I ara, mentre s’espera a la cua per pagar les joguines, davant seu, hi ha uns avis amb els néts.

 Als seus fills, els en falten uns, d’avis.

Malgrat que no els troba a faltar gaire, creu que és força trist no tenir cap foto de quan era petit, i no saber si els seus fills s’hi assemblen a la seva edat.

I el so de les Nadales ensucrades i atemporals, l’han conduït al seu primer record mentre s’espera, i s’ha vist transportat al seient de darrere del cotxe dels seus pares.No va lligat, ni amb cadireta, i es pot moure lliurement. Els pares, parlen davant, mentre empassen carretera. Ell recargola un floc de cabells de la mare entre els seus ditets, una i una altra vegada, i de tant en tant, s’hi apropa, l’olora i el llepa també. Fa olor de xampú i tabac. Ella, sense tombar-se, l’aparta amb un sol gest.

I es veu a ell mateix, petit i sol, i davant seu una carretera, infinita, negre i llarga; i el seu caparró entremig dels dos seients, intentant buscar un buit entre els seus pares, i l’olor i el gust del sabó de la mare, i una mà que l’empeny, i el tira enrere constantment.

Va tastar el carrer just que va aprendre a caminar, des que sortia el sol, fins que es feia de nit. S’estava a casa només a les hores dels àpats, i cada vegada que sentia el seu nom dit en un crit. Després, a taula, la mirada baixa i fixo en el plat.

A l’hora de la migdiada, una altra vegada al carrer. I la vida li feia promeses, i l’enlluernava com els aparadors de les botigues, però no passava res nou per ell.

Hi va haver uns Reis, que per una vegada, van portar-li un regal. Un Escalèxtric que va anar a parar a l’altell al cap de res, sense haver pogut ni estrenar-lo. També tingué un Aquari, que va fabricar-se solet, a falta de regals d’aniversari. Amb peixets de mentida, i l’aigua pintada de blaus de tots els tons, pedres que recollia del parc, i algues que va fer amb molsa. Tot, ho havia construït ell, mig a les fosques, les estonetes abans d’allitar-se.

Va desaparèixer també l’Aquari, un dia en arribar a casa, i va tastar per primer cop, la sensació de no poder empassar la pena, que s’havia convertit tot d’una, en un nus de filferro dins del coll.

I als veïns, la seva finestra amb les cortines tan ben brodades, els semblava que eren la família perfecta; i les veïnes el veien créixer, i ell notava la tendresa i també el dubte en la mirada, i somreia i desitjava bon dia, i elles sempre recordaven el seu nom, i li regiraven els cabells, o li guardaven un trosset de pastís d’algun aniversari.

Primer va venir xutar la pilota, les bales de vidre i les bicicletes; més tard tramar alguna cosa, i posar-se a córrer just després. Un matí, es va atrevir a travessar el carrer, cap al costat més fosc del barri; i va tastar una mica la vida d’aire gitano, i més tard, va cremar algun cotxe també. Mai ningú no va robar-li, però tampoc no ho feu mai ell.

Van anar passant els anys, i van arribar les tardes al parc, els gossos d’ullals fàcils, i les closques de pipes, caient inacabables sobre els peus.

I evitava afrontar la vida, volant sobre una moto, amb la velocitat liquada a les venes, i repicant-li com un martell, a les pupil·les, i al cervell.

Els de l’escola avisaren als pares, perquè faltava a classe, i tampoc no es comportava bé.

Ningú sabia que a casa seva, volaven les sabatilles. Ni com es transformava la seva mare, quan li brillava la mirada, i els seus llavis es corbaven cap amunt, ensenyant una mica les dents; en un somriure que no era un somriure, sinó quelcom molt més cruel; perquè hi ha somriures que són mossegades, i deixen de per vida, un dany profund en l’ànima, més que en la pell.

Començava per ell, llavors, la tensa espera. Un, dos, tres, o fins a cinc dies, sense que fessin, ni diguessin res. De vegades podia passar fins a una setmana, i ell serrava les dents, sempre amb l’alè a mig retenir; tement, esperant, sense saber en quin moment arribarien les bufetades; a qualsevol hora, tant se val si feia diversos dies, o si ja s’estava portant bé. Tant era si hi havia motiu; i tant era, també si ningú recordava el perquè.

Fins que arribava el final, que gairebé anhelava. Plovien per tot arreu cops que venien de mans que no eren mans; semblaven un catàleg d’aquella paraulota que havia après amb la lletra «P», i que venien d’uns dits tan grossos, que feien xiular l’aire, i gelar la sang, i oblidar-se de tot, mentre ell resava per dintre, perquè aquest cop s’acabés aviat.

Quina meravella el temps, que ha esborrat tots els cops, del seu cos i de la seva ment. Però li ha deixat el record de com brillava la sivella del cinturó; i de caure en les rajoles fredes aquella tarda d’estiu al poble, i entreveure les cames de la seva àvia just abans de tancar els ulls, amb una variu rebentada d´un cop de fuet quan s´hi va voler interposar; i que el darrer que va sentir, va ser la frase: «Para, que un día nos lo matas «; fins que la foscor va venir a ell.

Mai van dir-li res, ni ningú el va defensar.

I de cop, va créixer i va fer del no-res un metre vuitanta. Es va llevar un matí, després d’unes febres, i hi havia un pam de marge des dels pantalons que ara li arribaven als turmells, fins a la sola dels seus peus.

Li bullia la sang sota l’antiga pell de xai, que de tan dura que s’havia fet ara, tenia esquerdes i escames que li recordaven una malla feta de sorra, però que sota l’aigua, adquirien la textura d’un peix.

Sort de l’aigua… Fou el seu refugi, i la seva salvació. Quin silenci, i quina pau, hi trobava a dins de l’aigua. Quan s’hi submergia, aconseguia aturar el món.

I aquell dia, la mà alçada va quedar paralitzada en l’instant en què els seus ulls foscos, van retar per fi (a mort si calgués) el blau fred i intens que ara li quedava gairebé a la seva altura, només uns centímetres per sobre d’ell.

Va saber llavors que va guanyar-lo, i també li va semblar percebre cert alleujament. El pare no va dir res, però mai va tornar a tocar-lo.

I al cap dels anys, ell mateix va anar descobrint una infància completament diferent; plena de rialles, contes i bigotis fets de nata i xocolata, i d’ulls humits no per la pena, sinó per l’emoció de la nit de Reis. Amb els seus dits enormes i rudes, aprengué a acariciar les manetes dels seus menuts, que seien a darrere al cotxe, quan s’aturaven perquè el semàfor era vermell.

Quin descans, quan va entendre que MAI no seria com ho foren els seus pares, i que en canvi, SI en podria protegir als nens.

Algú li toca l’esquena suaument, i s’adona que no hi ha cua. La caixera té un somriure franc i net; té el perfum dels torrons, prunes al forn i Bones Festes, i el retorna al món present.

Regira la cartera, i la veu li tremola lleugerament. La pena es transforma en triomf, i se sent a ell mateix, pronunciar unes paraules, que tenia molt endins.

«Aquest regal és per mi… Se’m deu fa 38 anys, i crec que és hora d’estrenar-lo…»