“Ha quedat clar qui és l’enemic: anem contra la mort. La venjança és viure”

Estel Solé.

T’encantava Pink Floid. A mi gens. Et deia: però si té nom de Fuïd Rosa! Recordo un cop que em vas estar anar fent tot un llistat de bons grups amb noms similars. Hi vam estar una bona estona. Deep Purple, Simply Red…

No em vas convéncer.

Avui l’escolto, cagundéu, i et sento a prop.

Ai, Txume… Quina falta ens fas en el món que vivim. El de les rialles sinceres, els ulls miops, la cabellera eterna, i el cor immens.

Què necessites? Et demanava. I tu amb aquell fil de veu…Només vull menjar.

Menjaràs, et vaig prometre. Si hagués fet falta t’ho hauria dut d’estraperlo i d’amagatotis, a l’hospital.

El company encara té a la nevera, el pop que li vas demanar. Ens vas dir adéu, adéu, a la propera ens veiem a casa. I ploraves tu i plorava ell.

Jo feia el cor fort, que ja saps que soc tota façana, tia secota i amb mala llet, però al final m’he trencat del tot, i m’he permés vestir-me de bocins fets de llàgrimes dolces i salades. No les sé aturar, no vull, no puc.

Te les dec totes. M’ajuden a acomiadar-te, i a donar-te alhora la benvinguda en aquest lloc nou, en aquesta nova etapa, que encara no sé com anomenar.

Ja ets a casa, estimat meu.

La venjança és viure, com deia el poema de l’Estel Solé.

Viurem per tu, i amb tu, entaforat dins de les nostres entranyes, fins que la tristesa és transformi en gratitud, per haver-nos permès haver pogut conéixer i ser estimats per una persona tan extraordinària.

Donan’s temps…Ha sigut massa dura la teva marxa.

Ja ets a casa.

Et cuidarem la Cris. Viurem, t’ho prometem. I farem juntes aquest camí nou per nosaltres que és fet de pedretes, salts d’aigua i muntanyes que apunten a un cel infinit, curull d’ estrelles que mai s’apaguen, com quan érem ben menuts; plegades, aturant-nos quan calgui a agafar aire, però endavant, o de costat, com els Crancs….I hi posarem la música que més t’agradava, mirant-nos als ulls, somrient i plorant, però arribarem, hi arribarem, fins a retrobar-te.

Acabo ja. O potser no, i encara mantindrem moltes més converses, llàgrimes, i bromes a deshores i amb la veu trencada.

I saps què? Parlant de tu vaig alçar el puny amb el braç que no tocava, i em va semblar sentir la teva rialla, entremig de tota aquella gent.

Hauries rigut.

Fins aviat, amic i germà. I val, ok. No ho diguis a ningú, però ja em començo a estimar aquest cony de Fluïd Rosa.