Surar

Las que luchamos para sacar la cabeza del agua, y no nos hundimos nunca, en realidad somos las que no sabemos nadar.

Llegar a la orilla, no es el objetivo. Es surar, respirar y no ahogarse en el intento. De este modo es como capeamos las tormentas. Nadie sabrá nunca, el pavor que le tenemos al mar. Forma parte de nosotras.

Mujeres de agua forzadas a serlo, líquidas, mimetizadas entre la espuma y la sal.

No somos sirenas. Somos anguilas sobreviviendo a base de las descargas de nuestra propia electricidad, con las que os alumbramos el puerto en las noches más oscuras, hasta que llega el Alba, y vuestros ojos se fijan, sin quererlo, en la belleza superior de otra luz que brilla más alto, más firme, más tierna…menos incómoda.

La tormenta ya pasó. Para qué recordarnos?

#Conyfinament

Que no ens abracin només les penes, els dubtes, la incertesa o els temors.

Així, malgrat que som fetes de nusos i candaus nosaltres mateixes aquests dies, i cavalquem perdudes i retrobant-nos en el mateix instant…Obrim les finestres i aboquem-hi les paraules recloses, les ganes de viure, d’abraçar, i de fer el dol.

Cridem-li al temps, que n’hi pensem robar una mica. Que els nostres silencis viatgin a través del vol de les orenetes i esclatin arreu, com la primavera i el cant dels ocells. Lliures, en bandada, i aliens a aquest desgavell d’emocions que ens inunden l’ànima, aquest dies eterns, i aquestes nits llargues i obscures.

Volant amunt, amunt, camí d’un cel infinit i immens…Fins que arribi l’albada.

MUTARE-VOLUTION (o l’efecte papallona). Article publicat a El Món i a la Fundació Carulla.

La Marta Esteve, directora de la Fundació Carulla, m’ha convidat al primer workshop Mutare, el primer de tres tallers per incorporar una visió transformadora en els projectes culturals

Dit d’una altra manera, em dedicaré a fer de voyeur. És el segon any que hi participo, però enguany no hi diré res.

No he fumat durant dues hores. He esgarrapat temps al temps per poder-hi anar, observar i no obrir la boca. Bé, he fet algunes trampes, ja em coneixeu. Com a dona, m’ha tocat també cedir la meva veu, sense treure’m les ulleres liles. Tant se val, avui ningú les veu. Quina ironia… Mareta meva, quines coses que em fan fer! (que es tradueix en un he-disfrutat-com- mai-a-la-vida, EVIDENTMENT).

Escric #freestyle total, sense treure’m del cap una frase que m’han dit només arribar: “Que sigui fresc, que la vida dura el que dura.” Repte acceptat, parlem de vida, i anem al gra.

Gent que intercanvia les primeres paraules a peu de carrer. Ànsies i debats espontanis. No es coneixen, encara no han entrat. Tenen pressa d’idees. Els homes xerren més que les noies. Jo, muda, i les orelles de dona biònica mode on. Soc la dona invisible. Quin paperot, tenir les mandíbules serrades tanta estona, i quin repte, cagundeu.

He omplert un bloc amb notes que segurament no faré servir. Així que abuido aquí, i des de les entranyes us explico el que viscut i el que he sentit.

Ens saluda la pluja i anem entrant mentre sona en Glenn Medeiros, (fet que ja d’entrada he trobat radicalment subversiu) i la papallona del Mutare emprèn el vol.

Això d’avui va del que ha dit la Marta Esteve: “Som el que ens entra pel cor.” Persones juntes, creant i escoltant-se.

Mans inquietes, ulls oberts desafiant l’instint d’abaixar la mirada, somriures fugaços, llibretes i bolígrafs en suspens, aferrats com a un salvavides que no saben si usaran. Els grups es distribueixen en taules.

Llavors ho veig clarament, de cop s’ha produït la màgia: les connexions improbables. Hibridar per innovar. Creativitat, diversitat, sostenibilitat. Perceptible i present en la jornada com un mantra xiuxiuejat molt i molt fluixet. Connexions entre persones que no saben com es diuen, ni els cal, per dialogar.

Ponts teixits sobre una pregunta: “I si desapareixem, què passaria?” Preludi del belarriprest, que en eusquera vindria a ser ‘estic a punt per escoltar i entendre’.

Fent, fent i fent. Anant-hi i anant-hi, sempre. I entremig s’ha escolat una resposta brutalíssima citada d’una feminista (moltes gràcies, cony, algú ho havia de fer!): “Les coses es fan canviant les coses.”

Idees antigues com aquella roba oblidada en el fons del teu armari que aireges i sacseges de la pols i l’oblit i que t’emproves davant del mirall, que en aquest cas érem nosaltres, i ens retornava la imatge d’un grup nu, sol i aïllat, fugint de la rutina en forma de bombolla de les nostres praxis diàries que no ens permetem de fer esclatar.

O potser sí, o què carai hem vingut a fer al Mutare, sinó a reconvertir-lo en Mutare-volution, oi?

Aprendre a desaprendre, i a emprendre un nou camí.

Una melodia de piano i un tros de vídeo em fan venir unes ganes immenses de plorar. Deixo d’escriure. “Se paró el mundo” diu la protagonista d’un projecte amb malalts de càncer que posa al centre la persona, els familiars i els professionals.

“Se paró el mundo.” I a mi se m’ha aturat el cor.

I si ploro ara i aquí, què passaria? Silencis a la sala, i jo de primer ho veig tot tenyit de blau. Rumio: això no ho remuntarem. Respiro i em concentro en sentir l’emoció a través de la meva pell de gallina.

Torno a mirar: blau no, ara ho veig tenyit de verd esperança. Saltaria de la cadira. He tingut una revelació! Com s’ho fan els altres per estar tan quiets?

“Nunca se ha hablado tanto de las cosas y nunca hemos estado tan jodidos”, cita en Roberto Gómez. En dono fe, però per dins, jo emmudida, avui, vull cridar, PER AIXÒ SOM AQUÍ, però no ho faig, i com em costa.

Entrem en la part reivindicativa. M’interessa, em posa elèctrica, adoro la part de la provocació. Trencar la norma, assassinar la pregunta que no ens dona la resposta que ens cal. Qüestionar qui és l’expert i qui ho mana. Matar la síndrome de la impostora, cedir espais i donar l’altaveu a una altra gent.

Ens recordem de ballar quan estem immersos dins dels propis projectes? O som invàlids emocionals? Estem disposats a reinventar-nos? I a trencar les normes d’allò establert? I a posar-hi el cor i el sentiment? Estem preparades per apostar per la participació inversa, en lloc de mirar-nos el melic?

Com carall podem posar a les persones al centre, i transformar, si no ens ho plantegem justament des d’aquí? Com pot un insecte tan petit com una papallona transformar les coses?

 De cop em fixo que no hi ha cap persona racialitzada. Em tranquil·litza, però, que sí que hi ha paritat total. No em fa por escriure-ho. No em preocupa dir que els homes d’entrada sembla que participin més. Després comprovo que la truita començava a girar-se i li he premut la mà a una noia jove que tenia més power i les idees més ben posades que tots els teòrics que em van fer llegir a la universitat. 
Ha canviat. L’aire i l’ambient han canviat. Respiracions que retenien pensaments ara expulsen les propostes, glops d’idees es debaten per sortir, concretar, i finalment ho fan.

Autocrítica i parlar de la nostra realitat. Poder dir que el pitjor enemic en realitat som nosaltres.

Sort que m’ha tocat ser voyeur, perquè no m’entrava ni un mos i bàsicament he hagut de recórrer a l’aigua.

S’han dit aquelles veritats a la vista de tothom que normalment i en el dia a dia, si vols mantenir la feina, parlem-ne clar, no dius gaire alt.

M’adono que els grups organitzats en taules funcionaven com un rellotge, mentre m’hi vaig passejant. Sincronitzats. Tic-tac, donant-se corda.

Primer (i especialment a les taules on la majoria són dones) observo que necessiten presentar-se, donar reconeixement de l’altre i fer baixar tota la informació i emoció que havien rebut. He estat a punt d’anar a abraçar-les!

Després s’ubiquen per procedir amb la idea base de la persona al centre, i sense oblidar el mapa d’actors. Passar a paper aquells col·lectius que encara estan invisibilitzats.

Cal escriure’ls, posar-los en lletra, donar-los nom, és de justícia i els ho devem. Alguns d’ells i d’elles no són presents en aquesta sala… Però estic segura que tindran un lloc al Mutare de l’any vinent.

Mola mil, perquè no hi ha líder i el grup ho és tot. La gent rota en diverses taules, giren les paraules i els conceptes, no hi ha adversàries ni adversaris, tret de les barreres de la pròpia ment, que s’esmicolen, com paper de fumar, i s’obre el debat de donar visibilitat humana a la cultura, i als projectes educatius i socials en general.

Perdre la por i demanar més, exigir més.

I per fi: si no ho deien rebentava! Apareix la paraula ARRISCAR. Qui no arrisca no pisca, si no arrisquem, mai sabrem què ha passat…

Opinions diverses buscant el consens, malgrat que ens han entrenat bàsicament per a la batalla. La del dia a dia, la del carrer, la dels propis projectes, la de dins dels equips… o la guerra entre les organitzacions.

Compartir, regar, mimar i fer créixer la paraula viva, la que transforma, la que és acció per si mateixa. Crear vida dins de la vida, partint de les experiències i les necessitats reals, convertint les barreres en paper de ceba i els sentiments en eines per a necessitats reals.

Sí, ho hem pogut dir: ens fa por perdre el control i el nostre espai i veure el nostre lloc cedit pel benestar d’uns altres. Però el que ens costa més d’acceptar és que això, bàsicament, és el que ens han ensenyat tota la vida; i que el posicionament horitzontal el reservem per a quan la lluna ja és ben alta, quan no estem actius i volem descansar.

Sí, hem expressat que tenim temor a dir que en els nostres projectes i llocs de treball no hi ha col·laboració, ni permís per qüestionar-se.

Però aquí entre totes i tots ha sorgit una tribu que pensa en la força del grup, que no ha ocupat físicament una cadira, però que d’alguna manera hi és present; i timidegen reclams en clau de gènere, interseccionalitat i LGTBI i ens reconciliem una mica amb nosaltres mateixes.

Com tothom sap, en general els de l’àmbit cultural, educatiu o social tenim una certa al·lèrgia a allò que fa referència a l’avaluació. Acceptem-ho. Doncs els ha tocat també, però aquesta gent avui ha fet els deures, repensant com trobar clivelles dins del marc restrictiu actual i incorporant que l’avaluació recau també en una i per una mateixa, partint tanmateix de les necessitats reals.

M’he fixat en petits canvis imperceptibles com el batec d’ales d’una papallona: una companya a l’inici murmurava: “A mi em costa parlar perquè normalment no em donen veu”; ha acabat afirmant ben segura davant d’un micro: “El que no és útil i no transforma a nivell social i cultural no té valor”.

Ens ha representat a totes i a tots, i a l’essència de Mutare.

I ja és l’hora de marxar, però no sembla que ningú tingui gaire pressa, i m’ensumo que potser voldrien allargar una mica aquest moment, que ha conclòs amb la seva frase.

Jo hauria de sortir corrents. En realitat a aquesta hora ja hauria de ser en una altra banda. I tant se val, a poc a poc, arribaré, mentre vaig rumiant com abocar tots els meus silencis d’avui en aquesta parrafada.

Keep calm, gent, i atents a l’efecte papallona, que és el símbol de Mutare…

Deixar-s’hi les ungles. (Article publicat al Social.cat)

M’hi he deixat les ungles. Avui, mentre intentava tancar una finestra, vigilant que la llet no es rebullís, pensant en una resposta d’un mail de la feina, se m’han acabat d’escapçar.

El pitjor de saber fer quatre coses alhora és quan els fills s’adonen que saps fer quatre coses alhora. Llavors no és un do, és una shit i una trampa.

En fas quatre i en vols fer vuit. De fet, voldries deixar de fer aquestes quatre coses, que normalment no fas per gust, i triar-ne unes altres a canvi.

I amb tot plegat, sempre t’hi acabes deixant les ungles. 

Fent equilibris per tenir vida social, intentant ser una bona mare, mantenint-te activa a la feina, descuidant el cos i la salut, anant a fer-te per primer cop en 41 anys la manicura (per equilibrar una mica la cosa, per allò de si realment ajuda a apoderar),…

I, mentrestant, la teva esquena grinyola com dues frontisses oxidades, convius amb el mal de queixal, t’enganyes i el negues i el fas cosí germà del mal de cap, i ara resulta que tens marejos i que formes part de la Sectorial TENIM LA VITAMINA D QUIÉN SABE ANDE.

Eixamples la tribu de mals diversos, tu. Carregues pedretes dins les sabates, que has substituït per vambes per anar més de pressa, creient-te veloç, una superwomaninvencible, una dona que mola moltíssim, però que també és fràgil com el paper de fumar, i ensopegues més amb les presses, però arribes igualment. Pels teus ovaris. Feta una coca, d’acord, però al temps just i somrient.

Convius amb els flaixos tipus “Qui-no-ha-dut-els-nens-al-metge-enguany-a-fer-se-la-revisió”? No passa res, ho arreglarem, un any més tard, si cal, perquè ja has triat una pediatra, que somriu per sota el nas quan et veu entrar per la porta: “Tranquil·la, dona, fem el que podem”.

I entreveus molletes de pa escampades sobre la taula, que segurament són el seu dinar, engolit amb presses, entre visita i visita, i en aquell moment voldries abraçar-la i també convidar-la a dinar. No saps cuinar, però uns macarrons podries fer-li. Fa cara de cansada i ha perdut pes. Com tu.

També et fixes en les seves ungles.Rosegades. Sospires. Mira tu, com a mínim a ella no se li esquerdaran.

I de tant en tant, tens els teus moments de rebel·lia. Fa res, per posar un exemple, has preferit quedar amb unes amigues en lloc d’anar a comprar la jaqueta de la gran. Vejam: del mal de mànigues curtes no s’ha mort mai cap infant.

També vas anar a fer-te la manicura, amb un nus a la gola, perquè no hi entenies gens i eres conscient que no sabries defensar-te si no t’ho feien bé.

I no t’ho han fet bé. De fet, te les han deixat en carn viva. I no saps si plorar de ràbia, de pena de tu mateixa o de la renúncia implícita que acabes de fer de no tornar a intentar-ho MAI MÉS.

I tot i haver-te fet una carnisseria, serres les dents i penses que la noia és massa jove, que cobra molt poc l’hora, que potser també té canalla, que també, potser, … POTSER. Pagues dins de la tarifa també les noves nafres i marxes, simplement.

N’aprendràs. Ho faràs bé la pròxima vegada. Quan et tornin a créixer, quan tornis a tenir ungles per esgarrapar temps al temps, li diràs que aquell dia et va fer molt de mal i que et va doldre fins a l’ànima. Potser avisaràs a la seva cap per dir-li que caldria supervisar-la. Seràs capaç de dir-li que, per a tu, aquell dia era important. Només volies unes ungles boniques i has acabat enfadada amb tu mateixa, per haver perdut el temps, els diners i les ganes, i la màgia de dedicar-te un moment.

Al final, com sempre, no has dit res i sospires i somrius. Total, acumules anècdotes per a una biografia que serà la de moltes, que també fou la de l’àvia, i la de la mare, però ningú no llegirà mai.

I entremig, com si no tinguessis ja prou feina, vas assassinant a la Impostora a tort i a dret i lluitant amb la vida, tunejats els teus dits amb tiretes amb motius infantils, on hi hauria d’haver unes ungles de revista.

No saps com, però tu tires i tires, i mates a la Impostora, la decapites, la destrueixes, una vegada i una altra (té mil vides la maleïda), convençuda i sense pietat. I convius amb aquesta nova etapa de sentir-te dir com qui diu “bon dia”, “et dic que sí, però ara quan pengi consultaré l’altre calendari, perquè no el puc mirar mentre parlo”. I després ja gestionaràs el percal. Com fas amb tot. Com has fet sempre.

Amb ungles o sense.

I acabant de teclejar aquest article que tant se val si és en primera persona, rumies que tant de bo que els meus fills algun dia puguin dir: “Sabeu què? Us hem explicat la història d’aquell cop que la mare s’hi va deixar les ungles?!”. I puguin explicar orgullosos la peripècia, com si fos el més important del món.

I ho subratlles tot en negreta, i prems el botó d’“Enviar Mail”. D’aquí a tres mesos, quan et toqui el següent article, seguríssim que ja t’hauran tornat a créixer (o no). I ja podràs tornar a parlar d’altres coses, igualment importants (o tampoc).

Soc una impostora. (Article publicat al Social.cat)

–Soc una impostora.

–No soc una impostora.

–Soc una impostora.

–No…

–Sí, ho soc i guanyaré.

Mareta meva, quin merder.

Tant se val el que pensin els altres. En tinc prou amb mi soleta per dinamitar-me, censurar-me i no arriscar ni un mil·límetre en res. Em sacsejo i m’anul·lo a mi mateixa, repetint-me, barallant-me i esgotant-me amb la música de fons d’aquest dilema constant. Tinc por d’acceptar les propostes que m’arriben. Penso: “No en saps prou, et quedaràs en blanc, el teu currículum no és perfecte, s’enfadarà segons qui perquè li treus el lloc, tothom en sap molt més…”.

Dubto, tremolo, dono les gràcies i dic que estic molt ocupada i que potser l’any vinent. Quan els nens siguin grans, quan tingui més ajuda… quan sigui més vella? Quan ja no m’aguanti els pets? Quan ja no m’ho diguin més? Gesto, alimento i vesteixo jo mateixa les excuses. Com si fos una criatureta, una mini-jo, un monstre infecte que habita dins meu. Com el dimoniet desmotivador que surt en alguns dibuixos, però en versió més bèstia: s’ha empassat el personatge de l’Angelet.

De fet, el més curiós és que soc plenament conscient que les crítiques externes no m’han arribat gairebé mai i, quan ho han fet, per a mi no han tingut cap mena d’impacte greu ni validesa; algunes promogudes per l’enveja, la manca de criteri, el masclisme soterrat o ves a saber el què. No m’han importat ni poc ni gaire.

No puc recordar cap trauma ni cap precedent que origini aquesta mena de paràlisi que m’invalida per afrontar la por, construïda sobre un pont sense fonaments ni base de cap mena. O potser sí. Ara us ho explico.

Les meves companyes m’animen. Tinc suport. Però, tot i així, i malgrat que us dic que no necessito claca, em segueixo veient a mi mateixa poruga, fent-me petitona davant d’un mirall que em retorna una imatge d’algú a qui no reconec, però a qui delego la meva veu, el vot, la paraula i, el que és més fort, la decisió final.

No em cau bé aquesta paia, no soc jo realment, voldria bufetejar-la i exorcitzar-la. Desterrar-la eternament. I malgrat tot… em torno a dir a mi mateixa:

“No pots, ets una impostora. Ets mare, treballes i ja no et queda ni energia, ni coneixements, ni temps. Hi ha un munt de persones molt més preparades. No pots aportar res més d’interès”. El que opinin els homes no m’interessa, però em veto a mi mateixa igualment. Defenso amb dents i ungles qualsevol injustícia, menys la que faci referència a mi. Davant d’una l’oportunitat fugissera espero que ho accepti algú altre i, si de cas, i no és massa tard, ja m’hi afegiré. Com si fos un complement, mai la peça clau de la trama.

I al cap d’un temps del meu no (dit amb la boca petita, sense agafar aire i expulsat amb presses i un aiguabarreig de tristesa, decepció i alleujament) hi afegiré un: “Moltes gràcies per haver pensat en mi…”. I m’esgarraparé a mi mateixa per ser tan covarda, tan dèbil, tan cagueta, tan no-jo, al capdavall. Qui cony és aquesta paia?! I de què va?! I a sobre em castigaré per ser impostora d’una impostora? Per reflipar. I encara més per no ser-ho, però no haver sigut capaç d’afrontar-ho al darrer moment. La culpa recau sempre sobre una mateixa, tant pel que faig, com pel que no faig.

I m’alegra tantíssim l’èxit de les meves companyes! Les animo, els hi dono suport i veu. Moltes, moltíssimes vegades em xiuxiuejo: “Potser sobre aquell tema també podries haver explicat alguna cosa tu”. I al cap de res: “No, millor que no. Quina vergonya”. I no perquè no ho hagin fet bé, no perquè els hi vulgui prendre la cadira, sinó perquè llavors caic de cop de la figuera, genolls pelats, i m’adono que sí que en sé, i m’he ferit sense atrevir-me a saltar a la corda.

No sento enveja, m’alegro infinitament per elles, per totes les que han fet el pas. I quan em diuen que també se senten impostores, soc tan imbècil que d’entrada no m’ho crec. Això és impossible! No els pot passar a les altres: només et passa a tu, no brilles suficient. En realitat no són excuses, és que elles ho valen, i tu… no, gens. Ets una impostora. Ho soc? De debò? Però si tinc opinió, experiència, coneixements, la meva força i la meva veu…

Per assegurar-me, perquè no és que no vulgui creure-les, sinó que em costa de pensar que els pugui passar el mateix a dones que jo considero tan potents, els demano a unes quantes si els ha passat mai, o si encara els passa, malgrat que són, per a mi i per a totes, dones referents. De totes elles, cap em respon que no sap de què parlo. I de totes elles, el 92% em respon que sovint encara ho segueixen pensant. Cap d’elles (Cap, repeteixo) ha tingut mai la certesa 100% que això només els passa als aliens. Que de què parlo? Què dius sobre una impostora, o no sé què?

I, tot i així… tinc por. Estic cagada. Em paralitzo i deixo passar les oportunitats. Als 38, als 39, i als 40… De fet, caic en el que m’ha passat tota la vida. Triar un camí on crec que no m’exposaré tant, no atrevir-me, no mostrar-me quan sento que puc fracassar. I recony, mira que m’exposo cada dia. Quina incongruència, quina parida, i tal. I sí… ho heu deduït. Està clar que és perquè soc dona. No em passa a mi sola, i m’ha costat pillar-ho uns quants anys.

No conec cap home que perdés el temps que he perdut jo (anys i anys) a decidir-se a posar per escrit el que he sentit tota la vida cada vegada que se m’obria una porta, tant en l’àmbit personal com professional. Potser ell preguntaria: quan em pagues? En quin horari? Quin dia és? I ho decidiria pel sol fet de si li interessa, el beneficia, i no per la por de no saber o pensar que la cagaràs. En realitat, ni ho sé ni m’importa gens. Això ara va de nosaltres, estimades, i no d’ells.

Fa poc que he fet 41 anys. Rebusco dins les entranyes i em retrobo amb una persona una mica descarada que ha pogut sobreviure a una violació, la pèrdua del fill que gestava, la malaltia del seu company… a voltes sentint-se completament sola o sense gaire suport. I acabo escrivint que ja no em dona la gana.

I vull que la barricada la traspassem juntes, que creuem passarel·les i omplim els espais que ens han estat negats històricament, amb la síndrome de la impostora entaforat dins del diafragma, si cal, coll avall o a flor de pell, o arraconat rere les ungles mig trencades, o sota la manicura feta amb presses, amb semipermanent o amb ungles de gel.

Ens hi podríem fer amigues, amb la plasta de la impostora. Si la sororitat no té límits i és poderosa, potser seria la manera, ves a saber…

Al cel (no) ens retrobarem (Publicat al Social.cat)

Darrerament converso amb els morts. No sé si us passa a vosaltres. Parlar amb qui ja no hi és, sense esperar cap resposta, potser en un gest pur i obstinat de lluitar contra l’oblit, i voler pensar que encara t’escolten…

Parlar amb els morts. D’això va avui la cosa. De parlar-li a la mort, al tabú, a risc que us sembli encara més folla.

No fa massa li van fer una ofrena de flors a l’avi Pous i la mare m’envià la foto. Li vaig demanar què hi havia escrit a la seva tomba. Em digué: “Al cel ens retrobarem”.

No ens hi veurem pas al cel, avi.

Preferiria retrobar-te per aquí. No soc dona de cels, ni de terra, ni de foc ni d’aigua. M’encenc i m’apago, entortolligada en sentiments, de metxa curta i flama llarga, una de les poques coses que no he heretat de tu.

El que jo voldria és poder tornar a abraçar-te. Preguntar-te com em veus. I què en penses del que vivim. Quin moment t’estàs perdent, avi! I no sé si m’alegra o m’entristeix… Però quina ràbia no poder ni comentar-ho!

Un flash de quan seies davant meu esperant el cafè que et duia l’àvia en aquelles tassetes de vidre verd ampolla, i jo m’esperava inquieta, per iniciar la conversa amb tu. Del que fos, de tot i de res.

Donaria el que fos per tornar a sentir la música que feia la teva rialla, acompanyada del dring-dring de la cullereta remenant alhora el líquid negre i els pensaments, mentre m’escanejaves amb aquella mirada feta de remolins dels colors del mar i esquitxats de sorra daurada, que tot ho deia, ni quan no deies res.

Inspirar de nou aquella abraçada d’olor de lavanda, tornar a tenir una cambra pròpia a mitges amb tu, construïda amb maons de confessions, ciment de secrets i algunes llàgrimes, que no van transcendir mai mentre eres viu.

Voldria explicar-te que el món ha canviat, avi. “O potser no gaire”, em respondries tu.

Recordo com si fos avui aquell dia que et vaig desmuntar el mite d’aquell catedràtic, perquè li feia mal a la meva amiga, que era una nena com jo llavors. Necessitava compartir el secret, i d’alguna manera, (ara ho he entès), va ser la meva manera de denunciar-ho. Em consta que no hi vas tornar a parlar i, mentre, jo cridava: “És fastigós, és asquerós… Això no se li fa a una nena!”. Hauria jurat com sentia que se t’esquerdaven les conviccions i l’ànima, en un lament profund i escanyat.

D’ençà que no hi ets m’han passat coses dolentes, que en vida no sé si t’hauria explicat mai. Sort que vas marxar abans que contemplés la possibilitat d’enganyar-te. De fet, estic convençuda que no ho hauries notat. He rumiat tantes vegades si és alleujament o un buit immens el que m’ha acompanyat en les meves hores més baixes, en adonar-me que no ho compartiria mai amb tu.

Et diria que tinc dos fills i estic esgotada.Que no hi entenc de política, però que em sento com mai activista, tot i no tenir temps per anar de manis, i necessito consell. He acabat a l’àmbit social, i no en puc sortir de cap manera, perquè que és un món dur, desesperant, i tot i així el necessito com l’aire, perquè no en sé, de quedar-me al marge de les coses. No n’aprendré mai.

Gaudiria del plaer de contradir-te com uns anys enrere només per veure com somreies d’amagat.

Home d’ordre, dins de la teva jaqueta de pana de color marró desgastat, jo hi veia els teus orígens de família de rojos. Ara et confrontaria més, avi, i et demanaria que tu ho fessis amb mi.

T’explicaria coses, com que ara em diuen pel teu primer cognom de nom de pila, i em donen espai per dir la meva, i m’escolten, quan a casa només ho feies tu.

Ja ho veus, al final allò que ens dèiem ho he acabat compartint amb tothom, allà on puc, allà on em deixen…

Sé que et transmetria una tristesa profunda en explicar-te que de les casetes del casc antic del nostre poble n’estan fent pisos que són nínxols i ruscs. Ens estan transformant les llambordes velles que tant t’estimaves en metres quadrats de lingots d’or, que seran trepitjats per gent vinguda amb les carteres plenes, i ens faran tancar els comerços, i arreplegar les cadires a la fresca, que encara timidegen als nostres carrers els estius del mes d’agost.

De la teva absència, les converses és el que més trobo a faltar de tu.

Has sigut l’únic home a qui he permès que em digués “Nina”, i el que només et deia a tu, ara ho publico aquí, i a Twitter. I a on calgui, si calgués, i per a qui calgués.

I amb els anys em passa una cosa, avi. A més vella, més radical. I sí, segueixo tenint pors, però ara en són unes altres, les que em vesteixen de bon matí. I les espanto, com qui aparta teranyines, en un gest, gairebé inconscient, avesada a conviure-hi.

T’explicaria que he de batallar amb les contradiccions, com a dona, i cada dia; i em desprogramo i em qüestiono i reinvento, a la inversa del que feren amb tu.

Mai no van poder domar-te, ni enganyar-te, avi, i el que enyoro tantíssim és que justament tu no ho intentares mai amb mi.

Una darrera conversa amb tu, avi Pous.Una última conversa i abraçada amb tu, Txume. Si ho haguéssim sabut, ho hauríem fet diferent?

I en acabat, memoritzaria per darrer cop el teu rostre franc i net, mirada endins, els palmells junts i recolzats a la barbeta amb clotet de la bellesa. Un adéu que es tornava silenci i era un “Necessito pensar”.

Jo no ho necessito pensar, avi. Al cel no ens hi retrobarem pas. I tampoc em retrobaré amb tu, Txume, encara que et canti “Les Escales al Cel”.

Millor jo et busco entre els vius, i dins meu, i en els remolins dels clatells dels meus dos fills, on deixares la teva petja.

Mai tornaré a la teva tomba, i ho saps, ni tampoc a la del Txume. Per tant, què et sembla si seguim xerrant? Fins que a mi també se m’acabin les paraules. Potser llavors, qui es quedi aquí també seguirà parlant amb mi…

I… ara em pessigaries fort les galtes, eh?Si acluco els ulls, gairebé ho podria notar!

Fluïd rosa, Txume.

“Ha quedat clar qui és l’enemic: anem contra la mort. La venjança és viure”

Estel Solé.

T’encantava Pink Floid. A mi gens. Et deia: però si té nom de Fuïd Rosa! Recordo un cop que em vas estar anar fent tot un llistat de bons grups amb noms similars. Hi vam estar una bona estona. Deep Purple, Simply Red…

No em vas convéncer.

Avui l’escolto, cagundéu, i et sento a prop.

Ai, Txume… Quina falta ens fas en el món que vivim. El de les rialles sinceres, els ulls miops, la cabellera eterna, i el cor immens.

Què necessites? Et demanava. I tu amb aquell fil de veu…Només vull menjar.

Menjaràs, et vaig prometre. Si hagués fet falta t’ho hauria dut d’estraperlo i d’amagatotis, a l’hospital.

El company encara té a la nevera, el pop que li vas demanar. Ens vas dir adéu, adéu, a la propera ens veiem a casa. I ploraves tu i plorava ell.

Jo feia el cor fort, que ja saps que soc tota façana, tia secota i amb mala llet, però al final m’he trencat del tot, i m’he permés vestir-me de bocins fets de llàgrimes dolces i salades. No les sé aturar, no vull, no puc.

Te les dec totes. M’ajuden a acomiadar-te, i a donar-te alhora la benvinguda en aquest lloc nou, en aquesta nova etapa, que encara no sé com anomenar.

Ja ets a casa, estimat meu.

La venjança és viure, com deia el poema de l’Estel Solé.

Viurem per tu, i amb tu, entaforat dins de les nostres entranyes, fins que la tristesa és transformi en gratitud, per haver-nos permès haver pogut conéixer i ser estimats per una persona tan extraordinària.

Donan’s temps…Ha sigut massa dura la teva marxa.

Ja ets a casa.

Et cuidarem la Cris. Viurem, t’ho prometem. I farem juntes aquest camí nou per nosaltres que és fet de pedretes, salts d’aigua i muntanyes que apunten a un cel infinit, curull d’ estrelles que mai s’apaguen, com quan érem ben menuts; plegades, aturant-nos quan calgui a agafar aire, però endavant, o de costat, com els Crancs….I hi posarem la música que més t’agradava, mirant-nos als ulls, somrient i plorant, però arribarem, hi arribarem, fins a retrobar-te.

Acabo ja. O potser no, i encara mantindrem moltes més converses, llàgrimes, i bromes a deshores i amb la veu trencada.

I saps què? Parlant de tu vaig alçar el puny amb el braç que no tocava, i em va semblar sentir la teva rialla, entremig de tota aquella gent.

Hauries rigut.

Fins aviat, amic i germà. I val, ok. No ho diguis a ningú, però ja em començo a estimar aquest cony de Fluïd Rosa.

ODIO EL CARNESTOLTES

 

img_4705

ODIO EL CARNESTOLTES, i us ho explico i ja està.

Visca! Ja hi tornem a ser! Aviat comença… Taxin, el cony de setmaneta del Carnestoltes!

Cada dia d’una parida, que has d’anotar amb diligència al calendari, malgrat que te la bufi, perquè no es noti tant que ets #MalaMare, tot i que en el fons desitjaries que aquella setmana totes les mestres, i els nens i les nenes del món es fotessin malalts.

I sospires, perquè hi ha un dia que toca pijama.
Aquesta és fàcil, i ni els hauràs de vestir, i podreu sortir una mica més tard!

La resta de dies, ja rumiaràs alguna cosa.

El més odiós, “el dia D”, és el de pentinats estrafolaris. Perquè és clar, voldran si o si dur la merda aquella d’esprai ruixat des de les pestanyes fins al crani, cabell emmerdat, i tu anant a currar amb les mans tenyides, tot fet a les 7 h del matí amb presses i zero ganes, cagant-te en tot perquè has acabat claudicant, i és l’única alternativa, perquè no ens enganyem, no saps fer pentinats.

De la rua ja ni en parlo. Abans morta que disfressada de parxís en plan secta amb una munió de mares i pares, rient i fent-se fotos, que vés a saber qui mirarà!

Uns dies abans… Vindrà el temor. I de què cony us disfresseu aquest any? “És un secret, no es pot saber!“, somrius ja al límit de la histèria, vols controlar-te, però com sempre acabaràs cridant: “Fijo que torna a tocar Disney!” I tocarà pensar en què ha de dur SI ÉS NENA, o si és NEN. Perquè NO, no poden anar iguals.

I com cada any vinga a gastar-se una pasta, tot i que la disfressa se la fan ells! Sí, ja. No, si resulta que tots tenim per casa malles de color taronja, samarretes verd oliva, mitges de color carn…

I ep, el toc final, el dia de la seva posada en escena. Iepa penya: No ens oblidéssim del Carlihos Brown! Te-te-teeeeeeeeeé….

I les nenes i els nens congelats enmig d’un pati, donant voltes a una cançó que ni et fa gràcia, però si et provoca arcades, i no t’anima una shit, i que hauria de ser classificada com una eina de tortura internacional!

Les professores amb la mirada baixa, no es poden ni creure el que està passant.

Mares i pares, i el factor àvies i avis histèrics fent-se lloc a cops de colze.

No veuen una merda perquè ho estan fotografiant tot. TOT S’ha d’inmortalitzar! I atabalant la canalla al crit de “Sandra! Kevin! Marc!” “Aquí, aquí!!!. Saludant-los com si els hi anés la vida, com si no els haguessin vist en segles, o com si no els tornessin a veure mai!

Els nanos no saben si riure o plorar. El moc penjant, nassos vermells, (no es poden dur jaquetes!) intentant no perdre la fila, ensopegant, fent-se un embolic amb la bossa d’escombraries que CADA ANY es transforma en disfressa, o amb els barrets impossibles que els tapen els ulls i els arriben fins a mitja cara, i no els deixen veure ni el que tenen davant.

Els més rebels amb posat murri, i algun plorant. (En soc faníssima).

Parlem clar: la rua de l’escola és un fucking drama, pero que ho intenten convertir en una cosa nula i “tradicional”.

I al lloro, el què és més bèstia. TOTHOM FOT VEURE QUE NO SE’N DONA COMPTE i tal!  

No, no tenen els peus gelats, ni cap ganes de ser a casa, que va…Que xula que és la festa del Carnestoltes aquest any!

Mons fills estaran malalts aquell cap de setmana. I els dos dies de descans se n’aniran a la merda, i tot serà un gran percal.

Ei! Però Visca el Carnestoltes! Ens dugui la grip, la vergonyeta aliena, o una despesa a l’Abacus o a la botiga xinesa, i 1500 mals de caps!

Però no passa res, que sortirà el Rei, a qui jo li dic Poca-soltes, i farà un discurs que ni les nenes ni els nens, ni els adults entendran.

I així posarem punt i final a aquesta setmana odiosa, de mirar i cagar-te en el calendari més que mai.

S’acabarà la merda del Carnestoltes, i tindrem durant mesos la purpurina, (el brilli -brilli),  saludant-nos burleta entaforat en tots els raconets de la casa, i recordant-nos que som idiotes, mentre ens curem el constipat, i tornaré a escriure que sóc #MalaMare, i que L’ODIO INFINITAMENT,  justament d’aquí a un any.

El Clic. (Article d´opinió de Social.cat)

Definició de Clic a La Pous Style: Sorollet intern, a voltes imperceptible. Interior, mental, visceral, de consciència i sense pertànyer a cap ciència en especial si no va tenyit de lila. Si l´has fet o l´has sentit, no es pot aturar. I punt.

Clic.
No pots evitar de fixar-te en com et corregeix constantment aquell amic, i en com seu espatarrat, cos endavant, marcant territori i anul·lant el teu camp de visió aquest altre, o en aquell que fa gracietes, sorneguer i fotent el pena (pobre xaval que no sap distingir el que és una broma d´un prejudici, penses, ara veurà) i descobreixes que no et fan gràcia, i que et cansa tenir serrades les barres en un somriure impostat; i que la bilis et puja de sobte quan sents la mirada d´aquell veí mentre estens la roba i que et genera unes ganes incontrolables d´estampar-li el punyetero test directament al cap.

Cosa que no fas, no faràs, principalment perquè mai van ensenyar-te que una noia també pot tenir punteria.

Clic.
No somrius tant indulgentment. Sovint et tenses i t´incorpores, elevant el to per sobre la seva veu. Ara ets tu qui corregeixes cada cop que sents el : “Ei, jo sóc feminista” i no toleres les seves lliçons, ni que sigui de part d´aquell company de l´àmbit i “sensible”.

Clic.
No tens tanta vergonya a afrontar el que t´incomoda, ni al conflicte amb la gent, encara que l´apreciïs.
No et fa tanta por caure´ls malament.
Et preocupa menys, si els sembles pesada.
T´ocupa menys temps i energia pensar una resposta, i et surten lleugeres i inesperades com un rotet. Quin gust, després escolti´m.

Clic.
Acceptes que hi ha persones del teu entorn que no els agrada que opinis, et manifestis i facis sentir la teva veu. Abraces les pèrdues, la solitud i el dol que comporta. I les incomprensions, acusacions i silencis de qui potser ingènuament esperaves suport, i que no vol (o no sap) prendre partit, en una lluita que hauria de ser compartida. I com cou…i quin mal… Però sospires i avances, repetint-te el mantra de “no he fet res dolent i no he de demanar (més) perdó”; una vegada i una altra. Les que calgui, fins que cali, si és que ho arriba a fer mai… Ai la culpa, i com costa desempallegar-se´n.

Clic.
Caus pitjor, ho saps i et consta. Interceptes les mirades, comentaris, acusacions directes, complicitats evitatives, i sí, et deixa una tocada ( quina sort no ser un robot), però no et paralitzes. Ja no és suficient el rebuig que captes, per aturar-te. Petites punxades directes al cor, a la boca de l’estómac, xiulet sord dins les orelles, i un lleuger tremolor de mans…Fereixen, cicatritzen i es tornen corassa. Potser més sola, potser millor.

Quina llàstima que pensin que…enlloc de…però tant se val, apretaràs més els cargols, no hi ha temps per donar-li al coco, tenim feina! Que a voltes l´energia cal dosificar-la, en aquest NOU TU més desgastant, cert, però una versió molt més potent, coherent i apoderada.

Clic.
Tranquileta, tranquileta”…Tranquil.leta? I una shit.

Massa calmada em teníeu, rumies. Perquè aviam, si ja de per si no sóc una tia tranquil·la, doneu-me pista i us ho peto, corasons. Vosaltres mateixos: Let´s dance, i Dona´m Mambo, que riurem, però la primera, aquest cop jo.

Clic.
Has après a usar el sarcasme, i a respondre somrient que no tens pressa, que si en volen n´hi ha per tots, però quan tu ho vulguis. Quan en tinguis ganes. Ara mateix no, gràcies, que no em va bé, ja ho trobarem. No tinc febre, no és un rampell, no estic brotada, i no, no se´m passarà. Que s´ha acabat de fer-ho perquè a l´altre li vingui bé, o directament esperi que l´il·lustris, o que tingui el seu pòdium per a poder fer-te el sermó, o explicació. Mansplai…

No saben que encara intentes domar el clic constantment, i tens batalles per mantenir-lo sota control. Noies, empre cal guardar alguna carta!

Clic.
Ja no ets un servei de pedagogia amb potes les 24 hores: Hola-em passo-deu-minuts- escoltan-te-i-ara-t-explico-total-perquè-em-diguis-que-potser…I al cap de res… Em-passo-de-nou–deu-minuts-escoltan-te-i-ara-torno-a-explicar-t´-ho-total-perquè-em-tornis-a dir-que…

Clic.
Et mors de ganes de cridar a totes hores: Hi ha cursos macos! Feu algun taller! Llegiu llibres! Parleu-ne entre vosaltres! No ens absorbiu més…! Estem esgotades… Com pot ser que no ho veieu?

Clic.
T´adones que en canvi podries comptar amb els dits d´una sola mà, els homes que han anat algun servei a treballar-s´ho dels que tens al teu voltant. “M´ho estic currant” (Hoho) .

Els ho deuen colar al cafè amb llet cada dia a la feina, a l´equip de futbol, als xats de senyoros…
“Dóna’m la dosi, que no em queda clar el concepte aquest, aviam si l´incorporo (només) al meu llenguatge. Sí, amb doble de sucre, que m’interpel·li més doucement!”

“Estem aprenent”, et diuen. “M´estic treballant”.

Clic.
Et rellisquen força les seves excuses. Carai! Que afortunats! No hi ha pressa, feu tranquils, sense estressar-vos, no fos cas! A moltes de nosaltres encara ens queden potser 20 anys, tirant pel llarg? Xaxi! No passeu ànsies! Ja ens posem nosaltres les piles (si es pot encara més), ditxoses les dones, que vam tenir la poca fortuna “aquell dia” i because of you, de fer moure l’engranatge del clic interior en un micra segon!

I com es troba a faltar segons com, quan vivíem a la parra, hòstia. Bé, potser no. De fet no ho sé. Ai mira, això va segons com bufa el vent, o si tens o no un mal dia. Tampoc tinc respostes per a tot i ni ganes, què voleu? Estic més concentrada en el sentir i en el què fer. Malgrat m´equivoqui. Que és quan n´aprenc.

Clic.
Ironitzes davant dels compliments. “Sí, merci. Som una passada, unes màquines, un exemple, un model”...Blablabla. Bla. Model de què?
CALLEU.
Calleu, recony.
GRÀCIES.

No ens ha quedat una altra que fer el clic, i a no poder afluixar.
I ens esgotem, i mira que intentem alienar-nos segons on som, però hi ha dies que no en deixem passar ni una. No podem, no podem!
Ara us ho explico: Resulta que la info es registra misteriosament dins nostre, i quan menys t´ho esperes t´arriba en forma de sotrac, d’esglai, de ràbia, o d´alguna emoció no del tot classificable, i encara que no ho vulguis, va directa al teu cervell.

Clic.
Notificació: Missatge rebut. Processat. Espera resposta.
-Ai merda, just ara?
– Sí, HOLI! I no facis veure que no t´hi has fixat…Ja no funciona, ja no cola estimada, per més que facis veure què…

JA
NO
FUNCIONA.

Clic.
Saps que no hi ha excuses ni aranzels. Ara bé, si tens massa coses i pollastres alhora, no passa res, el missatge subliminal quedarà emmagatzemat, classificat, a l´espera, pacientment. Sortirà quan menys t´ho esperis, tossudament, persistentment, decidit i possiblement a través d´alguna resposta envalentonada.

Sí. És ben cansat i instintiu quan ja ho tens interioritzat. Potser és l´edat, potser és el temps que ha trigat a germinar-se, potser sempre has estat TU, per més que muda, sorda, i un pel cega (o ben miop, no fotem) ; avesada a normalitzar-ho sense tenir-ne realment constància. Però cansa, esgota i molt. Però com que també et retro alimenta… Doncs tu, pa´lante!

Clic.
Et retrobes, et veus estranya i t´agrades, i t´agraden les que són “una mica així com tu”. I potser no et veus tan dolça, ni tant guapa, ni tant com volen que siguis “the others”, però al capdavall comences a entendre que serà la teva millor versió de tu. Doncs a perfeccionar-la.

Clic.
Ara! Necessitat imperiosa de dir:
Ei, m´he cansat d´estar callada.
Em trobaràs.
He passat massa temps sense adonar-me´n.
Ara SÍ responc, o podria explotar.
(Vull explotar una mica, de fet!).

Perquè aquest clic, sembla menut i és una bomba.

Clic.
No, no té botó de l´Off, o no ens escarrassarem massa en buscar-lo. Hem avisat massa vegades. Alerta roja! Que en zero coma ja tens respostes-tipus: No amenaceu! Us heu tornat molt violentes! Com us poseu!
Ui, sí. Look at my face: em teniu Súper, Mega, Híper preocupada, mireu com premo el botó de NEXT.

Clic. Clic. Clic. Clic. Cliiiiiiiiic!!!!

 

 

Forbidden Love (Social.Cat)

Sona la Madonna, ara a la ràdio, amb “Forbbiden Love”.

Just one smile on your face / Was all it took to change my fortune. / Just one word from your mouth / Was all I needed to be certain… / Forbbiden Loveeeeee…
Hi rumio molt darrerament, sobre el vincle, i la importància d’establir-lo amb les persones amb qui ens relacionem. Que el vincle no el fa la sang ja m’he esgotat a mi mateixa de repetir-m’ho.

El vincle segur, insegur, ansiós, desorganitzat... Sí, disposem de tot de teories, de màsters, llibres i articles per entendre les relacions entre mares, pares i fills o per detectar quan algú s’està sobrepassant. Però, i quina relació establim amb els altres quan estem fent feina?

L’experiència i els anys de picar pedra treballant amb famílies i infants m’han ensenyat que és impossible de fer una bona intervenció, o com a mínim de llarga durada, si no establim una base de vincle amb tots ells. I malgrat tot, sembla mig prohibit, gairebé tabú, que puguem aprofundir més enllà d’aquesta paraula a l’hora de referir-nos al que ens uneix amb la gent a qui atenem, acompanyem o destinem les nostres 40 hores laborals (o les que vinguin).

Vincle, sí. Però què comporta?
Confiança, aferrament, unió entre persones, calidesa, afecte… Fins aquí, bé, sempre dins el concepte correcte a nivell professional. D’acord. Però, i l’amor? Podem parlar d’amor, quan som a la feina? És lícit de poder fer servir aquesta paraula? Si fóssim robots (també en coneixem alguns i algunes, en la nostra praxis diària), no caldria parlar-ne més.

Però del que es tracta és de persones interactuant a tots nivells, les unes amb les altres, establint aliances, compartint experiències, vivències, petites alegries, traumes, pèrdues, guanys i dols. Sostenint-nos, fent malabars de puntetes, enmig de les misèries d’aquest sistema capitalista que és el nostre dia a dia i el nostre món.

Però no podem parlar d’amor. O això sembla.

Som professionals, situem-nos!
1- Amor a la feina, sí. Està permès (I desgraciada de tu, si no…).
2- La maleïda i recurrent sentència que això nostre és vocació. També.
3- Infravaloració via somriures, que ens fan la mateixa ràbia que els copets a l’esquena quan diem a què ens dediquem, perquè es veu que és una carrera fàcil, que es pot tolerar.
O No. Fàcil, quina? La de la vida que tastarem un cop tinguem uns contractes precaris? Fàcil haver de lidiar amb els sentiments fets un garbuix, desendreçats dins d’una espècie de Codi Ètic que la majoria no hem llegit mai, perquè no ens fa falta, no fos cas que ens el saltéssim… És que som educadors, i ja sabeu que el tema normes… Hi surt l’amor, dins aquest llistat enorme de sabers i bons fers? És ètic, poder estimar, en el nostre cas?

Que treballar amb persones no està reconegut ni ben pagat, és un fet. És vocació, i passa la cabra. Doncs jo dic: a veure, sí i no.

Sostenim misèries, cosim les esquerdes d’un estat del benestar que ni ens reconeix, ni rutlla bé, ni ens empara. I, de tant en tant, rebem per la tele, perquè resulta que “hem fallat”, però tampoc ens donen la paraula. No fos cas que ens poguéssim expressar… massa.
I dels recursos, millor en parlem una altra estona, o mira no, acabem-ho d’un cop: els recursos som nosaltres, fets de pell, ossos i… sentiments.

Ja hi tornem a ser, anem a parar al mateix lloc. Que molestos, sempre pel mig aquesta colla de sensacions irrefrenables. Professionalitat! Colla de tècnics rebels inconformistes!

Però sigueu “humans”, sempre, a totes hores, per favor.

Davant les desgràcies, pam! No falla. Com pot ser que no ho veiéssim?! Judicis indignats per totes bandes al crit de: “Com pot ser que cap de vosaltres no ho haguéssiu detectat?!”.

O d’altres vegades… Ai, la censura, múrria, com ens ataca. Oh, aquests professionals que fan massa vincles, que els falta una mà més dura, però tampoc massa dura, això no, no ens passem que llavors és un maltractament, i un moment, alerta, no facis vaga, que la mare qui me la cuidarà, o que el Casal no costi gaire, que em costa molt de pagar…

Però cuideu-los bé, que se sentin com a casa. I feu vincle, sobretot. Tracteu-los amb humanitat.

Vincles. Vincles. Vincles. Humanitat.

És impossible parlar de vincles i oblidar-se de l’amor.

Me’ls he estimat moltíssim a alguns dels infants amb qui he treballat. Alguns, d’una manera brutalment intensa i dura.

No accepto regals, però m’emociono, abraço (poquet, perquè soc de mena esquerpa) i confesso que em preocupo, i sovint també he plorat (Desconnecto i connecto en pensaments sobre algú a qui he vist aquesta tarda, mentre renyo els nens o endreço els plats).

No és amor, llavors, el que em passa? O és que aquest sentiment d’alguna manera el tenim vetat un cop paguem les taxes del títol?

M’hi nego. Estimo a la feina. Estimo a la Z., al F., i a la P.; i algun cop m’he saltat aquestes normes no escrites i els ho he manifestat.
I no, no som família, ni amics, ni jo soc la seva mare (ni en tinc ganes), i sí, en tot moment soc conscient que estic treballant.

“Te’ls estimes , a la gent de la teva feina, mama?”, algun cop m’han demanat els meus fills. Doncs faig que sí, i també els dic que tinc sort de poder fer-ho, perquè resulta que soc educadora social, i que afortunada de poder-ho expressar.

Vida Normal (Social.cat)

Que sí, que és cert que estic enganxada a Twitter.

Hi trobo l’actualitat amb immediatesa, puc vomitar les meves neures, neguits i opinions. De fet, és la via més normalitzada de la qual disposo per poder mostrar que no sé dur una vida normal. No, no la visc. I com podria? A més, em temo que no la vull!

Com pot ser que m’envolti de persones a qui no els afecta el que està passant? Fan el cafè, es queixen del temps i del trànsit, parlen de futbol, de música o de si els agrada o no el formatge o determinada marca de cereals, però la injustícia o aquesta realitat tan brutal, literalment els rellisca. Són espècimens fets com d’aigua mansa, i l’oli i la sal del dia a dia o els sura a la superfície o els acaba fent un magma molt, molt al fons de les entranyes. L’actualitat convertida en sediments, fins que se’ls transforma en call o durícia. Pell morta, sense sensibilitat. Si els molesta la retallen, i tira avall.

Jo també ho intento, una vegada i un altra. Però no me’n surto, no sóc creïble, i la veritat és que se m’en refot. Dec ser anormal, o que ho sigui la meva vida. Malgrat les rutines, els nens, la feina, o les vacances que són or, però que acaben convertides en el Festival de la Contractura.

NO

HI

SOC

TOTA.

Au, ja ho he dit.

M’ha vingut la regla dos cops en els darrers mesos, visc a cavall de l’eufòria i l’ansietat, i em vesteixo amb estats d’ànim que fluctuen talment com el Dragon Khan: alegries, neguits i penes, que no sé com endreçar. A voltes em costa gaudir de les petites coses, i el que és més, de vegades no sé on tinc el cap. Val, d’acord, el tinc a Twitter.

Sempre ho dic (mig en broma, mig de veres), que soc un alien infiltrat, perquè m’hi esforço, us ho juro, però com costa identificar-se amb segons quines actituds de l’ésser humà! No me’n refio dels que poden fer una vida normal. Sempre? Va, home, va! Ni dels que dormen cada nit, sense inquietuds, ni pors, ni tristeses, tot i que en les meves hores baixes els envejo un punt i tot. Desconnectar, quina meravella!

I mira, ho confesso: tinc certes reserves sobre els que transiten aliens a tot, i riuen fort, alt, sense complexos ni pudors, mentre la televisió els mostra la crueltat de tots aquests dies. IM-PAS-SI-BLES, perquè no va amb ells.

De la mateixa manera que ja em cansa anar de mani, si no hi soc, la necessito de revulsiu. Soc la contradicció feta persona. Cridar, caminar, esgotar-me. Picar cassoles fins a rebentar. Poder dir després que no serveix de res fer una cassolada, justament perquè, primer, ja les he abonyegat. PRENDRE PARTIT com a opció de vida.

Que jo pujo i baixo, em sé eufòrica i valenta, i en tres i no res, no em comprenc i no em sé retrobar, ni amb el GPS de mi mateixa, gravat a foc a la meva mà. Soc un garbuix, un carreró sense sortida, una drecera, una passarel·la i la llum intermitent d’un far. I em perdo, i em retrobo, amb una facilitat que m’esborrona, i a la motxilla no hi duc més que pedres, que tan aviat llenço, com amago o esmicolo, refent-ne els bocins en sensacions noves o idees diferents, tan sols, per poder tornar a carregar-les. Com pesa, com em pesa la vida, i aquest món que ens fa tant mal…

Sí, de la ràbia en faig broma, i també burla, transformant-la en un manifest d’optimisme vital, que m’empeny a seguir opinant i a no callar mai. Humor o mort! És el meu mantra. Però també he après a estimar la tristesa, i ens fem companyia, embolcallades en infinits tons de blau…

Perquè arriba un moment, estimats i estimades, que no saps ben bé com va, que t’adones que has construït una base sòlida amb tu mateixa i arribes a una espècie de pacte intern (potser consolidat bàsicament a base de grans dosis d’hòsties pardes, ensucrades culleradetes fetes d’humor, amor propi i passotisme i una mica de mel). I, de sobte, agafes consciència que t’estimes molt, t’acceptes més, t’assentes en els pilars de tu mateixa i abraces les pèrdues que comporta mantenir-te ferma (a risc de quedar-te més sola, cal dir-ho també).

Contraposició sí o sí, a qualsevol corsé del saber estar políticament més correcte, que t’obligui a callar, o a no sentir, o evitar posicionar-te. És aquell moment genial d’impàs entre el #JoPasso i #JaNoEmpasso, que realment mola molt fort. Em funciona. Soc més feliç, tot i que les meves emprenyamentes em ballin Mambo amb una música de fons feta de ritmes bipolars. Després com nova.

Potser té a veure amb allò que en diuen “fer-te gran”, però en tot cas, aquest seria un altre tema… Que jo encara no he renunciat al Síndrome de Peter Pan, ja que no trobo un símil amb nom de dona… Ai no ho sé, per què serà?

I vosaltres, com us ho feu? I com és la vostra vida, amb tot el festival d’emocions que desfilen al vostre davant? Amb qui ho parleu o ho compartiu? O també us tira Twitter? Sou ja (o ho voldríeu ser potser), alguns de vosaltres, companys meus de viatge, en format virtualment emocional, i tampoc no gaudiu d’una vida normal?

Un café Innecessari. (Social.Cat)

Avui m’he parat a comprar un cafè que no necessitava.

Ser dona, vol dir també fer un cafè innecessari de tant en tant. És a dir, d´haver-te d’aturar per consumir una cosa que no et caldria, perquè et segueixen, o et molesta la presència d’algú. Qui diu cafè, diu comprar mandarines, o fer una trucada imaginària. Us sona, a algunes? Els exemples, en són molts. I això que m’ha passat a mi avui, els passa cada dia a milers de dones.

I així i tot, no passa res.

NO ESTÀ PASSANT ABSOLUTAMENT RES, més enllà de què ja fa un temps, ens hem decidit, entossudit, rebelat, i alliberat (ni que sigui verbalment) i no ens dóna la santíssima gana, de deixar de parlar-ne. Algunes, amb més o menys prosa i enginy, d’altres des de la més pura ràbia transformada en un vòmit de paraules. Però no passa d’aquí.

O sí que passa, sí.

Som molt molestes. Monotemàtiques. Exagerades. Estem traumatitzades, i no passem pàgina. Ens encallem. Ens dieu que posem a tots els homes dins del mateix sac, i ens inundeu de la vostra indignació i argumentaris…

Aviam, d´entrada és força difícil de superar un trauma, quan el perill segueix estant allà fora. Doneu-nos lliçons, va, com feu sempre, del tipus: “ja ho superaràs“, o “pobra noia, ha quedat molt tocada, no està bé, ara s’ha radicalitzat…”.

Doncs jo us dic: NO, perdoneu, i mira que ens dol (i com us cou a alguns també), el perill sou vosaltres, i no precisament perquè nosaltres ho vulguem. El perill, “ens sou vosaltres”, i aquest és precisament el tema que no enteneu, o que no voleu sentir, per allò del #NotAllMan, o per pura vergonya disfressada, que de vegades ni reconeixeu.

I en el fons, fa certa gràcia, que els que us sentiu atacats sigueu els homes, que sou precisament els que no sereu agredits, ni violats ni de dia ni de nit; i també és força pervers quan us col·loqueu vosaltres en el paper d’una víctima fíctícia, que ni volent amb molta, moltíssima força, mai dels mais ocupareu. Que en sou d´afortunats…tot i la vostra emprenyamenta.

I és irònic que us ho hem d’explicar una vegada i una altra, amb una paciència infinita, i si pot ser un somriure també; (noies, alerta, no se’ns no noti gaire que ja en tenim els ovaris plens, que fa lletjot, no crea vincle, ens fa antipaticotes i agressives, i Ai, tampoc no cal posar-se així!); i que a més, molts homes espereu (i ens exigiu), que us convençem i que les que ho aconseguim sigui les dones: les violentades, violades, abusades o maltractades. Té pebrots la cosa, dita en el vostre idioma, ja posats a fer.

Això també recau sobre les dones, flipa tulipa: a sobre que pillem hem de fer pedagogia! Això de parlar i intentar reflexionar entre vosaltres, no ho contempleu gaire, i a sobre, sovint, ens fiscalitzeu, però, ep, hem de ser més comprensives!

Sovint qui més por té, és qui més consciència té del perill. Per tant, el pròxim cop que penseu, o feu comentaris banals sobre com creieu que ha quedat psicològicament una dona després d’una agressió, o perquè es manifesta obertament feminista, o digueu un “Au va, només va ser un ensurt, no us passa tant”, o quan una dona exposi la seva por o neguit i ho comparteixi amb tots vosaltres; repenseu això que us dic.

I si podeu, penseu en el què costa dur a les esquenes no un, sinó ves a saber quants cafès innecessaris, i no només pel que fa al preu.
Creieu-nos, quan us expliquem el que vivim.
Recolzeu-nos en la necessitat de seguir denunciant-ho.


Escolteu-nos, quan us diem que no estem bé.
I calleu. Si us plau, calleu! Si no és per parlar-ho i revisar-vos entre vosaltres.
Responeu-vos què és el que hauríeu de fer vosaltres, des del privilegi més senzill que suposa no haver-se d’aturar a comprar un punyetero cafè que no necessites, enlloc d´estar fent judicis sobre la nostra radicalitat, o l’avorriment, o cansament que us suposa la nostra denúncia diària.

 

Esgotades nosaltres, tot i que sembla que no ho noteu (prou). No sou els més indicats per jutjar-nos, (per motius obvis), i perquè mai estareu en la nostra pell; però en canvi, podeu triar quin paper adopteu des de la comoditat d’estar a “l’altra banda.”

 

Li llegeixo a la nit a la meva filla, del llibre “Contes de Bona Nit per a nenes Rebels” de la Elena Favilli i la Francesca Cavallo.

“A totes les nenes del món:

Somieu en gran.

Aspireu a més.

Lluiteu amb fermesa.

I en cas de dubte, recordeu: vosaltres teniu raó.”
I li dic al meu fill cada dia, també:
“A tots els nens del món:

Escolteu en gran.

Cediu els vostres espais.

Acompanyeu-nos en la lluita amb fermesa, i sigueu valents de mostrar-ho entre iguals.

I en cas de dubte, recordeu: elles tenen raó”..


Que s’aboleixin aviat, tots els cafès innecessaris, i que els que prenem, siguin per gust, i només tinguin d’amarg, el seu sabor i no la por, que ens ha dut a demanar-lo.

Ah, i sí: 8 de Març Vaga Feminista.

NO. (#MeToo)

alba ullsAquella nit em van tocar dos homes.

A un m’hi vaig aferrar com a la vida, fins que ens vam desgastar tots dos, i a l’altre, les meves ganes de sobreviure, el van empènyer lluny de mi.

Esquinçada tot jo. Vaig morir, i renéixer en una altra. Fragmentada, primer com si fos un paper de vidre, que poc a poc vaig anar llimant, fins que en va sortir la que sóc ara.
Fou el primer cop a la vida que vaig tenir una premonició.

Mesos més tard, vaig intentar de fer-li-ho entendre al terapeuta, però només va servir perquè omplis les seves notes de gargots, i alcés diversos cops les celles.
En ell, tampoc NO hi vaig trobar consol.

Vam provar també amb la hipnosi. M’entossudia a recordar. I dins els narius, encara, l’olor de les baranes rovellades d’òxid blau de l’ascensor de casa els pares, i a la boca resseca, el gust amarg i sord del terror.

Havia fet aquell camí una infinitat de vegades, però aquella nit tenia por. Tu t’entestaves a voler acompanyar-me. Jo interpretava el paper d’alliberada, dona valenta, les mans ressuades, però amb un fil de veu, et deia que NO. Volia anar sola.

Al taxi ja em rodolaven les llàgrimes. Va ser un comiat de mi mateixa, lent, fet sense presses, i silenciós; i quan el vaig trobar a ell al portal, ja l’esperava.

Les claus a les mans, tremoloses, cercant el forat del pany, que no entraven. No sé com vaig gosar de parlar-li.
-Tu no vas al pis que dius.

Dins el meu cap, un eco constant: “Tu no hi vas… A quin pis vius?”
Coneixia a cada un dels veïns de l’escala.

Picant l’ascensor, el cervell embogit; jo era un animaló acorralat.
Intentar calcular la distància fins a la porta, pujar corrents les escales, cridar fort. Voler desmaiar-me, i caure, i no ser-ne capaç.
-Bona nit.
I una mà que m’aferrava el braç, i en girar-me, ferir-me els ulls la brillantor d’una navalla.
No, si us plau. Si us plau. NO. No, per favor.

I de cop, la llum fou negra.

Em van tocar dos homes, aquella nit.

Mentre el primer dormia, els ulls clucs amagant el blau, sentint encara la meva olor dels disset anys; l’altre s’escapava, fugisser i covard, sense fer fressa, dins d’uns mocassins de color marró, i una samarreta rosa. No tenia rostre.
Quan obriren la porta, jo bressolava un monyó de roba contra el meu pit.

Nua, morta, i ressuscitada. Ja no era jo, qui picava aquell timbre de matinada.
Ma germana, “fill de puta” (i quina ironia d’insult), corrent, xisclant, abocant- se avall a la barana.
Vaig fregar-me fort la boca mentre sentia el pare, que parlava en castellà.

La visita, uniformada, i amb cap tret d’humanitat, va guiar-me fins a uns seients de plàstic, i allà vaig quedar arraulida, rere d’un vidre, fosc i opac.
Empresonada.

On anem? Només tinc por. A qui li dic? Perquè NO somriuen?
I després una recepció blanca i sense caliu: “Però vejam, a tu t’han violat o NO?

NO sé res, no sé qui sóc. No tinc veu. Vull tornar a casa, però ja no tinc casa, i ara tampoc tinc cos. Estic embotida dins la carcassa d’una estranya.

M’he tornat pedra! No ho veieu? Quin mal el cor. Doneu-me una pastilla que em recompongui els trossets d’ànima. Per favor.

Les cames a la llitera tenien vida pròpia, no podien examinar-me, i jo els demanava a les metgesses PERDÓ.

D’això ja en fa una eternitat, i alhora, aquella noia (que també era jo), m’entendreix com si fos ar22 anys després, ja no demano perdó. Només n’ha quedat la por a la nit, i una necessària, neta, i justa ràbia; que em fa dir cada dia, i constantment:

ESCÒRIA, escolteu bé: NO podreu mai dels mais, amb la força que tinc ara!

 

Diari de (No) vacances.

Hi ha un paquet de sal, abocat sobre del marbre. Anit ningú va pujar a recollir-lo, i ja humiteja.

L’ocell cec s’hi enfila, però només l’ensuma i prou.

Fuig discreta la nit sense estrelles, però deixa un estol de llessamí.
A la terrassa de casa, uns ocellets han fet el niu. Encara no saben volar i s’aferren tossuts a la paret, i descansen sobre a les pedres, per tornar a caure, incansablement… Són una mica com els meus fills, sempre voltant-me.
L’espelma balla una dansa abans d’apagar-se, fumeja, i s’ofega del tot.
El tabac sobre la taula, i al costat, mig rebregat, un  vestit groc; preparat per l’endemà, retant la malastrugança.
Destapo un pot de vidre ple de prunes negres. Pegadolça.
Els nens encara dormen, però jo no.

Si m’afanyo, potser tindré un moment, per mi. Fa 8 anys que no dormo una nit seguida, i enyoro amb molta força aquell record de poder-me dutxar tranquil·la i sola, i ja no us dic res d’anar a cagar. Que us ho expliquin, el que vindrà també un cop sereu mares o pares.

Si ho voleu, ho fareu igual, i val més no escalfar-se el cap amb si val o no la pena. Però també sabreu que tindreu dret a poder-vos lamentar. Ni que sigui una estoneta, asseguts de matinada en un terrat.

En  moments com el d’avui, airejo les penes que tinc endreçades en compartiments com si fossin calaixos, i les alegries les estenc al terrat els dies de pluja, fins que fan sortir el sol.

Faig el cafè sola, i d’amagat, encenc una cigarreta.

Sí, també  he tornat a fumar.

De vegades passo dies sense parlar amb cap altra persona que no siguin els meus fills, també en les èpoques de (No) vacances. Sort que en tinc d´aquest ocellot, que no em veu i per tant no em jutja. Sense concessions, aquí dalt, és un dels pocs llocs on no sóc mare.

L’ocell cec no em veu, però refila i em fa companyia.
La Puput, invocada pels meus records d’infantesa a Canyamars, ha traspassat l’espai i el temps, i em canta vora la barana, aquí, entremig de la ciutat. Jo també vaig ser petita. I amb la maternitat aquella nena enrabiada, s’entesta a aparèixer de nou.

L’ocell cec té doble companyia. L’Alba petita, i l’altra Alba-no-sé-què, que també sóc jo.

He pensat que avui, a la vesprada, sortirem a passejar. Vora del mar, els llums brillants dels “xiringuitos” ho ompliran tot de somriures verd-blau-rosa.

Inspirarem peixet fregit, i intentaré que em donis la mà, una vegada, i també una altra. Com quan érem “novios”, i ens menjàvem a petons. Per no parlar d’una altra cosa. Ai, el sexe, què era allò? També deu estar de (No) vacances.

Mentre els nens juguen desmuntant la sorra, seurem en silenci, i de costat.

Els observarem, cansats, a la platja d’aquesta ciutat que és una festa.

Tornarem a casa, sense pressa, trepitjant les mateixes lloses grises on jugava a la xarranca la mare, i uns anys abans l’avi Martí;  just uns metres més enllà d’aquesta boca de metro que empassa ànsies de nit, i que a mi m’empeny de tornada. Són les 21h i ja estaré esgotada. No sé preferiria anar a treballar.

Sento passes pujant l’escala. Un sospir, i acosto el cendrer.

-Ja baixoooooo!

El llessamí, s’enfila pel filferro de l’antena. Flors amunt, camí del cel...

Mala Mare VI (penes, conys i feminazis i el maleït autobús).

Necessito fer un Mala Mare, en plan emprenyada.

I us ho explico, i ja està.

Aquest va en un altre to: PENES, CONYS I FEMINAZIS I EL FUCKING AUTOBÚS.

Sí. El fucking autobús d’aquests degenerats que es fan dir bons pares, bones persones i salvadors dels drets dels pobrets homes i dels infants, que m’han encès les neurones i em fan posar elèctrica.
Així que com a Mala Mare, la meva aportació.

Tinc dos fills. Una amb xixi i l’altre amb penis. De moment. Perquè potser algun dia canvia. Ara mateix, no ho sé, i tampoc em preocupa gaire.

El meu objectiu màxim com a Mala Mare no és que mantinguin ni la tita, ni el botonet. Apa, com us quedeu?

Ja d´entrada PAM. En la frente.

El que vull és que prenguin a respectar-se, a saber si és el que els agrada; i tenir confiança en mi per dir-me si els passa res.

Me’ls estimaré igualment. Obvi. Quina burrada, dubtar-ne tant sols ni un sol moment!!!

I independentment del que tinguin als baixos, i amb la mateixa força de si decideixen estimar a un noi o a una noia, o a tots dos per igual.

El meu objectiu vital com a Mala Mare, és que MAI pugin al maleït autobús de color taronja. Ni mental, ni físicament.

Aquest és el tema. Ni polles, ni penes, ni conys, ni vagines, ni floretes, ni cuquets, ni dones agredides per homes, qüestionats per qui no n’ha de fotre res.

A la nena, l’ensenyaré a respectar, a respectar-se, i a fer-se respectar. I al nen igual, i… que no agredeixi. Simplement.

I per liar-la un rato més, que fa molts dies que no escrivia, de vegades penso que m’agradaria que un dels dos fos trans o gay. WALA, ai, l’Albeta lo que ha dicho!!!

Sí. Ho dic perquè ho penso, i quan ho dic la penya em mira estrany.

Espereu, m’explico, ja veureu. Si tingués un fill o filla trans o gay, d’aquesta manera encara estaria més sensibilitzada, per si encara no ho estic prou, i no tindria tant el perill que la meva ment no estigués oberta, que és el que més temo del món.

No vull tenir res a veure amb els gilipolles de l’autobús. Vade retro, out of mi!!

De la gent que no heu de refiar-vos és d’aquella que no pot tolerar ni transigir. No dels que criden, o us porten la contrària… Ni dels que creieu que són DIFERENTS.

Les Males Mares i els Mals Pares, el que hem de fer és estimar i educar als nostres fills sobre això. Punt.

I ara tenim l’obligació de seure’ls a la taula, i ensenyar-los la foto de l’autobús dels pebrots. I que llegeixin què hi posa, i fer debat amb ells després.

I amb la cara ben alta, dir-los que el dia que ens assabentem que se’n riuen, jutgen o no acullen una persona perquè estima o se sent diferent, ens farà molta vergonya, i veurem que no els haurem educat prou bé. (Jo afegeixo en aquesta part, que els cauran llamps i trons i es trencaran els murs de les cases sobre els seus caps, amb dimonis i bruixots que els perseguiran fins a la mort, però això, és opcional).

I com a Mala Mare em toca treure les ungles i ensenyar les dents a tots aquells que creieu que TOT el que els passa als que no són “com ells”, és per vici, o per malaltia o per maldat, o per que els han manipulat o per culpa de les feministes.

Són persones i ja està! S’ engendren, els robots?

I us ho dic: No us acosteu a mi. No us acosteu als meus fills.

Els previndré contra la gent com vosaltres; que no es refiïn dels que diuen que tot és pecat.

Alerta, que a sota les estores tenen ànimes abusades d’infants que encara estan acallant.

Espavileu! I parleu amb els vostres fills i filles en lloc de quedar-vos pillats en frases buides i laments.

Ja ho vaig dir, però em reitero: si aquest fos un país normal, no hi hauria ni una sola gota de gasolina que fes circular el maleït autobús. I punt.

I tindríem altres debats. Molt més interessants.

Així que Mala Mare al ataque, que sapigueu que els meus fills s’estan entrenat amb el tema feminisme, LGTBI i tal.

Val tenen una mica d’embolic;  i qui no? Però anem aprenent des del respecte. Si tinc jo dubtes i contradiccions amb tant de temes als 41 anys…!

River. (I love to love)


M’han enviat una foto teva des de Suècia.

Ningú  m’ho diu, però tothom et pensa.

Jo si que t’escric, perquè no em fa vergonya, i perquè després em trobo més bé.

Si, ja fa un any, i segueixo parlant de tu, xerrant amb tu, pensant en tu… I tinc la pena a travessant-me la gola mentre miro la foto que m’acaben de fer arribar des d’aquest país tant fred.

No hi ha hagut  un sol viatge a Berlin, ni cap vol al dol etern. Tot plegat, era una farsa. M’és molt fàcil això de mentir, ara que  escric, enlloc d’explicar com ho porto.

La tristesa, ha fet un niu de color blau dins de la meva  panxa, suau com les plomes d´un ocellet. No em pesa gaire, i em refila en clau de fa, molt baixet quan estic sola, sense avisar moltes vegades;  i de sobte, qualsevol cosa em recorda a tu.

I no ho explico, a ningú. Mai.

I saps què? De vegades penso que és mentida, que no ets mort.

Ja ho he dit, ja ho he escrit. A la fi m´he atrevit a fer-ho.

Perquè a veure, qui t’ha vist? Ningú, oi?  Llavors, perquè m’ho hauria de creure?

Fa uns anys enrere també feies aquestes coses de marxar, o desaparèixer durant un temps. A mi m’ho feies…

I em passava els dies enganxada al telèfon, enviant missatges als números que trobava a les teves  jaquetes i  pantalons,  escrits de qualsevol manera, en papers rebregats i enganxosos, que pudien a  flaire de la mala nit, i es llegien borrosos; com la meva vista, negada de llàgrimes i d´ansietat, i encegada buscant-te per tot.  Notetes escrites que alhora eren un mirall  oxidat, que em retornava el reflex emboirat de la meva autoestima i amor propi, perduts al fons de les butxaques, al cubell de roba bruta, oblidats.

Al final apareixies. Sempre. Jo m’enfadava, ens perdonàvem, i tornàvem a recomençar el que realment ja no teníem, (i potser no havíem tingut mai).

Un cop, et volatilitzares enmig de l’Aeroport, ho recordes? Simplement t’esfumares. O aquell altre dia, que jo creia que eres a baix al carrer remenant dins el container, perquè feia res havies llençat molt emprenyat des de la finestra  el nostre edredon nou; i em vas trucar dient que eres a Gràcia, que féssim unes copes: ” Vine Honey,  va...”.

Et movies ràpid, i eres elèctric,  física i emocionalment;  i tot i que estàvem separats per mil  distàncies, jo et sentia a prop i part de mi; sempre, en tot moment.

Una mica com em passa ara.

Amb tot això, el que vull  dir-te és,  que sé que ara també ho podries fer.

I mentre camino cap a la feina, en aquella franja nostàlgica del dia, en que l’alba encara no ha desbancat del tot la nit, i l’abraça melindrosa;  estic sola en els carrers deserts, escrivint al mòbil aquestes ratlles.

Estranyament no tinc por, i estic tranquil.la, i  ho sospeso seriosament. I si… Podria ser? Em dono permís, m’enganyo,  i contemplo la possibilitat aquesta.

Sé que fa uns dies que estic trista, perquè s’acosta el 7 de febrer, i  també els que m’envien les fotos.

Vindries a dir-m’ho si fos una broma? Voldries saludar-me, malgrat aquests anys?

El darrer cop que ens vàrem veure et vas quedar palplantat davant del meu cotxe. Em mirares com sempre que ens trobàvem. I fou com si t´hagués vist feia  només dos dies, enlloc de ja feia  més de cinc anys.

Vem parlar per dins, intensament, uns microsegons, perduts  cadascun en els ulls de l´altre. Connectats com sempre a aquella cosa, que no fou mai exactament  amor.

Et vaig veure gras, gran i vell, amb la mirada tranquil.la, però cansada.

I jo vaig patir per si a través del vidre a  mi em veies bonica, feliç i encara jove; al costat del meu amor, amb la llum pròpia i radiant  de la meva nova vida; i resava perquè no et fixessis en el seient de darrera. Hi anava la nena.

Mai l’hauria tingut amb tu.

Tu i jo no hauríem dut cap fill en aquest món,  i em fa feliç d´adonar-me´n que encara ens quedava aquesta part sensata i sana, malgrat el vincle de la culpa, la dependència (i la ràbia) traient-li el lloc a la raó, i enganxant-nos més l´un a l´altre.

Et vas quedar allà, palplantat només una estona. I amb el cap cot, i les mans dins les butxaques, empenyent els pantalons avall com feies sempre,  i sense dir res, te’n vas anar. 

Per mi aquesta sempre serà de tu, la darrera imatge.

Em va faltar una mica l´aire, mentre et buscava en el retrovisor.

I aquesta sèrie que miro ara al Netflix, i que es diu River, (on resulta que ell també és suec) que em mostra tant cruament el dolor i la pena de l’absència; fins al límit de la sospita d´un possible trastorn mental, em fa pensar en mi, i en com jo visc la teva pèrdua. O en com la malvisc, i en què m´ha afectat.

I el River, balla, balla, i canta i canta… “I Love to Love…”. Ens agradava aquesta cançó.

Així que penso en la música que nosaltres també ballàvem, per no encallar-me en aquesta etapa. Música, cançons i records on sempre somreies i eres la persona més feliç del món. Cada any te´n ballaré una, mentre no apareixes de nou.

Fins que em fallin les cames, o et compadeixis, de mi i de la meva follia Sergi,  i em convidis a fer una birra, a Gràcia, o a qualsevol altre lloc…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A l’estació, una bata blanca, Little Red Riding Hood, el noi que canta i el seu gos.




Amb el cap arrepenjat a les cames, hi dormita el seu gos.

Té el morro humit del color de la tòfona, i els ulls clucs, però somrients.
De tant en tant deixa anar un sospir que el fa estremir del cap fins a la cua. És un gos que no té edat, amb el pèl de color gris, i les orelles primes i llargues. Segons com, sembla un conill.

Jeuen a terra, sobre una manta, que era de quadres del color de la magrana, on ja no queda un pam de net.

La noia amb la jaqueta vermella, surt de la porteria de casa seva, exactament a dos quarts de nou. Little Red Riding Hood, camina veloç i amb pas decidit, camí del metro.

Al mateix temps, el rostre estranger de cabells daurats que el sol, el vent i el temps han convertit en pell bruna i rastes, s’incorpora una mica, i comença a tocar. Dins els ulls, un tros de cel, i a la pell una barba un punt pèl-roja, que comença a despuntar. Sembla un Jesucrist nòrdic, que s’ha perdut a la ciutat.

Acariciada pels seus dits, la guitarra plora melodies d’aires èlfics, que adopten un eco celestial.

Els passatgers que arriben, encara estan mig adormits. Caminen veloços, i passen de llarg, cordant-se els abrics i ajustant-se les bufandes; amb pas decidit, però porucs d’afrontar el fred gèlid d’aquest matí d’hivern glacial. El sol trigarà encara una mica a escalfar-los.

Cauen les primeres monedes, en el moment en què ell hi posa la veu. Canta en una llengua estrangera, històries dolces, d’aquí i d’arreu, que no entenen d’idiomes, i trasnpuen notes de nostàlgia i sentiment.

Aquest any anirà a veure a la mare.

Ho ha decidit enmig de la tornada de la darrera cançó, quan l’ha visitat el seu record, en sentir apropar-se el repic dels tacons d’una senyora; i s’ha adonat que la buscava entremig de la riuada de la gent.

La mare… Älskade Mor.
Uns quants carrers més enllà, quan gairebé són les 9 h, una dona plega de fer guàrdia.
Ha tingut una nit tranquil·la, i la matinada l’ha sorprès asseguda vora la finestra, amb el cafè glaçat dins del got de plàstic transparent, aferrat contra el seu pit, com si malgrat tot encara pogués escalfar-la, i donar-li calidesa a l’ànima, més que al cos.

Per no haver de dir adéu, s’ha escapolit per la porta de darrere, just quan una figura vermella s’allunyava davant seu.

És la Little Red Ridding Hood, que gira la cantonada. Les llums de l’Hospital, li accentuen l’ombra a terra. Sent uns passos, i per poc no es tomba, mentre regira la bossa de mà.

Dins del metro, el soroll d’uns altres tacons ferms, fan entreobrir els ulls mandrosos al gos que dormita vora el Messies; i en sentir-los al noi, li falla una mica la veu.

La mare no duia sabates dins de casa, però recorda com caminava quan se les provava davant seu: “Quines t’agraden més Jonas? Les negres o les de color verd?”. I ell somreia perquè la trobava tan bonica, que li era igual el que duia posat en els peus, i ella li remenava els cabells i li feia petons fins que ell es queixava, i acabaven tots dos per terra, xisclant i rient.

Quan van començar a distanciar-se? No ho recorda…I ara tampoc ho compren. La troba faltar molt a la mare.

Avui, si no passa res de nou, recollirà el poc que té, i enfilarà rumb cap a casa. Tornarà al Nord, abans no apreti l’hivern en aquesta ciutat poc amable.

Vol regalar-li unes sabates noves a la mare, ara que s’ha fet velleta, i que ja li fan mal els peus.

Al final de les escales, i ja davant de l’andana, s’atura llavors La Caputxeta. Segueix tan entretinguda remenant el que no troba dins la bossa, que ni sent com el noi canta, ni tampoc el veu.

Darrere seu, hi ha una dona amb bata blanca. Té la mirada emboirada, i plora en silenci, i dempeus.

A la mà encara hi duu una tassa de plàstic, que llisca i cau, i que rodola i rodola… i que va a caure just davant dels peus d’ell.

La foscor del túnel es transforma en un brogit, que és un murmuri fet de llum, que creix constant mentre s’atansa. La dona que va vestida amb bata clara, s’apropa a la via, lentament.

Little Red Riding Hood mira el recorregut que fa la tassa, que regalima i dibuixa a terra un camí fet de cafè amb llet; fins que els seus ulls es troben amb la mirada del músic de l’andana, que són fets de gel, i alhora dolços com la mel. El metro s’acosta, i el soroll atrau la dona.

En una sincronia de moviments, s’alça d’un salt el músic de terra, alhora que La Caputxeta també allarga el braç instintivament cap a la dona que ja té mig cos enfora del marge de l’andana; i just en aquell moment, arriba el tren.

Se li escapa un crit que mor i es torna silenci, trencat per l’udol trist que deixa anar el gos.

Queden units, La Caputxeta i el músic, per un tros esquinçat de tela, que subjecten tossuts i amb força tots dos. Encara no ho saben, però serà l’inici d’una història, que ha sorgit fruit d’una mort.

Se senten més crits, i el metro que frena.

Cap dels dos no ha pogut aturar-la. La dona amb bata blanca s´ha endinsat en la foscor.
A les orelles, Little Red Riding Hood hi té el cor, i al seu voltant, tothom corre i crida o li parla. Tremola com una fulla, i de cop sent molta son.

Nota que l’agafen en volandes abans de perdre el món de vista; i l’últim que recorda és la mirada profunda del noi, que li recorda el blau dels estius de l’aigua de Tossa; i que li resulten molt càlids, tot i que ell sembla del nord…

S’hi està bé, en aquests braços. Quan es desperti, li demanarà pel seu nom…

 

 

 

 

 

 

 

 

La Mudança (mentre al defora plou).

Faig caixes. De records i d´objectes.

He trobat coses dels nens, de quan eren més petits. Una roba tant diminuta que em faig creus que els hi posés mai, i un xumet amb el nom de Greta.

Em quedaré amb les ganes de tenir el tercer fill.

Perquè el vaig perdre i mai podria retrobar-lo, ni en un altre, ni en cap nou intent.

I com sempre és els dies de pluja quan més n’agafo consciència, envoltada de la nostàlgia que acompanya l´aigua, i ja em sé gran per trigar gaire si encara vull canviar d’opinió, i em miro als nens, donant voltes pel menjador: ella inventant una cançó, un terròs de sucre que té veu i carona d’àngel, i ell vestit de blau i roig, aranya inquieta, Spiderman; em roben l’aire de tant vius que són; i no sé si trobaria cap més espai entre tots dos, que tot ho buiden, i tot ho omplen.

Així que brando el cap. Ja està tot fet. Els daus van caure. Vem tenir bona sort, amb cada un d’ells. Retar el destí seria massa.

Ho tinc clar, però alhora m´omple un sentiment de pèrdua i enyor d´una etapa que s’esgota i s´acomiada, però que es resisteix perquè no vol marxar, i em xiuxiueja a cau d’orella que no tornarà, i demana (i remuga) que la retingui una estoneta més de la mà encara… I que això em passi justament a mi, veient-me encara tant jove i plena de vida, em fa sentir molt, molt, menuda, i poca cosa.

M’incomoda.

Em faria ràbia assemblar-me jo una mica a les fulles que la pluja que cau avui arrambla en reguerols, i condueix fins les clavegueres; o a les que queden atrapades en bassals d’aigua, després d’un dia de molt de vent.

Humides i invàlides.

Mai més serviran per a res.

Vives encara, però atrapades; formant part de la natura, i alhora, del no-res. En un Limbo terrenal, per unes  hores.

Què en són, d’aquestes fulles ofegades en l’aigua, i que encara els corre el verd de la vida per dins? Que n´és de mi també, que danso i camino de puntetes sobre aquest equador invisible del destí que són el meu camí cap als quaranta? Ara que sé que puc caure, és quan més desitjo ballar. Una miqueta més encara, ja descansaré demà, o potser l´altre. No en puc parlar massa, ni tampoc hi vull pensar. Estic molt viva, i també força esgotada ja de resistir-me, i de no acceptar.

Com puc casar el fet de sentir-me tant jove, amb l’obligació de fer-me gran?

I estic de mudança en mil i un sentits, i entre caixes i papers m´ha saludat el teu record en un flascó de perfum oblidat, que fa una olor rància de pena i nostàlgia; i he vist una noia amb el cabell rapat retornant-me la mirada des d´una Polaroid que ja grogueja, i que era jo, i al mateix temps era algú altre; i he trobat cartes antigues, i diaris escrits amb ditades fetes a base de taques de cafè i olor de fum de tabac, que em parlen d´alegries i de tons de blaus, i que esquitxen emocions en un verd tant explosiu com el tap d’una ampolla de cava.

I de cop, com un insult, quan ja pensava que ho havia endreçat tot, mig amagats, com si dubtessin, els Predictors que em vaig fer cada cop que em vaig quedar embarassada, oblidats ben al fons d’aquest calaix.

Encara es comprèn la línia rosada.

N’hi ha tres. No sé que fer. La brossa em sembla un final molt brusc aquí i ara. Els deixo amb cura, dins d’una caixa, al darrer moment.

Si em mirés per un forat, em veuria a mi mateixa somrient, distreta i  perduda en les meves contradiccions;  asseguda a terra i amb el mateix gest que quan vaig fer la primera mudança i en tenia vint-i-pocs. Al capdavall, he mantingut la meva essència, i és el que més em fa feliç de tot.

I mentre anem desmuntant la casa, l’aigua dibuixa llàgrimes en els vidres bruts de pols. Que podrien ser les meves, si aprengués a plorar de veres, i si tingués temps per a purgar totes les tristeses del món.

Mai més no seran nets, els vidres. Ja no quedarà ningú per netejar-los ara que marxem.

Tanco les caixes i m´espolso les mans contra els malucs. Encara sóc la noia de les malles.

Aquest serà un bon any, n´estic segura. Potser és perquè les penes a la fi se m´han endut totes les pors.

Dos coloms s’han refugiat a l’ampit de la finestra, i ho inunden tot amb els seus parrups i el bategar inquiet de les seves ales, repicant contra dels vidres.

Volen entrar.

Aviat es farà fosc. La veïna del davant recull la roba, i ja humiteja. D’aquí a pocs dies, segur que no la recordaré  …