Venint amb el cotxe m’he recordat del gronxador groc del fons de l’era.

I de les mans amb durícies de l’avi, omplint les garrafes, a la font del camí.

De les serpentines de colors, i el confeti per terra després de la revetlla; de l’aire amb olor de xemeneia, i de les vaques, pastant lentes, sense pressa, pels camps del senyor Martí.

Fa molts anys que ja no pujo al poble. No sé si encara deus viure allà.

Vaig conduint i em noto volar papallones dins la panxa, i he posat la cançó que escoltàvem, una vegada i una altra, perquè m’havia adonat que l’estava xiulant. Em penso que el millor serà mirar si et trobo, de seguida que arribi.

I fent el camí de pujada, i amb la nostra música de fons, es va fent fosc, mentre jo vaig fent llum a les meves idees, i què és el que m’està portant aquesta nit fins a tu.

Estic segur que les nostres mares ja s’hauran trucat un munt de vegades.
-«Puja el Ferran, que s’ha separat. Millor no li expliquis a la Laia… A veure si tots dos aquí dalt es veuen i parlen; ja fa uns anyets i tots dos són més grans…«.

Què deu ser de la teva guitarra, vella i trencada, amb aquell adhesiu del sol en contra l’OTAN? L’havies heretat de la teva germana, era vermella i groga crec recordar…

T’hauràs casat, o ajuntat, i potser també ets mare. Segur, tan llesta i bonica que eres…has de tenir algú al teu costat.

Mai m’he atrevit a preguntar-li a al meu pare.

I aquella època que et va donar per no depilar-te, recordes? Volies fer-te la moderna deies, allà entre tantes «Tresines de la comunitat«. Però recordo que vas aguantar poc. T’estiraves la faldilla primer, i després ja la duies ben llarga, gairebé et tapava els peus. I un dia de sobte, tot era cuixa llisa i fina i vas aparéixer amb uns texans tallats ben curts, i roges com maduixes les dues galtes, em vas dir que d’aquest tema, ja no volies parlar-ne més.

I quan pujava els caps de setmana i venies a esperar-me a la pujadeta de l’església?

De vegades ja era fosc, i a contrallum, i per única companyia  tenies el cant dels grills i la frescor de les nits de muntanya. I t’estaves allà, i la creu de l’ església just darrere teu, et feia l’efecte d’un barret molt celestial, que no t’enganxava gaire.

Mon pare aturava el cotxe (fins i tot abans de veure’t, i abans també del revolt) i amb el somriure sota el bigoti i el cigarro fumejant, em deia «Vinga nano, ja pots baixar que aquí t’esperen».

I jo em feia un embolic amb el cinturó, les bosses, i els cascs dels walkman, cada vegada que intentava baixar, tot i que abans de la darrera corva ja duia les coses ben preparades.

Ho volies saber tot de Barcelona. De què feia olor, com vestien les noies, i què es deia a la Universitat.
Jo em feia l’interessant perquè em moria per agradar-te, per ser-te útil… I per ser important.

Amb tu he passat els millors estius de la meva vida. I els millors capvespres, i recordo el més especial, sota d’un cel ennuvolat, i ple de pol·len enlloc d’estrelles, bevent cervesa i fumant, tots dos sols i d’amagat. Havies descobert la dona del Paul Auster que també era escriptora, i t’agradava tant, que subratllaves les frases en algunes pàgines, i sempre que quedàvem me les volies ensenyar.

I tu em llegies, i jo et mirava, i et confesso que sempre feia veure que t’estava escoltant.

M’era impossible de concentrar-me. La manera en què parlaves, els teus ulls negres, i amb aquella piga fosca sobre el llavi de dalt… Em tenies captivat.

I fent-me el valent, vaig intentar acostar- me aquell dia. Tu em recitaves, i sobre de les teves cames reposava el meu cap.

Llegies el text i després comentàvem, i fent el cor fort vaig intentar fer-te un petó.

Et vas aixecar d’una revolada.

El cap em va picar a terra, va caure el llibre de la dona del Paul Auster, i amb ell, les meves esperances també van caure i també es van tornar de paper…

Durant el camí de tornada, recordo que no vam dir ni una paraula.

Perquè no en vam parlar mai, d’aquell capvespre? Ni aquell dia, ni al llarg dels anys…?

Després va costar més coincidir les altres tardes. Ta mare m’esquivava la mirada, i em deia que estaves a casa ta germana, o que havies baixat al poble a mirar coses, fins que ja ho vaig deixar estar al final.
El pare no va insistir durant uns dies, ni va demanar que pugéssim; després amb l’arribada de les vacances sí que em va dir: «Tu si vols, et pots quedar» i va ser el primer cop que em va donar les claus de casa.
Van passar dies, setmanes i alguns mesos. El pare mentre fumava, em mirava fer-me gran.

I al cap d’un temps, em devia notar que no em feia tant de mal de sentir quan t’anomenaven, però només es va decidir a preguntar-me, el dia que li vaig presentar la persona de qui ara m’ he separat:

-«A aquesta noia… Ja li has parlat, de la Laia?»

No em vaig atrevir a explicar-li, que no havia gosat de comentar-li mai.

I la vida va anar fent, no sé com, però fins aquest dia, que pujo de nou al poble, i malgrat ja fa una colla d’anys, vinc a dir-te que no t’he oblidat.

No sé què em depararà aquest viatge. Jo crec que et busco, i espero trobar-te, però realment no ho he pensat.

Pujant pel camí cap a dalt a la muntanya, veig l’església amb la lluna de fons, i hi ha una figura davant.

M’esperes sola, amb aquell llibre a la mà i et veig la mirada, exactament com la que tenies ara ja fa uns quants anys.

I quan intento baixar, perquè em moro per abraçar-te, aquest cop també se m´enganxa el cinturó a la mà.