amb el mal de queixal, t’enganyes i el negues i el fas cosí germà del mal de cap, i ara resulta que tens marejos i que formes part de la Sectorial TENIM LA VITAMINA D QUIÉN SABE ANDE.

Eixamples la tribu de mals diversos, tu. Carregues pedretes dins les sabates, que has substituït per vambes per anar més de pressa, creient-te veloç, una superwomaninvencible, una dona que mola moltíssim, però que també és fràgil com el paper de fumar, i ensopegues més amb les presses, però arribes igualment. Pels teus ovaris. Feta una coca, d’acord, però al temps just i somrient.

Convius amb els flaixos tipus “Qui-no-ha-dut-els-nens-al-metge-enguany-a-fer-se-la-revisió”? No passa res, ho arreglarem, un any més tard, si cal, perquè ja has triat una pediatra, que somriu per sota el nas quan et veu entrar per la porta: “Tranquil·la, dona, fem el que podem”.

I entreveus molletes de pa escampades sobre la taula, que segurament són el seu dinar, engolit amb presses, entre visita i visita, i en aquell moment voldries abraçar-la i també convidar-la a dinar. No saps cuinar, però uns macarrons podries fer-li. Fa cara de cansada i ha perdut pes. Com tu.

També et fixes en les seves ungles.Rosegades. Sospires. Mira tu, com a mínim a ella no se li esquerdaran.

I de tant en tant, tens els teus moments de rebel·lia. Fa res, per posar un exemple, has preferit quedar amb unes amigues en lloc d’anar a comprar la jaqueta de la gran. Vejam: del mal de mànigues curtes no s’ha mort mai cap infant.

També vas anar a fer-te la manicura, amb un nus a la gola, perquè no hi entenies gens i eres conscient que no sabries defensar-te si no t’ho feien bé.

I no t’ho han fet bé. De fet, te les han deixat en carn viva. I no saps si plorar de ràbia, de pena de tu mateixa o de la renúncia implícita que acabes de fer de no tornar a intentar-ho MAI MÉS.

I tot i haver-te fet una carnisseria, serres les dents i penses que la noia és massa jove, que cobra molt poc l’hora, que potser també té canalla, que també, potser, … POTSER. Pagues dins de la tarifa també les noves nafres i marxes, simplement.

N’aprendràs. Ho faràs bé la pròxima vegada. Quan et tornin a créixer, quan tornis a tenir ungles per esgarrapar temps al temps, li diràs que aquell dia et va fer molt de mal i que et va doldre fins a l’ànima. Potser avisaràs a la seva cap per dir-li que caldria supervisar-la. Seràs capaç de dir-li que, per a tu, aquell dia era important. Només volies unes ungles boniques i has acabat enfadada amb tu mateixa, per haver perdut el temps, els diners i les ganes, i la màgia de dedicar-te un moment.

Al final, com sempre, no has dit res i sospires i somrius. Total, acumules anècdotes per a una biografia que serà la de moltes, que també fou la de l’àvia, i la de la mare, però ningú no llegirà mai.

I entremig, com si no tinguessis ja prou feina, vas assassinant a la Impostora a tort i a dret i lluitant amb la vida, tunejats els teus dits amb tiretes amb motius infantils, on hi hauria d’haver unes ungles de revista.

No saps com, però tu tires i tires, i mates a la Impostora, la decapites, la destrueixes, una vegada i una altra (té mil vides la maleïda), convençuda i sense pietat. I convius amb aquesta nova etapa de sentir-te dir com qui diu “bon dia”, “et dic que sí, però ara quan pengi consultaré l’altre calendari, perquè no el puc mirar mentre parlo”. I després ja gestionaràs el percal. Com fas amb tot. Com has fet sempre.

Amb ungles o sense.

I acabant de teclejar aquest article que tant se val si és en primera persona, rumies que tant de bo que els meus fills algun dia puguin dir: “Sabeu què? Us hem explicat la història d’aquell cop que la mare s’hi va deixar les ungles?!”. I puguin explicar orgullosos la peripècia, com si fos el més important del món.

I ho subratlles tot en negreta, i prems el botó d’“Enviar Mail”. D’aquí a tres mesos, quan et toqui el següent article, seguríssim que ja t’hauran tornat a créixer (o no). I ja podràs tornar a parlar d’altres coses, igualment importants (o tampoc).

–Soc una impostora.

–No soc una impostora.

–Soc una impostora.

–No…

–Sí, ho soc i guanyaré.

Mareta meva, quin merder.

Tant se val el que pensin els altres. En tinc prou amb mi soleta per dinamitar-me, censurar-me i no arriscar ni un mil·límetre en res. Em sacsejo i m’anul·lo a mi mateixa, repetint-me, barallant-me i esgotant-me amb la música de fons d’aquest dilema constant. Tinc por d’acceptar les propostes que m’arriben. Penso: “No en saps prou, et quedaràs en blanc, el teu currículum no és perfecte, s’enfadarà segons qui perquè li treus el lloc, tothom en sap molt més…”.

Dubto, tremolo, dono les gràcies i dic que estic molt ocupada i que potser l’any vinent. Quan els nens siguin grans, quan tingui més ajuda… quan sigui més vella? Quan ja no m’aguanti els pets? Quan ja no m’ho diguin més? Gesto, alimento i vesteixo jo mateixa les excuses. Com si fos una criatureta, una mini-jo, un monstre infecte que habita dins meu. Com el dimoniet desmotivador que surt en alguns dibuixos, però en versió més bèstia: s’ha empassat el personatge de l’Angelet.

De fet, el més curiós és que soc plenament conscient que les crítiques externes no m’han arribat gairebé mai i, quan ho han fet, per a mi no han tingut cap mena d’impacte greu ni validesa; algunes promogudes per l’enveja, la manca de criteri, el masclisme soterrat o ves a saber el què. No m’han importat ni poc ni gaire.

No puc recordar cap trauma ni cap precedent que origini aquesta mena de paràlisi que m’invalida per afrontar la por, construïda sobre un pont sense fonaments ni base de cap mena. O potser sí. Ara us ho explico.

Les meves companyes m’animen. Tinc suport. Però, tot i així, i malgrat que us dic que no necessito claca, em segueixo veient a mi mateixa poruga, fent-me petitona davant d’un mirall que em retorna una imatge d’algú a qui no reconec, però a qui delego la meva veu, el vot, la paraula i, el que és més fort, la decisió final.

No em cau bé aquesta paia, no soc jo realment, voldria bufetejar-la i exorcitzar-la. Desterrar-la eternament. I malgrat tot… em torno a dir a mi mateixa:

«No pots, ets una impostora. Ets mare, treballes i ja no et queda ni energia, ni coneixements, ni temps. Hi ha un munt de persones molt més preparades. No pots aportar res més d’interès”. El que opinin els homes no m’interessa, però em veto a mi mateixa igualment. Defenso amb dents i ungles qualsevol injustícia, menys la que faci referència a mi. Davant d’una l’oportunitat fugissera espero que ho accepti algú altre i, si de cas, i no és massa tard, ja m’hi afegiré. Com si fos un complement, mai la peça clau de la trama.

I al cap d’un temps del meu no (dit amb la boca petita, sense agafar aire i expulsat amb presses i un aiguabarreig de tristesa, decepció i alleujament) hi afegiré un: “Moltes gràcies per haver pensat en mi…”. I m’esgarraparé a mi mateixa per ser tan covarda, tan dèbil, tan cagueta, tan no-jo, al capdavall. Qui cony és aquesta paia?! I de què va?! I a sobre em castigaré per ser impostora d’una impostora? Per reflipar. I encara més per no ser-ho, però no haver sigut capaç d’afrontar-ho al darrer moment. La culpa recau sempre sobre una mateixa, tant pel que faig, com pel que no faig.

I m’alegra tantíssim l’èxit de les meves companyes! Les animo, els hi dono suport i veu. Moltes, moltíssimes vegades em xiuxiuejo: “Potser sobre aquell tema també podries haver explicat alguna cosa tu”. I al cap de res: “No, millor que no. Quina vergonya”. I no perquè no ho hagin fet bé, no perquè els hi vulgui prendre la cadira, sinó perquè llavors caic de cop de la figuera, genolls pelats, i m’adono que sí que en sé, i m’he ferit sense atrevir-me a saltar a la corda.

No sento enveja, m’alegro infinitament per elles, per totes les que han fet el pas. I quan em diuen que també se senten impostores, soc tan imbècil que d’entrada no m’ho crec. Això és impossible! No els pot passar a les altres: només et passa a tu, no brilles suficient. En realitat no són excuses, és que elles ho valen, i tu… no, gens. Ets una impostora. Ho soc? De debò? Però si tinc opinió, experiència, coneixements, la meva força i la meva veu…

Per assegurar-me, perquè no és que no vulgui creure-les, sinó que em costa de pensar que els pugui passar el mateix a dones que jo considero tan potents, els demano a unes quantes si els ha passat mai, o si encara els passa, malgrat que són, per a mi i per a totes, dones referents. De totes elles, cap em respon que no sap de què parlo. I de totes elles, el 92% em respon que sovint encara ho segueixen pensant. Cap d’elles (Cap, repeteixo) ha tingut mai la certesa 100% que això només els passa als aliens. Que de què parlo? Què dius sobre una impostora, o no sé què?

I, tot i així… tinc por. Estic cagada. Em paralitzo i deixo passar les oportunitats. Als 38, als 39, i als 40… De fet, caic en el que m’ha passat tota la vida. Triar un camí on crec que no m’exposaré tant, no atrevir-me, no mostrar-me quan sento que puc fracassar. I recony, mira que m’exposo cada dia. Quina incongruència, quina parida, i tal. I sí… ho heu deduït. Està clar que és perquè soc dona. No em passa a mi sola, i m’ha costat pillar-ho uns quants anys.

No conec cap home que perdés el temps que he perdut jo (anys i anys) a decidir-se a posar per escrit el que he sentit tota la vida cada vegada que se m’obria una porta, tant en l’àmbit personal com professional. Potser ell preguntaria: quan em pagues? En quin horari? Quin dia és? I ho decidiria pel sol fet de si li interessa, el beneficia, i no per la por de no saber o pensar que la cagaràs. En realitat, ni ho sé ni m’importa gens. Això ara va de nosaltres, estimades, i no d’ells.

Fa poc que he fet 41 anys. Rebusco dins les entranyes i em retrobo amb una persona una mica descarada que ha pogut sobreviure a una violació, la pèrdua del fill que gestava, la malaltia del seu company… a voltes sentint-se completament sola o sense gaire suport. I acabo escrivint que ja no em dona la gana.

I vull que la barricada la traspassem juntes, que creuem passarel·les i omplim els espais que ens han estat negats històricament, amb la síndrome de la impostora entaforat dins del diafragma, si cal, coll avall o a flor de pell, o arraconat rere les ungles mig trencades, o sota la manicura feta amb presses, amb semipermanent o amb ungles de gel.

Ens hi podríem fer amigues, amb la plasta de la impostora. Si la sororitat no té límits i és poderosa, potser seria la manera, ves a saber…

Darrerament converso amb els morts. No sé si us passa a vosaltres. Parlar amb qui ja no hi és, sense esperar cap resposta, potser en un gest pur i obstinat de lluitar contra l’oblit, i voler pensar que encara t’escolten…

Parlar amb els morts. D’això va avui la cosa. De parlar-li a la mort, al tabú, a risc que us sembli encara més folla.

No fa massa li van fer una ofrena de flors a l’avi Pous i la mare m’envià la foto. Li vaig demanar què hi havia escrit a la seva tomba. Em digué: “Al cel ens retrobarem”.

No ens hi veurem pas al cel, avi.

Preferiria retrobar-te per aquí. No soc dona de cels, ni de terra, ni de foc ni d’aigua. M’encenc i m’apago, entortolligada en sentiments, de metxa curta i flama llarga, una de les poques coses que no he heretat de tu.

El que jo voldria és poder tornar a abraçar-te. Preguntar-te com em veus. I què en penses del que vivim. Quin moment t’estàs perdent, avi! I no sé si m’alegra o m’entristeix… Però quina ràbia no poder ni comentar-ho!

Un flash de quan seies davant meu esperant el cafè que et duia l’àvia en aquelles tassetes de vidre verd ampolla, i jo m’esperava inquieta, per iniciar la conversa amb tu. Del que fos, de tot i de res.

Donaria el que fos per tornar a sentir la música que feia la teva rialla, acompanyada del dring-dring de la cullereta remenant alhora el líquid negre i els pensaments, mentre m’escanejaves amb aquella mirada feta de remolins dels colors del mar i esquitxats de sorra daurada, que tot ho deia, ni quan no deies res.

Inspirar de nou aquella abraçada d’olor de lavanda, tornar a tenir una cambra pròpia a mitges amb tu, construïda amb maons de confessions, ciment de secrets i algunes llàgrimes, que no van transcendir mai mentre eres viu.

Voldria explicar-te que el món ha canviat, avi. “O potser no gaire”, em respondries tu.

Recordo com si fos avui aquell dia que et vaig desmuntar el mite d’aquell catedràtic, perquè li feia mal a la meva amiga, que era una nena com jo llavors. Necessitava compartir el secret, i d’alguna manera, (ara ho he entès), va ser la meva manera de denunciar-ho. Em consta que no hi vas tornar a parlar i, mentre, jo cridava: “És fastigós, és asquerós… Això no se li fa a una nena!”. Hauria jurat com sentia que se t’esquerdaven les conviccions i l’ànima, en un lament profund i escanyat.

D’ençà que no hi ets m’han passat coses dolentes, que en vida no sé si t’hauria explicat mai. Sort que vas marxar abans que contemplés la possibilitat d’enganyar-te. De fet, estic convençuda que no ho hauries notat. He rumiat tantes vegades si és alleujament o un buit immens el que m’ha acompanyat en les meves hores més baixes, en adonar-me que no ho compartiria mai amb tu.

Et diria que tinc dos fills i estic esgotada.Que no hi entenc de política, però que em sento com mai activista, tot i no tenir temps per anar de manis, i necessito consell. He acabat a l’àmbit social, i no en puc sortir de cap manera, perquè que és un món dur, desesperant, i tot i així el necessito com l’aire, perquè no en sé, de quedar-me al marge de les coses. No n’aprendré mai.

Gaudiria del plaer de contradir-te com uns anys enrere només per veure com somreies d’amagat.

Home d’ordre, dins de la teva jaqueta de pana de color marró desgastat, jo hi veia els teus orígens de família de rojos. Ara et confrontaria més, avi, i et demanaria que tu ho fessis amb mi.

T’explicaria coses, com que ara em diuen pel teu primer cognom de nom de pila, i em donen espai per dir la meva, i m’escolten, quan a casa només ho feies tu.

Ja ho veus, al final allò que ens dèiem ho he acabat compartint amb tothom, allà on puc, allà on em deixen…

Sé que et transmetria una tristesa profunda en explicar-te que de les casetes del casc antic del nostre poble n’estan fent pisos que són nínxols i ruscs. Ens estan transformant les llambordes velles que tant t’estimaves en metres quadrats de lingots d’or, que seran trepitjats per gent vinguda amb les carteres plenes, i ens faran tancar els comerços, i arreplegar les cadires a la fresca, que encara timidegen als nostres carrers els estius del mes d’agost.

De la teva absència, les converses és el que més trobo a faltar de tu.

Has sigut l’únic home a qui he permès que em digués “Nina”, i el que només et deia a tu, ara ho publico aquí, i a Twitter. I a on calgui, si calgués, i per a qui calgués.

I amb els anys em passa una cosa, avi. A més vella, més radical. I sí, segueixo tenint pors, però ara en són unes altres, les que em vesteixen de bon matí. I les espanto, com qui aparta teranyines, en un gest, gairebé inconscient, avesada a conviure-hi.

T’explicaria que he de batallar amb les contradiccions, com a dona, i cada dia; i em desprogramo i em qüestiono i reinvento, a la inversa del que feren amb tu.

Mai no van poder domar-te, ni enganyar-te, avi, i el que enyoro tantíssim és que justament tu no ho intentares mai amb mi.

Una darrera conversa amb tu, avi Pous.Una última conversa i abraçada amb tu, Txume. Si ho haguéssim sabut, ho hauríem fet diferent?

I en acabat, memoritzaria per darrer cop el teu rostre franc i net, mirada endins, els palmells junts i recolzats a la barbeta amb clotet de la bellesa. Un adéu que es tornava silenci i era un “Necessito pensar”.

Jo no ho necessito pensar, avi. Al cel no ens hi retrobarem pas. I tampoc em retrobaré amb tu, Txume, encara que et canti “Les Escales al Cel”.

Millor jo et busco entre els vius, i dins meu, i en els remolins dels clatells dels meus dos fills, on deixares la teva petja.

Mai tornaré a la teva tomba, i ho saps, ni tampoc a la del Txume. Per tant, què et sembla si seguim xerrant? Fins que a mi també se m’acabin les paraules. Potser llavors, qui es quedi aquí també seguirà parlant amb mi…

I… ara em pessigaries fort les galtes, eh?Si acluco els ulls, gairebé ho podria notar!

Definició de Clic a La Pous Style: Sorollet intern, a voltes imperceptible. Interior, mental, visceral, de consciència i sense pertànyer a cap ciència en especial si no va tenyit de lila. Si l´has fet o l´has sentit, no es pot aturar. I punt.

Clic.
No pots evitar de fixar-te en com et corregeix constantment aquell amic, i en com seu espatarrat, cos endavant, marcant territori i anul·lant el teu camp de visió aquest altre, o en aquell que fa gracietes, sorneguer i fotent el pena (pobre xaval que no sap distingir el que és una broma d´un prejudici, penses, ara veurà) i descobreixes que no et fan gràcia, i que et cansa tenir serrades les barres en un somriure impostat; i que la bilis et puja de sobte quan sents la mirada d´aquell veí mentre estens la roba i que et genera unes ganes incontrolables d´estampar-li el punyetero test directament al cap.

Cosa que no fas, no faràs, principalment perquè mai van ensenyar-te que una noia també pot tenir punteria.

Clic.
No somrius tant indulgentment. Sovint et tenses i t´incorpores, elevant el to per sobre la seva veu. Ara ets tu qui corregeixes cada cop que sents el : “Ei, jo sóc feminista” i no toleres les seves lliçons, ni que sigui de part d´aquell company de l´àmbit i “sensible”.

Clic.
No tens tanta vergonya a afrontar el que t´incomoda, ni al conflicte amb la gent, encara que l´apreciïs.
No et fa tanta por caure´ls malament.
Et preocupa menys, si els sembles pesada.
T´ocupa menys temps i energia pensar una resposta, i et surten lleugeres i inesperades com un rotet. Quin gust, després escolti´m.

Clic.
Acceptes que hi ha persones del teu entorn que no els agrada que opinis, et manifestis i facis sentir la teva veu. Abraces les pèrdues, la solitud i el dol que comporta. I les incomprensions, acusacions i silencis de qui potser ingènuament esperaves suport, i que no vol (o no sap) prendre partit, en una lluita que hauria de ser compartida. I com cou…i quin mal… Però sospires i avances, repetint-te el mantra de “no he fet res dolent i no he de demanar (més) perdó”; una vegada i una altra. Les que calgui, fins que cali, si és que ho arriba a fer mai… Ai la culpa, i com costa desempallegar-se´n.

Clic.
Caus pitjor, ho saps i et consta. Interceptes les mirades, comentaris, acusacions directes, complicitats evitatives, i sí, et deixa una tocada ( quina sort no ser un robot), però no et paralitzes. Ja no és suficient el rebuig que captes, per aturar-te. Petites punxades directes al cor, a la boca de l’estómac, xiulet sord dins les orelles, i un lleuger tremolor de mans…Fereixen, cicatritzen i es tornen corassa. Potser més sola, potser millor.

Quina llàstima que pensin que…enlloc de…però tant se val, apretaràs més els cargols, no hi ha temps per donar-li al coco, tenim feina! Que a voltes l´energia cal dosificar-la, en aquest NOU TU més desgastant, cert, però una versió molt més potent, coherent i apoderada.

Clic.
“Tranquileta, tranquileta”…Tranquil.leta? I una shit.

Massa calmada em teníeu, rumies. Perquè aviam, si ja de per si no sóc una tia tranquil·la, doneu-me pista i us ho peto, corasons. Vosaltres mateixos: Let´s dance, i Dona´m Mambo, que riurem, però la primera, aquest cop jo.

Clic.
Has après a usar el sarcasme, i a respondre somrient que no tens pressa, que si en volen n´hi ha per tots, però quan tu ho vulguis. Quan en tinguis ganes. Ara mateix no, gràcies, que no em va bé, ja ho trobarem. No tinc febre, no és un rampell, no estic brotada, i no, no se´m passarà. Que s´ha acabat de fer-ho perquè a l´altre li vingui bé, o directament esperi que l´il·lustris, o que tingui el seu pòdium per a poder fer-te el sermó, o explicació. Mansplai…

No saben que encara intentes domar el clic constantment, i tens batalles per mantenir-lo sota control. Noies, empre cal guardar alguna carta!

Clic.
Ja no ets un servei de pedagogia amb potes les 24 hores: Hola-em passo-deu-minuts- escoltan-te-i-ara-t-explico-total-perquè-em-diguis-que-potser…I al cap de res… Em-passo-de-nou–deu-minuts-escoltan-te-i-ara-torno-a-explicar-t´-ho-total-perquè-em-tornis-a dir-que…

Clic.
Et mors de ganes de cridar a totes hores: Hi ha cursos macos! Feu algun taller! Llegiu llibres! Parleu-ne entre vosaltres! No ens absorbiu més…! Estem esgotades… Com pot ser que no ho veieu?

Clic.
T´adones que en canvi podries comptar amb els dits d´una sola mà, els homes que han anat algun servei a treballar-s´ho dels que tens al teu voltant. “M´ho estic currant” (Hoho) .

Els ho deuen colar al cafè amb llet cada dia a la feina, a l´equip de futbol, als xats de senyoros…
“Dóna’m la dosi, que no em queda clar el concepte aquest, aviam si l´incorporo (només) al meu llenguatge. Sí, amb doble de sucre, que m’interpel·li més doucement!”

“Estem aprenent”, et diuen. “M´estic treballant”.

Clic.
Et rellisquen força les seves excuses. Carai! Que afortunats! No hi ha pressa, feu tranquils, sense estressar-vos, no fos cas! A moltes de nosaltres encara ens queden potser 20 anys, tirant pel llarg? Xaxi! No passeu ànsies! Ja ens posem nosaltres les piles (si es pot encara més), ditxoses les dones, que vam tenir la poca fortuna “aquell dia” i because of you, de fer moure l’engranatge del clic interior en un micra segon!

I com es troba a faltar segons com, quan vivíem a la parra, hòstia. Bé, potser no. De fet no ho sé. Ai mira, això va segons com bufa el vent, o si tens o no un mal dia. Tampoc tinc respostes per a tot i ni ganes, què voleu? Estic més concentrada en el sentir i en el què fer. Malgrat m´equivoqui. Que és quan n´aprenc.

Clic.
Ironitzes davant dels compliments. “Sí, merci. Som una passada, unes màquines, un exemple, un model”...Blablabla. Bla. Model de què?
CALLEU.
Calleu, recony.
GRÀCIES.

No ens ha quedat una altra que fer el clic, i a no poder afluixar.
I ens esgotem, i mira que intentem alienar-nos segons on som, però hi ha dies que no en deixem passar ni una. No podem, no podem!
Ara us ho explico: Resulta que la info es registra misteriosament dins nostre, i quan menys t´ho esperes t´arriba en forma de sotrac, d’esglai, de ràbia, o d´alguna emoció no del tot classificable, i encara que no ho vulguis, va directa al teu cervell.

Clic.
Notificació: Missatge rebut. Processat. Espera resposta.
-Ai merda, just ara?
– Sí, HOLI! I no facis veure que no t´hi has fixat…Ja no funciona, ja no cola estimada, per més que facis veure què…

JA
NO
FUNCIONA.

Clic.
Saps que no hi ha excuses ni aranzels. Ara bé, si tens massa coses i pollastres alhora, no passa res, el missatge subliminal quedarà emmagatzemat, classificat, a l´espera, pacientment. Sortirà quan menys t´ho esperis, tossudament, persistentment, decidit i possiblement a través d´alguna resposta envalentonada.

Sí. És ben cansat i instintiu quan ja ho tens interioritzat. Potser és l´edat, potser és el temps que ha trigat a germinar-se, potser sempre has estat TU, per més que muda, sorda, i un pel cega (o ben miop, no fotem) ; avesada a normalitzar-ho sense tenir-ne realment constància. Però cansa, esgota i molt. Però com que també et retro alimenta… Doncs tu, pa´lante!

Clic.
Et retrobes, et veus estranya i t´agrades, i t´agraden les que són “una mica així com tu”. I potser no et veus tan dolça, ni tant guapa, ni tant com volen que siguis “the others”, però al capdavall comences a entendre que serà la teva millor versió de tu. Doncs a perfeccionar-la.

Clic.
Ara! Necessitat imperiosa de dir:
Ei, m´he cansat d´estar callada.
Em trobaràs.
He passat massa temps sense adonar-me´n.
Ara SÍ responc, o podria explotar.
(Vull explotar una mica, de fet!).

Perquè aquest clic, sembla menut i és una bomba.

Clic.
No, no té botó de l´Off, o no ens escarrassarem massa en buscar-lo. Hem avisat massa vegades. Alerta roja! Que en zero coma ja tens respostes-tipus: No amenaceu! Us heu tornat molt violentes! Com us poseu!
Ui, sí. Look at my face: em teniu Súper, Mega, Híper preocupada, mireu com premo el botó de NEXT.

Clic. Clic. Clic. Clic. Cliiiiiiiiic!!!!

Sona la Madonna, ara a la ràdio, amb “Forbbiden Love”.

“Just one smile on your face / Was all it took to change my fortune. / Just one word from your mouth / Was all I needed to be certain… / Forbbiden Loveeeeee…”
Hi rumio molt darrerament, sobre el vincle, i la importància d’establir-lo amb les persones amb qui ens relacionem. Que el vincle no el fa la sang ja m’he esgotat a mi mateixa de repetir-m’ho.

El vincle segur, insegur, ansiós, desorganitzat... Sí, disposem de tot de teories, de màsters, llibres i articles per entendre les relacions entre mares, pares i fills o per detectar quan algú s’està sobrepassant. Però, i quina relació establim amb els altres quan estem fent feina?

L’experiència i els anys de picar pedra treballant amb famílies i infants m’han ensenyat que és impossible de fer una bona intervenció, o com a mínim de llarga durada, si no establim una base de vincle amb tots ells. I malgrat tot, sembla mig prohibit, gairebé tabú, que puguem aprofundir més enllà d’aquesta paraula a l’hora de referir-nos al que ens uneix amb la gent a qui atenem, acompanyem o destinem les nostres 40 hores laborals (o les que vinguin).

Vincle, sí. Però què comporta?
Confiança, aferrament, unió entre persones, calidesa, afecte… Fins aquí, bé, sempre dins el concepte correcte a nivell professional. D’acord. Però, i l’amor? Podem parlar d’amor, quan som a la feina? És lícit de poder fer servir aquesta paraula? Si fóssim robots (també en coneixem alguns i algunes, en la nostra praxis diària), no caldria parlar-ne més.

Però del que es tracta és de persones interactuant a tots nivells, les unes amb les altres, establint aliances, compartint experiències, vivències, petites alegries, traumes, pèrdues, guanys i dols. Sostenint-nos, fent malabars de puntetes, enmig de les misèries d’aquest sistema capitalista que és el nostre dia a dia i el nostre món.

Però no podem parlar d’amor. O això sembla.

Som professionals, situem-nos!
1- Amor a la feina, sí. Està permès (I desgraciada de tu, si no…).
2- La maleïda i recurrent sentència que això nostre és vocació. També.
3- Infravaloració via somriures, que ens fan la mateixa ràbia que els copets a l’esquena quan diem a què ens dediquem, perquè es veu que és una carrera fàcil, que es pot tolerar.
O No. Fàcil, quina? La de la vida que tastarem un cop tinguem uns contractes precaris? Fàcil haver de lidiar amb els sentiments fets un garbuix, desendreçats dins d’una espècie de Codi Ètic que la majoria no hem llegit mai, perquè no ens fa falta, no fos cas que ens el saltéssim… És que som educadors, i ja sabeu que el tema normes… Hi surt l’amor, dins aquest llistat enorme de sabers i bons fers? És ètic, poder estimar, en el nostre cas?

Que treballar amb persones no està reconegut ni ben pagat, és un fet. És vocació, i passa la cabra. Doncs jo dic: a veure, sí i no.

Sostenim misèries, cosim les esquerdes d’un estat del benestar que ni ens reconeix, ni rutlla bé, ni ens empara. I, de tant en tant, rebem per la tele, perquè resulta que “hem fallat”, però tampoc ens donen la paraula. No fos cas que ens poguéssim expressar… massa.
I dels recursos, millor en parlem una altra estona, o mira no, acabem-ho d’un cop: els recursos som nosaltres, fets de pell, ossos i… sentiments.

Ja hi tornem a ser, anem a parar al mateix lloc. Que molestos, sempre pel mig aquesta colla de sensacions irrefrenables. Professionalitat! Colla de tècnics rebels inconformistes!

Però sigueu “humans”, sempre, a totes hores, per favor.

Davant les desgràcies, pam! No falla. Com pot ser que no ho veiéssim?! Judicis indignats per totes bandes al crit de: “Com pot ser que cap de vosaltres no ho haguéssiu detectat?!”.

O d’altres vegades… Ai, la censura, múrria, com ens ataca. Oh, aquests professionals que fan massa vincles, que els falta una mà més dura, però tampoc massa dura, això no, no ens passem que llavors és un maltractament, i un moment, alerta, no facis vaga, que la mare qui me la cuidarà, o que el Casal no costi gaire, que em costa molt de pagar…

Però cuideu-los bé, que se sentin com a casa. I feu vincle, sobretot. Tracteu-los amb humanitat.

Vincles. Vincles. Vincles. Humanitat.

És impossible parlar de vincles i oblidar-se de l’amor.

Me’ls he estimat moltíssim a alguns dels infants amb qui he treballat. Alguns, d’una manera brutalment intensa i dura.

No accepto regals, però m’emociono, abraço (poquet, perquè soc de mena esquerpa) i confesso que em preocupo, i sovint també he plorat (Desconnecto i connecto en pensaments sobre algú a qui he vist aquesta tarda, mentre renyo els nens o endreço els plats).

No és amor, llavors, el que em passa? O és que aquest sentiment d’alguna manera el tenim vetat un cop paguem les taxes del títol?

M’hi nego. Estimo a la feina. Estimo a la Z., al F., i a la P.; i algun cop m’he saltat aquestes normes no escrites i els ho he manifestat.
I no, no som família, ni amics, ni jo soc la seva mare (ni en tinc ganes), i sí, en tot moment soc conscient que estic treballant.

“Te’ls estimes , a la gent de la teva feina, mama?”, algun cop m’han demanat els meus fills. Doncs faig que sí, i també els dic que tinc sort de poder fer-ho, perquè resulta que soc educadora social, i que afortunada de poder-ho expressar.

Avui m’he parat a comprar un cafè que no necessitava.

Ser dona, vol dir també fer un cafè innecessari de tant en tant. És a dir, d´haver-te d’aturar per consumir una cosa que no et caldria, perquè et segueixen, o et molesta la presència d’algú. Qui diu cafè, diu comprar mandarines, o fer una trucada imaginària. Us sona, a algunes? Els exemples, en són molts. I això que m’ha passat a mi avui, els passa cada dia a milers de dones.

I així i tot, no passa res.

NO ESTÀ PASSANT ABSOLUTAMENT RES, més enllà de què ja fa un temps, ens hem decidit, entossudit, rebelat, i alliberat (ni que sigui verbalment) i no ens dóna la santíssima gana, de deixar de parlar-ne. Algunes, amb més o menys prosa i enginy, d’altres des de la més pura ràbia transformada en un vòmit de paraules. Però no passa d’aquí.

O sí que passa, sí.

Som molt molestes. Monotemàtiques. Exagerades. Estem traumatitzades, i no passem pàgina. Ens encallem. Ens dieu que posem a tots els homes dins del mateix sac, i ens inundeu de la vostra indignació i argumentaris…

Aviam, d´entrada és força difícil de superar un trauma, quan el perill segueix estant allà fora. Doneu-nos lliçons, va, com feu sempre, del tipus: «ja ho superaràs«, o «pobra noia, ha quedat molt tocada, no està bé, ara s’ha radicalitzat…».

Doncs jo us dic: NO, perdoneu, i mira que ens dol (i com us cou a alguns també), el perill sou vosaltres, i no precisament perquè nosaltres ho vulguem. El perill, «ens sou vosaltres», i aquest és precisament el tema que no enteneu, o que no voleu sentir, per allò del #NotAllMan, o per pura vergonya disfressada, que de vegades ni reconeixeu.

I en el fons, fa certa gràcia, que els que us sentiu atacats sigueu els homes, que sou precisament els que no sereu agredits, ni violats ni de dia ni de nit; i també és força pervers quan us col·loqueu vosaltres en el paper d’una víctima fíctícia, que ni volent amb molta, moltíssima força, mai dels mais ocupareu. Que en sou d´afortunats…tot i la vostra emprenyamenta.

I és irònic que us ho hem d’explicar una vegada i una altra, amb una paciència infinita, i si pot ser un somriure també; (noies, alerta, no se’ns no noti gaire que ja en tenim els ovaris plens, que fa lletjot, no crea vincle, ens fa antipaticotes i agressives, i Ai, tampoc no cal posar-se així!); i que a més, molts homes espereu (i ens exigiu), que us convençem i que les que ho aconseguim sigui les dones: les violentades, violades, abusades o maltractades. Té pebrots la cosa, dita en el vostre idioma, ja posats a fer.

Això també recau sobre les dones, flipa tulipa: a sobre que pillem hem de fer pedagogia! Això de parlar i intentar reflexionar entre vosaltres, no ho contempleu gaire, i a sobre, sovint, ens fiscalitzeu, però, ep, hem de ser més comprensives!

Sovint qui més por té, és qui més consciència té del perill. Per tant, el pròxim cop que penseu, o feu comentaris banals sobre com creieu que ha quedat psicològicament una dona després d’una agressió, o perquè es manifesta obertament feminista, o digueu un “Au va, només va ser un ensurt, no us passa tant”, o quan una dona exposi la seva por o neguit i ho comparteixi amb tots vosaltres; repenseu això que us dic.

I si podeu, penseu en el què costa dur a les esquenes no un, sinó ves a saber quants cafès innecessaris, i no només pel que fa al preu.
Creieu-nos, quan us expliquem el que vivim.
Recolzeu-nos en la necessitat de seguir denunciant-ho.

Escolteu-nos, quan us diem que no estem bé.
I calleu. Si us plau, calleu! Si no és per parlar-ho i revisar-vos entre vosaltres.
Responeu-vos què és el que hauríeu de fer vosaltres, des del privilegi més senzill que suposa no haver-se d’aturar a comprar un punyetero cafè que no necessites, enlloc d´estar fent judicis sobre la nostra radicalitat, o l’avorriment, o cansament que us suposa la nostra denúncia diària.

Esgotades nosaltres, tot i que sembla que no ho noteu (prou). No sou els més indicats per jutjar-nos, (per motius obvis), i perquè mai estareu en la nostra pell; però en canvi, podeu triar quin paper adopteu des de la comoditat d’estar a «l’altra banda.»

Li llegeixo a la nit a la meva filla, del llibre «Contes de Bona Nit per a nenes Rebels» de la Elena Favilli i la Francesca Cavallo.

«A totes les nenes del món:

Somieu en gran.

Aspireu a més.

Lluiteu amb fermesa.

I en cas de dubte, recordeu: vosaltres teniu raó.»
I li dic al meu fill cada dia, també:
«A tots els nens del món:

Escolteu en gran.

Cediu els vostres espais.

Acompanyeu-nos en la lluita amb fermesa, i sigueu valents de mostrar-ho entre iguals.

I en cas de dubte, recordeu: elles tenen raó”..

Que s’aboleixin aviat, tots els cafès innecessaris, i que els que prenem, siguin per gust, i només tinguin d’amarg, el seu sabor i no la por, que ens ha dut a demanar-lo.

Ah, i sí: 8 de Març Vaga Feminista.

Aquella nit em van tocar dos homes.

A un m’hi vaig aferrar com a la vida, fins que ens vam desgastar tots dos, i a l’altre, les meves ganes de sobreviure, el van empènyer lluny de mi.

Esquinçada tot jo. Vaig morir, i renéixer en una altra. Fragmentada, primer com si fos un paper de vidre, que poc a poc vaig anar llimant, fins que en va sortir la que sóc ara.
Fou el primer cop a la vida que vaig tenir una premonició.

Mesos més tard, vaig intentar de fer-li-ho entendre al terapeuta, però només va servir perquè omplis les seves notes de gargots, i alcés diversos cops les celles.
En ell, tampoc NO hi vaig trobar consol.

Vam provar també amb la hipnosi. M’entossudia a recordar. I dins els narius, encara, l’olor de les baranes rovellades d’òxid blau de l’ascensor de casa els pares, i a la boca resseca, el gust amarg i sord del terror.

Havia fet aquell camí una infinitat de vegades, però aquella nit tenia por. Tu t’entestaves a voler acompanyar-me. Jo interpretava el paper d’alliberada, dona valenta, les mans ressuades, però amb un fil de veu, et deia que NO. Volia anar sola.

Al taxi ja em rodolaven les llàgrimes. Va ser un comiat de mi mateixa, lent, fet sense presses, i silenciós; i quan el vaig trobar a ell al portal, ja l’esperava.

Les claus a les mans, tremoloses, cercant el forat del pany, que no entraven. No sé com vaig gosar de parlar-li.
-Tu no vas al pis que dius.

Dins el meu cap, un eco constant: «Tu no hi vas… A quin pis vius?»
Coneixia a cada un dels veïns de l’escala.

Picant l’ascensor, el cervell embogit; jo era un animaló acorralat.
Intentar calcular la distància fins a la porta, pujar corrents les escales, cridar fort. Voler desmaiar-me, i caure, i no ser-ne capaç.
-Bona nit.
I una mà que m’aferrava el braç, i en girar-me, ferir-me els ulls la brillantor d’una navalla.
No, si us plau. Si us plau. NO. No, per favor.

I de cop, la llum fou negra.

Em van tocar dos homes, aquella nit.

Mentre el primer dormia, els ulls clucs amagant el blau, sentint encara la meva olor dels disset anys; l’altre s’escapava, fugisser i covard, sense fer fressa, dins d’uns mocassins de color marró, i una samarreta rosa. No tenia rostre.
Quan obriren la porta, jo bressolava un monyó de roba contra el meu pit.

Nua, morta, i ressuscitada. Ja no era jo, qui picava aquell timbre de matinada.
Ma germana, «fill de puta» (i quina ironia d’insult), corrent, xisclant, abocant- se avall a la barana.
Vaig fregar-me fort la boca mentre sentia el pare, que parlava en castellà.

La visita, uniformada, i amb cap tret d’humanitat, va guiar-me fins a uns seients de plàstic, i allà vaig quedar arraulida, rere d’un vidre, fosc i opac.
Empresonada.

On anem? Només tinc por. A qui li dic? Perquè NO somriuen?
I després una recepció blanca i sense caliu: «Però vejam, a tu t’han violat o NO?

NO sé res, no sé qui sóc. No tinc veu. Vull tornar a casa, però ja no tinc casa, i ara tampoc tinc cos. Estic embotida dins la carcassa d’una estranya.

M’he tornat pedra! No ho veieu? Quin mal el cor. Doneu-me una pastilla que em recompongui els trossets d’ànima. Per favor.

Les cames a la llitera tenien vida pròpia, no podien examinar-me, i jo els demanava a les metgesses PERDÓ.

D’això ja en fa una eternitat, i alhora, aquella noia (que també era jo), m’entendreix com si fos ar22 anys després, ja no demano perdó. Només n’ha quedat la por a la nit, i una necessària, neta, i justa ràbia; que em fa dir cada dia, i constantment:

ESCÒRIA, escolteu bé: NO podreu mai dels mais, amb la força que tinc ara!