Quina bona olor que fa la terra mullada.

Fa olor de vida i de renaixement.

No sé què m’ha agafat amb la pluja, ni perquè ja fa uns quants mesos que necessito tant que plogui. Jo diria que és des del dia de l’enterrament, al març, en què el cel es va obrir, i també alguna cosa dins meu.

Plovia. El cel plorava, i jo també.

D’ençà de llavors, em conforta molt mirar com cauen les gotes de pluja; sigui només un ruixat de primavera, d’aquells que són com un raig i que fan olor de taronger bord, o un diluvi dels que fan caganera, i més si estic ben arrecerada, des de darrers els vidres de la finestra de casa meu.

Però he descobert també, la bogeria de caminar sola i sense paraigües, i mullar-me tota sencera, encara que les sabates se’m facin malbé.

Els moments que plou, necessito sentint-me blava i trista, i fer-me una boleta en un raconet del sofà, i volent per única companyia, la meva manta, verd claret, d’aquest que en diuen ara «verde nórdico», i jo en dic «verd pastel de tota la vida«, i que per cert, ara que m’hi fixo, un dia d’aquests hauré de rentar…

De mentre, els nens es fan la guitza i es barallen nerviosos perquè no poden sortir al carrer. A ells, encara no els agrada la pluja; no l’entén, ni la senten, i només els agrada quan ja ha passat, i poden saltar bassals plens d’aigua.

Els cedeixo llavors la meva manta, per si d’alguna manera els hi puc acostar…i crear un bon record d’aquests dies que jo adoro.

Amb un parell de cadires, i uns quants coixins per terra, ens inventem una cabana d’indis, un vaixell pirata, potser una nau espacial, o un castell mooooolt, però que moooolt encantat. Ells hi posen els taurons  i els tigres, i jo les bruixes i les fades, i llavors segur que amb tant poti-poti, una estoneta s’hi estaran.

Tindré uns minuts per pensar, i dialogar amb l’ALBA a soles, tot mirant com cauen les perles d’aigua; que netegen les fulles brutes de pols dels geranis, donen vida a les plantes que he tret a l’eixida, i purifiquen la meva ment, lentament, en un degoteig constant…

Per fi jo i la pluja… Que suaument cau; i omple d’una melodia dolça la tarda.

I sentint el plugim, em decideixo a fer net algun aspecte de mi que ja no funcionen; i us prometo que en aquell moment n’estic més que convençuda, i a la vegada  que renyo i  em perdono a mi mateixa, mentre l’aigua pica els vidres, i a mi em regalimen els dubtes, i les ganes de nous projectes, i alguna llàgrima també, que rodola galtes avall…
Em sento petita, i em pregunto si deu ser l’edat que em fa sentir tan sola, i tan trista, i de fons sona un tro que esgarrifa, i ni m’he adonat que rere els vidres, la pluja s’ha convertit en un temporal. I el temps es revela en una dansa de vent i aigua en sincronia (i en harmonia) també com em sento jo; i cau la tempesta de la vida, que al cap d’una estona afluixa i s’atura, mentre jo, a poc a poc, també em torno a estimar.

Plou també a dins meu.

Quan estic més concentrada, i connectada en el jo més conscient, i m’he decidit a fer alguna cosa en algun aspecte vital; s’acosta el menut i somica que s’ha fet mal a la cama.

I m’entra la ràbia perquè he estat molestada, i perquè criden, i perquè són petits… i perquè no els ho puc explicar.

A fora es comença a fer fosc, i el petit ja es canta la son, fregant-se els ulls amb les manetes que té ben brutes de jugar per terra.

Gairebé no plou, i no sé com, ja ha acabat la tarda.

Ho hauré de posposar tot doncs, fins al pròxim dia de pluja. A veure si aquest estiu plou força, i per fi, la puc gaudir.

M´aixeco i entre tots tres recollim la manteta verda, els coixins de terra, i posem bé les cadires. Ara és moment de pensar en el sopar…

S’acosta la filla gran que m’acarona i em demana, si és per culpa de la pluja que avui m´ha vist plorar.