Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous) · 1 Comentario

Fluïd rosa, Txume.

“Ha quedat clar qui és l’enemic: anem contra la mort. La venjança és viure”

Estel Solé.

T’encantava Pink Floid. A mi gens. Et deia: però si té nom de Fuïd Rosa! Recordo un cop que em vas estar anar fent tot un llistat de bons grups amb noms similars. Hi vam estar una bona estona. Deep Purple, Simply Red…

No em vas convéncer.

Avui l’escolto, cagundéu, i et sento a prop.

Ai, Txume… Quina falta ens fas en el món que vivim. El de les rialles sinceres, els ulls miops, la cabellera eterna, i el cor immens.

Què necessites? Et demanava. I tu amb aquell fil de veu…Només vull menjar.

Menjaràs, et vaig prometre. Si hagués fet falta t’ho hauria dut d’estraperlo i d’amagatotis, a l’hospital.

El company encara té a la nevera, el pop que li vas demanar. Ens vas dir adéu, adéu, a la propera ens veiem a casa. I ploraves tu i plorava ell.

Jo feia el cor fort, que ja saps que soc tota façana, tia secota i amb mala llet, però al final m’he trencat del tot, i m’he permés vestir-me de bocins fets de llàgrimes dolces i salades. No les sé aturar, no vull, no puc.

Te les dec totes. M’ajuden a acomiadar-te, i a donar-te alhora la benvinguda en aquest lloc nou, en aquesta nova etapa, que encara no sé com anomenar.

Ja ets a casa, estimat meu.

La venjança és viure, com deia el poema de l’Estel Solé.

Viurem per tu, i amb tu, entaforat dins de les nostres entranyes, fins que la tristesa és transformi en gratitud, per haver-nos permès haver pogut conéixer i ser estimats per una persona tan extraordinària.

Donan’s temps…Ha sigut massa dura la teva marxa.

Ja ets a casa.

Et cuidarem la Cris. Viurem, t’ho prometem. I farem juntes aquest camí nou per nosaltres que és fet de pedretes, salts d’aigua i muntanyes que apunten a un cel infinit, curull d’ estrelles que mai s’apaguen, com quan érem ben menuts; plegades, aturant-nos quan calgui a agafar aire, però endavant, o de costat, com els Crancs….I hi posarem la música que més t’agradava, mirant-nos als ulls, somrient i plorant, però arribarem, hi arribarem, fins a retrobar-te.

Acabo ja. O potser no, i encara mantindrem moltes més converses, llàgrimes, i bromes a deshores i amb la veu trencada.

I saps què? Parlant de tu vaig alçar el puny amb el braç que no tocava, i em va semblar sentir la teva rialla, entremig de tota aquella gent.

Hauries rigut.

Fins aviat, amic i germà. I val, ok. No ho diguis a ningú, però ja em començo a estimar aquest cony de Fluïd Rosa.

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous)

I la lavanda, cap per avall.

Avui he fet una foto d’una lavanda que he penjat cap per avall. Perquè s’assequi i ens perfumi la casa.

L’he vist tan sola i tan bonica, totes les flors mirant a terra, i per única companyia, la dels murs fets de maons … Que m’ha semblat que em volia dir alguna cosa.

I jo allà, davant d’ella, palplantada. I la lavanda cap per avall.

M’ha fet l’efecte que jo també estic una mica capgirada, i una mica del seu color.

Potser és que no en sé de tenir amics i m’anava millor quan no em preocupava.

Dec tenir una mena d’imant dins meu, però que fa l’efecte a l’inversa…

És ben bé que en lloc de ganes, hi dec posar alguna cosa estranya, entremig de les bones intencions; que desconec, però que m’allunya de la gent, en comptes d’apropar-m’ hi.

També podria ser que tots ells no em convinguessin, i fos un efecte ancestral, del meu Karma autoimposant-se, i jo enlloc d’adonar-me’n, vinga a aferrar-m’ hi, tossuda, tot i sentir per dins una veueta molt i molt baixa, que xiuxiueja, que el problema, puc ser jo.

He provat d’estar quieteta, no mostrar massa «la fera«; mesurar les paraules, i els impulsos que em delaten, però no me’n surto, perquè llavors no em sento jo.

I no ser jo m’esvera molt i massa, i irremeiablement em fa entrar en les meves estimades fases «de perdidos al río» i de «fins aquí hem arribat«.

Aquí em sonen les alarmes, que conscientment (però del tot) ignoro.
Perquè quan arribo a aquest estat, em declaro profundament anarquista, radical i militant de l’acció directa més shakespeariana, i malgrat no haver estat mai mai roja –roja, em pinto de magrana, i de magenta també si cal.

De vegades la vida no empitjora, però tampoc ajuda al fet que millori, ni poc ni gens, i al cap d’uns dies, estic tan interiorment insatisfeta, que posteriorment em surt la ràbia (incapaç encara de dir-li encara pena) i em sorprenc i em meravello, diversos cops i reiteradament, perduda en mil discursos jo soleta, que es resumeixen en una sorpresa trista i líquida… Que em regalima per dins, i m’inunda també per fora, tenyint-ho aquest cop tot de blau ben fosc…

Fins que a la fi ja m’ho puc dir…

Quina tristor que no em trobin a faltar…

I al cap d’una estona, encara em costa més d’entendre que puguin riure les gràcies a algun imbècil, abans que fixar-se en aquella darrera, última i quasi perfecta frase del meu blog, i de com n’és de preciosa i absolutament fabulosa; i arribo a pensar que potser sí que ho veuen, però per fotre’m, no em diran res.

I arriba llavors la reflexió final: una persona com jo… És ben clar el perquè no pot tenir amics!!!

I m’aturo i rumio si he estat així de sempre, o que coi m’ha passat… Però l’endemà em llevo i ja m’ho prenc d’una altra manera, potser ahir aquella copeta em va fer ballar una miqueta massa el cap…i a més jo he quedat per sopar aquest divendres. Res, res… Amb tot plegat, em sembla que m’ he atabalat.

He conegut una altra gent i no m’he sentit gents desplaçada.

Si m’hi esforço una miqueta potser aconseguiria de caure’ ls hi bé!!

 

 

 

 

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous) · 2 comentarios

Terapia LITERAL 


Y ahora escribo,

como si me fuera la vida, ahogo las palabras con mi ansiedad, las exprimo, les saco la punta, les borro la tinta, las desmenuzo; violo su esencia. Las someto contra el papel…pervirtiendo los versos.
Y entre párrafo y párrafo…Intento aspirar una bocanada de aire, que me permita, de nuevo, volver a empezar.
Creo que me he vuelto una torturadora de la oración. 
En el más LITERAL de los sentidos.
Y cuando no escribo, I’m lost in translation, no entiendo el lenguaje que habla mi mente ni corazón. Soy tabula rasa, vacía, perdida y sudo el mono de teclas.
Soy una addicta. Me siento borracha de tinta y cursiva.
No sé si tendría que pedir ayuda. 
¿Algún tratamiento para el dolor, para el dolor del alma ? ¿Quién te ayuda? ¿Qué pastilla dan para calmarlo?
(…) ;(!?/-“:;@
¿Y si me visto de verde?
¿Y si pintara sonrisas en el papel? ¿Y convertir las letras en notas, y escribir música, a un ritmo bestial?
Funcionaría quizás, para alejar la pena…
Quizás sería mejor que tanta humedad, con sabor a sal.
Si: mejor que lágrimas…compases.
Ahora hago música; como si me fuera la vida, ahogo la melodía con mi ansiedad…

Pero sé que sonrío de mientras

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous)

Escribir a Sergi


Necesito escribirte, sola, porque todo lo que me rodea hoy, me lleva a tí…

Necesito hablarte, sola, porqué mi mundo de ahora no te conoce y no encuentro apoyos, ni a quien preguntar…No tengo a quien llorar. De algún modo me acerco, y me parezco más a tí. Nadie te cogió de la mano, ese 7 de febrero? ¿Ni mientras tomabas una pastilla más, una pastilla más… Otra pastilla.. Y luego otra…?
Bajo un cielo gris, y un frío extranjero… Qué soledad. ¿En que pensaste en tus últimos momentos? ¿Le escribiste a alguien? Te robó la pena el aire…La pena te robó el suspiro último, y tu último adiós.
Dijiste que volvías… Nadie supo, nadie sabrá si encontraste el camino. ¿Hacia dónde?
Sólo nos dejas preguntas. Y dos semanas más tarde, ¿Yo que hago con todo esto? ¿Y cómo convivo con esta pena? ¿Cómo podría crear algo bonito con tantos tonos de azul?
Hoy te noto a mi lado. Si lo cuento en el trabajo empezaran a sospechar. Yo y mis cosas, mis percepciones. Ya empiezo. No está bien.

No te recordaba aunque te sabía vivo. Ahora te siento y sé que no lo estás.

Paseo por la casa y sé que me sigues. Noto que te da verguenza, pero tambien que quieres quedarte, y te tendré que volver a echar. Como la otra vez, antes de que me lleves contigo.
¿Qué sentiste, en el último instante…? ¿Te acordaste de mí? ¿De mi miedo a que te fueras? ¿Te llegó? ¿Sentiste alivio al encontrar el camino? ¿Te asustaste cuando ya no había vuelta atrás? ¿Te dolió, como me duele a mi el alma?
Necesito escribirte. Necesito invitarte a ir, de nuevo. Y hacerlo bonito. Necesito empezar a escribir el duelo. A escribir el adiós.

Escribir a Sergi.