Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous) · 2 comentarios

Mala Mare (I).

M’ he fet del club de les Males Mares.

El que no comprenc, és com no m’ho vaig inventar jo.

Fa més de 6 anys que no dormo una nit sencera, motiu suficient per tornar-se Mala Mare, o depressiva o mig folla, i us confesso que no acabo d’ entendre com és que encara no he «brotat» del tot.

Podria ser que aquests nens que tinc, tinguessin com una espècie de despertador intern, que tot i haver anat a dormir a les 12 h de la matinada, fa que s’activin abans que surti el sol?

Són només un quart de nou i ja hem tingut un parell de baralles, una investigació sobre la pilota de la Patrulla Canina, que sembla ser (potser, no és segur, no tenim suficients proves, ni cap confessió concloent) que algú havia robat; també sospites d’habitants a la closca del petit de la casa, que sua i rasca, i rasca i sua, i dóna coces a tot el que troba, i només corre, i crida, i va amunt i avall, i segueix suant i rascant.

Ni un moment de quietud… I només són les 8 i 30 h!!

M’han boicotejat l’intent d’anar al lavabo. S’han passat tota l’estona a l’altre costat de la porta, picant i cridant Mamaaaaaaa!!!

I així jo no em puc concentrar.

Tampoc no sé com he pogut empassar el cafè amb llet gola avall, amb la esbroncada que els hi fotia, perquè han decidit atonyinar-se, exactament també, en aquell instant.

No té més hores el nostre dia, que sempre ha de coincidir algun d’aquests episodis amb algun moment que vull ingerir, parlar amb algú, seure una estona, o simplement cagar…?

A banda, han omplert un globus d’aigua dins de casa, i la tablet ha sortit volant.

I m’he adonat de cop, que ja no funciona la meva frase de «Me n’aniré a viure al terrat», perquè m’he ensumat una mitja rialla un cop l’he dit, que m’ha fet venir unes idees molt lletges, relacionades amb la seva cara i amb un moviment de la meva mà.

I tot que no eren ni les 10 h tocades, he començat a fer la maleta, intentant tranquil·litzar-me, pensant que durant tres dies, exactament 72 hores, 4.320 minuts i un fotimer de segons, els facturaré a tots dos; cosa que em sembla increïble, un fenomen gairebé paranormal, d’aquells que només han passat molt poques i comptadíssimes vegades en aquests 6 anys que portem amb aquesta nova vida; i mentre hi posava samarretes, algun xumet i un flotador, he sigut totalment conscient, que a sobre, seré tan burra, però tant summament bleda, que després, quan no hi siguin els trobaré a faltar però molt.

M’havia fet del club de les Males Mares, i fa un moment que m’acabo d’esborrar. Perquè el que diuen són ximpleries, comparat amb el que diria jo, si parlés de veritat…

 

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous)

Farem estiu a la tardor

No hem tingut estiu.

Un estiu dels de veritat.

D’aquell que t’arriba perfumat de crema pel sol amb olor de coco, i sopars improvisats fent cerveses a les terrasses, i ple d’ aquells crits i rialles que trenquen el silenci, just abans de tocar l’aigua, quan et tires fent la bomba, des d’una roca, a un gorg glaçat.

No ens hem comprat sandàlies noves; i algú s’ha rascat el dit gros perquè li anaven un pèl petites.

I ens hem posat la roba de l’any passat.

I entremig de les nits de calor ha vingut el ratolí, quan van caure les primeres dues dents; però amb les presses i sense saber que era estiu i temps de festa, se les va oblidar sota el coixí…Deixant al seu lloc un regal minúscul i comprat a deshores al Pakistanès de davant de casa, i també un disgust molt gran a la reineta de la casa, que aquell dia va plorar quan va començar a comprendre; i  que també, de cop, es va fer una miqueta més gran.

No hem tingut estiu, però viurem la tardor com si fos la primavera.

I hem fet una llista de coses que farem un cop caiguin les fulles seques dels arbres, i taquin el terra d’ocre i marró, i s’ompli de foscor aquest cel tan clar que ens acompanya als capvespres ara; en aquests dies on no corre ni l’aire ni les hores…I que ens deixen esgotats d’esperar, no sabem ben bé el què.

El primer de tot serà celebrar la vida, que s’escola traïdora entre els minuts i les hores, i que neix i mor constantment sense fixar-t’hi; fins que de cop et clava una bufetada, i llavors t’adones que és entremig de tots vosaltres, però que es transforma en cada instant, de mil maneres diferents i en diverses formes ocultes i meravelloses, que van des del color verd, passant pel roig, fins al color blau.

Viurem l’estiu malgrat que no toqui. I capgirarem el calendari, per un cop, i només per aquest any.

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous)

5 minuts, al sol en un banc.

I estic aquí asseguda al banc sense fer res, mentre els rajos de sol s’escolen tímidament per entre les fulles dels arbres.

Estic rodejada de vida i de mort.

Però no tinc por.

Només recança per no saber el que deixem enrere, ni tampoc si ho trobarem gaire a faltar.

S’ha assegut a prop meu una dona que somica. S’amaga el rostre entre les mans. I la seva tristesa em ve ofegada per la fortor de lleixiu que desprèn el seu cos.

I sento rebuig, perquè no la suporto aquesta olor; però també sento vergonya, perquè estic gaudint del sol, i per fi tinc cinc minuts, i a la persona que més estimo li he prohibit empitjorar… I perquè sóc afortunada malgrat tot el que ens està passant aquests dies; però la seva olor m’ofen i em molesta.

Ara no vull que ella, ni ningú, s’atreveixi a enfosquir-me aquesta estoneta tan dolça, que tenia asseguda aquí al banc.

Trauré les ungles un altre cop si cal, si ara gosen molestar-me i pertorbar aquesta pau. Quina música més perfecta em regala el cant d’aquest ocell que s’endevina entre les branques…I de fons, el blau del mar, s’entreveu tot i la calitxa que omple l’aire.

En aquest cel tan pur no hi haurà ni un sol gest de tempesta, mentre jo sigui aquí asseguda, ara, durant aquests cinc minuts, que em mereixo, i són fets per mi.

Em sé dolenta.

Sí.

Confesso que sóc dolenta, però només ara i aquí, (i aquesta estona) i també pel que vaig a dir.

I només ho seré aquests cinc minuts, i NO me’n sento gens culpable.

La culpa pels altres, els que no tenen entranyes;  els que ni et saluden ni cuiden als propis fills, ni als seus germans ni familiars; i ho vull dir ben fort: SI, LA CULPA QUE LA ASSUMEIXIN ELS ALTRES.

Que la paeixin els que ja no són res meu, i dels que protegirem als nostres fills, amb preciosíssimes bombolles d’olor de maduixa, imatges angleses de camps de lavanda, i contes i mantres xiuxiuejats a cau d’orella, cada vespre abans d’anar a dormir.
La CULPA, la cedeixo tota, tota, a tots ells.

I és perquè és SEVA.

Tanta pau s’emportin com descans ens deixin a nosaltres…

Que es retirèssin ben lluny, i no ens tornèssin a dir mai més res, seria el millor dels nostres somnis.

5  minuts més al sol aquí en aquest banc, i deixaré de sentir tota aquesta ràbia.

I m’assec aquí on la vida es petoneja amb la tristesa, i també a voltes, amb l’oblit; i em faig un reset amb el rostre al sol, i noto que se m’alleugereix també l’angoixa i se’m torna més pura l’ànima.

Hi ha tanta gent que mor aquí sola… Però també aquí neix la vida i s’omplen d’alegria i bones notícies els passadissos i les parets.

I si el busques bé, trobes el silenci enmig de tot aquest soroll; i també molta solitud que emmascara companyia.

Aquí asseguda, en aquest banc, ja han passat ben bé 10 minuts.

I el sol i l’aire m’acaronen els cabells i la cara. I sento que he rejovenit per uns moments, i que també he fet molt net de pensaments d’aquells que embruten.

Somric per dins i també per fora, i sóc feliç mentre deixo el banc enrere.

La senyora que plorava també fa estona que no hi és.

Tant se val el que m’esperi a dalt quan ara hi torni.

Sento dins meu la vida i la força, i una altra cosa que n’hi ha molts, que segur no han tastat mai…

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous)

I DÉU porta bata blanca

I porta bata blanca avui el nostre Déu.

I els ulls pintats amb una ratlleta fina, que embelleix aquest suau color marró, mig color de la mel, mig color d´ametlla ensucrada, que et mira i t’hipnotitza amb esperança; i fa olor de flors molt fresques, i té un somriure dolç, i una abraçada suau.

Porta bata blanca, vigilia i et cuida mentre tens els ulls clucs; i resta observant, i pensant que més pot fer, molt tossuda i molt desperta, tot i que alguns dies no ha dormit.

I es preocupa per tu tot i que ja està de vacances, i t’explica el que et passa, un dos, i fins a tres cops, sense alarmar-te, i no t’enganya, no diu mentides; i et parla amb la mà agafada, si és molt dura la realitat.

Bata blanca. I mans molt fines.

I una veu feta per explicar contes, segur, algun dia, aviat; i que cura el mal de panxa, fent-te broma amb un gelat.

I que t’escolta més atenta si parles de coses molt teves; i vol saber com ho portes, més que si et fa molt mal l’esquena o de quin color era el vomitat.

I de cop t’adones que l’estimes i vols dir-li, i goses i no goses… quina vergonya…Tan alt i gros, sent ja tan gran, com et costen encara aquestes coses;  però és que no hi estàs acostumat a això que et cuidin, i et fa sentir petit de nou i et dóna una certa pau perquè en el fons saps que t´ho mereixes, i et recuperes una mica del passat.

I no saps com, li fas entendre, i ella ho compren i de cop es queda sense aire, respira, i t´estima també per tot el que l’estàs estimant.

I et diu que és la seva feina, i tu saps que no, que és molt més que això, i que va molt més enllà, i diu més el teu silenci, que el poc que li dius, perquè realment et costa parlar.

I el Déu de la bata blanca s’emociona mentre condueix pels carrers de nit, amb el seu cotxe amb el gest cansat, després de tantes i tantes hores…Però t’ha trucat només plegar.

I en sentir-te, inconscientemente, abaixa la mirada com si et tingués just al davant; i perd de vista un momentet la carretera, perquè els ulls se li ennuvolen de felicitat.

Sap que t’ha atrapat, t’ha enamorat, i que ara forma part encara més de la teva vida, i et transmet vida, incansable i lluitadora, i se sent satisfeta, feliç i radiant.

I és tant bonic que el teu Déu tingui cos de dona…I quasi un miracle, que a la fí, quan ja eres molt agnòstic, tots dos us hagueu retrobat.

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous)

Mirant les basses, el verd i el blau

Em sembla que vaig un pèl borratxa del Lambrusco que acabo d’encetar.

Ja m’he begut gairebé mitja ampolla. I mira que ja estic encarada als 40, i encara em preocupa que dirà ma mare quan ho llegirà. I tinc dues veuetes que es fan eco l’una a l’altra, i m’adono que hi ha coses que em sembla que mai canviaran, perquè mira que és gros que sigui jo mateixa la que m´estigui atavalant i buscant excuses pel que estic escribint:
-«Mama: Aquest vi rosat, se’t fica a dins, et dóna set, i tu vas fent, i vas bevent… I de cop s’ha acabat. En realitat no ho volies… De debò! És veritat!!».
-«Mama: És mentida. M’encanta el Lambrusco, el gener vaig fer 38 anys, i sóc conscient que el vi emborratxa».

Aquests debats interns i mig platonians són herències de les monges, ho sé, i  també perquè sóc dona, filla i mare…per si no n´hi havia prou, i la culpa es multiplica.

Doncs s´ha acabat per  avui: Bec perquè sóc gran, sóc dona i lliure, i ja de pas,  aprofito per brindar perquè l´altre dia la sessió amb la terapeuta va estar força bé.

Vam parlat de l’E, de les ganes de cafè amb el D, dels nous projectes, i de la necessitat de deixar una mica enrere aquest blau que m’omple les venes, i d’intentar pintar-ho tot d’un verd més suau.

Diu que està bé que m’estigui quieta. I vol que li expliqui com em fa sentir aquesta quietud de cos i ment.

Doncs no en tinc ni idea, de debò, perquè realment no ho sé. No hi estic gens acostumada a frenar els meus impulsos.

I no em surt ni que ho escrigui.

Però em noto més mansa i més contenta, com la bassa que vam visitar aquest pont de Sant Joan, quin silenci i frescor més màgics, amb tant de blau i tant de verd fusionant-se en cel i aigua; tots dos colors que bé que hi convivien, amagats entre les fulles, com si fossin dos amants, en un oasi de quietud, al final d’un camí molt llarg, que s’ha de fer caminant contant pedretes, sense gosar alçar gaire el cap, i girant l’esquena a un sol que crema…

Diu que em veu bé.

I jo que ho celebro ara, bevent aquest Lambrusco rosat (i barat).

I a poc a poc, vaig provant de fer les coses que tant em costaven,  i que en diuen «deures» els que et miren el terrat. Jo que sóc molt obedient, ja he escrit a unes amigues, i els he dit que les estimo i que les trobo a faltar.

I els explico que estic vivint una fase, que ja no és fase, que és com un trànsit… I que no sé on em portarà. Perquè tothom em tingui paciència… Ara que faig veure que no estic gens perduda, alhora que els dic que no sé cap on tirar.

Però aquest cop vull deixar-me portar, i ni que sigui arriscar una mica, cansada d’aquest teixit que em fa de pell, i que segons com, és més una xarxa que m’atura, que m’acovarda i sempre em frena. Ja no em fa vergonya confessar que necessito a algú que busqui, que em busqui a mi, tot i no saber-ho gens, per a poder-nos trobar, en el pla laboral més estricte.

Però mirant el gorg d’aigua glaçada, l’altre dia em vaig mig il·luminar.
Això d’escriure un blog i fer-ho públic…I posar-hi part de la meva vida, i les esperances i paraules en un altaveu social (sovint mentida, sovint veritat), no sé si realment m’ho he pensat gaire.

Perquè, què passa si ja no em surt escriure cap més conte?

O si la vida no m’inspira, o jo ja no inspiro, i la gent que llegeix es cansa, o potser em canso jo?

O si passa, que no passa res?

Què és el que haurà valgut la pena?

O m’haurà valgut, i costat les penes, a mi, potser?

I acabo de caure a més, que aquest Sant Joan no he cremat res a la foguera, ni he fet cap ritual estrany, ni he pensat gens en la dona anglesa… Em sembla que m’estic desentrenant i perdent la part mística que tant m’agradava de mi mateixa, de tant quieteta i tant bé que m’estic portant…

Però, i què passa, si si que passa, i si que en surt alguna cosa, de tant de Blog, i de tot plegat?

I de tornada amb el cotxe em rasco les entranyes, vejam si em trobo per dins un conte, i el puc recrear amb la mateixa dolçor que transmetien el Quimet i la Colometa quan deien que farien un nen a la plaça del Diamant… I dins el meu cap experimento, i fusiono el blau i el verd, com quan estava mirant les basses, i somric contenta.

Quin color en faré, del verd i el blau?

Des del seient del darrere em comenten que pel retrovisor se’m veu una cara molt seriosa, i volen saber que estic pensant.

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous)

Plou (a dins meu)

Quina bona olor que fa la terra mullada.

Fa olor de vida i de renaixement.

No sé què m’ha agafat amb la pluja, ni perquè ja fa uns quants mesos que necessito tant que plogui. Jo diria que és des del dia de l’enterrament, al març, en què el cel es va obrir, i també alguna cosa dins meu.

Plovia. El cel plorava, i jo també.

D’ençà de llavors, em conforta molt mirar com cauen les gotes de pluja; sigui només un ruixat de primavera, d’aquells que són com un raig i que fan olor de taronger bord, o un diluvi dels que fan caganera, i més si estic ben arrecerada, des de darrers els vidres de la finestra de casa meu.

Però he descobert també, la bogeria de caminar sola i sense paraigües, i mullar-me tota sencera, encara que les sabates se’m facin malbé.

Els moments que plou, necessito sentint-me blava i trista, i fer-me una boleta en un raconet del sofà, i volent per única companyia, la meva manta, verd claret, d’aquest que en diuen ara «verde nórdico», i jo en dic «verd pastel de tota la vida«, i que per cert, ara que m’hi fixo, un dia d’aquests hauré de rentar…

De mentre, els nens es fan la guitza i es barallen nerviosos perquè no poden sortir al carrer. A ells, encara no els agrada la pluja; no l’entén, ni la senten, i només els agrada quan ja ha passat, i poden saltar bassals plens d’aigua.

Els cedeixo llavors la meva manta, per si d’alguna manera els hi puc acostar…i crear un bon record d’aquests dies que jo adoro.

Amb un parell de cadires, i uns quants coixins per terra, ens inventem una cabana d’indis, un vaixell pirata, potser una nau espacial, o un castell mooooolt, però que moooolt encantat. Ells hi posen els taurons  i els tigres, i jo les bruixes i les fades, i llavors segur que amb tant poti-poti, una estoneta s’hi estaran.

Tindré uns minuts per pensar, i dialogar amb l’ALBA a soles, tot mirant com cauen les perles d’aigua; que netegen les fulles brutes de pols dels geranis, donen vida a les plantes que he tret a l’eixida, i purifiquen la meva ment, lentament, en un degoteig constant…

Per fi jo i la pluja… Que suaument cau; i omple d’una melodia dolça la tarda.

I sentint el plugim, em decideixo a fer net algun aspecte de mi que ja no funcionen; i us prometo que en aquell moment n’estic més que convençuda, i a la vegada  que renyo i  em perdono a mi mateixa, mentre l’aigua pica els vidres, i a mi em regalimen els dubtes, i les ganes de nous projectes, i alguna llàgrima també, que rodola galtes avall…
Em sento petita, i em pregunto si deu ser l’edat que em fa sentir tan sola, i tan trista, i de fons sona un tro que esgarrifa, i ni m’he adonat que rere els vidres, la pluja s’ha convertit en un temporal. I el temps es revela en una dansa de vent i aigua en sincronia (i en harmonia) també com em sento jo; i cau la tempesta de la vida, que al cap d’una estona afluixa i s’atura, mentre jo, a poc a poc, també em torno a estimar.

Plou també a dins meu.

Quan estic més concentrada, i connectada en el jo més conscient, i m’he decidit a fer alguna cosa en algun aspecte vital; s’acosta el menut i somica que s’ha fet mal a la cama.

I m’entra la ràbia perquè he estat molestada, i perquè criden, i perquè són petits… i perquè no els ho puc explicar.

A fora es comença a fer fosc, i el petit ja es canta la son, fregant-se els ulls amb les manetes que té ben brutes de jugar per terra.

Gairebé no plou, i no sé com, ja ha acabat la tarda.

Ho hauré de posposar tot doncs, fins al pròxim dia de pluja. A veure si aquest estiu plou força, i per fi, la puc gaudir.

M´aixeco i entre tots tres recollim la manteta verda, els coixins de terra, i posem bé les cadires. Ara és moment de pensar en el sopar…

S’acosta la filla gran que m’acarona i em demana, si és per culpa de la pluja que avui m´ha vist plorar.

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous)

Gira la noria.

Suena la música de la noria; hipnótica.

En el aire, palomitas, algodón de azúcar, manzanas asadas, garrapiñadas de almendras, y el suelo de arena, repleto de color.

Ríos de gente que grita y que ríe. Caritas rosadas, embutidas en gorritos de lana y bufandas de rayitas, y al lado de sus mamás, medio metro por debajo, ojitos grandes que suplican hacia arriba. Soñando más.

-¿Me montas mami? ¿Puedo otra vez?

Manos que rebuscan en los bolsos, bolsillos, en los monederos; que se tienden abiertas hacia arriba, casi en espera de limosna, consultando a los mayores, esperando una moneda.

Los pequeños aguardan con el aliento contenido, hasta que aparece la magia de las piezas plateadas. Risitas  y saltitos en la cola de la noria. Gira, gira, gira la noria, una y otra vez!!!

El hombre que acecha, viste hoy una gabardina. Y a pesar de que no llueve, botas de agua en los pies.

Se espera de pie detrás de una lona. Fuma en silencio. Silva algunas veces, y se pasa los dedos (hecha recién la manicura) entre su sedoso pelo color negro betún.

Huele a colonia cara, a llavero de casa con rosales en el jardín , y a un trabajo bien pagado de ocho a tres.

Tiene llenas de monedas los bolsillos; los caramelos ya hace tiempo que los dejó de usar. Las hace bailar, como a las notas un pianista, dentro del pantalón. Su pecho se agita, cierra los ojos y se concentra: el juego va a empezar, y ya ha fijado un objetivo.

De mientras, entre la gente, un niño presiente que está siendo observado. Es todavía muy pequeño para entender muchas cosas, pero sabe que desde siempre ha tenido lo que él llama «sensaciones«, que siente primero, y que son un señal de que luego pasan cosas, aunque nunca lo ha contado (tampoco confía en que lo vayan a creer).

Aunque es chiquitito, ha aprendido que es mejor ser fiel a sus instintos, y de pronto siente miedo, y se dice a sí mismo que algo, o alguien va a por él. Tendrá que  pensar un plan a ver si funciona. A mamá no le gusta la noria; siempre tiene que subir sólo él. Otra vez le toca pensar en qué hacer cuando le pasa eso de sentir tanto frío por dentro, hormiguitas en la tripita, manitas que se vuelven de nieve, y plomo en el lugar de los pies. Ya está cansado de intentar explicar y que nunca le escuchen. Que no lea tantos libros y haga algún amigo en el colegio como él….

Cómo él.

¿ Y a él que le pasa? No lo sabe, pero intuye que es algo relacionado con su carita dulce un tanto aniñada, sus pestañas largas, y sus ojos color brillantes y del color de la miel. Dentro tienen iris de mil colores.  A veces ve como su madre le observa y  se tapa la boca con la mano después. «Tienes la misma cara que tu tía, y su misma boca, del color de las cerezas…para lo que sirvió».  Y entonces en su cuarto se los muerde para que se vean más rudos, hasta que le duelen y luego le sangran; pero cuando se vuelve a mirar en el espejo, sigue viendo a una chica en el reflejo, en lugar de él.

Quizás algún día conozca otro niño o otra niña, al que le pasen cosas igual que a él…Que también sea un poco rarito o rarita, y quiera compartir su chocolate. La tableta que le da su madre, le parece demasiado grande , y finge que le gusta para que no se enfade… Pero a escondidas  luego la escupe, aunque sabe que  no está bien.

Quizá algún día lo conozca, pero no hoy. Casi no le queda tiempo, ya lo nota en la piel.
Es tan sólo un pequeño instante. Basta un microsegundo, para que el mundo se detenga para según quién, justo cuando también cuando se para la noria. Suben en ella decenas de alegres manitas, y  de pequeños pies.

Más tarde, distintas personas comentaran cada pequeño detalle. «Lo tenía agarrado de la mano»; «Era el niño que estaba a medio metro en la cola, justo detrás»;» Cómo ha podido pasar con tanta gente?»;» Seguro que los padres son de fiar?»…

Gira la noria, gira que gira… Y de golpe el cielo se abre y lanza gotas como cuchillos, frías y punzantes, que lo llenan todo de prisas, y lo vacían de globos, pompas de jabón y luces multicolor.

Bajaron todos también de la noria. Bajaron todos, pero no estaba él.

Su madre da vueltas en eje sobre si misma, muy asombrada. Se aparta los mechones mojados que se aplastan contra el rostro, pregunta a los currantes, empieza a asustarse, pero le parece todo muy increíble y muy irreal, como un fotograma de esa serie americana, que algunas veces ella ve. Pero si hace nada, un minuto, un ratito, que estaba AQUÍ MISMO con él….

Muestra con gestos la medida del pequeño. Describe sus rizos castaños, y su cara regordita también. Explica que llevaba pantalones rojos, de pana, y una chaqueta verde de ante con capucha amarilla, de cuadro escocés.

La vendedora de entradas le muestra un gorrito mojado y sucio de barro.

Ella se aprieta el puño contra la boca, y asiente, y ahora empieza a creer.

Se oyen de lejos las sirenas de la policía. Por fin alguien los ha llamado. En cuanto llegan, cesa la lluvia, y se aparta un poco la muchedumbre que rodea a la mujer. Hablan con ella, y hacen batidas por las atracciones y tiendecillas de la feria. Ella les cuenta lo mismo, una vez, y otra también.

El encargado de la noria menciona un hombre con gabardina. Se acuerda, porqué  se fijó que llevaba botas de agua, y aún no había empezado a llover.

Se tensan algunos rostros, y se desmorona la madre que todavía aguantaba de pie.

Cae también algo detrás de una lona. Se entrevé, por debajo, una chaqueta verde oscuro, con una capucha de cuadro escocés.

 

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous)

What I loved (by Siri Hustvedt) 

Venint amb el cotxe m’he recordat del gronxador groc del fons de l’era.

I de les mans amb durícies de l’avi, omplint les garrafes, a la font del camí.

De les serpentines de colors, i el confeti per terra després de la revetlla; de l’aire amb olor de xemeneia, i de les vaques, pastant lentes, sense pressa, pels camps del senyor Martí.

Fa molts anys que ja no pujo al poble. No sé si encara deus viure allà.

Vaig conduint i em noto volar papallones dins la panxa, i he posat la cançó que escoltàvem, una vegada i una altra, perquè m’havia adonat que l’estava xiulant. Em penso que el millor serà mirar si et trobo, de seguida que arribi.

I fent el camí de pujada, i amb la nostra música de fons, es va fent fosc, mentre jo vaig fent llum a les meves idees, i què és el que m’està portant aquesta nit fins a tu.

Estic segur que les nostres mares ja s’hauran trucat un munt de vegades.
-«Puja el Ferran, que s’ha separat. Millor no li expliquis a la Laia… A veure si tots dos aquí dalt es veuen i parlen; ja fa uns anyets i tots dos són més grans…«.

Què deu ser de la teva guitarra, vella i trencada, amb aquell adhesiu del sol en contra l’OTAN? L’havies heretat de la teva germana, era vermella i groga crec recordar…

T’hauràs casat, o ajuntat, i potser també ets mare. Segur, tan llesta i bonica que eres…has de tenir algú al teu costat.

Mai m’he atrevit a preguntar-li a al meu pare.

I aquella època que et va donar per no depilar-te, recordes? Volies fer-te la moderna deies, allà entre tantes «Tresines de la comunitat«. Però recordo que vas aguantar poc. T’estiraves la faldilla primer, i després ja la duies ben llarga, gairebé et tapava els peus. I un dia de sobte, tot era cuixa llisa i fina i vas aparéixer amb uns texans tallats ben curts, i roges com maduixes les dues galtes, em vas dir que d’aquest tema, ja no volies parlar-ne més.

I quan pujava els caps de setmana i venies a esperar-me a la pujadeta de l’església?

De vegades ja era fosc, i a contrallum, i per única companyia  tenies el cant dels grills i la frescor de les nits de muntanya. I t’estaves allà, i la creu de l’ església just darrere teu, et feia l’efecte d’un barret molt celestial, que no t’enganxava gaire.

Mon pare aturava el cotxe (fins i tot abans de veure’t, i abans també del revolt) i amb el somriure sota el bigoti i el cigarro fumejant, em deia «Vinga nano, ja pots baixar que aquí t’esperen».

I jo em feia un embolic amb el cinturó, les bosses, i els cascs dels walkman, cada vegada que intentava baixar, tot i que abans de la darrera corva ja duia les coses ben preparades.

Ho volies saber tot de Barcelona. De què feia olor, com vestien les noies, i què es deia a la Universitat.
Jo em feia l’interessant perquè em moria per agradar-te, per ser-te útil… I per ser important.

Amb tu he passat els millors estius de la meva vida. I els millors capvespres, i recordo el més especial, sota d’un cel ennuvolat, i ple de pol·len enlloc d’estrelles, bevent cervesa i fumant, tots dos sols i d’amagat. Havies descobert la dona del Paul Auster que també era escriptora, i t’agradava tant, que subratllaves les frases en algunes pàgines, i sempre que quedàvem me les volies ensenyar.

I tu em llegies, i jo et mirava, i et confesso que sempre feia veure que t’estava escoltant.

M’era impossible de concentrar-me. La manera en què parlaves, els teus ulls negres, i amb aquella piga fosca sobre el llavi de dalt… Em tenies captivat.

I fent-me el valent, vaig intentar acostar- me aquell dia. Tu em recitaves, i sobre de les teves cames reposava el meu cap.

Llegies el text i després comentàvem, i fent el cor fort vaig intentar fer-te un petó.

Et vas aixecar d’una revolada.

El cap em va picar a terra, va caure el llibre de la dona del Paul Auster, i amb ell, les meves esperances també van caure i també es van tornar de paper…

Durant el camí de tornada, recordo que no vam dir ni una paraula.

Perquè no en vam parlar mai, d’aquell capvespre? Ni aquell dia, ni al llarg dels anys…?

Després va costar més coincidir les altres tardes. Ta mare m’esquivava la mirada, i em deia que estaves a casa ta germana, o que havies baixat al poble a mirar coses, fins que ja ho vaig deixar estar al final.
El pare no va insistir durant uns dies, ni va demanar que pugéssim; després amb l’arribada de les vacances sí que em va dir: «Tu si vols, et pots quedar» i va ser el primer cop que em va donar les claus de casa.
Van passar dies, setmanes i alguns mesos. El pare mentre fumava, em mirava fer-me gran.

I al cap d’un temps, em devia notar que no em feia tant de mal de sentir quan t’anomenaven, però només es va decidir a preguntar-me, el dia que li vaig presentar la persona de qui ara m’ he separat:

-«A aquesta noia… Ja li has parlat, de la Laia?»

No em vaig atrevir a explicar-li, que no havia gosat de comentar-li mai.

I la vida va anar fent, no sé com, però fins aquest dia, que pujo de nou al poble, i malgrat ja fa una colla d’anys, vinc a dir-te que no t’he oblidat.

No sé què em depararà aquest viatge. Jo crec que et busco, i espero trobar-te, però realment no ho he pensat.

Pujant pel camí cap a dalt a la muntanya, veig l’església amb la lluna de fons, i hi ha una figura davant.

M’esperes sola, amb aquell llibre a la mà i et veig la mirada, exactament com la que tenies ara ja fa uns quants anys.

I quan intento baixar, perquè em moro per abraçar-te, aquest cop també se m´enganxa el cinturó a la mà.

 

 

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous) · 2 comentarios

Plastilina a les caixes de sabates

Avui ha mort l’orquídia que em van regalar quan va néixer la meva filla gran.

Per un moment se m’ha remogut tot per dins, amb certa mala estrugança.

M’ ha semblat, i m’ ha fet témer, per si la vida de l’ orquídia estigués d’ alguna manera lligada a la dels meus fills. Coses de dimecres potser, i efectes d’ una nit molt xafogosa…

He imaginat en la seva absència, com seria el meu dia a dia, si no els hagués tingut tots dos.

I ho he sabut del cert, i sense dubtar: si no hi fossin, i encara que no els hagués conegut mai, ni me’ls hagués estimat mai, sé que no tindria una millor vida.

He tingut la gran certesa (tot i que sembla força inexplicable), que de forma totalment inconscient, hi hauria un munt de coses, i de petits actes qüotidians que d’ alguna manera, trobaria a faltar. I sona extrany, però ho sé possible.

Ningú no ompliria els calaixos de retalls de contes que ha trencat mig d’amagat, ni hi hauria plastilina a les caixes de sabates, la que no els agrada perquè està resseca, i que ja comença a tenir muguet.

No ens clavaríem més als peus les ditxoses pedretes, que els cauen de les sabates, quan venen de jugar al parc.

La casa estaria feta de cristall i porcellana, però seria freda, sense aroma de Nivea, ni de coixins plens de son dolç.

Les sabates de tacó no hi cabrien a l’ armari, ni els sopars a les agendes; on sempre hi hauria hora per anar a tenyir-me, i també per anar-me a depilar.

Al cendrer, una cigarreta. Al ventre, ben cordada,  la  cintura, igual que la dels 18 anys.

No hi hauria llàgrimes ofegades els caps de setmana que hi ha guàrdies, ni hores amb gust de pèrdua i de sol·litud (sobretot els diumenges de pluja) observant la vida al defora, des de darrere de la finestra, sentint-me sola, trista i gran.

Però tot i això…seguiria notant un buit. I em ressentiria igualment llavors, d’ un doloret  just on de tant en tant, encara em noto les molèsties de la fisura que em varen fer, tant la nena com son germà, el dia que ven decidir de treure la carona al món i tastar la vida (exactament al centre de la costella, per sota del pit  esquerre, dos dits i mig més avall).

I sé que em faria mal la costella d’igual manera, encara que no els hagués conegut, ni parit mai.

A deshores i a les nits, imaginaria quines cares tindrien, i inventaria també una cincuantena de noms per ells, que apuntaria en una llibreteta, dividint el full amb una ratlleta pel mig, mal feta i a mà, separant els noms de nen i de nena.

I a les nits els somiaria amb uns ulls grossos i  amb unes pestanyes llargues, llargues, com petons de papallona, que algun cop, mig adormida, sentiria a la meva pell.

Una nena de cabell fosc i nasset com un botó,  i un xicotot de rialla fàcil i mirada entremaliada. I entremig, de tant en tant, una presència més difusa…que els acompanya i els protegeix.

M’he quedat dempeus mirant l’orquídia.

Mentre retirava les fulles resseques m´he fixat en un bri petit, incipient i ple de vida.

No penso llençar la planta, mentre hi quedi un gest de verd.

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous)

Dalt del 40

Que bé m’ha anat que avui, hi hagués vaga.

Fantàstica l’opció d’agafar el 40, i trigar tres hores, i arribar tard.

Al matí m’han passat un munt de coses no gaire agradables, i estava un punt desesperada: anava justa a dur els nens a escola, no duia diners, ni targeta per poder pagar, i el meu fill petit ha plorat molt, i d’una manera molt trista, aferrant-se a les meves cames, quan finalment l’he hagut de deixar.

Tenia un nus de filferro a la gola, i no sabia cap a on tirar…
I quan de cop, l’he vist aturat a la parada, no sé pas que m’ha agafat.
He arrencat a córrer des de la cantonada; el bus ja tenia les portes tancades, però tot i així, totalment possessa, les he començat a picar.

El conductor de gest poc amable, m’ha mirat tot estranyat, però no sé si ha estat la meva expressió, o la mirada, i no sé per què, però s’ha apiadat. M’ha semblat que feia temps que ningú no li regalava el somriure, que amb molta tendresa, instants després li he dedicat. Haurà vist que no era una boja, i el pobre home s’haurà calmat.

Dalt del 40.
M’he trobat a una veïna, a qui també he saludat, però no tenia ganes de conversa, i l’he deixat asseguda a la part del davant.

Unes files més enrera hi havia un lloc desocupat, i quan he mirat per la finestra, us juro que no m´havia ni fixat, que el cel era d’un blau clar i net de primavera, i feia un dia assoleiat.
M’he quedat assegudeta, les mans a la falda, i la bossa al costat. No he escoltat música, ni he encès el mòbil, ni tampoc he treballat.

M’he adonat que estava esgotada.
Que em pesaven les cames, i els ronyons m’estaven matant.

Deixant-me gronxar pel rum rum del motor, m’he posat les ulleres, temerosa de migranya i perquè les vistes, amb tant de sol, em feien mal.

M’he demanat el perquè sempre viatjo en metro, i sota terra, i com es que mai el solia agafar, i a falta de resposta concreta, he vist patètica la via underground.

Tot i anar tard, quina delícia de viatge!!!

Sola, durant una bona estona, sense tenir res al cap; m’ he oblidat de la pena, el cansament i de les presses, i quasi juraria que m ‘he endormiscat.

En aquest estat de letargia serena, m’ha arribat la conversa d’un noi que estava parlant amb la parella, dels problemes amb la sogra i el fet de no saber- se imposar; i tan distreta que em tenia, amb un sotrac m’he marejat.

La causa uns seients a la dreta… Hi havia un home assegut, que de tant gros, ni en dos cadires no hi cabia, i que feia molta fortor de suat. A prop, una dona molt nerviosa, (per la pudor) i perquè era obvi que feia tard.

Però molt més molesta companyia, la de dues infermeres de mitjana edat: totes elles gloss als llavis i bruses ben planxades, encarcarades igual que les seves cares; als peus ballarines i a les orelles brillants. Però si el seu perfum també quasi ofegava, elles anaven enumerant les poques ganes d’anar a la feina, i mentre es queixaven, repassaven a tot el personal.

I jo que anava rumiant:

“Ho deuen saber els seus companys que no són aigua clara? I a on coi deuen d’anar a treballar?”

I aquell parell, que m’esguerraven el viatge, m’han causat com una mena de cosa, no sé si ràbia o quelcom més insà, i quan he arribat a la parada, m’ha sabut una mica de greu no haver-ho esbrinat.

Mentre esperava que es posés verd per creuar ja la calçada, ha passat l’ autobús i el conductor m’ha saludat.

I m’han importat ben poc les infermeres, l’ olor a suat, ni el fet d’arribar tard.

Aquestes són les quatre coses que m’han passat avui viatjant.
Petites i sense importància, però que han omplert el meu dia, i ara recullo en aquest instant.

De tant grisa que he començat la jornada, l’aparició del bus 40, us confesso, que a mi m’ ha ajudat. Crec que després he tingut un millor dia, o com a mínim, a la feina, alguna cosa m’han notat.

Demà hi ha vaga d’autobusos. No m’ esperarà un altre 40, ni jo tampoc seré a dalt.

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous)

Ninguna otra vida


No quisiera volver a vivir ninguna otra vida, si no es esta.

Y esta ya no avanza, ni me quiere, ni se deja querer.

Hace un frío helado esta noche, no consigo dormirme.

Cuento las manchas de mis manos, las pecas, las arrugas…mientras me acurruco junto a tí.

Me miras fijamente también, y de pronto, estás muy despierto.

–Quizás por la mañana, en el camino, encontremos algunos frutos que podamos recoger. Los compartiremos con los niños. 

Los niños. Ya no dicen nada…

Tienen la mirada cansada, agotada de asustarse. No se acuerdan de su casa, ni de su madre, que murió en el mar.

Lloran lágrimas oscuras, en silencio y sin querer.

–Se les han roto los zapatos.  Madani me ha dicho que perdió el peluche también.

Abriré unos que he encontrado en la cantera, a ver si se los calzo. Tienen tantas, tantas llagas; tan malheridos y maltrechos están sus pequeños pies…

Estás llorando…y me estás hablando. No sé si te entiendo, o no quiero saber…

–Calla ya, hombre. Venga, levanta ! Que la humedad es muy muy mala, y la llevas muy adentro esta noche. ¿No ves?

Andamos un poco, hasta la piedra del alcantilado, la que vimos ayer. Que hermosas las vistas, que verde y frondoso el valle que abajo se ve.

La luna nos guía, y la pena también.

–Mejor llamemos a los niños, que quizás lo quieran ver. 

Les contaremos que allí viven todos los enanos, duendes y elfos, del cuento que más les gusta. Les diremos que si se están muy, muy, muy quietos,  los verán salir y esconderse, saltarines, allá, a lo lejos.

-Vamos;  vamos todos a asomarnos!!! Duendes y elfos: os venimos a ver!

Las manitas bien cogidas, no nos vayamos a caer…

¿Cuánto se tardará en volar hasta abajo?

Ahora que el aire no sopla, que silencio… Se está casi bien.

¿Nos acercamos un poquito más hasta el borde?

–Ven chiquitín, aquí con la abuela, ven cariño, que te abrazo bien. Abuelo, sujeta a la nena, que no se me escurra.

Está tan delgada… Ya no le queda ni piel.

Y  aquí estamos los cuatro, en medio de esta NADA.

Rodeados de gente, y muy solos también.

–Vamos a cerrar un poquito los ojos, jugaremos a un juego, con mucho cuidado, que los duendes nos ven!

«Estamos en casa, y se hace de noche. La cena qué rica…y  en la cama, bebemos leche con miel. Se oye una música suave a lo lejos…huele a bizcocho, chocolate y café…»

Avanzamos juntitos, muy poco a poquito…entrelazadas sus manitas, pequeñas y suaves, contra nuestra piel.

–No tengáis miedo, aquí estamos nosotros…Vamos a ver a los elfos, y hay hadas también!! Daremos de entrada, sólo pasitos pequeños;  contando primero: UNO!! y llegando hasta  el cien …

Duendecillos  y elfos, no abriremos los ojos!!! No haremos trampas y nos portaremos muy bien!!

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous)

Conte curt: La dona anglesa

Al final del poble, a l’últim revolt del camí, hi ha la caseta.

És petita i té les teules mig trencades, del color de la carabassa i amb verdet al capdamunt. El sol hi cau a sobre a les tardes, i al capvespre, planegen sobre la ginesta i la lavanda, papallones de colors, fent espirals màgics que omplen d’olor de net, tota la roba que hi ha estesa.

La senyora que hi vivia abans, no tenia edat, ni nom, ni penes.

De sempre li van dir «La dona anglesa«, perquè es veia que era de fora, i perquè ella mai no ho va negar.

Diuen que un dia la va dur el mar, els cabells de sal, tots ben plens d’algues; i que parlava una llengua estranya, però que ja no va voler marxar. Tenia la pell com si fos de pa de cel, del color que té la neu, i tan blanca i tan fina, que de dia, se l’havia de tapar, i uns ulls blavíssims.

Sortia de matinada a recollir herbes i, a les tardes, a comprar farina, per fer a la nit mil pastes dolces, que els diumenges deixava a les portes de les cases, embolcallades amb draps calents… I que omplien les llars d’olor de canyella i llimona, i pintava somriures en les cares dels nens.

A les nits de Sant Joan, treia cadires al tros de l’era, i una taula amb cavallets.

Ho adornava tot amb tasses rosades, Te de menta i xicres de flors, i amb delícies de gingebre, gerds vermells, mantega i mel.

Convidava a tot el poble a celebrar la revetlla allà; envoltats de l’essència de gardènies i d’espígol, a la llum d’una foguera, ajaguts sota els estels.

Ensenyava a fer penjolls, amb molletes de pa amassades, transformades en flors diminutes, que acoloria amb pinta ungles de colors. Cantava històries vikingues, i esmolava pals de fusta, per fer banderes i arcs magnífics, que només servien per anar a jugar.

Amb qui ho volgués, els explicava els secrets de les estrelles, i endevinava també els misteris, que trobava escrits a les mans.

Mai no tenia notícies dolentes, i ho ensucrava tot amb somriures carregats d’arrugues que la tornaven molt més bonica, i que li feien florir a les galtes, dues roses; i en els ulls, un tros de vent.

Deia que no recordava la seva vida d’abans, i dissimulava la tristesa; però als menuts els explicava talment com si fos un conte, que una nit varen dur-la fins al poble les onades, perquè volia provar ser de secà, i poder parlar una llengua humana, i explicar-los mil rondalles, i també poder abraçar… Els deia que el mar l’enyorava cada vespre, i de vegades cridava el seu nom amagat entre el so de les gavines, la remor que feien les petxines al fons de l’oceà, i les onades contra les roques; banyant-ho tot amb una música feta d’escuma i de sal mentre ella no venia, i que els dies de tempesta era un cant desesperat.

Ell l’esperava, i ella ho sabia, però no tenia pressa per tornar.

Algunes nits es passejava, tota nua, vora el mar. Les algues li besaven els peus i les cames, la sorra daurada li feia brillar l’esquena a la llum de la lluna, i de vegades s’acostava a la costa algun dofí, que semblava talment que li volia parlar.

I amb les primeres llums de l’alba, la dona anglesa tornava a marxar. Desfeia el camí cap a la casa, amb la tristor i la nit a dins dels ulls; i deixava la platja enrere, però sobretot, enrere el mar…

I aquella vigília de Sant Joan tot i ser una nit de lluna plena, el cel amenaçava un diluvi, i arrecerada dins de casa, la carnissera estava brodant. La filla petita dormia a la falda, i a la llum de la lluna que s’escolava entre els núvols, la bona dona cosia cantant.

Al defora la mar estava esvalotada mentre bufava el vent de Tramuntana, que feia sonar la campana del Far.

I tot d’una, la nit es va fer freda, i en voler tancar la finestra, a la carnissera se li va gelar la sang. Va  veure de lluny a la dona anglesa, ja amb mig cos a dins de l’aigua, i que seguia avançant. Els llamps il·luminaven el rostre, que la mostrava molt més jove; però malgrat que l´aire elèctric i els trons l´envoltaven, la dona anglesa seguia endavant.

A la carnissera li va caure el fil, l’agulla i la punta que brodava; i per poc també li cau la nena, quan es va voler aixecar cridant. Li va morir el crit dins de les entranyes, quan com intuint la seva presència des de dins del mar, la dona anglesa va girar el rostre vers ella, i li va somriure, i amb un gest molt tendre la va convidar a callar.

Amb cada pas d´ella el mar es calmava, i semblava que l’estigués abraçant.

I la dona anglesa, enmig d’onades, s’endinsava tranquil·la i confiada, i se la veia feliç, i més jove i menys vella, i més bella si hi cabés la possibilitat; i els cabells li voleiaven, perdent el ros i fonent-se en blau, en verd i en aigua.

I l’altra dona en l’escena, la carnissera, que des de casa s’ho estava mirant, no ho entenia.  Però creia que veia màgia, i que es tractava d’un ritual estrany, i mentre abraçava a la filla petita que encara dormia, plorava i reia alhora contenta, sentint-se feliç tot i no poder-ho entendre, però sabent-se afortunada d’haver decidit a aquelles hores quedar-se desperta brodant, i poder contemplar aquella meravella, de veure la dona anglesa, fent l’amor en silenci amb el mar.

L’endemà, per Sant Joan, la casa del revolt del camí, era a les fosques.

No hi havia llumetes a fora al jardí. Tot el poble s’hi va anar acostant, per acudir a una cita tant de mesos esperada, en una processó que no anunciava pas cap festa, i ja tenia presagi de funeral.

Caminant mig a les fosques la mainada s’aferraven als seus pares, i les mares a la canalla, i els estrenyien les manetes, que les tenien humides i suant. Es van aturar al jardí en silenci. Hi havia tota la vil·la, i no hi faltava ningú.

I penjant del pom de la porta, i lligat amb cintes del color de la lavanda: un bon gruix de notes dins de sobres perfumats que duien el nom de tots els homes i dones del poble,,curosament cada nom escrit amb tinta i ploma i fet a mà, en lletra antiga i molt menuda; i a peu de terra, una corona de llorer descansant.

Entre tots es van anar repartint els sobres; i a mesura que llegien el que hi havia escrit a dins, tant als homes com les dones els regalimaven les llàgrimes, i les esperances també, que anaven mullant el terra, talment com si estigués plovent.

Moria amb ells també la tradició de la revetlla de Sant Joan, i s’acabaven les pastes dolces, les nits d’estels,,de llegendes i els secrets de les mans…I moria també la dona anglesa.

La carnissera, en canvi, no va llegir el seu paper.

Somreia ella, i també li brillava la mirada, mirant el mar, i l’aigua en calma; i entre tots dos, ja de per vida, un secret molt ancestral.

I algú plorava amb molt de sentiment, fins que es va adonar que era la seva filla, que amb els ulls ben de plens de llàgrimes, singlotava tot dient:

–«Es que ha mort la dona anglesa! Es que ja no la veurem mai més».

I la seva mare l’acaronava, i li feia que no amb el cap.

De camí a casa, la nena la mirava i s’anava assossegant, perquè veia a sa mare contenta, i amb un posat diferent de la resta de gent del poble, que es retirava a casa seva, amb el gest trist i somicant.

I aquella nit van fer per sopar les dues juntes pastes calentes, de llimona i de canyella, com les que els preparava la dona anglesa; i la seva mare amb veu molt suau, aprofitant que el pare descansava abans de sortir a feinejar, li va explicar que la nit abans havia vist a la dona anglesa, que per fi s´havia decidit a anar a ballar amb el mar.

No era pas morta en realitat, sinó que tornava a casa a on també l´estaven esperant. Ja feia molts anys que el mar la cridava, i finalment s’hi havia anat a trobar.

Li va explicar llavors, que a partir d’ara, totes les nits que el pare sortiria a la mar, (i sobretot els dies que feia tempesta) podrien estar molt més segures que ell tornaria de matinada, o com a molt tard, seria a casa l’endemà.

Perquè ara sabien que el temporal en realitat no era res més que la dona anglesa, que es confonia i es fonia amb les onades, i que les saludava tot dansant.

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous)

I la lavanda, cap per avall.

Avui he fet una foto d’una lavanda que he penjat cap per avall. Perquè s’assequi i ens perfumi la casa.

L’he vist tan sola i tan bonica, totes les flors mirant a terra, i per única companyia, la dels murs fets de maons … Que m’ha semblat que em volia dir alguna cosa.

I jo allà, davant d’ella, palplantada. I la lavanda cap per avall.

M’ha fet l’efecte que jo també estic una mica capgirada, i una mica del seu color.

Potser és que no en sé de tenir amics i m’anava millor quan no em preocupava.

Dec tenir una mena d’imant dins meu, però que fa l’efecte a l’inversa…

És ben bé que en lloc de ganes, hi dec posar alguna cosa estranya, entremig de les bones intencions; que desconec, però que m’allunya de la gent, en comptes d’apropar-m’ hi.

També podria ser que tots ells no em convinguessin, i fos un efecte ancestral, del meu Karma autoimposant-se, i jo enlloc d’adonar-me’n, vinga a aferrar-m’ hi, tossuda, tot i sentir per dins una veueta molt i molt baixa, que xiuxiueja, que el problema, puc ser jo.

He provat d’estar quieteta, no mostrar massa «la fera«; mesurar les paraules, i els impulsos que em delaten, però no me’n surto, perquè llavors no em sento jo.

I no ser jo m’esvera molt i massa, i irremeiablement em fa entrar en les meves estimades fases «de perdidos al río» i de «fins aquí hem arribat«.

Aquí em sonen les alarmes, que conscientment (però del tot) ignoro.
Perquè quan arribo a aquest estat, em declaro profundament anarquista, radical i militant de l’acció directa més shakespeariana, i malgrat no haver estat mai mai roja –roja, em pinto de magrana, i de magenta també si cal.

De vegades la vida no empitjora, però tampoc ajuda al fet que millori, ni poc ni gens, i al cap d’uns dies, estic tan interiorment insatisfeta, que posteriorment em surt la ràbia (incapaç encara de dir-li encara pena) i em sorprenc i em meravello, diversos cops i reiteradament, perduda en mil discursos jo soleta, que es resumeixen en una sorpresa trista i líquida… Que em regalima per dins, i m’inunda també per fora, tenyint-ho aquest cop tot de blau ben fosc…

Fins que a la fi ja m’ho puc dir…

Quina tristor que no em trobin a faltar…

I al cap d’una estona, encara em costa més d’entendre que puguin riure les gràcies a algun imbècil, abans que fixar-se en aquella darrera, última i quasi perfecta frase del meu blog, i de com n’és de preciosa i absolutament fabulosa; i arribo a pensar que potser sí que ho veuen, però per fotre’m, no em diran res.

I arriba llavors la reflexió final: una persona com jo… És ben clar el perquè no pot tenir amics!!!

I m’aturo i rumio si he estat així de sempre, o que coi m’ha passat… Però l’endemà em llevo i ja m’ho prenc d’una altra manera, potser ahir aquella copeta em va fer ballar una miqueta massa el cap…i a més jo he quedat per sopar aquest divendres. Res, res… Amb tot plegat, em sembla que m’ he atabalat.

He conegut una altra gent i no m’he sentit gents desplaçada.

Si m’hi esforço una miqueta potser aconseguiria de caure’ ls hi bé!!

 

 

 

 

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous) · 4 comentarios

Marta Esteve

La pèrdua que representes escapa d’aquest  paper.
No hi haurà mai prou tinta per explicar-la. Tampoc cal, potser, posar-se dramàtics;  no seria el teu estil.

No m’ imagino encara, com serà el proper  matí de pluja sense veure’t tombar la cantonada, sota un barret de coloraines, teclejant el teu iphone… (però quants en tens?!!).

Camines fent esses, i de cop t’ atures, i aixeques el braç.

Aquesta és la imatge que per sempre em quedarà grabada, de per vida i tots  els anys.

Aquest gest teu, només teu, i que tant et representa. Pluja, barret i el braç amunt.

Ningú entenia que volies imitar l’ icona dels what’ s app, Marta!!! Però alhora ens semblava completament normal!!!

T’ adones que en moltes coses, fas equilibris, de puntetes, sobre una genialitat absurdament creativa?

I ara  que te’ n vas, em toca a mi escriure’t. Si no t’he repetit mil  cinc-centes vegades, en un to molt albadrama, que el dia que marxessis t’ escriuria un blog i després em suïcidaria…no ho he fet cap.

Doncs a pesar meu, i malgrat que em costa una mica… vaig fent, escrivint i imaginant,  que qui et tingui a prop a partir d’ ara, no podrà evitar de meravellar-se d´amb quina lleugeresa se’t escapa la rialla, que es cola entremaliada entre la separació de les teves dents.

I de com ho mires tot amb aquest blauverd, indefinit i infinit, fet de mar, molsa i un toc de sorra daurada; que sempre canvia, depenent del vestit, del teu humor i del temps… I que em té fascinada… Un dia hauries d’ explicar-nos com ho fas…

Qui t’ aculli a partir d’ ara, es fixarà en l’ escalfor de la teva abraçada, malgrat notar el gel a la pell de l’ altre, i com insisteixes més i més, i cada cop, més dolça encara.

Veurà una nena que s’ ha fet gran, però té encara un deix d’ entremaliada…i  que fascina. Senzillament. La més feliç de totes les  xiques grans que ha conegut. Una que vol fer una mica tard a tot arreu, però que a tot hi arriba.

S’ adonaran que transmets VIDA.

Veurà que l’ alegria ens la cantes, i t’ encongeixes si tens por. Perquè en tens, també, de vegades.

Només una estoneta…Però. Llavors preguntes amb la mirada oberta.Vols que se’ n vagi, i ho intentes parlant, i xerrant i xerrant…i t’ hi esforces d’ una manera tan tendra, que tothom et vol escoltar.  Ho aconsegueixes, sempre.

I ara t’ endus amb tu l’ olor  de pegadolça, i a la pell de nina, el de J’ adore.

I les idees de calaix de sastre, que es transformen en coloms missatgers que volen amb tu i que ja no podré seguir amb la mirada. Volaran alt i lluny  si t’acompanyen, ben segur.

De grans… volem ser com tu, Marta! No deixis de jugar amb la vida, que es fon d’ amor per ser com ets!!!

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous)

De pie y expuesta (para E).


Ya no tengo ganas de correr. No me veo con ánimos de otra huida.

Me pesan las piernas y el alma.

Que agotada estoy…

Voy a quedarme quieta.  Lloraré en silencio pero no pienso esconderme.

POR UNA VEZ .

Aquí me tenéis: de pie, y expuesta.

Traigo pena en la mirada y un perfume de nostalgia azul.

Aviso que no me rindo y que me voy a hacer (más) fuerte.

No sé como, si voy mal vestida con esta tristeza tan frágil…
Pero  sé que me levantaré, aunque no sé cuando…

No sé dónde, ni tampoco con quién.

Volveré a ser tan fuerte, fuerte, como lo soy ahora, aunque os parezca de papel y me dé un poco igual  todo, y simule que me he abandonado (a mi misma).

Me soplo un poco, a ver si me voy…(de mi).

Más permanezco!!!

Seré otra siendo la misma y tengo MIEDO.

Porqué pondré por fin un nombre a todo lo que deje detrás, y un nombre al fin, a esta etapa, y sé que me va a doler.

En este día de lluvia, empiezo a desmontarme para recomponer mis piezas. (Después).

Aprovechad ahora;  me teneis  vacía y hueca, muñeca de trapo y marioneta sin  color.

Aprovechad para sacarme los ojos, arañarme y jugar conmigo. Me da igual si no hay caricias…

Aprovechad maldita sea, aprovechad!!!

No queda mucho tiempo.
Porqué presiento que luego, me podría volver, brutal.

Estáis todos invitados.

 

 

 

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous)

Plou (rera la finestra)

I quan m’he girat de cop, no éreu rere la finestra.

I m’ha envaït de sobte, una pena, una tristesa tant i tan immensa… (tan violentament profunda…) que se m’ha quedat a dins al llarg de tot el dia, i ha confós les gotes de pluja; que dubtaven, tremoloses, i es volien deixar caure, totes, totes, dins dels meus ulls…

Se m’ha fet tan i tan insuportable el viatge …. Que no sé ni si he arribat a respirar…

 

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous)

A Martí Pous i Serra, a qui mai he escrit.

 

Sobre la tauleta tinc una espelma que fa olor de lavanda.
Em recorda a tu.

Ara tothom parla del Rec Comptal,  de l’ Annexió de Sant Andreu a Barcelona, i aquestes coses que estudiaves, i després m’ explicaves tu. Amb aquella veu trencada i tant catalana.

T’ ho diré fluixet… Em fan una mica de ràbia!!!

Però ensumo l’ espelma i sé que no t’enfadaries pas. No sé si mai vas arribar a saber que era estar realment enfadat… Però, i com somreies!!!

L’ espelma fa l’olor de la teva colònia, i de la jaqueta de pana marró amb botonera daurada, tant lluent de com la duies de gastada, i tu tossut, no te la volies canviar.

Aquell va ser un dels pocs cops que no et vaig fer costat, i em sembla que et vares molestar una mica.

Jo la volia, la jaqueta, i finalment la vaig heretar.

Ara de cop me n’ he enrecordat i m’ ha sapigut greu.

Així que t’ ho vull dir…Perdona avi!

Amb la de confidències i secrets que et vaig guardar, i em va poder una maleïda jaqueta!!

I tu llavors no vares dir-me res… Només «Ai nina» mentre em pessigaves les galtes.

Avui he pensat que els morts els duem en vida amb nosaltres…a tu et bressolo, no em peses gens!!!

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous)

Los niños que nunca tuvimos.

 


Los has vuelto a escuchar en la habitación de la entrada.

Te levantas descalza y sientes que te duelen los huesos, y que hay humedad.

Empieza con un susurro, suena como un siseo. Luego le sigue un silencio y otra vez vuelve  a empezar.
Te quedas quieta y escuchas,  parada en el pasillo. Parece una nana.

Sientes los latidos tan fuertes dentro de tus orejas, que temes que todo sea una ilusión.

Te abrochas la bata, con el corazón en un puño y deshaces el camino, sigilosamente deprisa.

De nuevo, bajo las sábanas frías, lo vuelves a oir.

Susurras su nombre.

-«Los oyes, los escuchas?»

Por respuesta un suave ronquido.

Dos golpecitos en su espalda. Pruebas otra vez.

-«Están ahí; por favor, despierta».

Él se remueve un poco. Se resiste a despertar, pero bajo el manto de la inconsciencia, percibe de que se trata, y tu urgencia y ansiedad.
Poco a poco se incorpora a tu lado.

En la penumbra te vislumbra una lágrima y te acerca su palma rugosa. Te acaricia, te habla, te acuna y te tapa.

-«Amor, no es nada. No te preocupes. Acuéstate».

Le dices que no con la determinación y el gesto de una niñita obstinada.

-«Estamos a tiempo… Por favor. Por favor.»

El porfavor es casi un suspiro, una súplica.

Le llega al alma y le apena como nunca. Esta vez siente por dentro que debe acabar. Nota  además en sus espaldas el peso de los años,  y ya se ve viejo, sin ganas de luchar.

-«Vamos a mirar, cariño. Venga, vamos a mirar».

Tu asientes y  le besas nerviosa.

Te ve esa sonrisa de antaño, traviesa y contenta. Que poco costaba que iluminara la habitación…

Se calza las zapatillas, y con la cabeza un poco gacha, cierra los ojos y reza un poco.

Nunca ha entrado a esas horas para mirar.

Tu le esperas de pie en la puerta. Le tiendes la mano y se la aprietas fuerte.

Él sabe que en ese momento le ama con toda su fuerza y traga saliva, cobarde y valiente.

Sonríe escondiendo la pena y es el primero en caminar.

Al fondo del pasillo, la puerta.

Avanzáis a media penumbra, cogidos de la cintura.

Se os ve muy ancianos, como ramitas secas, los dos abrazados.

Apoyas tu cabeza en su hombro y te balanceas al caminar.

Llegáis a la puerta. Nada se oye.

-«Amelia… No sé yo, si esto…»

Le pones un dedo en los labios y con los ojos cerrados comprendes que escucha.

Te ve tranquila y de pronto se da cuenta que ya no siente miedo.

Por debajo la puerta, un resquicio de luz.

Volvéis a agarraros de la mano. Él te mira esperando, que digas algo, que hagas algo, y  sabes que no habrá más excusas ni más dudas.

Te has rendido por fin, al cabo de tantos años.

Tu voz suena joven, y él recuerda el porqué te quiso des del primer momento en que le hablaste.

-«Son los hijos que nunca tuvimos. Nos han venido a buscar».