Han obert davant de casa un lloc de massatges d’aquests amb “final feliz”.

N’estic segur. Veig a totes les noies juntes, només a les hores punta, assegudes rere la reixa d’aquella mena d’eixida que tenen de pati, i que més aviat és una gàbia, plena de calces esteses de punta barata, i tovalloles menudes, que intenten fer passar per color blanc.

N’he comptat segur unes 4. I l’home que les vigila, m’ha enxampat un parell de cops observant-les, i em penso que no li ha agradat.

Ha penjat una cortina, tupida i mal posada amb una corda, que fixa amb agulles d’estendre, quan les noies surten a dinar.

Ara menjo assegut a prop de la finestra. La cortina em priva de veure-hi a dins, però de vegades les sento riure o parlar.

Totes són xineses. Totes menys una. Aquest vespre feia una calor insuportable, i mig abocat a la barana, i esclafant algunes flors, he tret mig cos enfora buscant l’aire que a dins a casa ha quedat tot escalfat.

Això de viure sota terrat, té aquestes coses.

De cop he sentit una exclamació en una llengua estranya, la cortina era entreoberta, i he vist un rostre que no era asiàtic, que em mirava amb un deix mig espantat. Davant d’ella, les reixes. I de cop m’ha semblat que era com un ocell dins d’una gàbia.

Era una noia molt prima i poca cosa, que amb gestos em feia un “No t’aboquis!” i m’he vist de cop fent el ridícul, mig cos enfora de casa, i de seguida m’he apartat.

Ella ha somrigut molt més tranquil·la. I la seva cara s’ha il·luminat amb uns ulls d’aigua que m’hipnotitzaven rere els barrots. I ens hem quedat els dos mirant-nos, i no sé quanta estona haurà passat…

De cop ha fet un “Ok” amb les mans, i ha desaparegut rere la lona de ratlles. I jo m’he quedat sense aire, i sense ocell rere la gàbia… Però el seu somriure m’ha atrapat.

D’ençà que l’he vist, observo a totes hores per si me la torno a trobar. Estic perdent les meves vacances guaitant per la finestra del menjador. Esperant veure una carona i uns ulls profunds com l’oceà, que només he vist una vegada, i com a molt uns cinc segons.

És de bojos.

A les noies ara fa dies que no les sento. Fa més fresca, i l’eixida que em recorda una gàbia resta muda, i sense ocell. Ja no m’aboco a la finestra als capvespres.

No sé què tinc que em sento trist. No responc a les trucades, i fa dos dies que no m’he dutxat.

A la tarda ha vingut a veure’m l’Anna. Ella i la Clara han vingut a viure al barri, i em demanen qui em fa la casa.

Que si tens senyora de fer feines… Biel, la necessites, la teva casa està fatal!

Per uns segons he estat temptat a explicar-li que no dormo, i que estic tot el dia capficat en el record d’una noia-ocell, que em va fer gestos creient que em volia suïcidar, i que només he vist una vegada; que treballa en una gàbia fent de PUTA, i que amb el seu mirar de color blau, m’ha trastocat.

Però al final no li he dit res.

En trobaré una i llavors te la passo. Fas mala cara, perquè no véns un dia amb mi i la Clara, i t’aireges al nostre Edèn?

D’això en fa dues setmanes ja.
No he anat a l’Edèn i a la gàbia sembla que no hi ha moviment. Les noies de “masaje-masaje“, pel que sembla, han marxat.

Són les 20 h i hi ha algú que pica a la porta.

Trec el cap per la finestra. Al carrer hi ha l’Anna. Ve amb algú. No és la Clara.

-Biel! Obre, que et presento l’ Svetlana! Si et va bé aquesta setmana pot començar!

I ens mirem jo i l’ocellet que ara ja no és dins de cap gàbia.

Ai Déu, si al final em fotre una Òstia, però… Quina alegria! No sabia que aquestes coses podien passar…

Riu i m’assenyala, divertida. I jo m’enfonso de nou en el seu blau.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s