Avui ha mort l’orquídia que em van regalar quan va néixer la meva filla gran.

Per un moment se m’ha remogut tot per dins, amb certa mala estrugança.

M’ ha semblat, i m’ ha fet témer, per si la vida de l’ orquídia estigués d’ alguna manera lligada a la dels meus fills. Coses de dimecres potser, i efectes d’ una nit molt xafogosa…

He imaginat en la seva absència, com seria el meu dia a dia, si no els hagués tingut tots dos.

I ho he sabut del cert, i sense dubtar: si no hi fossin, i encara que no els hagués conegut mai, ni me’ls hagués estimat mai, sé que no tindria una millor vida.

He tingut la gran certesa (tot i que sembla força inexplicable), que de forma totalment inconscient, hi hauria un munt de coses, i de petits actes qüotidians que d’ alguna manera, trobaria a faltar. I sona extrany, però ho sé possible.

Ningú no ompliria els calaixos de retalls de contes que ha trencat mig d’amagat, ni hi hauria plastilina a les caixes de sabates, la que no els agrada perquè està resseca, i que ja comença a tenir muguet.

No ens clavaríem més als peus les ditxoses pedretes, que els cauen de les sabates, quan venen de jugar al parc.

La casa estaria feta de cristall i porcellana, però seria freda, sense aroma de Nivea, ni de coixins plens de son dolç.

Les sabates de tacó no hi cabrien a l’ armari, ni els sopars a les agendes; on sempre hi hauria hora per anar a tenyir-me, i també per anar-me a depilar.

Al cendrer, una cigarreta. Al ventre, ben cordada,  la  cintura, igual que la dels 18 anys.

No hi hauria llàgrimes ofegades els caps de setmana que hi ha guàrdies, ni hores amb gust de pèrdua i de sol·litud (sobretot els diumenges de pluja) observant la vida al defora, des de darrere de la finestra, sentint-me sola, trista i gran.

Però tot i això…seguiria notant un buit. I em ressentiria igualment llavors, d’ un doloret  just on de tant en tant, encara em noto les molèsties de la fisura que em varen fer, tant la nena com son germà, el dia que ven decidir de treure la carona al món i tastar la vida (exactament al centre de la costella, per sota del pit  esquerre, dos dits i mig més avall).

I sé que em faria mal la costella d’igual manera, encara que no els hagués conegut, ni parit mai.

A deshores i a les nits, imaginaria quines cares tindrien, i inventaria també una cincuantena de noms per ells, que apuntaria en una llibreteta, dividint el full amb una ratlleta pel mig, mal feta i a mà, separant els noms de nen i de nena.

I a les nits els somiaria amb uns ulls grossos i  amb unes pestanyes llargues, llargues, com petons de papallona, que algun cop, mig adormida, sentiria a la meva pell.

Una nena de cabell fosc i nasset com un botó,  i un xicotot de rialla fàcil i mirada entremaliada. I entremig, de tant en tant, una presència més difusa…que els acompanya i els protegeix.

M’he quedat dempeus mirant l’orquídia.

Mentre retirava les fulles resseques m´he fixat en un bri petit, incipient i ple de vida.

No penso llençar la planta, mentre hi quedi un gest de verd.

Anuncios

2 comentarios en “Plastilina a les caixes de sabates

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s