La Mudança (mentre al defora plou).

Faig caixes. De records i d´objectes.

He trobat coses dels nens, de quan eren més petits. Una roba tant diminuta que em faig creus que els hi posés mai, i un xumet amb el nom de Greta.

Em quedaré amb les ganes de tenir el tercer fill.

Perquè el vaig perdre i mai podria retrobar-lo, ni en un altre, ni en cap nou intent.

I com sempre és els dies de pluja quan més n’agafo consciència, envoltada de la nostàlgia que acompanya l´aigua, i ja em sé gran per trigar gaire si encara vull canviar d’opinió, i em miro als nens, donant voltes pel menjador: ella inventant una cançó, un terròs de sucre que té veu i carona d’àngel, i ell vestit de blau i roig, aranya inquieta, Spiderman; em roben l’aire de tant vius que són; i no sé si trobaria cap més espai entre tots dos, que tot ho buiden, i tot ho omplen.

Així que brando el cap. Ja està tot fet. Els daus van caure. Vem tenir bona sort, amb cada un d’ells. Retar el destí seria massa.

Ho tinc clar, però alhora m´omple un sentiment de pèrdua i enyor d´una etapa que s’esgota i s´acomiada, però que es resisteix perquè no vol marxar, i em xiuxiueja a cau d’orella que no tornarà, i demana (i remuga) que la retingui una estoneta més de la mà encara… I que això em passi justament a mi, veient-me encara tant jove i plena de vida, em fa sentir molt, molt, menuda, i poca cosa.

M’incomoda.

Em faria ràbia assemblar-me jo una mica a les fulles que la pluja que cau avui arrambla en reguerols, i condueix fins les clavegueres; o a les que queden atrapades en bassals d’aigua, després d’un dia de molt de vent.

Humides i invàlides.

Mai més serviran per a res.

Vives encara, però atrapades; formant part de la natura, i alhora, del no-res. En un Limbo terrenal, per unes  hores.

Què en són, d’aquestes fulles ofegades en l’aigua, i que encara els corre el verd de la vida per dins? Que n´és de mi també, que danso i camino de puntetes sobre aquest equador invisible del destí que són el meu camí cap als quaranta? Ara que sé que puc caure, és quan més desitjo ballar. Una miqueta més encara, ja descansaré demà, o potser l´altre. No en puc parlar massa, ni tampoc hi vull pensar. Estic molt viva, i també força esgotada ja de resistir-me, i de no acceptar.

Com puc casar el fet de sentir-me tant jove, amb l’obligació de fer-me gran?

I estic de mudança en mil i un sentits, i entre caixes i papers m´ha saludat el teu record en un flascó de perfum oblidat, que fa una olor rància de pena i nostàlgia; i he vist una noia amb el cabell rapat retornant-me la mirada des d´una Polaroid que ja grogueja, i que era jo, i al mateix temps era algú altre; i he trobat cartes antigues, i diaris escrits amb ditades fetes a base de taques de cafè i olor de fum de tabac, que em parlen d´alegries i de tons de blaus, i que esquitxen emocions en un verd tant explosiu com el tap d’una ampolla de cava.

I de cop, com un insult, quan ja pensava que ho havia endreçat tot, mig amagats, com si dubtessin, els Predictors que em vaig fer cada cop que em vaig quedar embarassada, oblidats ben al fons d’aquest calaix.

Encara es comprèn la línia rosada.

N’hi ha tres. No sé que fer. La brossa em sembla un final molt brusc aquí i ara. Els deixo amb cura, dins d’una caixa, al darrer moment.

Si em mirés per un forat, em veuria a mi mateixa somrient, distreta i  perduda en les meves contradiccions;  asseguda a terra i amb el mateix gest que quan vaig fer la primera mudança i en tenia vint-i-pocs. Al capdavall, he mantingut la meva essència, i és el que més em fa feliç de tot.

I mentre anem desmuntant la casa, l’aigua dibuixa llàgrimes en els vidres bruts de pols. Que podrien ser les meves, si aprengués a plorar de veres, i si tingués temps per a purgar totes les tristeses del món.

Mai més no seran nets, els vidres. Ja no quedarà ningú per netejar-los ara que marxem.

Tanco les caixes i m´espolso les mans contra els malucs. Encara sóc la noia de les malles.

Aquest serà un bon any, n´estic segura. Potser és perquè les penes a la fi se m´han endut totes les pors.

Dos coloms s’han refugiat a l’ampit de la finestra, i ho inunden tot amb els seus parrups i el bategar inquiet de les seves ales, repicant contra dels vidres.

Volen entrar.

Aviat es farà fosc. La veïna del davant recull la roba, i ja humiteja. D’aquí a pocs dies, segur que no la recordaré  …

 

 

Anuncios

Relat íntim de febre i grip


Morir-se, ha de ser una cosa així.

Mai m’havia trobat tan malament com em trobava aquella tarda.

Sortia el sol, i el seu reflex em feria els ulls, i la seva llum no em semblava càlida.

I em vaig diposar a esperar que em vinguessin tot de records i imatges que diu que és el que et passa, quan estàs abans de morir. Immersa jo, TOTALMENT, en el més pur estil #albadrama.

No m’havia trobat així abans. O potser és que no podia (o no volia) recordar-me’n.

I estirada allà al meu sofà que a tothom agrada tant, i que té aquest to de gris que no ben bé com definir-vos, entre calfreds i convulsions, les dents petant les unes contra les altres; els records que no venien, i vaig decidir d’anar-los a buscar.

Necessitava recordar-me malalta, i saber-me altres cops humana i mortal, per poder tranquil·litzar-me.

Em feien tant mal les plantes dels peus, que ni caminar podia. Tenia por que se’m trenquessin. Mil agulles a dins semblava que volien rebentant-me la carn, em sentia tota jo feta de vidre i de cristalls, i els genolls de gelatina; i mil tambors una em repicaven rere els ulls i dins del cap ritmes lúgubres.

Al rebedor, al costat de l´encens, sobre la tauleta de fusta envellida, un sobret vermell, amb una postal a dins. Li havia donat una companya a la nena, i al sobre, escrit amb ditets d’infant: “Et desitjo Bon Nadal Greta“.

Llavors si que de cop vaig recordar les tardes al menjador de casa, amb aquella bata rosa fúcsia i aspre, que pretenia ser vellut i semblava de paper de llimar, cordada fins a dalt de tot, el cabell curt i dos remolins sobre les celles, i els peus inquiets dins dels peücs que ens feia cada hivern a tots l’àvia Cuca. Perquè ens creixien molt els peus.

Ensobràvem postals.

Les havíem escollit amb molta cura a la botiga de Can Baltasar, on llavors treballava la mare. Ella s’ho apuntava a “la llista” (aquella que no s’acabava mai), i després un cop a casa, les tornàvem a mirar, enlluernats per la purpurina i les lletres daurades, els arbrets fets en relleu, i els angelets rossos de galtes rosades, mentre decidíem a qui l’enviaríem després. Però en realitat la duríem l’endemà, en mà a l’Escola.

L’Escola. El camí llarg, ple de vent i fred, fet sempre amb presses si era d’anada.

No recordo un sol dia que no em sembli de tardor.

Les fulles per terra, i el sol que tímid s’amagava. No es molestava en escalfar-nos, perquè corríem. La llet amb tel que havíem pres feia res d’un glop encara ens recremava a la gola, i ens proveïa de basques, i de calor.

El terra de pedra, fet de rajoles en forma de flor. I les portes de sortida, del verd que ara pinten les de les cases del carrer Coroleu. Aquest color sempre em recordarà el color de l´escola i dels xiuxiueigs de les noies de BUP, que s´hi recolzaven amb les seves cabelleres brillants del color de la mel, sempre en grupet, valorant si jo semblava una nena, o si més aviat un nen…

El “Maricalba”, fou després.

Va durar poc, perquè vaig aprendre a defensar-me. En realitat, ara em fa gràcia i ho explico sense embuts.

També tinc un lleuger record de fa molts anys malalta a casa. Que no em trobava bé, ho havia de dir uns quants cops, perquè mai tenia febre. Però em feia mal l’ossada, els malucs i les cames, i al cap d’uns dies ja m’anava petit tot. A més, tenia migranyes, i era una putada enorme, perquè m’estroncava l’addicció: llegia, llegia i llegia…(i també escrivia molt), i si estava així no podia, no.

El pare deia que això passaria, i que de gran hauria de dur la roba cara perquè creixeria molt. Jo no deia res, però ja sabia que no passaria.

I anys més tard em veig a mi mateixa a la Renfe, llavors treballava a Granollers. Em feia tant de mal el pit, que estava molt angoixada, però no m’atrevia a agafar la baixa… El Sergi i jo anàvem curts de pasta, i no arribàvem mai a finals de mes. Aquell dia tocava fer jocs d’aigua, i em vaig tancar un moment al lavabo, per poder agafar forces, i recordo fer córrer molta estona l´aigua, perquè no se sentís el meu plor. Els nens al defora repicaven la porta, i al final no sé d’on vaig treure el valor. Els globus d’aigua em cremaven tota.

En plegar els companys volien fer una cervesa i jo no em vaig atrevir a dir-los que no. En arribar a la Porxada estava esgotada i sentia molt de dolor, i gairebé sense adonar-me, els ho vaig explicar tot. Em varen pagar la cervesa, i de tornada a casa, recordo que ja em sentia una mica millor.

Divendres 9 de juliol sobre les 18 h de la tarda. Duia des de la matinada amb contraccions, i ara ja eren cada molt pocs segons.

No podíem ni comptar-les.

Tampoc ho sabíem (o potser jo si, i per això vaig voler tornar a casa) però no pariria fins que fos el dia 10.

No sé què em va donar per menjar Calipos de maduixa, mentre m’asseia just a la punta del sofà, que té ara el meu germà a la seva casa. La tele estava engegada, però ni la sentia ni la mirava, i vaig enviar al Juanma a l´habitació.

Diuen que s’oblida el dolor del dia que vas a ser mare. És mentida. No us ho creieu. El recordo avui encara.

Em pujava pels ronyons, com una culebra que em queixalava l’espinada, i em deixava paralitzada del tot. No sabia que podia sentir venir de tan endins la mossegada… Ni que el patiment podia venir tant del fons de les entranyes, o que la fiblada del dolor et podia fer renéixer, i al cap de poc, fer-te sentir morir de nou.

No vaig deixar anar ni un sol crit.

Al final tota la casa, era plena de vòmit de color magrana-roig, de tots els gelats que em vaig cruspir aquella tarda, i que vaig anant expulsant literalment del meu cos. Els hi vaig tenir mania molt de temps, als que tenien aquell sabor.

I avui és obvi que estic malalta, però que el meu cos no està lluitant. En realitat no vol recuperar-se, perquè estranyament li estic donant un espai, en aquesta mena de relat íntim, fet de pedaços de febre i de grip.

Els meus sentits protagonistes, i totalment interconnectats. Formant part de mi, i de la meva vida. Que és el que ens uneix, al capdavall.

2017…

Del 2017,  jo n’espero:

Unes horetes a la setmana només per mi, per estar sola i que ningú em demani. 
Vacances de mi mateixa (un parell de dies, seria suficient). 

Un grup d’amigues com les Caçafantasmes

Una capa de llana de xai perquè la gent em vegi més dolceta, i no només com “l’Alba que ensenya les dents”;  que em protegeixi del fred d’algunes persones, i d’aquest món, que em fa tant de mal.

Un cistell ple de paciència i bocins de xocolata, que mai s’acabi, i que no engreixi. 

Llum d’espelmes amb olor de rialla per els dies de sol.litud, foscor i desànim; i un mirall que em retorni sempre la meva imatge més amable, i la més bonica, malgrat els anys.
Una copa de cava que no em doni mal de cap, amb les bombolles plenes dels meus somnis, que s’enfilin, amunt, amunt, i es facin realitat abans que tingui temps de pensar que no m’ho mereixo.
Matins que es facin vespres, plens de converses sobre el que escric i el que llegeixo, i sobre la vida i el color blau;  amb amics que tinguin ganes de debat i d’estar junts de veritat, i plens de nens que corrin al voltant nostre, bruts i feliços  (sense presses, ni penes, ni fam) amb les panxetes contentes a l’aire, i els cabells despentinats.

Jo prometo esforçar-m’hi amb ganes, i posar el millor de mi. 
I que el 2016… Sigui un record, ben, ben llunyà…

FELIÇ 2017, gent meravellosa!

“La Madonna que hay en mí”

El vídeo de la Madonna, veig que ha fet molt rebombori.
Concretament per un parell de detalls de la seva biografia, entre els quals, una violació.

Independentment de si ens agrada ella o no, (a mi em flipa de sempre), crec que ha arribat el moment de que les dones expliquem lliurement les agressions o el que sigui que haguem viscut al llarg la nostra vida, entesos com uns fets gravíssims, però tristament habituals, i que formen part de nosaltres mateixes, i del que som a dia d’avui; i no com quelcom que és anecdòtic, i que a més, és Tabú.
Sense haver de avergonyir-nos, vigilar si ofenem, si se li indigesta el menjar a algú, o si és el moment vital correcte per dir-ho; ni patir pels familiars, pels amics, o pel que diran.

I d’igual manera, tampoc cal fer cares, ni coses rares quan sentim que ho explica algú.

L’empatia ES BIEN. I suficient.

I qui no ho vulgui escoltar, o li ofengui, o li molesti, que miri cap a una altra banda, que és el que s’ha fet de sempre amb aquests temes, i ja ens hi hem acostumat.

Personalment i pel que fa a mi mateixa, ja me n’he cansat.

Penso explicar on vulgui, quan vulgui, el que vulgui.

I confio que els tios, sereu els que primer ho voldreu escoltar, perquè potser hi voldreu fer alguna cosa. Vamos, que està en les vostres mans, i a més, jo en sóc molt fan, i ho sabeu.

Ja està, m’he quedat ben descansadeta.
Curtet, però intens.

Mala Mare (V). Nadals, regals i percals.

De cara a les Festes torno a ser molt MALA MARE, i us ho explico, i ja està.

Ara ve Nadaaaaal, matarem el gaaaall, i a la Tia Pepa, li donarem un taaaaall…

Sí. I als meus fills també. Un tallet primet, que no s’empatxin.

Què és això d’arruïnar-se amb “regalus” i agafar aquesta mania de comprar, comprar i comprar? Comprar per què? Perquè vegin com els estimo? Perquè tinguin el que no tenia jo? Perquè són nens, i necessiten 1000 joguines? Perquè sóc un producte consumista i em sento buida i fatal si no els hi compro TOT?

Per què ho volen tot, perquè és normal, perquè són nens i és la infància, i a més va bé per la motricitat fina, l’amígdala dreta, l’empatia i el turmell; i els ajudarà a entrar la Uni (que no sé com pagarem) que ja no serà tan difícil, perquè si li compro això, (segur, seguríssim, és més que probable, hi ha estadístiques de la Danone i del Actimel) que parlarà tres idiomes, i serà mega-super-intel·ligent?

I llavors seré més guapa ? I els meus fills tindran mil·lers d’amics que els estimaran igual, que si visquéssim en un pessebre, com el pobre Jesuset?

I jo ja no seré mai més una Mala Mare?!!

(…)

Oh… Vaja. Això sí que NOOOOO!

Només per això darrer i el que em suposa, ja passo.

A part, què coi escriuria, a partir d’ara que sonés així de divertit?

Seria tot molt “albadrama“. Potser no caldria tampoc, penseu-ho bé! Que alguns us mola plorar una mica, però somriure també queda bé, i emmascara les arrugues, i no et queda el moc penjant! El glamur és bastant de Mala Mare, d’acord? No us equivoquéssiu pas!

Jo el que voldria comentar-vos, així una mica a sac, és que al Nadal, amb tant regal, hi ha molt percal. Percal de pasta, de que ho volen tot, de que no tens temps ni hores per anar-hi… PERCAL TOTAL.

Ja sabeu que els percals  jo no els suporto, o sigui que m´hi fico també. I anuncio:”Stop Regals-Percals als Nadals”. Rotllo anunci, o propaganda electoral.

I no us queixeu, que us ho argumento, eh? Així, per la cara, i no haureu de pagar cap curset d’aquests que us atabalen amb els límits i els traumes…I que són molt progres i molt guays.

Ja veureu que si ho poseu en pràctica, als vostres fills no els passarà res!! És qüestió d’acostumar-se, com amb les sabates de taló, o el cigarro que em fumaria jo ara. De primer, costa una mica…Però…què cony estic dient???!!!

Ehem.

Va, tema autobiografia, que sé que us mola, i us entra bé.

La meva filla ha estat uns dies només amb unes bambes. I ara per fi té les botes noves. A banda que no ha quedat gens traumada, a més a més, li molen un “mogollón”! I li va fer una il·lu immensa quan va veure que a partir d’ara, no només en tindria dos!!

Ho valora, compreneu? HO VALORA!!! Que és el que no passa amb els 500 regals de Nadal.

A més, alerta en tenir-ne unes quantes, de sabates, o del que sigui…

Us ho dic, feu-me cas, que els nens creixen en un dia, o es cansen d´una cosa en un segon! I sense avisar els molt cabrons! I després tot queda nou, i us ho haureu de menjar amb patates, o ja de pas, amb els torrons!!

Per això, a casa, el Tió i els Reis Mags passen primer per la Duana. I la Duana, hehe, sóc jo.

La Mala Mare i el seu santíssim espòs (li diria Mal Pare, però és que és un Santo Barón) marquem els preus, les quantitats, i ho prioritzem per necessitat i alegria. A què sona maco?

A-L-E-G-R-I-A. Ja us ho deia jo!

I perquè són un frau total les Rebaixes, perquè sinó els nostres Reis passarien uns dies més tard. Haurien punxat una roda o “algo“. Vénen de lluny tu, i haurien parat a descansar.

Però val, val, no la lio i respecto les dates, que si no els nens seran una mica rarets, i ja en tenen prou amb sa mare. Atents! Seguim!

Com tot… També tenim CONTRABAN. Sempre hi ha algun regal que no passa la censura ni els nostres filtres de necessitat o il·lusió, i hi ha algun membre de la familia que fa trampetes, i se’ns escapa, i no saps com, els ho fa arribar…per correu si li fa falta!

Hem après a torejar-lo, no us penseu, que parleu amb MI! I tot es va perfeccionant i millorant amb els anys…

Les Males Mares com les bruixes, som com el vi. Però com ho fem, és millor que no ho sapigueu, ni  aquí i ara.

A més, una altra regla “Stop Regals-Percals als Nadals”: per jugar a segon què, tipus  Barbis, Monsters Jaics o nines de cames llargues vàries, pistoles o coses del Barça o carpetes de cantants mig idiotes i argentinades…o mandangues que només serveixin per pintar-se i acabar amb una erupció a l’Hospital (és que a casa tenim la pell atòpica, mira som fins, és el que hi ha); ja valen les joguines reciclades, i als nens els hi fa gràcia, perquè es poden entregar durant tot l’any, i no cal esperar que siguin Festes.

Per tant, que corrin, que corrin, i entre tots fem-les rular ! Que a part valen una pasta!

I de tant en tant, UPS! Una que acaba a la bassa… Sense voler, i de forma totalment accidental!

No direu que tal com us ho explico, és més senzill aquest tipus de Nadal, i menys percals amb els regals, i la targeta no queda a zero (o potser sí, però com cada mes igual).

Així que Bones Festes, menys percals i pocs regals.

…que per cert, em tornen boja, però ara i aquí no us ho puc explicar…

DINS I FORA LA PEIXERA.

 

El mires, assegut a davant teu, i té la mirada buida, i hi ha un abisme entre tots dos.

Et parla lentament amb una cadència que no és natural ni és sana, i amb la veueta adormida, d’algú que et recorda a ell.

Respires per dins amb la mirada fixe en la porta. Dubtes uns instants, i et debats amb tu mateixa, però ja resignada, decideixes que et quedes amb ell.

Al fons dels ulls, finalment, el trobes. És molt lluny, però saps que encara hi és.

I regires molt endins teu, rebuscant aquell somriure infal·lible, que s’ha amagat entre les penes, i l’estires i te l’enganxes al rostre, fins que t’il·lumina la mirada i la pell.

Parleu de les Festes que s’acosten, i et diu que avui fas molt bona olor.

Li guardaràs tot el que en quedi d’aquest perfum que tens a casa, i el ficaràs en un pot petit, que compraràs avui mateix; i quan tornis a venir, i els cel·ladors no se n’adonin, el deixaràs caure dins de la butxaca de la seva jaqueta de xandall de color gris vell, que ha quedat oblidada a la cadira, perquè aquí dins no fa gens de fred.

No fa fred, ni fa calor, aquí a on el guarden.

Aquí dins s’ha aturat el temps. I no teniu edat, records, ni penes, ni esperances. És com si fóssiu a dins i fora d’una peixera, que us aïlla i us protegeix dels mals del món, i també de vosaltres mateixos.

Viviu l’avui i l’ara, mentre a poc a poc aneu fonent les pors, i confieu (i eviteu) no desitjar gaire, ni anel·lar massa res concret, no fos cas que es torcés, i pogués desanimar-vos. Ara per ara, no us convé, ni poc, ni gens.

Us heu tornat prudents, tots els que sou aquí en aquesta sala aquesta tarda.

A alguns no els vindran a veure, ni els telefonaran, ni res de res. Vagaran sense rumb dins d’aquest aquari sense aigua, i de reüll espiaran les vostres converses, però quan els somriguis, abaixaran els ulls ràpidament.

Saben que tu els veus, i que no és només per fora.

Per dins els llegeixes, i podries escriure-ho i explicar-ho; però ells no ho podrien sostenir ni un sol moment. I de fet, ho escriuràs, un cop arribis a casa; després d’un llarg trajecte en autobús, que no recordes ni remotament.

T’has trobat a tu mateixa asseguda al sofà de casa, encara amb la jaqueta posada i les claus dessuades de tant prémer-les contra el palmell. Aquesta visita t´ha desgastat, i ha remogut alguns sentiments que no sabies que guardaves, però que recordes, i els saps antics però teus, amagats de ja fa molt, molt de temps.

Ho escriuràs en un paper, o al mòbil mentre camines, o a la tapa de la caixa de galetes que amagues en el rebost.

Primer només serà una frase, fins que al capdavall et sortirà tot.

Parlaràs dels oblidats, dels que no passen pel tub, dels que no encaixen, dels que faran mal o podrien fer-se´n a ells mateixos o als altres, o dels que ja n´han fet.

I fins que no ho escriguis, no tornaràs a trobar-te bé, ni et marxarà aquest mal cos que t´acompanya.

Ho faràs pensant en els que tenen casa, però no tenen llar; i els que venen (i van) de llocs que tenen un nom que és fet amb sigles. En els desnonats de la vida, i els que busquen un forat en la societat. En tots els que s´han perdut, i tu has retrobat perduts, sí, però segurs, avui dins de la peixera. Miran-te a tu… I esperant… Esperant el què…?

Sembla que molts no sentin ni amor ni pena; però quan tu arribes es remouen, i els atreus com un imant, i avancen amb l’esquena enganxada a les parets, i n’estan pendents de tu, i sembla que tinguin por de caure: se’ls han tornat les cames de palla, de cop.

Tornen a ser nens, si és que ho poden ser més encara, amagats rera d´uns rostres que la medicació ha convertit en caretes, i que no expressen emocions. Si no t´hi fixes.

Però tu els veus, espiant per sota. De nou, i com els veies ja fa uns anys.

I mentre tel´s mires, els alleuges una mica la pena, que a tu se’t queda enganxada, com la humitat dels dies de pluja, que t’impregna la roba, la pell i l’humor.

No podries tornar a treballar amb cap ni un d’ells, perquè tens l’ànima foradada.

Ho saps tu ara, i ho noten ells, en el teu posat cansat però somrient, i en la teva mirada blava. N’has vist molts, (masses com ells tristament) i per fi has après també quan et toca d’enretirar-te.

I ells n’estan pendents.

De tu, del dia que vens de visita, i també del dia que no vens. Els adoptes per uns moments, i teixeixes un vincle molt fi, més fràgil i invisible que el borrissol d’un bebè; que té el gruix de la teranyina, i que els queda enganxat a la llengua i als cabells, fins a la nit, quan entre somnis el cerquen encara amb els dits a les palpentes, adormits i inconscients.

Li demanaran a ell per tu, avui, o demà, o d’aquí una estoneta.

Potser algun dia per fi voldran saber… Què fas i qui ets, quan ets fora la peixera, i quan no estàs visitant-lo a ell…

Vol al dol etern.

 

No he fet mai net de tu.

T’arrossego com una ombra i et duc arreu on vaig, amb mi.

El teu record duu un vestit fet de pedaços dels meus bocins de pena. I en debades invento sensacions noves per cosir-te d’un altre color, però no aconsegueixo que encaixis.

Et duc dins meu, malgrat em pesi. I és de per vida, i potser més enllà.

Un pes el pit em recorda que ets tu, que no has marxat, i que d´alguna manera necessites manifestar-te. Vius en mi i a través meu. Xuclant-me l’ànima. I no tinc a qui recórrer, ara que ja no ets gens real.

No et puc desitjar millor destí que el que per voluntat pròpia triares, i ni així acabem de deslligar-nos; i et porto amb mi, i et sé aferrat, als meus somnis, i a la meva essència, filtrant el teu neguit entremig de les escletxes de llum, que il·luminen tot sovint els meus dies grisos.

Present. Inconsistent. Eteri i fantasma. Mai tan real i tan absent.
Tanta pena no fa el dol, si no queda ningú que la plori, i no em queden més llàgrimes, ni trobo el consol, més enllà de quan escric aquestes quatre ratlles.

Però la pena es queda aquí. I no és aquí, amb mi, a on haig d’abocar-la.Aquest dol etern, que primer ve i després marxa; al cap de poc torna de nou. S’adapta a mi com una segona pell, d’igual manera que tu i jo ens atrèiem, i alhora ens rebutjàvem.

Aquest dol segueix en mi, i no té ganes de deixar-me.

I em durà fins a Berlín, que és ell lloc que tu triares per abandonar (-me).

Desfaré el camí que seguies cada dia fins a arribar a casa teu, i respiraré el color de les parets i el fred de les rajoles, que amb els teus peus nus trepitjaves, perquè formin part DE MI. Aquest cop, jo seré amb tu, al final d’aquella trista jornada. La companyia que no arribava, la tindràs, un any més tard.

Potser llavors, si faré net.Quan toqui amb els dits, el matalàs on et vas deixar caure, aquella última tarda, fins que et vas abraçar a la son sense retorn. Voldria saber si algú va tapar-te, i resguardar del fred que feia al teu pis, tot i no ser capaç ja de notar-lo. Ves quines coses, hauré de pensar a qui ho puc preguntar, perquè són justament aquesta mena detalls, els que m’inquieten aquí i ara…
Cauen quatre volves de camí a l’Aeroport, que m’anuncien la fredor del que trobaré quan arribi al final del viatge; i el cel de Barcelona es va enfosquint en tons de nit, i m’esperen unes hores molt llargues d’un vol, que és molt més que un mer viatge.

És un dol etern cap on ets tu, aquest cop amb tu, que em vingueres a buscar, quan ja havies marxat, per donar-me el darrer Adéu, i que al final, no saps com ni perquè, vas decidir de quedar-te, convertit en la pena infinita dels meus pensaments, que no ha trobat un destí, i vaga sense rumb, sent-ne jo únicament la culpable.

T’he retingut, i no sé com. T’he convertit en una ànima en pena, que gira i gira al meu voltant.

He comprat el bitllet d’un rampell, i aquesta mateixa tarda.

Viatjo sola, sense maleta ni gaire abric. Passaré fred, i encara no sé on allotjar-me. He deixat una nota molt poc clara, sobre la tauleta del rebedor. Just ara aquests dies, poc abans de les vacances, i del Nadal.No he avisat, no ho he explicat, i poc abans d´embarcar al vol, apago el telèfon, i l’oblido al meu costat, a la butaca; expressament, o potser no.

És el meu primer viatge, sola i de nit. I sento un formigueig que em rosega la panxa. Malgrat tot, dono el bitllet, i ja a l’avió, m´adono que estic molt, i molt cansada. Agotada de tant enyor.
Mai no he pogut dormir si no estic sola, i en un llit tou, o a casa meu. Però les parpelles em cauen suaument, i sóc mig conscient que els ulls se´m tanquen; només que he sentit el brogit del motor que fa l’avió, que s’enlaira, i agafa alçada.
Sento una pau, que em torna lleugera. I emprenc el vol, i marxa el neguit, que tenia allotjat al fons del coll, justament aquesta tarda.
Volo cap a tu. Malgrat que no hi siguis.
I el dol etern, es transforma en una primera llàgrima silenciosa, grossa i salada, que em regalima galtes avall. La primera, de les moltes que vindran a partir d’ara, però que em deixaran un regust diferent.

La senyora que seu al costat meu, m’estreny la mà, però jo no em tombo a mirar-la. Amb els ulls clucs li faig que si, i mig somric. La son, a poc a poc, dorm també la tristesa, i la transforma i l’apaivaga.

L’avió trenca el cel just en el moment que es pon el sol.

I jo m´ adormo per primer cop, sentint-me a prop teu, convertint aquest vol, d’alguna manera en el ritual que necessitava; en un hola i un adéu complet, que suavitza el meu dol etern, i el convertirà en una pena molt més sana.

Volo a Berlín, i ho faig pels dos, i perquè per fi, retornis a casa.

 

 

 

 

 

Blanc lleixiu

Deixeu-me posar la ràbia, encabida entre aquests mots.

Qui és més que jo? I per quin motiu?

Faig un intent per ser sensata, però mossego l’aire, fent dentellades al vent. Tinc la ràbia salivant-me les genives, i les dents. Estic emprenyada, cagun déu.

M’he afartat de sentir massa.

Per què m’entesto en agradar, en recolzar, en satisfer a aquells a qui realment no importo, però a causa dels quals massa sovint acostumo a mutar, deixant de ser una cortina, per convertir-me en una estora, segons convé, segons el temps que fa, o segons la necessitat.

N’estic fins al monyo de tantes coses, i fins el capdamunt també de tanta gent…!

Alhora que també estic cansada de la imatge que el mirall que em retorna, justament avui, aquí i ara; que m’he autoimposat que el 2017 faré una hecatombe o com cony s’escrigui aquesta remaleïda paraula, i tinc previst arrasar un punt amb tot. Començant per mi mateixa.

Faré net no, BLANC LLEIXIU.

Tot i que l’olor no la suporti, i em vinguin basques, i em perfori les fosses nasals i se m’enganxi com la crosta de pa molla al paladar.

I a tots els que aneu d’artistes, bohemis i alternatius; i als que us heu guardat la humanitat a la butxaca del darrere; us dic que tant de bo que la fama i els fums amb què us insufleu avui, no us siguin gana l’endemà; o si més no, misèria de l’ànima.

Alerta no us socarrimeu les barbes, les pestanyes o el serrell, de tant glamur i tant mirar-nos des d’aquesta falsa llibertat que penseu ara que és vostra, i equivocadament us creieu que us il·lumina, i us dóna aura.

Esteu tots CECS. 

El més trist, és que el vostre melic, fins fa res, a mi també m’importava.

El gest senzill de mostrar humanitat, realment no costa gaire, i té un efecte bumerang…

El vent a les galtes

 



 Ja no puc seguir fent veure que no me n’adono.

 Avui la matinada m’ha trobat rendida però valenta, mentre la tristesa em pintava ombres liles sota els ulls.

Ets tan bona persona, que sé que no em deixaràs mai, i ara em toca a mi ajudar-te, en nom de tot el que hem viscut junts.

És el darrer dia que tres persones convivim amb aquest secret, i també amb la infelicitat enganxada a l’ossada, rosegant-nos per dins, mentre al nostre voltant les hores i els dies passen…I ens van pansint cada dia una miqueta més.

No vull tornar a veure de reüll com eviteu de mirar-vos; ni el subtil gest de la teva mà posant-se dolçament a la seva pell, un segon, només un instant; transmetent tantes emocions i tantes sensacions amagades…Però cap d’elles cap a mi.

El que teniu, malgrat ho amaguis, és preciós i ho voldria, però sé que amb tu ja no és possible.

Si seguim així, al final em farà caure de genolls aquest neguit que insistentment m’omple les entranyes, cada cop que reconec en vosaltres dos, el que abans foren gestos nostres; mentre veig com va fugint l’amor entre els meus dits, com aigua que regalima i s’escola i es torna blava; amb una pena i una tristor, infinita, i interminable.

Visc en un degoteig constant de melangia, que m’aboca a la buidor. Vull posar fi a aquesta nit que mai s’acaba, i que alhora ens priva el son.

No en sé, de lligar als que m’estimo. Ni em fa feliç, si ens fa més mal.

Si els nostres somnis ja no es troben com abans quan cau la tarda, per què penso només a anar a dormir…?

Entre nosaltres, hi ha un silenci i un abisme, que cada dia es fan més grans; i que ens parteix el llit en dos, i també el cor, la son i l’ànima, tot i que ens hi aferrem ben fort. Malgrat que ens clavem les ungles, tossuts, i inconscients, per evitar caure lluny l´un de l’altre.

Ja no en sabem més; i per esmorzar ens mengem la pena, i la duem gravada al pit.

Sovint crec que te n’adones. Sospires i m’agafes de la mà, i llavors els nostres somriures, són fets de més d’un mil·ler de llàgrimes.

Em dius:

Tot anirà bé, Laia– però sé que no és veritat, i de cop, em recordo del Ferran, i em demano on déu ser ell, i els nostres llibres, a hores d´ara. Confio que ell hagi tingut més sort.

Tu i jo, tenim tanta por de tot el que ens està passant, que ens hem posat un vel als ulls, que ens fa estar cecs i molt perduts, i sé que no trobarem la resposta en cap dels dos, si insistim en no separar-nos.

Fa tants anys que respiro el teu al·lè, i que duc per vestit aquesta olor que t’embolcalla, que ara em demano qui sóc jo, i on queda la meva essència originària, si no duu el teu perfum.

Sento que no em reconec, i que estic desconcertada, però neix dins meu també un sentiment nou, que em fa venir ganes de trobar-me, i de viure-ho, però SENSE TU.

Sense tu, vull retrobar-me i abraçar-me. I apartar-me el tel dels ulls, i tornar a tenir la mirada clara.

I en aquest punt del camí, que hem fet els dos junts fins ara; m’aturo, i et dic que no puc seguir més, i et desitjo bon viatge.

La sorpresa que sents no amaga l’alleujament que l’acompanya. Acostes la mà per acaronar-me, però m’aparto, i em sento a mi mateixa dient que vull que siguis feliç, amb una veu que no és la meva, i que té un deix metal·litzat.

Murmures, baixet, i em dónes les gràcies.

Tant t’he estimat i encara t’estimo, que em dol fins a l’infinit quan t’he sentit; i per un moment la pena em mata, i estic temptada de suplicar-te, però t’abraço i marxo de pressa, quan em noto un nus al coll.

Ploro desconsoladament, només que giro la cantonada.

Et sento córrer, i allunyar-te de mi a l’altra banda del carrer, fins que ja no hi ets, en tots els sentits imaginables, i sé perfectament a on et conduïran els teus peus.

I jo m’enfonso per uns moments, i m’acullen els murs freds de les cases, que em consolen, però no em parlen, fins que sento que he fet net, i amb un gest brusc, em refrego fort la cara.

Ja s’ha acabat, alhora que tot recomença partir d’ara.

Fa bona tarda i camino veloç pels carrerons, i el meu reflex als aparadors em torna la imatge d’algú altre.

A les galtes hi porto el vent, que m’eixuga les llàgrimes i suaument em despentina mentre creuo el pont que em duu al mar, i m’adono que estic xiulant, i em sento lliure i renovada.

Em tocarà ballar-li un vals, a la sol·litud aquesta nit, i convidar-la que es quedi un temps a viure a casa.

 Entono una melodia que duu el teu nom, i que formarà part de mi mateixa a partir d’ara.

El regal pendent

I ara, mentre s’espera a la cua per pagar les joguines, davant seu, hi ha uns avis amb els néts.

 Als seus fills, els en falten uns, d’avis.

Malgrat que no els troba a faltar gaire, creu que és força trist no tenir cap foto de quan era petit, i no saber si els seus fills s’hi assemblen a la seva edat.

I el so de les Nadales ensucrades i atemporals, l’han conduït al seu primer record mentre s’espera, i s’ha vist transportat al seient de darrere del cotxe dels seus pares.No va lligat, ni amb cadireta, i es pot moure lliurement. Els pares, parlen davant, mentre empassen carretera. Ell recargola un floc de cabells de la mare entre els seus ditets, una i una altra vegada, i de tant en tant, s’hi apropa, l’olora i el llepa també. Fa olor de xampú i tabac. Ella, sense tombar-se, l’aparta amb un sol gest.

I es veu a ell mateix, petit i sol, i davant seu una carretera, infinita, negre i llarga; i el seu caparró entremig dels dos seients, intentant buscar un buit entre els seus pares, i l’olor i el gust del sabó de la mare, i una mà que l’empeny, i el tira enrere constantment.

Va tastar el carrer just que va aprendre a caminar, des que sortia el sol, fins que es feia de nit. S’estava a casa només a les hores dels àpats, i cada vegada que sentia el seu nom dit en un crit. Després, a taula, la mirada baixa i fixo en el plat.

A l’hora de la migdiada, una altra vegada al carrer. I la vida li feia promeses, i l’enlluernava com els aparadors de les botigues, però no passava res nou per ell.

Hi va haver uns Reis, que per una vegada, van portar-li un regal. Un Escalèxtric que va anar a parar a l’altell al cap de res, sense haver pogut ni estrenar-lo. També tingué un Aquari, que va fabricar-se solet, a falta de regals d’aniversari. Amb peixets de mentida, i l’aigua pintada de blaus de tots els tons, pedres que recollia del parc, i algues que va fer amb molsa. Tot, ho havia construït ell, mig a les fosques, les estonetes abans d’allitar-se.

Va desaparèixer també l’Aquari, un dia en arribar a casa, i va tastar per primer cop, la sensació de no poder empassar la pena, que s’havia convertit tot d’una, en un nus de filferro dins del coll.

I als veïns, la seva finestra amb les cortines tan ben brodades, els semblava que eren la família perfecta; i les veïnes el veien créixer, i ell notava la tendresa i també el dubte en la mirada, i somreia i desitjava bon dia, i elles sempre recordaven el seu nom, i li regiraven els cabells, o li guardaven un trosset de pastís d’algun aniversari.

Primer va venir xutar la pilota, les bales de vidre i les bicicletes; més tard tramar alguna cosa, i posar-se a córrer just després. Un matí, es va atrevir a travessar el carrer, cap al costat més fosc del barri; i va tastar una mica la vida d’aire gitano, i més tard, va cremar algun cotxe també. Mai ningú no va robar-li, però tampoc no ho feu mai ell.

Van anar passant els anys, i van arribar les tardes al parc, els gossos d’ullals fàcils, i les closques de pipes, caient inacabables sobre els peus.

I evitava afrontar la vida, volant sobre una moto, amb la velocitat liquada a les venes, i repicant-li com un martell, a les pupil·les, i al cervell.

Els de l’escola avisaren als pares, perquè faltava a classe, i tampoc no es comportava bé.

Ningú sabia que a casa seva, volaven les sabatilles. Ni com es transformava la seva mare, quan li brillava la mirada, i els seus llavis es corbaven cap amunt, ensenyant una mica les dents; en un somriure que no era un somriure, sinó quelcom molt més cruel; perquè hi ha somriures que són mossegades, i deixen de per vida, un dany profund en l’ànima, més que en la pell.

Començava per ell, llavors, la tensa espera. Un, dos, tres, o fins a cinc dies, sense que fessin, ni diguessin res. De vegades podia passar fins a una setmana, i ell serrava les dents, sempre amb l’alè a mig retenir; tement, esperant, sense saber en quin moment arribarien les bufetades; a qualsevol hora, tant se val si feia diversos dies, o si ja s’estava portant bé. Tant era si hi havia motiu; i tant era, també si ningú recordava el perquè.

Fins que arribava el final, que gairebé anhelava. Plovien per tot arreu cops que venien de mans que no eren mans; semblaven un catàleg d’aquella paraulota que havia après amb la lletra “P”, i que venien d’uns dits tan grossos, que feien xiular l’aire, i gelar la sang, i oblidar-se de tot, mentre ell resava per dintre, perquè aquest cop s’acabés aviat.

Quina meravella el temps, que ha esborrat tots els cops, del seu cos i de la seva ment. Però li ha deixat el record de com brillava la sivella del cinturó; i de caure en les rajoles fredes aquella tarda d’estiu al poble, i entreveure les cames de la seva àvia just abans de tancar els ulls, amb una variu rebentada d´un cop de fuet quan s´hi va voler interposar; i que el darrer que va sentir, va ser la frase: “Para, que un día nos lo matas “; fins que la foscor va venir a ell.

Mai van dir-li res, ni ningú el va defensar.

I de cop, va créixer i va fer del no-res un metre vuitanta. Es va llevar un matí, després d’unes febres, i hi havia un pam de marge des dels pantalons que ara li arribaven als turmells, fins a la sola dels seus peus.

Li bullia la sang sota l’antiga pell de xai, que de tan dura que s’havia fet ara, tenia esquerdes i escames que li recordaven una malla feta de sorra, però que sota l’aigua, adquirien la textura d’un peix.

Sort de l’aigua… Fou el seu refugi, i la seva salvació. Quin silenci, i quina pau, hi trobava a dins de l’aigua. Quan s’hi submergia, aconseguia aturar el món.

I aquell dia, la mà alçada va quedar paralitzada en l’instant en què els seus ulls foscos, van retar per fi (a mort si calgués) el blau fred i intens que ara li quedava gairebé a la seva altura, només uns centímetres per sobre d’ell.

Va saber llavors que va guanyar-lo, i també li va semblar percebre cert alleujament. El pare no va dir res, però mai va tornar a tocar-lo.

I al cap dels anys, ell mateix va anar descobrint una infància completament diferent; plena de rialles, contes i bigotis fets de nata i xocolata, i d’ulls humits no per la pena, sinó per l’emoció de la nit de Reis. Amb els seus dits enormes i rudes, aprengué a acariciar les manetes dels seus menuts, que seien a darrere al cotxe, quan s’aturaven perquè el semàfor era vermell.

Quin descans, quan va entendre que MAI no seria com ho foren els seus pares, i que en canvi, SI en podria protegir als nens.

Algú li toca l’esquena suaument, i s’adona que no hi ha cua. La caixera té un somriure franc i net; té el perfum dels torrons, prunes al forn i Bones Festes, i el retorna al món present.

Regira la cartera, i la veu li tremola lleugerament. La pena es transforma en triomf, i se sent a ell mateix, pronunciar unes paraules, que tenia molt endins.

“Aquest regal és per mi… Se’m deu fa 38 anys, i crec que és hora d’estrenar-lo…”