Sobre la tauleta tinc una espelma que fa olor de lavanda.
Em recorda a tu.

Ara tothom parla del Rec Comptal,  de l’ Annexió de Sant Andreu a Barcelona, i aquestes coses que estudiaves, i després m’ explicaves tu. Amb aquella veu trencada i tant catalana.

T’ ho diré fluixet… Em fan una mica de ràbia!!!

Però ensumo l’ espelma i sé que no t’enfadaries pas. No sé si mai vas arribar a saber que era estar realment enfadat… Però, i com somreies!!!

L’ espelma fa l’olor de la teva colònia, i de la jaqueta de pana marró amb botonera daurada, tant lluent de com la duies de gastada, i tu tossut, no te la volies canviar.

Aquell va ser un dels pocs cops que no et vaig fer costat, i em sembla que et vares molestar una mica.

Jo la volia, la jaqueta, i finalment la vaig heretar.

Ara de cop me n’ he enrecordat i m’ ha sapigut greu.

Així que t’ ho vull dir…Perdona avi!

Amb la de confidències i secrets que et vaig guardar, i em va poder una maleïda jaqueta!!

I tu llavors no vares dir-me res… Només «Ai nina» mentre em pessigaves les galtes.

Avui he pensat que els morts els duem en vida amb nosaltres…a tu et bressolo, no em peses gens!!!