El Clic. (Article d´opinió de Social.cat)

Definició de Clic a La Pous Style: Sorollet intern, a voltes imperceptible. Interior, mental, visceral, de consciència i sense pertànyer a cap ciència en especial si no va tenyit de lila. Si l´has fet o l´has sentit, no es pot aturar. I punt.

Clic.
No pots evitar de fixar-te en com et corregeix constantment aquell amic, i en com seu espatarrat, cos endavant, marcant territori i anul·lant el teu camp de visió aquest altre, o en aquell que fa gracietes, sorneguer i fotent el pena (pobre xaval que no sap distingir el que és una broma d´un prejudici, penses, ara veurà) i descobreixes que no et fan gràcia, i que et cansa tenir serrades les barres en un somriure impostat; i que la bilis et puja de sobte quan sents la mirada d´aquell veí mentre estens la roba i que et genera unes ganes incontrolables d´estampar-li el punyetero test directament al cap.

Cosa que no fas, no faràs, principalment perquè mai van ensenyar-te que una noia també pot tenir punteria.

Clic.
No somrius tant indulgentment. Sovint et tenses i t´incorpores, elevant el to per sobre la seva veu. Ara ets tu qui corregeixes cada cop que sents el : “Ei, jo sóc feminista” i no toleres les seves lliçons, ni que sigui de part d´aquell company de l´àmbit i “sensible”.

Clic.
No tens tanta vergonya a afrontar el que t´incomoda, ni al conflicte amb la gent, encara que l´apreciïs.
No et fa tanta por caure´ls malament.
Et preocupa menys, si els sembles pesada.
T´ocupa menys temps i energia pensar una resposta, i et surten lleugeres i inesperades com un rotet. Quin gust, després escolti´m.

Clic.
Acceptes que hi ha persones del teu entorn que no els agrada que opinis, et manifestis i facis sentir la teva veu. Abraces les pèrdues, la solitud i el dol que comporta. I les incomprensions, acusacions i silencis de qui potser ingènuament esperaves suport, i que no vol (o no sap) prendre partit, en una lluita que hauria de ser compartida. I com cou…i quin mal… Però sospires i avances, repetint-te el mantra de “no he fet res dolent i no he de demanar (més) perdó”; una vegada i una altra. Les que calgui, fins que cali, si és que ho arriba a fer mai… Ai la culpa, i com costa desempallegar-se´n.

Clic.
Caus pitjor, ho saps i et consta. Interceptes les mirades, comentaris, acusacions directes, complicitats evitatives, i sí, et deixa una tocada ( quina sort no ser un robot), però no et paralitzes. Ja no és suficient el rebuig que captes, per aturar-te. Petites punxades directes al cor, a la boca de l’estómac, xiulet sord dins les orelles, i un lleuger tremolor de mans…Fereixen, cicatritzen i es tornen corassa. Potser més sola, potser millor.

Quina llàstima que pensin que…enlloc de…però tant se val, apretaràs més els cargols, no hi ha temps per donar-li al coco, tenim feina! Que a voltes l´energia cal dosificar-la, en aquest NOU TU més desgastant, cert, però una versió molt més potent, coherent i apoderada.

Clic.
Tranquileta, tranquileta”…Tranquil.leta? I una shit.

Massa calmada em teníeu, rumies. Perquè aviam, si ja de per si no sóc una tia tranquil·la, doneu-me pista i us ho peto, corasons. Vosaltres mateixos: Let´s dance, i Dona´m Mambo, que riurem, però la primera, aquest cop jo.

Clic.
Has après a usar el sarcasme, i a respondre somrient que no tens pressa, que si en volen n´hi ha per tots, però quan tu ho vulguis. Quan en tinguis ganes. Ara mateix no, gràcies, que no em va bé, ja ho trobarem. No tinc febre, no és un rampell, no estic brotada, i no, no se´m passarà. Que s´ha acabat de fer-ho perquè a l´altre li vingui bé, o directament esperi que l´il·lustris, o que tingui el seu pòdium per a poder fer-te el sermó, o explicació. Mansplai…

No saben que encara intentes domar el clic constantment, i tens batalles per mantenir-lo sota control. Noies, empre cal guardar alguna carta!

Clic.
Ja no ets un servei de pedagogia amb potes les 24 hores: Hola-em passo-deu-minuts- escoltan-te-i-ara-t-explico-total-perquè-em-diguis-que-potser…I al cap de res… Em-passo-de-nou–deu-minuts-escoltan-te-i-ara-torno-a-explicar-t´-ho-total-perquè-em-tornis-a dir-que…

Clic.
Et mors de ganes de cridar a totes hores: Hi ha cursos macos! Feu algun taller! Llegiu llibres! Parleu-ne entre vosaltres! No ens absorbiu més…! Estem esgotades… Com pot ser que no ho veieu?

Clic.
T´adones que en canvi podries comptar amb els dits d´una sola mà, els homes que han anat algun servei a treballar-s´ho dels que tens al teu voltant. “M´ho estic currant” (Hoho) .

Els ho deuen colar al cafè amb llet cada dia a la feina, a l´equip de futbol, als xats de senyoros…
“Dóna’m la dosi, que no em queda clar el concepte aquest, aviam si l´incorporo (només) al meu llenguatge. Sí, amb doble de sucre, que m’interpel·li més doucement!”

“Estem aprenent”, et diuen. “M´estic treballant”.

Clic.
Et rellisquen força les seves excuses. Carai! Que afortunats! No hi ha pressa, feu tranquils, sense estressar-vos, no fos cas! A moltes de nosaltres encara ens queden potser 20 anys, tirant pel llarg? Xaxi! No passeu ànsies! Ja ens posem nosaltres les piles (si es pot encara més), ditxoses les dones, que vam tenir la poca fortuna “aquell dia” i because of you, de fer moure l’engranatge del clic interior en un micra segon!

I com es troba a faltar segons com, quan vivíem a la parra, hòstia. Bé, potser no. De fet no ho sé. Ai mira, això va segons com bufa el vent, o si tens o no un mal dia. Tampoc tinc respostes per a tot i ni ganes, què voleu? Estic més concentrada en el sentir i en el què fer. Malgrat m´equivoqui. Que és quan n´aprenc.

Clic.
Ironitzes davant dels compliments. “Sí, merci. Som una passada, unes màquines, un exemple, un model”...Blablabla. Bla. Model de què?
CALLEU.
Calleu, recony.
GRÀCIES.

No ens ha quedat una altra que fer el clic, i a no poder afluixar.
I ens esgotem, i mira que intentem alienar-nos segons on som, però hi ha dies que no en deixem passar ni una. No podem, no podem!
Ara us ho explico: Resulta que la info es registra misteriosament dins nostre, i quan menys t´ho esperes t´arriba en forma de sotrac, d’esglai, de ràbia, o d´alguna emoció no del tot classificable, i encara que no ho vulguis, va directa al teu cervell.

Clic.
Notificació: Missatge rebut. Processat. Espera resposta.
-Ai merda, just ara?
– Sí, HOLI! I no facis veure que no t´hi has fixat…Ja no funciona, ja no cola estimada, per més que facis veure què…

JA
NO
FUNCIONA.

Clic.
Saps que no hi ha excuses ni aranzels. Ara bé, si tens massa coses i pollastres alhora, no passa res, el missatge subliminal quedarà emmagatzemat, classificat, a l´espera, pacientment. Sortirà quan menys t´ho esperis, tossudament, persistentment, decidit i possiblement a través d´alguna resposta envalentonada.

Sí. És ben cansat i instintiu quan ja ho tens interioritzat. Potser és l´edat, potser és el temps que ha trigat a germinar-se, potser sempre has estat TU, per més que muda, sorda, i un pel cega (o ben miop, no fotem) ; avesada a normalitzar-ho sense tenir-ne realment constància. Però cansa, esgota i molt. Però com que també et retro alimenta… Doncs tu, pa´lante!

Clic.
Et retrobes, et veus estranya i t´agrades, i t´agraden les que són “una mica així com tu”. I potser no et veus tan dolça, ni tant guapa, ni tant com volen que siguis “the others”, però al capdavall comences a entendre que serà la teva millor versió de tu. Doncs a perfeccionar-la.

Clic.
Ara! Necessitat imperiosa de dir:
Ei, m´he cansat d´estar callada.
Em trobaràs.
He passat massa temps sense adonar-me´n.
Ara SÍ responc, o podria explotar.
(Vull explotar una mica, de fet!).

Perquè aquest clic, sembla menut i és una bomba.

Clic.
No, no té botó de l´Off, o no ens escarrassarem massa en buscar-lo. Hem avisat massa vegades. Alerta roja! Que en zero coma ja tens respostes-tipus: No amenaceu! Us heu tornat molt violentes! Com us poseu!
Ui, sí. Look at my face: em teniu Súper, Mega, Híper preocupada, mireu com premo el botó de NEXT.

Clic. Clic. Clic. Clic. Cliiiiiiiiic!!!!

 

 

Anuncios

Forbidden Love (Social.Cat)

Sona la Madonna, ara a la ràdio, amb “Forbbiden Love”.

Just one smile on your face / Was all it took to change my fortune. / Just one word from your mouth / Was all I needed to be certain… / Forbbiden Loveeeeee…
Hi rumio molt darrerament, sobre el vincle, i la importància d’establir-lo amb les persones amb qui ens relacionem. Que el vincle no el fa la sang ja m’he esgotat a mi mateixa de repetir-m’ho.

El vincle segur, insegur, ansiós, desorganitzat... Sí, disposem de tot de teories, de màsters, llibres i articles per entendre les relacions entre mares, pares i fills o per detectar quan algú s’està sobrepassant. Però, i quina relació establim amb els altres quan estem fent feina?

L’experiència i els anys de picar pedra treballant amb famílies i infants m’han ensenyat que és impossible de fer una bona intervenció, o com a mínim de llarga durada, si no establim una base de vincle amb tots ells. I malgrat tot, sembla mig prohibit, gairebé tabú, que puguem aprofundir més enllà d’aquesta paraula a l’hora de referir-nos al que ens uneix amb la gent a qui atenem, acompanyem o destinem les nostres 40 hores laborals (o les que vinguin).

Vincle, sí. Però què comporta?
Confiança, aferrament, unió entre persones, calidesa, afecte… Fins aquí, bé, sempre dins el concepte correcte a nivell professional. D’acord. Però, i l’amor? Podem parlar d’amor, quan som a la feina? És lícit de poder fer servir aquesta paraula? Si fóssim robots (també en coneixem alguns i algunes, en la nostra praxis diària), no caldria parlar-ne més.

Però del que es tracta és de persones interactuant a tots nivells, les unes amb les altres, establint aliances, compartint experiències, vivències, petites alegries, traumes, pèrdues, guanys i dols. Sostenint-nos, fent malabars de puntetes, enmig de les misèries d’aquest sistema capitalista que és el nostre dia a dia i el nostre món.

Però no podem parlar d’amor. O això sembla.

Som professionals, situem-nos!
1- Amor a la feina, sí. Està permès (I desgraciada de tu, si no…).
2- La maleïda i recurrent sentència que això nostre és vocació. També.
3- Infravaloració via somriures, que ens fan la mateixa ràbia que els copets a l’esquena quan diem a què ens dediquem, perquè es veu que és una carrera fàcil, que es pot tolerar.
O No. Fàcil, quina? La de la vida que tastarem un cop tinguem uns contractes precaris? Fàcil haver de lidiar amb els sentiments fets un garbuix, desendreçats dins d’una espècie de Codi Ètic que la majoria no hem llegit mai, perquè no ens fa falta, no fos cas que ens el saltéssim… És que som educadors, i ja sabeu que el tema normes… Hi surt l’amor, dins aquest llistat enorme de sabers i bons fers? És ètic, poder estimar, en el nostre cas?

Que treballar amb persones no està reconegut ni ben pagat, és un fet. És vocació, i passa la cabra. Doncs jo dic: a veure, sí i no.

Sostenim misèries, cosim les esquerdes d’un estat del benestar que ni ens reconeix, ni rutlla bé, ni ens empara. I, de tant en tant, rebem per la tele, perquè resulta que “hem fallat”, però tampoc ens donen la paraula. No fos cas que ens poguéssim expressar… massa.
I dels recursos, millor en parlem una altra estona, o mira no, acabem-ho d’un cop: els recursos som nosaltres, fets de pell, ossos i… sentiments.

Ja hi tornem a ser, anem a parar al mateix lloc. Que molestos, sempre pel mig aquesta colla de sensacions irrefrenables. Professionalitat! Colla de tècnics rebels inconformistes!

Però sigueu “humans”, sempre, a totes hores, per favor.

Davant les desgràcies, pam! No falla. Com pot ser que no ho veiéssim?! Judicis indignats per totes bandes al crit de: “Com pot ser que cap de vosaltres no ho haguéssiu detectat?!”.

O d’altres vegades… Ai, la censura, múrria, com ens ataca. Oh, aquests professionals que fan massa vincles, que els falta una mà més dura, però tampoc massa dura, això no, no ens passem que llavors és un maltractament, i un moment, alerta, no facis vaga, que la mare qui me la cuidarà, o que el Casal no costi gaire, que em costa molt de pagar…

Però cuideu-los bé, que se sentin com a casa. I feu vincle, sobretot. Tracteu-los amb humanitat.

Vincles. Vincles. Vincles. Humanitat.

És impossible parlar de vincles i oblidar-se de l’amor.

Me’ls he estimat moltíssim a alguns dels infants amb qui he treballat. Alguns, d’una manera brutalment intensa i dura.

No accepto regals, però m’emociono, abraço (poquet, perquè soc de mena esquerpa) i confesso que em preocupo, i sovint també he plorat (Desconnecto i connecto en pensaments sobre algú a qui he vist aquesta tarda, mentre renyo els nens o endreço els plats).

No és amor, llavors, el que em passa? O és que aquest sentiment d’alguna manera el tenim vetat un cop paguem les taxes del títol?

M’hi nego. Estimo a la feina. Estimo a la Z., al F., i a la P.; i algun cop m’he saltat aquestes normes no escrites i els ho he manifestat.
I no, no som família, ni amics, ni jo soc la seva mare (ni en tinc ganes), i sí, en tot moment soc conscient que estic treballant.

“Te’ls estimes , a la gent de la teva feina, mama?”, algun cop m’han demanat els meus fills. Doncs faig que sí, i també els dic que tinc sort de poder fer-ho, perquè resulta que soc educadora social, i que afortunada de poder-ho expressar.

Vida Normal (Social.cat)

Que sí, que és cert que estic enganxada a Twitter.

Hi trobo l’actualitat amb immediatesa, puc vomitar les meves neures, neguits i opinions. De fet, és la via més normalitzada de la qual disposo per poder mostrar que no sé dur una vida normal. No, no la visc. I com podria? A més, em temo que no la vull!

Com pot ser que m’envolti de persones a qui no els afecta el que està passant? Fan el cafè, es queixen del temps i del trànsit, parlen de futbol, de música o de si els agrada o no el formatge o determinada marca de cereals, però la injustícia o aquesta realitat tan brutal, literalment els rellisca. Són espècimens fets com d’aigua mansa, i l’oli i la sal del dia a dia o els sura a la superfície o els acaba fent un magma molt, molt al fons de les entranyes. L’actualitat convertida en sediments, fins que se’ls transforma en call o durícia. Pell morta, sense sensibilitat. Si els molesta la retallen, i tira avall.

Jo també ho intento, una vegada i un altra. Però no me’n surto, no sóc creïble, i la veritat és que se m’en refot. Dec ser anormal, o que ho sigui la meva vida. Malgrat les rutines, els nens, la feina, o les vacances que són or, però que acaben convertides en el Festival de la Contractura.

NO

HI

SOC

TOTA.

Au, ja ho he dit.

M’ha vingut la regla dos cops en els darrers mesos, visc a cavall de l’eufòria i l’ansietat, i em vesteixo amb estats d’ànim que fluctuen talment com el Dragon Khan: alegries, neguits i penes, que no sé com endreçar. A voltes em costa gaudir de les petites coses, i el que és més, de vegades no sé on tinc el cap. Val, d’acord, el tinc a Twitter.

Sempre ho dic (mig en broma, mig de veres), que soc un alien infiltrat, perquè m’hi esforço, us ho juro, però com costa identificar-se amb segons quines actituds de l’ésser humà! No me’n refio dels que poden fer una vida normal. Sempre? Va, home, va! Ni dels que dormen cada nit, sense inquietuds, ni pors, ni tristeses, tot i que en les meves hores baixes els envejo un punt i tot. Desconnectar, quina meravella!

I mira, ho confesso: tinc certes reserves sobre els que transiten aliens a tot, i riuen fort, alt, sense complexos ni pudors, mentre la televisió els mostra la crueltat de tots aquests dies. IM-PAS-SI-BLES, perquè no va amb ells.

De la mateixa manera que ja em cansa anar de mani, si no hi soc, la necessito de revulsiu. Soc la contradicció feta persona. Cridar, caminar, esgotar-me. Picar cassoles fins a rebentar. Poder dir després que no serveix de res fer una cassolada, justament perquè, primer, ja les he abonyegat. PRENDRE PARTIT com a opció de vida.

Que jo pujo i baixo, em sé eufòrica i valenta, i en tres i no res, no em comprenc i no em sé retrobar, ni amb el GPS de mi mateixa, gravat a foc a la meva mà. Soc un garbuix, un carreró sense sortida, una drecera, una passarel·la i la llum intermitent d’un far. I em perdo, i em retrobo, amb una facilitat que m’esborrona, i a la motxilla no hi duc més que pedres, que tan aviat llenço, com amago o esmicolo, refent-ne els bocins en sensacions noves o idees diferents, tan sols, per poder tornar a carregar-les. Com pesa, com em pesa la vida, i aquest món que ens fa tant mal…

Sí, de la ràbia en faig broma, i també burla, transformant-la en un manifest d’optimisme vital, que m’empeny a seguir opinant i a no callar mai. Humor o mort! És el meu mantra. Però també he après a estimar la tristesa, i ens fem companyia, embolcallades en infinits tons de blau…

Perquè arriba un moment, estimats i estimades, que no saps ben bé com va, que t’adones que has construït una base sòlida amb tu mateixa i arribes a una espècie de pacte intern (potser consolidat bàsicament a base de grans dosis d’hòsties pardes, ensucrades culleradetes fetes d’humor, amor propi i passotisme i una mica de mel). I, de sobte, agafes consciència que t’estimes molt, t’acceptes més, t’assentes en els pilars de tu mateixa i abraces les pèrdues que comporta mantenir-te ferma (a risc de quedar-te més sola, cal dir-ho també).

Contraposició sí o sí, a qualsevol corsé del saber estar políticament més correcte, que t’obligui a callar, o a no sentir, o evitar posicionar-te. És aquell moment genial d’impàs entre el #JoPasso i #JaNoEmpasso, que realment mola molt fort. Em funciona. Soc més feliç, tot i que les meves emprenyamentes em ballin Mambo amb una música de fons feta de ritmes bipolars. Després com nova.

Potser té a veure amb allò que en diuen “fer-te gran”, però en tot cas, aquest seria un altre tema… Que jo encara no he renunciat al Síndrome de Peter Pan, ja que no trobo un símil amb nom de dona… Ai no ho sé, per què serà?

I vosaltres, com us ho feu? I com és la vostra vida, amb tot el festival d’emocions que desfilen al vostre davant? Amb qui ho parleu o ho compartiu? O també us tira Twitter? Sou ja (o ho voldríeu ser potser), alguns de vosaltres, companys meus de viatge, en format virtualment emocional, i tampoc no gaudiu d’una vida normal?

Un café Innecessari. (Social.Cat)

Avui m’he parat a comprar un cafè que no necessitava.

Ser dona, vol dir també fer un cafè innecessari de tant en tant. És a dir, d´haver-te d’aturar per consumir una cosa que no et caldria, perquè et segueixen, o et molesta la presència d’algú. Qui diu cafè, diu comprar mandarines, o fer una trucada imaginària. Us sona, a algunes? Els exemples, en són molts. I això que m’ha passat a mi avui, els passa cada dia a milers de dones.

I així i tot, no passa res.

NO ESTÀ PASSANT ABSOLUTAMENT RES, més enllà de què ja fa un temps, ens hem decidit, entossudit, rebelat, i alliberat (ni que sigui verbalment) i no ens dóna la santíssima gana, de deixar de parlar-ne. Algunes, amb més o menys prosa i enginy, d’altres des de la més pura ràbia transformada en un vòmit de paraules. Però no passa d’aquí.

O sí que passa, sí.

Som molt molestes. Monotemàtiques. Exagerades. Estem traumatitzades, i no passem pàgina. Ens encallem. Ens dieu que posem a tots els homes dins del mateix sac, i ens inundeu de la vostra indignació i argumentaris…

Aviam, d´entrada és força difícil de superar un trauma, quan el perill segueix estant allà fora. Doneu-nos lliçons, va, com feu sempre, del tipus: “ja ho superaràs“, o “pobra noia, ha quedat molt tocada, no està bé, ara s’ha radicalitzat…”.

Doncs jo us dic: NO, perdoneu, i mira que ens dol (i com us cou a alguns també), el perill sou vosaltres, i no precisament perquè nosaltres ho vulguem. El perill, “ens sou vosaltres”, i aquest és precisament el tema que no enteneu, o que no voleu sentir, per allò del #NotAllMan, o per pura vergonya disfressada, que de vegades ni reconeixeu.

I en el fons, fa certa gràcia, que els que us sentiu atacats sigueu els homes, que sou precisament els que no sereu agredits, ni violats ni de dia ni de nit; i també és força pervers quan us col·loqueu vosaltres en el paper d’una víctima fíctícia, que ni volent amb molta, moltíssima força, mai dels mais ocupareu. Que en sou d´afortunats…tot i la vostra emprenyamenta.

I és irònic que us ho hem d’explicar una vegada i una altra, amb una paciència infinita, i si pot ser un somriure també; (noies, alerta, no se’ns no noti gaire que ja en tenim els ovaris plens, que fa lletjot, no crea vincle, ens fa antipaticotes i agressives, i Ai, tampoc no cal posar-se així!); i que a més, molts homes espereu (i ens exigiu), que us convençem i que les que ho aconseguim sigui les dones: les violentades, violades, abusades o maltractades. Té pebrots la cosa, dita en el vostre idioma, ja posats a fer.

Això també recau sobre les dones, flipa tulipa: a sobre que pillem hem de fer pedagogia! Això de parlar i intentar reflexionar entre vosaltres, no ho contempleu gaire, i a sobre, sovint, ens fiscalitzeu, però, ep, hem de ser més comprensives!

Sovint qui més por té, és qui més consciència té del perill. Per tant, el pròxim cop que penseu, o feu comentaris banals sobre com creieu que ha quedat psicològicament una dona després d’una agressió, o perquè es manifesta obertament feminista, o digueu un “Au va, només va ser un ensurt, no us passa tant”, o quan una dona exposi la seva por o neguit i ho comparteixi amb tots vosaltres; repenseu això que us dic.

I si podeu, penseu en el què costa dur a les esquenes no un, sinó ves a saber quants cafès innecessaris, i no només pel que fa al preu.
Creieu-nos, quan us expliquem el que vivim.
Recolzeu-nos en la necessitat de seguir denunciant-ho.


Escolteu-nos, quan us diem que no estem bé.
I calleu. Si us plau, calleu! Si no és per parlar-ho i revisar-vos entre vosaltres.
Responeu-vos què és el que hauríeu de fer vosaltres, des del privilegi més senzill que suposa no haver-se d’aturar a comprar un punyetero cafè que no necessites, enlloc d´estar fent judicis sobre la nostra radicalitat, o l’avorriment, o cansament que us suposa la nostra denúncia diària.

 

Esgotades nosaltres, tot i que sembla que no ho noteu (prou). No sou els més indicats per jutjar-nos, (per motius obvis), i perquè mai estareu en la nostra pell; però en canvi, podeu triar quin paper adopteu des de la comoditat d’estar a “l’altra banda.”

 

Li llegeixo a la nit a la meva filla, del llibre “Contes de Bona Nit per a nenes Rebels” de la Elena Favilli i la Francesca Cavallo.

“A totes les nenes del món:

Somieu en gran.

Aspireu a més.

Lluiteu amb fermesa.

I en cas de dubte, recordeu: vosaltres teniu raó.”
I li dic al meu fill cada dia, també:
“A tots els nens del món:

Escolteu en gran.

Cediu els vostres espais.

Acompanyeu-nos en la lluita amb fermesa, i sigueu valents de mostrar-ho entre iguals.

I en cas de dubte, recordeu: elles tenen raó”..


Que s’aboleixin aviat, tots els cafès innecessaris, i que els que prenem, siguin per gust, i només tinguin d’amarg, el seu sabor i no la por, que ens ha dut a demanar-lo.

Ah, i sí: 8 de Març Vaga Feminista.

Dins d’un pot buit de cigrons.



He guardat aigua de mar, dins d’un pot buit de cigrons.

Si escarbo amb molta força la terra, se’m trencaran les ungles. 

Però he de cavar més encara, no fos cas que el trobi el gos.

Honestament, faig veure que enterro una carta, però no l’he pogut passar a paper.

L’he anat escribint en les meves hores bruixes i d’amagat (empassant llàgrimes gola avall, singlot amunt, tremolosa, i un xic covarda) en una nota de l’Iphone.

Un missatge m’alerta, que JA NO EM QUEDA MÉS ESPAI.

Ha estat llavors, quan he entès que l’he acabada. Tampoc hi cabria tot el que em volta, i no acabaria d’escriure’t mai.

Vessaré doncs, tota l’aigua dins d’aquest sot fet d’ànsia i presses, i el tornaré a colgar del tot.

Amb tots dos peus descalços sobre la terra encara humida, alço els ulls al cel, on hi vola un corb. S’allunya, i suspiro, i deixo la meva l’empremta, que és un Adéu reteradament postargat.

Ningú m’ha vist, diria jo. Tampoc gosarien preguntar-me. 

Esborraré la nota, desfent el camí de pedretes que abans encabia dins del pit, sense rellegir-la per darrer vegada.

Tots els cementiris on podia enterrar-te, eren aquí, dins el meu cap.

NO. (#MeToo)

alba ullsAquella nit em van tocar dos homes.

A un m’hi vaig aferrar com a la vida, fins que ens vam desgastar tots dos, i a l’altre, les meves ganes de sobreviure, el van empènyer lluny de mi.

Esquinçada tot jo. Vaig morir, i renéixer en una altra. Fragmentada, primer com si fos un paper de vidre, que poc a poc vaig anar llimant, fins que en va sortir la que sóc ara.
Fou el primer cop a la vida que vaig tenir una premonició.

Mesos més tard, vaig intentar de fer-li-ho entendre al terapeuta, però només va servir perquè omplis les seves notes de gargots, i alcés diversos cops les celles.
En ell, tampoc NO hi vaig trobar consol.

Vam provar també amb la hipnosi. M’entossudia a recordar. I dins els narius, encara, l’olor de les baranes rovellades d’òxid blau de l’ascensor de casa els pares, i a la boca resseca, el gust amarg i sord del terror.

Havia fet aquell camí una infinitat de vegades, però aquella nit tenia por. Tu t’entestaves a voler acompanyar-me. Jo interpretava el paper d’alliberada, dona valenta, les mans ressuades, però amb un fil de veu, et deia que NO. Volia anar sola.

Al taxi ja em rodolaven les llàgrimes. Va ser un comiat de mi mateixa, lent, fet sense presses, i silenciós; i quan el vaig trobar a ell al portal, ja l’esperava.

Les claus a les mans, tremoloses, cercant el forat del pany, que no entraven. No sé com vaig gosar de parlar-li.
-Tu no vas al pis que dius.

Dins el meu cap, un eco constant: “Tu no hi vas… A quin pis vius?”
Coneixia a cada un dels veïns de l’escala.

Picant l’ascensor, el cervell embogit; jo era un animaló acorralat.
Intentar calcular la distància fins a la porta, pujar corrents les escales, cridar fort. Voler desmaiar-me, i caure, i no ser-ne capaç.
-Bona nit.
I una mà que m’aferrava el braç, i en girar-me, ferir-me els ulls la brillantor d’una navalla.
No, si us plau. Si us plau. NO. No, per favor.

I de cop, la llum fou negra.

Em van tocar dos homes, aquella nit.

Mentre el primer dormia, els ulls clucs amagant el blau, sentint encara la meva olor dels disset anys; l’altre s’escapava, fugisser i covard, sense fer fressa, dins d’uns mocassins de color marró, i una samarreta rosa. No tenia rostre.
Quan obriren la porta, jo bressolava un monyó de roba contra el meu pit.

Nua, morta, i ressuscitada. Ja no era jo, qui picava aquell timbre de matinada.
Ma germana, “fill de puta” (i quina ironia d’insult), corrent, xisclant, abocant- se avall a la barana.
Vaig fregar-me fort la boca mentre sentia el pare, que parlava en castellà.

La visita, uniformada, i amb cap tret d’humanitat, va guiar-me fins a uns seients de plàstic, i allà vaig quedar arraulida, rere d’un vidre, fosc i opac.
Empresonada.

On anem? Només tinc por. A qui li dic? Perquè NO somriuen?
I després una recepció blanca i sense caliu: “Però vejam, a tu t’han violat o NO?

NO sé res, no sé qui sóc. No tinc veu. Vull tornar a casa, però ja no tinc casa, i ara tampoc tinc cos. Estic embotida dins la carcassa d’una estranya.

M’he tornat pedra! No ho veieu? Quin mal el cor. Doneu-me una pastilla que em recompongui els trossets d’ànima. Per favor.

Les cames a la llitera tenien vida pròpia, no podien examinar-me, i jo els demanava a les metgesses PERDÓ.

D’això ja en fa una eternitat, i alhora, aquella noia (que també era jo), m’entendreix com si fos ar22 anys després, ja no demano perdó. Només n’ha quedat la por a la nit, i una necessària, neta, i justa ràbia; que em fa dir cada dia, i constantment:

ESCÒRIA, escolteu bé: NO podreu mai dels mais, amb la força que tinc ara!

 

Diari de (No) vacances.

Hi ha un paquet de sal, abocat sobre del marbre. Anit ningú va pujar a recollir-lo, i ja humiteja.

L’ocell cec s’hi enfila, però només l’ensuma i prou.

Fuig discreta la nit sense estrelles, però deixa un estol de llessamí.
A la terrassa de casa, uns ocellets han fet el niu. Encara no saben volar i s’aferren tossuts a la paret, i descansen sobre a les pedres, per tornar a caure, incansablement… Són una mica com els meus fills, sempre voltant-me.
L’espelma balla una dansa abans d’apagar-se, fumeja, i s’ofega del tot.
El tabac sobre la taula, i al costat, mig rebregat, un  vestit groc; preparat per l’endemà, retant la malastrugança.
Destapo un pot de vidre ple de prunes negres. Pegadolça.
Els nens encara dormen, però jo no.

Si m’afanyo, potser tindré un moment, per mi. Fa 8 anys que no dormo una nit seguida, i enyoro amb molta força aquell record de poder-me dutxar tranquil·la i sola, i ja no us dic res d’anar a cagar. Que us ho expliquin, el que vindrà també un cop sereu mares o pares.

Si ho voleu, ho fareu igual, i val més no escalfar-se el cap amb si val o no la pena. Però també sabreu que tindreu dret a poder-vos lamentar. Ni que sigui una estoneta, asseguts de matinada en un terrat.

En  moments com el d’avui, airejo les penes que tinc endreçades en compartiments com si fossin calaixos, i les alegries les estenc al terrat els dies de pluja, fins que fan sortir el sol.

Faig el cafè sola, i d’amagat, encenc una cigarreta.

Sí, també  he tornat a fumar.

De vegades passo dies sense parlar amb cap altra persona que no siguin els meus fills, també en les èpoques de (No) vacances. Sort que en tinc d´aquest ocellot, que no em veu i per tant no em jutja. Sense concessions, aquí dalt, és un dels pocs llocs on no sóc mare.

L’ocell cec no em veu, però refila i em fa companyia.
La Puput, invocada pels meus records d’infantesa a Canyamars, ha traspassat l’espai i el temps, i em canta vora la barana, aquí, entremig de la ciutat. Jo també vaig ser petita. I amb la maternitat aquella nena enrabiada, s’entesta a aparèixer de nou.

L’ocell cec té doble companyia. L’Alba petita, i l’altra Alba-no-sé-què, que també sóc jo.

He pensat que avui, a la vesprada, sortirem a passejar. Vora del mar, els llums brillants dels “xiringuitos” ho ompliran tot de somriures verd-blau-rosa.

Inspirarem peixet fregit, i intentaré que em donis la mà, una vegada, i també una altra. Com quan érem “novios”, i ens menjàvem a petons. Per no parlar d’una altra cosa. Ai, el sexe, què era allò? També deu estar de (No) vacances.

Mentre els nens juguen desmuntant la sorra, seurem en silenci, i de costat.

Els observarem, cansats, a la platja d’aquesta ciutat que és una festa.

Tornarem a casa, sense pressa, trepitjant les mateixes lloses grises on jugava a la xarranca la mare, i uns anys abans l’avi Martí;  just uns metres més enllà d’aquesta boca de metro que empassa ànsies de nit, i que a mi m’empeny de tornada. Són les 21h i ja estaré esgotada. No sé preferiria anar a treballar.

Sento passes pujant l’escala. Un sospir, i acosto el cendrer.

-Ja baixoooooo!

El llessamí, s’enfila pel filferro de l’antena. Flors amunt, camí del cel...

Aquella paraula que comença en B.

 


 

Avui m’han vingut a veure, a la sortida de la feina, una noia i l’E.T.

És aquell nen que té el cap més gran del que tocaria, perquè li passa alguna cosa, però a la noia, no l’havia vist mai.

M’han explicat que tu els pegues. Els insultes, i els fas mal.

Els fas allò d’aquella paraula que tristament es diu molt ara, que comença amb la lletra “B”.

Es veu que seuen junts a l’hora del pati, i es fan companyia, per si tu vens. S’han trobat, i han fet pinya; es donen suport contra el que els fas tu.

Desemboliquen a poc a poc l’entrepà, amb els ulls fixes en el paper de plata, que després pleguen amb cura, perquè la seva mare el pugui tornar a utilitzar; i resen per dins, pregant, perquè aquell dia no vinguis. No duen carmanyola.

Com que ell és molt baixet, els seus peus no toquen a terra, i li queden suspesos en l’aire, gairebé a un pam. Balancejant, lentament, fins que el moviment constant fa que se li escolin avall els mitjons llargs (que duu sempre amb molta cura, apujats turmells amunt).

No es miren, ni diuen res.

Mengen en silenci, acaronats pels raigs de sol, que s’escolen entre les fulles del plataner que hi ha al pati, i que de tant en tant els cega.

I de cop, del no-res: TU.

Diuen que els teus ulls es tornen foscos, com si fossis un tauró. Saben que els vols fer mal, quan corbes els llavis lleugerament cap amunt i un pèl a la dreta, en un somriure que és calcat al que tenia el teu avi, abans no es posava a cridar.
És llavors, que els he cregut.

Sí.

Saps qui són, no dissimulis. No servirà absolutament de res.

He sabut que era cert abans no em quedés sense aire, i m´he hagut de sostenir a la barana de l’escala, fins que he acceptat que havia arribat el moment. Ja l´esperava, tot i que d´una manera insconscient.

L’E.T, que em mirava amb els seus ulls grossos, ha començat a somicar. La noia li ha passat la mà per sobre l’espatlla, i és com si l´hagués sentit dir sense paraules: “Tu, que ets la seva mare, crec que és qui ens hauria d’ajudar”.

Que valents, tant menudets. No en tens ni putíssima idea…

Una parelleta molt curiosa, però que tenen la noblesa que jo mai he vist en el meu fill; i com em dol això com a mare, perquè em resultaria més fàcil poder estimar i complir el meu deure, i alhora donar resposta a aquest desig tan ancestral; i fer-ho molt més senzill del que tu m´ho poses …

Per un moment, m´he demanat quina raó podria tenir el meu fill de catorze anys, per voler causar-los tanta pena… I no n´he trobada CAP.

Ni una sola.

Primer he pensat que no et coneixia. Després, de cop, he recordat aquell dia que et vaig enxampar tallant-me les mitges noves, en uns trossets molt menuts i que anaves posant amb cura dins d’una Caixa de bombons buida; com a venjança per no haver-te deixat anar a navegar. Tenies Pneumònia, i veníem de l’Hospital.

Va ser el primer i únic cop que vaig creuar-te la cara. Et va quedar una marca tota roja, i amb el relleu dels meus cinc dits de la mà.

Quan va arribar el teu pare, va ser la galta que li vas oferir, perquè et fes un petó en lloc d’una abraçada, cosa que no solies fer gairebé mai.

Se’m va quedar el fred a dins, aquell dia, amagat en un racó. I avui ha sortit a saludar-me, burleta.

Una vegada, una companya, em va deixar sobre la taula, el llibre de “We need to talk about Kevin“, sense gosar mirar-me als ulls.

Vaig vomitar a la tassa del vàter del bar de sota de casa, i recordo que aquell dia vaig tornar a fumar. D´amagat, com se sol tapar la culpa.

Què n’he de fer de totes les penes que fins ara servien per justificar-ho tot, i que s’han esberlat fent fugir el temor, i tenyint-me les galtes de vida i de roig; (i de goig i valentia) quan per fi he aconseguit treure la ràbia, i de cop m’he alliberat, davant les llàgrimes d’un infant amb macrocefàlia (que tant de bo fos el meu fill) amb un ulls només plens d’amor; i on hi havia més tendresa que en els milers de petons, que religiosament em fas sempre donant-me la bona nit i el bon dia, ensucrats amb un somriure fet d’ulls de cel i pestanyes llarguíssimes, però que mai no aconsegueixen enganyar-me del tot?

Com puc respirar, i seguir sense fer res a partir d’ara, sabent que de les meves entranyes n´ha sortit un projecte d´engendre de monstre, que fa mal, perquè té por?

Perquè he vist clar que ets un covard.

Tens por de la vida, quan melindrosa, et nega l´estima, i et diu que NO, i ho els ho fas pagar a ells.

La vida. Com gosa? Com s´atreveix, si no ho faig jo?!!

Et duré davant del mar, a tu, que et fa tanta basarda. Ells també vindran a mirar-te, perquè els he convidat jo. Serem tots quatre, i la tragèdia; la nostra invitada de pedra, sense dir res, davant del blau.

Gairebé t’obligaré a entrar i nadar. No gosaràs, però copsaràs la idea.

Tornaràs, demà al pati; i ells ja no t’estaran esperant.

Mala Mare VI (pene i vagina fora del bus)

Necessito fer un Mala Mare, en plan emprenyada.

I us ho explico, i ja està.

Aquest va en un altre to: PENIS, VAGINES I EL PUTO AUTOBÚS.

Sí. El puto autobús d’aquests degenerats que es fan dir bons pares, bones persones i salvadors dels drets dels infants, que m’han encès les neurones i em fan posar elèctrica.
Així que com a Mala Mare, la meva aportació.

Tinc dos fills. Una amb xixi i l’altre amb penis. De moment. Perquè potser algun dia canvia. Jo ara mateix, no ho sé, i tampoc em preocupa gaire.

El meu objectiu màxim com a Mala Mare no és que mantinguin ni la tita, ni el botonet. Apa, com us quedeu?

Ja d´entrada PAM. En la frente.

El que vull és que prenguin a respectar-se, a saber si és el que els agrada; i ser valents per dir-me si els passa res.

Me’ls estimaré igualment. Obvi. Quina burrada, dubtar tant sols ni un sol moment!!!

I independentment del que tinguin als baixos, i amb la mateixa força de si decideixen estimar a un noi o a una noia, o a tots dos per igual.

El meu objectiu vital com a Mala Mare, és que MAI pugin al puto autobús de color taronja.

Ni física, ni mentalment.

Aquest és el tema. Ni polles, ni penes, ni conys, ni vagines, ni floretes, ni cuquets.

A la nena, l’ensenyaré a respectar, a respectar-se, i a fer-se respectar. I al nen igual. EXACTAMENT.

I m’encanta que ella jugui al fútbol, (tot i que ho fa fatal) i que ell dugui els cabells llargs com una noia. Diuen…(jo sempre els vaig dur tallats ben curts, i no he dubtat que sóc i he sigut ELLA mai).

Tant de bo d’aquí a un temps ella decideixi rapar-se, i ell fer-se trenes als cabells. Perquè voldrà dir que no passaran per l’aro. I vejam, m’encanta els que no passen pel tub, ja ho sabeu. Com també odio les trenes als cabells… Si, ho sé, d’aquí a uns anys aquesta frase me la menjo amb patates.

I per liar-la un rato més, que fa molts dies que no escrivia, de vegades penso que m’agradaria que un dels dos fos gay. WALA, ay la Albeta lo que ha dicho!!!

Sí. Ho dic perquè ho penso, i quan ho dic la penya em mira estrany.

Espereu, m’explico, ja veureu. Si tingués un fill o filla gay, d’aquesta manera encara estaria més sensibilitzada, per si encara no ho estic prou, i no tindria tant el perill que la meva ment no estigués oberta, que és el que més temo del món.

No vull tenir res a veure amb els gilipolles de l’autobús. Vade retro, out of mi!!

De la gent que no heu de refiar-vos és d’aquella que no pot tolerar ni transigir. No dels que criden, o us porten la contrària… Ni dels que són DIFERENTS. Us ho dic. Feu-me cas.

Les Males Mares i els Mals Pares, el que hem de fer és estimar i educar als nostres fills sobre això. Punt.

I ara tenim l’obligació de seure’ls a la taula, i ensenyar-los la foto de l’autobús dels pebrots. I que llegeixin que hi posa, i fer debat amb ells després.

I amb la cara ben alta, dir-los que el dia que ens assabentem que se’n riuen o no acullen a un nen o una nena que se sent diferent, ens farà molta vergonya, perquè patirem perquè no els haurem ensenyat prou bé. (Jo afegeixo en aquesta part, que els cauran llamps i trons i es trencaran els murs de les cases sobre els seus caps, amb dimonis i bruixes que els perseguiran fins a la mort, però això, és opcional).

I com a Mala Mare em toca treure les ungles i ensenyar les dents a tots aquells que dubteu de si un nen nascut amb pene es pot sentir diferent, i creieu que és per vici, o per malaltia o per maldat, o per que l’han manipulat. Que si pot sentir? Que si pot pensar, patir ????

Ho dubteu? Engendreu robots, vosaltres?

Clar. És que és culpa de la inquisición GAY, al loro!!

I us ho dic: No us acosteu a mi. No us acosteu als meus fills.

Els previndré contra la gent com vosaltres; que no es refiïn dels que diuen que tot és pecat.

Alerta, que a sota les estores tenen ànimes abusades de nens que encara estan plorant, i cadàvers als armaris, d’homes i dones que no han pogut sortir-ne mai.
Ser cristià és una altra cosa, i jo ho sé PERFECTAMENT.

Espavileu! I parleu amb els vostres fills i filles en lloc de quedar-vos pillats amb dibuixos que semblen de P3 però són per adolescents d'”Hola soy Nico“, que en realitat és un plasta i un pesat, i no ni té pene ni xoxete entre les cames… veieu com ni us hi havieu fixat???

Ja ho vaig dir, però em reitero: si aquest fos un país normal, no hi hauria ni una sola gota de gasolina que fes circular el puto autobús. I punt.

I tindríem altres debats. Molt més interessants.

Així que Mala Mare al ataque, que sapigueu que els meus fills ja estan entrenats amb el tema transgènere i tal.

Val tenen una mica d’embolic;  i qui no? Si en tinc jo als 39 anys…

River. (I love to love)


M’han enviat una foto teva des de Suècia.

Ningú  m’ho diu, però tothom et pensa.

Jo si que t’escric, perquè no em fa vergonya, i perquè després em trobo més bé.

Si, ja fa un any, i segueixo parlant de tu, xerrant amb tu, pensant en tu… I tinc la pena a travessant-me la gola mentre miro la foto que m’acaben de fer arribar des d’aquest país tant fred.

No hi ha hagut  un sol viatge a Berlin, ni cap vol al dol etern. Tot plegat, era una farsa. M’és molt fàcil això de mentir, ara que  escric, enlloc d’explicar com ho porto.

La tristesa, ha fet un niu de color blau dins de la meva  panxa, suau com les plomes d´un ocellet. No em pesa gaire, i em refila en clau de fa, molt baixet quan estic sola, sense avisar moltes vegades;  i de sobte, qualsevol cosa em recorda a tu.

I no ho explico, a ningú. Mai.

I saps què? De vegades penso que és mentida, que no ets mort.

Ja ho he dit, ja ho he escrit. A la fi m´he atrevit a fer-ho.

Perquè a veure, qui t’ha vist? Ningú, oi?  Llavors, perquè m’ho hauria de creure?

Fa uns anys enrere també feies aquestes coses de marxar, o desaparèixer durant un temps. A mi m’ho feies…

I em passava els dies enganxada al telèfon, enviant missatges als números que trobava a les teves  jaquetes i  pantalons,  escrits de qualsevol manera, en papers rebregats i enganxosos, que pudien a  flaire de la mala nit, i es llegien borrosos; com la meva vista, negada de llàgrimes i d´ansietat, i encegada buscant-te per tot.  Notetes escrites que alhora eren un mirall  oxidat, que em retornava el reflex emboirat de la meva autoestima i amor propi, perduts al fons de les butxaques, al cubell de roba bruta, oblidats.

Al final apareixies. Sempre. Jo m’enfadava, ens perdonàvem, i tornàvem a recomençar el que realment ja no teníem, (i potser no havíem tingut mai).

Un cop, et volatilitzares enmig de l’Aeroport, ho recordes? Simplement t’esfumares. O aquell altre dia, que jo creia que eres a baix al carrer remenant dins el container, perquè feia res havies llençat molt emprenyat des de la finestra  el nostre edredon nou; i em vas trucar dient que eres a Gràcia, que féssim unes copes: ” Vine Honey,  va...”.

Et movies ràpid, i eres elèctric,  física i emocionalment;  i tot i que estàvem separats per mil  distàncies, jo et sentia a prop i part de mi; sempre, en tot moment.

Una mica com em passa ara.

Amb tot això, el que vull  dir-te és,  que sé que ara també ho podries fer.

I mentre camino cap a la feina, en aquella franja nostàlgica del dia, en que l’alba encara no ha desbancat del tot la nit, i l’abraça melindrosa;  estic sola en els carrers deserts, escrivint al mòbil aquestes ratlles.

Estranyament no tinc por, i estic tranquil.la, i  ho sospeso seriosament. I si… Podria ser? Em dono permís, m’enganyo,  i contemplo la possibilitat aquesta.

Sé que fa uns dies que estic trista, perquè s’acosta el 7 de febrer, i  també els que m’envien les fotos.

Vindries a dir-m’ho si fos una broma? Voldries saludar-me, malgrat aquests anys?

El darrer cop que ens vàrem veure et vas quedar palplantat davant del meu cotxe. Em mirares com sempre que ens trobàvem. I fou com si t´hagués vist feia  només dos dies, enlloc de ja feia  més de cinc anys.

Vem parlar per dins, intensament, uns microsegons, perduts  cadascun en els ulls de l´altre. Connectats com sempre a aquella cosa, que no fou mai exactament  amor.

Et vaig veure gras, gran i vell, amb la mirada tranquil.la, però cansada.

I jo vaig patir per si a través del vidre a  mi em veies bonica, feliç i encara jove; al costat del meu amor, amb la llum pròpia i radiant  de la meva nova vida; i resava perquè no et fixessis en el seient de darrera. Hi anava la nena.

Mai l’hauria tingut amb tu.

Tu i jo no hauríem dut cap fill en aquest món,  i em fa feliç d´adonar-me´n que encara ens quedava aquesta part sensata i sana, malgrat el vincle de la culpa, la dependència (i la ràbia) traient-li el lloc a la raó, i enganxant-nos més l´un a l´altre.

Et vas quedar allà, palplantat només una estona. I amb el cap cot, i les mans dins les butxaques, empenyent els pantalons avall com feies sempre,  i sense dir res, te’n vas anar. 

Per mi aquesta sempre serà de tu, la darrera imatge.

Em va faltar una mica l´aire, mentre et buscava en el retrovisor.

I aquesta sèrie que miro ara al Netflix, i que es diu River, (on resulta que ell també és suec) que em mostra tant cruament el dolor i la pena de l’absència; fins al límit de la sospita d´un possible trastorn mental, em fa pensar en mi, i en com jo visc la teva pèrdua. O en com la malvisc, i en què m´ha afectat.

I el River, balla, balla, i canta i canta… “I Love to Love…”. Ens agradava aquesta cançó.

Així que penso en la música que nosaltres també ballàvem, per no encallar-me en aquesta etapa. Música, cançons i records on sempre somreies i eres la persona més feliç del món. Cada any te´n ballaré una, mentre no apareixes de nou.

Fins que em fallin les cames, o et compadeixis, de mi i de la meva follia Sergi,  i em convidis a fer una birra, a Gràcia, o a qualsevol altre lloc…