Vida Normal (Social.cat)

Que sí, que és cert que estic enganxada a Twitter.

Hi trobo l’actualitat amb immediatesa, puc vomitar les meves neures, neguits i opinions. De fet, és la via més normalitzada de la qual disposo per poder mostrar que no sé dur una vida normal. No, no la visc. I com podria? A més, em temo que no la vull!

Com pot ser que m’envolti de persones a qui no els afecta el que està passant? Fan el cafè, es queixen del temps i del trànsit, parlen de futbol, de música o de si els agrada o no el formatge o determinada marca de cereals, però la injustícia o aquesta realitat tan brutal, literalment els rellisca. Són espècimens fets com d’aigua mansa, i l’oli i la sal del dia a dia o els sura a la superfície o els acaba fent un magma molt, molt al fons de les entranyes. L’actualitat convertida en sediments, fins que se’ls transforma en call o durícia. Pell morta, sense sensibilitat. Si els molesta la retallen, i tira avall.

Jo també ho intento, una vegada i un altra. Però no me’n surto, no sóc creïble, i la veritat és que se m’en refot. Dec ser anormal, o que ho sigui la meva vida. Malgrat les rutines, els nens, la feina, o les vacances que són or, però que acaben convertides en el Festival de la Contractura.

NO

HI

SOC

TOTA.

Au, ja ho he dit.

M’ha vingut la regla dos cops en els darrers mesos, visc a cavall de l’eufòria i l’ansietat, i em vesteixo amb estats d’ànim que fluctuen talment com el Dragon Khan: alegries, neguits i penes, que no sé com endreçar. A voltes em costa gaudir de les petites coses, i el que és més, de vegades no sé on tinc el cap. Val, d’acord, el tinc a Twitter.

Sempre ho dic (mig en broma, mig de veres), que soc un alien infiltrat, perquè m’hi esforço, us ho juro, però com costa identificar-se amb segons quines actituds de l’ésser humà! No me’n refio dels que poden fer una vida normal. Sempre? Va, home, va! Ni dels que dormen cada nit, sense inquietuds, ni pors, ni tristeses, tot i que en les meves hores baixes els envejo un punt i tot. Desconnectar, quina meravella!

I mira, ho confesso: tinc certes reserves sobre els que transiten aliens a tot, i riuen fort, alt, sense complexos ni pudors, mentre la televisió els mostra la crueltat de tots aquests dies. IM-PAS-SI-BLES, perquè no va amb ells.

De la mateixa manera que ja em cansa anar de mani, si no hi soc, la necessito de revulsiu. Soc la contradicció feta persona. Cridar, caminar, esgotar-me. Picar cassoles fins a rebentar. Poder dir després que no serveix de res fer una cassolada, justament perquè, primer, ja les he abonyegat. PRENDRE PARTIT com a opció de vida.

Que jo pujo i baixo, em sé eufòrica i valenta, i en tres i no res, no em comprenc i no em sé retrobar, ni amb el GPS de mi mateixa, gravat a foc a la meva mà. Soc un garbuix, un carreró sense sortida, una drecera, una passarel·la i la llum intermitent d’un far. I em perdo, i em retrobo, amb una facilitat que m’esborrona, i a la motxilla no hi duc més que pedres, que tan aviat llenço, com amago o esmicolo, refent-ne els bocins en sensacions noves o idees diferents, tan sols, per poder tornar a carregar-les. Com pesa, com em pesa la vida, i aquest món que ens fa tant mal…

Sí, de la ràbia en faig broma, i també burla, transformant-la en un manifest d’optimisme vital, que m’empeny a seguir opinant i a no callar mai. Humor o mort! És el meu mantra. Però també he après a estimar la tristesa, i ens fem companyia, embolcallades en infinits tons de blau…

Perquè arriba un moment, estimats i estimades, que no saps ben bé com va, que t’adones que has construït una base sòlida amb tu mateixa i arribes a una espècie de pacte intern (potser consolidat bàsicament a base de grans dosis d’hòsties pardes, ensucrades culleradetes fetes d’humor, amor propi i passotisme i una mica de mel). I, de sobte, agafes consciència que t’estimes molt, t’acceptes més, t’assentes en els pilars de tu mateixa i abraces les pèrdues que comporta mantenir-te ferma (a risc de quedar-te més sola, cal dir-ho també).

Contraposició sí o sí, a qualsevol corsé del saber estar políticament més correcte, que t’obligui a callar, o a no sentir, o evitar posicionar-te. És aquell moment genial d’impàs entre el #JoPasso i #JaNoEmpasso, que realment mola molt fort. Em funciona. Soc més feliç, tot i que les meves emprenyamentes em ballin Mambo amb una música de fons feta de ritmes bipolars. Després com nova.

Potser té a veure amb allò que en diuen “fer-te gran”, però en tot cas, aquest seria un altre tema… Que jo encara no he renunciat al Síndrome de Peter Pan, ja que no trobo un símil amb nom de dona… Ai no ho sé, per què serà?

I vosaltres, com us ho feu? I com és la vostra vida, amb tot el festival d’emocions que desfilen al vostre davant? Amb qui ho parleu o ho compartiu? O també us tira Twitter? Sou ja (o ho voldríeu ser potser), alguns de vosaltres, companys meus de viatge, en format virtualment emocional, i tampoc no gaudiu d’una vida normal?

Anuncios