Mirant les basses, el verd i el blau

Em sembla que vaig un pèl borratxa del Lambrusco que acabo d’encetar.

Ja m’he begut gairebé mitja ampolla. I mira que ja estic encarada als 40, i encara em preocupa que dirà ma mare quan ho llegirà. I tinc dues veuetes que es fan eco l’una a l’altra, i m’adono que hi ha coses que em sembla que mai canviaran, perquè mira que és gros que sigui jo mateixa la que m´estigui atavalant i buscant excuses pel que estic escribint:
-“Mama: Aquest vi rosat, se’t fica a dins, et dóna set, i tu vas fent, i vas bevent… I de cop s’ha acabat. En realitat no ho volies… De debò! És veritat!!”.
-“Mama: És mentida. M’encanta el Lambrusco, el gener vaig fer 38 anys, i sóc conscient que el vi emborratxa”.

Aquests debats interns i mig platonians són herències de les monges, ho sé, i  també perquè sóc dona, filla i mare…per si no n´hi havia prou, i la culpa es multiplica.

Doncs s´ha acabat per  avui: Bec perquè sóc gran, sóc dona i lliure, i ja de pas,  aprofito per brindar perquè l´altre dia la sessió amb la terapeuta va estar força bé.

Vam parlat de l’E, de les ganes de cafè amb el D, dels nous projectes, i de la necessitat de deixar una mica enrere aquest blau que m’omple les venes, i d’intentar pintar-ho tot d’un verd més suau.

Diu que està bé que m’estigui quieta. I vol que li expliqui com em fa sentir aquesta quietud de cos i ment.

Doncs no en tinc ni idea, de debò, perquè realment no ho sé. No hi estic gens acostumada a frenar els meus impulsos.

I no em surt ni que ho escrigui.

Però em noto més mansa i més contenta, com la bassa que vam visitar aquest pont de Sant Joan, quin silenci i frescor més màgics, amb tant de blau i tant de verd fusionant-se en cel i aigua; tots dos colors que bé que hi convivien, amagats entre les fulles, com si fossin dos amants, en un oasi de quietud, al final d’un camí molt llarg, que s’ha de fer caminant contant pedretes, sense gosar alçar gaire el cap, i girant l’esquena a un sol que crema…

Diu que em veu bé.

I jo que ho celebro ara, bevent aquest Lambrusco rosat (i barat).

I a poc a poc, vaig provant de fer les coses que tant em costaven,  i que en diuen “deures” els que et miren el terrat. Jo que sóc molt obedient, ja he escrit a unes amigues, i els he dit que les estimo i que les trobo a faltar.

I els explico que estic vivint una fase, que ja no és fase, que és com un trànsit… I que no sé on em portarà. Perquè tothom em tingui paciència… Ara que faig veure que no estic gens perduda, alhora que els dic que no sé cap on tirar.

Però aquest cop vull deixar-me portar, i ni que sigui arriscar una mica, cansada d’aquest teixit que em fa de pell, i que segons com, és més una xarxa que m’atura, que m’acovarda i sempre em frena. Ja no em fa vergonya confessar que necessito a algú que busqui, que em busqui a mi, tot i no saber-ho gens, per a poder-nos trobar, en el pla laboral més estricte.

Però mirant el gorg d’aigua glaçada, l’altre dia em vaig mig il·luminar.
Això d’escriure un blog i fer-ho públic…I posar-hi part de la meva vida, i les esperances i paraules en un altaveu social (sovint mentida, sovint veritat), no sé si realment m’ho he pensat gaire.

Perquè, què passa si ja no em surt escriure cap més conte?

O si la vida no m’inspira, o jo ja no inspiro, i la gent que llegeix es cansa, o potser em canso jo?

O si passa, que no passa res?

Què és el que haurà valgut la pena?

O m’haurà valgut, i costat les penes, a mi, potser?

I acabo de caure a més, que aquest Sant Joan no he cremat res a la foguera, ni he fet cap ritual estrany, ni he pensat gens en la dona anglesa… Em sembla que m’estic desentrenant i perdent la part mística que tant m’agradava de mi mateixa, de tant quieteta i tant bé que m’estic portant…

Però, i què passa, si si que passa, i si que en surt alguna cosa, de tant de Blog, i de tot plegat?

I de tornada amb el cotxe em rasco les entranyes, vejam si em trobo per dins un conte, i el puc recrear amb la mateixa dolçor que transmetien el Quimet i la Colometa quan deien que farien un nen a la plaça del Diamant… I dins el meu cap experimento, i fusiono el blau i el verd, com quan estava mirant les basses, i somric contenta.

Quin color en faré, del verd i el blau?

Des del seient del darrere em comenten que pel retrovisor se’m veu una cara molt seriosa, i volen saber que estic pensant.

Anuncios

Plou (a dins meu)

Quina bona olor que fa la terra mullada.

Fa olor de vida i de renaixement.

No sé què m’ha agafat amb la pluja, ni perquè ja fa uns quants mesos que necessito tant que plogui. Jo diria que és des del dia de l’enterrament, al març, en què el cel es va obrir, i també alguna cosa dins meu.

Plovia. El cel plorava, i jo també.

D’ençà de llavors, em conforta molt mirar com cauen les gotes de pluja; sigui només un ruixat de primavera, d’aquells que són com un raig i que fan olor de taronger bord, o un diluvi dels que fan caganera, i més si estic ben arrecerada, des de darrers els vidres de la finestra de casa meu.

Però he descobert també, la bogeria de caminar sola i sense paraigües, i mullar-me tota sencera, encara que les sabates se’m facin malbé.

Els moments que plou, necessito sentint-me blava i trista, i fer-me una boleta en un raconet del sofà, i volent per única companyia, la meva manta, verd claret, d’aquest que en diuen ara verde nórdico”, i jo en dic “verd pastel de tota la vida“, i que per cert, ara que m’hi fixo, un dia d’aquests hauré de rentar…

De mentre, els nens es fan la guitza i es barallen nerviosos perquè no poden sortir al carrer. A ells, encara no els agrada la pluja; no l’entén, ni la senten, i només els agrada quan ja ha passat, i poden saltar bassals plens d’aigua.

Els cedeixo llavors la meva manta, per si d’alguna manera els hi puc acostar…i crear un bon record d’aquests dies que jo adoro.

Amb un parell de cadires, i uns quants coixins per terra, ens inventem una cabana d’indis, un vaixell pirata, potser una nau espacial, o un castell mooooolt, però que moooolt encantat. Ells hi posen els taurons  i els tigres, i jo les bruixes i les fades, i llavors segur que amb tant poti-poti, una estoneta s’hi estaran.

Tindré uns minuts per pensar, i dialogar amb l’ALBA a soles, tot mirant com cauen les perles d’aigua; que netegen les fulles brutes de pols dels geranis, donen vida a les plantes que he tret a l’eixida, i purifiquen la meva ment, lentament, en un degoteig constant…

Per fi jo i la pluja… Que suaument cau; i omple d’una melodia dolça la tarda.

I sentint el plugim, em decideixo a fer net algun aspecte de mi que ja no funcionen; i us prometo que en aquell moment n’estic més que convençuda, i a la vegada  que renyo i  em perdono a mi mateixa, mentre l’aigua pica els vidres, i a mi em regalimen els dubtes, i les ganes de nous projectes, i alguna llàgrima també, que rodola galtes avall…
Em sento petita, i em pregunto si deu ser l’edat que em fa sentir tan sola, i tan trista, i de fons sona un tro que esgarrifa, i ni m’he adonat que rere els vidres, la pluja s’ha convertit en un temporal. I el temps es revela en una dansa de vent i aigua en sincronia (i en harmonia) també com em sento jo; i cau la tempesta de la vida, que al cap d’una estona afluixa i s’atura, mentre jo, a poc a poc, també em torno a estimar.

Plou també a dins meu.

Quan estic més concentrada, i connectada en el jo més conscient, i m’he decidit a fer alguna cosa en algun aspecte vital; s’acosta el menut i somica que s’ha fet mal a la cama.

I m’entra la ràbia perquè he estat molestada, i perquè criden, i perquè són petits… i perquè no els ho puc explicar.

A fora es comença a fer fosc, i el petit ja es canta la son, fregant-se els ulls amb les manetes que té ben brutes de jugar per terra.

Gairebé no plou, i no sé com, ja ha acabat la tarda.

Ho hauré de posposar tot doncs, fins al pròxim dia de pluja. A veure si aquest estiu plou força, i per fi, la puc gaudir.

M´aixeco i entre tots tres recollim la manteta verda, els coixins de terra, i posem bé les cadires. Ara és moment de pensar en el sopar…

S’acosta la filla gran que m’acarona i em demana, si és per culpa de la pluja que avui m´ha vist plorar.

Gira la noria.

Suena la música de la noria; hipnótica.

En el aire, palomitas, algodón de azúcar, manzanas asadas, garrapiñadas de almendras, y el suelo de arena, repleto de color.

Ríos de gente que grita y que ríe. Caritas rosadas, embutidas en gorritos de lana y bufandas de rayitas, y al lado de sus mamás, medio metro por debajo, ojitos grandes que suplican hacia arriba. Soñando más.

-¿Me montas mami? ¿Puedo otra vez?

Manos que rebuscan en los bolsos, bolsillos, en los monederos; que se tienden abiertas hacia arriba, casi en espera de limosna, consultando a los mayores, esperando una moneda.

Los pequeños aguardan con el aliento contenido, hasta que aparece la magia de las piezas plateadas. Risitas  y saltitos en la cola de la noria. Gira, gira, gira la noria, una y otra vez!!!

El hombre que acecha, viste hoy una gabardina. Y a pesar de que no llueve, botas de agua en los pies.

Se espera de pie detrás de una lona. Fuma en silencio. Silva algunas veces, y se pasa los dedos (hecha recién la manicura) entre su sedoso pelo color negro betún.

Huele a colonia cara, a llavero de casa con rosales en el jardín , y a un trabajo bien pagado de ocho a tres.

Tiene llenas de monedas los bolsillos; los caramelos ya hace tiempo que los dejó de usar. Las hace bailar, como a las notas un pianista, dentro del pantalón. Su pecho se agita, cierra los ojos y se concentra: el juego va a empezar, y ya ha fijado un objetivo.

De mientras, entre la gente, un niño presiente que está siendo observado. Es todavía muy pequeño para entender muchas cosas, pero sabe que desde siempre ha tenido lo que él llama “sensaciones“, que siente primero, y que son un señal de que luego pasan cosas, aunque nunca lo ha contado (tampoco confía en que lo vayan a creer).

Aunque es chiquitito, ha aprendido que es mejor ser fiel a sus instintos, y de pronto siente miedo, y se dice a sí mismo que algo, o alguien va a por él. Tendrá que  pensar un plan a ver si funciona. A mamá no le gusta la noria; siempre tiene que subir sólo él. Otra vez le toca pensar en qué hacer cuando le pasa eso de sentir tanto frío por dentro, hormiguitas en la tripita, manitas que se vuelven de nieve, y plomo en el lugar de los pies. Ya está cansado de intentar explicar y que nunca le escuchen. Que no lea tantos libros y haga algún amigo en el colegio como él….

Cómo él.

¿ Y a él que le pasa? No lo sabe, pero intuye que es algo relacionado con su carita dulce un tanto aniñada, sus pestañas largas, y sus ojos color brillantes y del color de la miel. Dentro tienen iris de mil colores.  A veces ve como su madre le observa y  se tapa la boca con la mano después. “Tienes la misma cara que tu tía, y su misma boca, del color de las cerezas…para lo que sirvió”.  Y entonces en su cuarto se los muerde para que se vean más rudos, hasta que le duelen y luego le sangran; pero cuando se vuelve a mirar en el espejo, sigue viendo a una chica en el reflejo, en lugar de él.

Quizás algún día conozca otro niño o otra niña, al que le pasen cosas igual que a él…Que también sea un poco rarito o rarita, y quiera compartir su chocolate. La tableta que le da su madre, le parece demasiado grande , y finge que le gusta para que no se enfade… Pero a escondidas  luego la escupe, aunque sabe que  no está bien.

Quizá algún día lo conozca, pero no hoy. Casi no le queda tiempo, ya lo nota en la piel.
Es tan sólo un pequeño instante. Basta un microsegundo, para que el mundo se detenga para según quién, justo cuando también cuando se para la noria. Suben en ella decenas de alegres manitas, y  de pequeños pies.

Más tarde, distintas personas comentaran cada pequeño detalle. “Lo tenía agarrado de la mano”; “Era el niño que estaba a medio metro en la cola, justo detrás”;” Cómo ha podido pasar con tanta gente?”;” Seguro que los padres son de fiar?”…

Gira la noria, gira que gira… Y de golpe el cielo se abre y lanza gotas como cuchillos, frías y punzantes, que lo llenan todo de prisas, y lo vacían de globos, pompas de jabón y luces multicolor.

Bajaron todos también de la noria. Bajaron todos, pero no estaba él.

Su madre da vueltas en eje sobre si misma, muy asombrada. Se aparta los mechones mojados que se aplastan contra el rostro, pregunta a los currantes, empieza a asustarse, pero le parece todo muy increíble y muy irreal, como un fotograma de esa serie americana, que algunas veces ella ve. Pero si hace nada, un minuto, un ratito, que estaba AQUÍ MISMO con él….

Muestra con gestos la medida del pequeño. Describe sus rizos castaños, y su cara regordita también. Explica que llevaba pantalones rojos, de pana, y una chaqueta verde de ante con capucha amarilla, de cuadro escocés.

La vendedora de entradas le muestra un gorrito mojado y sucio de barro.

Ella se aprieta el puño contra la boca, y asiente, y ahora empieza a creer.

Se oyen de lejos las sirenas de la policía. Por fin alguien los ha llamado. En cuanto llegan, cesa la lluvia, y se aparta un poco la muchedumbre que rodea a la mujer. Hablan con ella, y hacen batidas por las atracciones y tiendecillas de la feria. Ella les cuenta lo mismo, una vez, y otra también.

El encargado de la noria menciona un hombre con gabardina. Se acuerda, porqué  se fijó que llevaba botas de agua, y aún no había empezado a llover.

Se tensan algunos rostros, y se desmorona la madre que todavía aguantaba de pie.

Cae también algo detrás de una lona. Se entrevé, por debajo, una chaqueta verde oscuro, con una capucha de cuadro escocés.

 

What I loved (by Siri Hustvedt) 

Venint amb el cotxe m’he recordat del gronxador groc del fons de l’era.

I de les mans amb durícies de l’avi, omplint les garrafes, a la font del camí.

De les serpentines de colors, i el confeti per terra després de la revetlla; de l’aire amb olor de xemeneia, i de les vaques, pastant lentes, sense pressa, pels camps del senyor Martí.

Fa molts anys que ja no pujo al poble. No sé si encara deus viure allà.

Vaig conduint i em noto volar papallones dins la panxa, i he posat la cançó que escoltàvem, una vegada i una altra, perquè m’havia adonat que l’estava xiulant. Em penso que el millor serà mirar si et trobo, de seguida que arribi.

I fent el camí de pujada, i amb la nostra música de fons, es va fent fosc, mentre jo vaig fent llum a les meves idees, i què és el que m’està portant aquesta nit fins a tu.

Estic segur que les nostres mares ja s’hauran trucat un munt de vegades.
-“Puja el Ferran, que s’ha separat. Millor no li expliquis a la Laia… A veure si tots dos aquí dalt es veuen i parlen; ja fa uns anyets i tots dos són més grans…“.

Què deu ser de la teva guitarra, vella i trencada, amb aquell adhesiu del sol en contra l’OTAN? L’havies heretat de la teva germana, era vermella i groga crec recordar…

T’hauràs casat, o ajuntat, i potser també ets mare. Segur, tan llesta i bonica que eres…has de tenir algú al teu costat.

Mai m’he atrevit a preguntar-li a al meu pare.

I aquella època que et va donar per no depilar-te, recordes? Volies fer-te la moderna deies, allà entre tantes “Tresines de la comunitat“. Però recordo que vas aguantar poc. T’estiraves la faldilla primer, i després ja la duies ben llarga, gairebé et tapava els peus. I un dia de sobte, tot era cuixa llisa i fina i vas aparéixer amb uns texans tallats ben curts, i roges com maduixes les dues galtes, em vas dir que d’aquest tema, ja no volies parlar-ne més.

I quan pujava els caps de setmana i venies a esperar-me a la pujadeta de l’església?

De vegades ja era fosc, i a contrallum, i per única companyia  tenies el cant dels grills i la frescor de les nits de muntanya. I t’estaves allà, i la creu de l’ església just darrere teu, et feia l’efecte d’un barret molt celestial, que no t’enganxava gaire.

Mon pare aturava el cotxe (fins i tot abans de veure’t, i abans també del revolt) i amb el somriure sota el bigoti i el cigarro fumejant, em deia “Vinga nano, ja pots baixar que aquí t’esperen”.

I jo em feia un embolic amb el cinturó, les bosses, i els cascs dels walkman, cada vegada que intentava baixar, tot i que abans de la darrera corva ja duia les coses ben preparades.

Ho volies saber tot de Barcelona. De què feia olor, com vestien les noies, i què es deia a la Universitat.
Jo em feia l’interessant perquè em moria per agradar-te, per ser-te útil… I per ser important.

Amb tu he passat els millors estius de la meva vida. I els millors capvespres, i recordo el més especial, sota d’un cel ennuvolat, i ple de pol·len enlloc d’estrelles, bevent cervesa i fumant, tots dos sols i d’amagat. Havies descobert la dona del Paul Auster que també era escriptora, i t’agradava tant, que subratllaves les frases en algunes pàgines, i sempre que quedàvem me les volies ensenyar.

I tu em llegies, i jo et mirava, i et confesso que sempre feia veure que t’estava escoltant.

M’era impossible de concentrar-me. La manera en què parlaves, els teus ulls negres, i amb aquella piga fosca sobre el llavi de dalt… Em tenies captivat.

I fent-me el valent, vaig intentar acostar- me aquell dia. Tu em recitaves, i sobre de les teves cames reposava el meu cap.

Llegies el text i després comentàvem, i fent el cor fort vaig intentar fer-te un petó.

Et vas aixecar d’una revolada.

El cap em va picar a terra, va caure el llibre de la dona del Paul Auster, i amb ell, les meves esperances també van caure i també es van tornar de paper…

Durant el camí de tornada, recordo que no vam dir ni una paraula.

Perquè no en vam parlar mai, d’aquell capvespre? Ni aquell dia, ni al llarg dels anys…?

Després va costar més coincidir les altres tardes. Ta mare m’esquivava la mirada, i em deia que estaves a casa ta germana, o que havies baixat al poble a mirar coses, fins que ja ho vaig deixar estar al final.
El pare no va insistir durant uns dies, ni va demanar que pugéssim; després amb l’arribada de les vacances sí que em va dir: “Tu si vols, et pots quedar” i va ser el primer cop que em va donar les claus de casa.
Van passar dies, setmanes i alguns mesos. El pare mentre fumava, em mirava fer-me gran.

I al cap d’un temps, em devia notar que no em feia tant de mal de sentir quan t’anomenaven, però només es va decidir a preguntar-me, el dia que li vaig presentar la persona de qui ara m’ he separat:

-“A aquesta noia… Ja li has parlat, de la Laia?

No em vaig atrevir a explicar-li, que no havia gosat de comentar-li mai.

I la vida va anar fent, no sé com, però fins aquest dia, que pujo de nou al poble, i malgrat ja fa una colla d’anys, vinc a dir-te que no t’he oblidat.

No sé què em depararà aquest viatge. Jo crec que et busco, i espero trobar-te, però realment no ho he pensat.

Pujant pel camí cap a dalt a la muntanya, veig l’església amb la lluna de fons, i hi ha una figura davant.

M’esperes sola, amb aquell llibre a la mà i et veig la mirada, exactament com la que tenies ara ja fa uns quants anys.

I quan intento baixar, perquè em moro per abraçar-te, aquest cop també se m´enganxa el cinturó a la mà.

 

 

Plastilina a les caixes de sabates

Avui ha mort l’orquídia que em van regalar quan va néixer la meva filla gran.

Per un moment se m’ha remogut tot per dins, amb certa mala estrugança.

M’ ha semblat, i m’ ha fet témer, per si la vida de l’ orquídia estigués d’ alguna manera lligada a la dels meus fills. Coses de dimecres potser, i efectes d’ una nit molt xafogosa…

He imaginat en la seva absència, com seria el meu dia a dia, si no els hagués tingut tots dos.

I ho he sabut del cert, i sense dubtar: si no hi fossin, i encara que no els hagués conegut mai, ni me’ls hagués estimat mai, sé que no tindria una millor vida.

He tingut la gran certesa (tot i que sembla força inexplicable), que de forma totalment inconscient, hi hauria un munt de coses, i de petits actes qüotidians que d’ alguna manera, trobaria a faltar. I sona extrany, però ho sé possible.

Ningú no ompliria els calaixos de retalls de contes que ha trencat mig d’amagat, ni hi hauria plastilina a les caixes de sabates, la que no els agrada perquè està resseca, i que ja comença a tenir muguet.

No ens clavaríem més als peus les ditxoses pedretes, que els cauen de les sabates, quan venen de jugar al parc.

La casa estaria feta de cristall i porcellana, però seria freda, sense aroma de Nivea, ni de coixins plens de son dolç.

Les sabates de tacó no hi cabrien a l’ armari, ni els sopars a les agendes; on sempre hi hauria hora per anar a tenyir-me, i també per anar-me a depilar.

Al cendrer, una cigarreta. Al ventre, ben cordada,  la  cintura, igual que la dels 18 anys.

No hi hauria llàgrimes ofegades els caps de setmana que hi ha guàrdies, ni hores amb gust de pèrdua i de sol·litud (sobretot els diumenges de pluja) observant la vida al defora, des de darrere de la finestra, sentint-me sola, trista i gran.

Però tot i això…seguiria notant un buit. I em ressentiria igualment llavors, d’ un doloret  just on de tant en tant, encara em noto les molèsties de la fisura que em varen fer, tant la nena com son germà, el dia que ven decidir de treure la carona al món i tastar la vida (exactament al centre de la costella, per sota del pit  esquerre, dos dits i mig més avall).

I sé que em faria mal la costella d’igual manera, encara que no els hagués conegut, ni parit mai.

A deshores i a les nits, imaginaria quines cares tindrien, i inventaria també una cincuantena de noms per ells, que apuntaria en una llibreteta, dividint el full amb una ratlleta pel mig, mal feta i a mà, separant els noms de nen i de nena.

I a les nits els somiaria amb uns ulls grossos i  amb unes pestanyes llargues, llargues, com petons de papallona, que algun cop, mig adormida, sentiria a la meva pell.

Una nena de cabell fosc i nasset com un botó,  i un xicotot de rialla fàcil i mirada entremaliada. I entremig, de tant en tant, una presència més difusa…que els acompanya i els protegeix.

M’he quedat dempeus mirant l’orquídia.

Mentre retirava les fulles resseques m´he fixat en un bri petit, incipient i ple de vida.

No penso llençar la planta, mentre hi quedi un gest de verd.

Dalt del 40

Que bé m’ha anat que avui, hi hagués vaga.

Fantàstica l’opció d’agafar el 40, i trigar tres hores, i arribar tard.

Al matí m’han passat un munt de coses no gaire agradables, i estava un punt desesperada: anava justa a dur els nens a escola, no duia diners, ni targeta per poder pagar, i el meu fill petit ha plorat molt, i d’una manera molt trista, aferrant-se a les meves cames, quan finalment l’he hagut de deixar.

Tenia un nus de filferro a la gola, i no sabia cap a on tirar…
I quan de cop, l’he vist aturat a la parada, no sé pas que m’ha agafat.
He arrencat a córrer des de la cantonada; el bus ja tenia les portes tancades, però tot i així, totalment possessa, les he començat a picar.

El conductor de gest poc amable, m’ha mirat tot estranyat, però no sé si ha estat la meva expressió, o la mirada, i no sé per què, però s’ha apiadat. M’ha semblat que feia temps que ningú no li regalava el somriure, que amb molta tendresa, instants després li he dedicat. Haurà vist que no era una boja, i el pobre home s’haurà calmat.

Dalt del 40.
M’he trobat a una veïna, a qui també he saludat, però no tenia ganes de conversa, i l’he deixat asseguda a la part del davant.

Unes files més enrera hi havia un lloc desocupat, i quan he mirat per la finestra, us juro que no m´havia ni fixat, que el cel era d’un blau clar i net de primavera, i feia un dia assoleiat.
M’he quedat assegudeta, les mans a la falda, i la bossa al costat. No he escoltat música, ni he encès el mòbil, ni tampoc he treballat.

M’he adonat que estava esgotada.
Que em pesaven les cames, i els ronyons m’estaven matant.

Deixant-me gronxar pel rum rum del motor, m’he posat les ulleres, temerosa de migranya i perquè les vistes, amb tant de sol, em feien mal.

M’he demanat el perquè sempre viatjo en metro, i sota terra, i com es que mai el solia agafar, i a falta de resposta concreta, he vist patètica la via underground.

Tot i anar tard, quina delícia de viatge!!!

Sola, durant una bona estona, sense tenir res al cap; m’ he oblidat de la pena, el cansament i de les presses, i quasi juraria que m ‘he endormiscat.

En aquest estat de letargia serena, m’ha arribat la conversa d’un noi que estava parlant amb la parella, dels problemes amb la sogra i el fet de no saber- se imposar; i tan distreta que em tenia, amb un sotrac m’he marejat.

La causa uns seients a la dreta… Hi havia un home assegut, que de tant gros, ni en dos cadires no hi cabia, i que feia molta fortor de suat. A prop, una dona molt nerviosa, (per la pudor) i perquè era obvi que feia tard.

Però molt més molesta companyia, la de dues infermeres de mitjana edat: totes elles gloss als llavis i bruses ben planxades, encarcarades igual que les seves cares; als peus ballarines i a les orelles brillants. Però si el seu perfum també quasi ofegava, elles anaven enumerant les poques ganes d’anar a la feina, i mentre es queixaven, repassaven a tot el personal.

I jo que anava rumiant:

“Ho deuen saber els seus companys que no són aigua clara? I a on coi deuen d’anar a treballar?”

I aquell parell, que m’esguerraven el viatge, m’han causat com una mena de cosa, no sé si ràbia o quelcom més insà, i quan he arribat a la parada, m’ha sabut una mica de greu no haver-ho esbrinat.

Mentre esperava que es posés verd per creuar ja la calçada, ha passat l’ autobús i el conductor m’ha saludat.

I m’han importat ben poc les infermeres, l’ olor a suat, ni el fet d’arribar tard.

Aquestes són les quatre coses que m’han passat avui viatjant.
Petites i sense importància, però que han omplert el meu dia, i ara recullo en aquest instant.

De tant grisa que he començat la jornada, l’aparició del bus 40, us confesso, que a mi m’ ha ajudat. Crec que després he tingut un millor dia, o com a mínim, a la feina, alguna cosa m’han notat.

Demà hi ha vaga d’autobusos. No m’ esperarà un altre 40, ni jo tampoc seré a dalt.