Avui he fet una foto d’una lavanda que he penjat cap per avall. Perquè s’assequi i ens perfumi la casa.

L’he vist tan sola i tan bonica, totes les flors mirant a terra, i per única companyia, la dels murs fets de maons … Que m’ha semblat que em volia dir alguna cosa.

I jo allà, davant d’ella, palplantada. I la lavanda cap per avall.

M’ha fet l’efecte que jo també estic una mica capgirada, i una mica del seu color.

Potser és que no en sé de tenir amics i m’anava millor quan no em preocupava.

Dec tenir una mena d’imant dins meu, però que fa l’efecte a l’inversa…

És ben bé que en lloc de ganes, hi dec posar alguna cosa estranya, entremig de les bones intencions; que desconec, però que m’allunya de la gent, en comptes d’apropar-m’ hi.

També podria ser que tots ells no em convinguessin, i fos un efecte ancestral, del meu Karma autoimposant-se, i jo enlloc d’adonar-me’n, vinga a aferrar-m’ hi, tossuda, tot i sentir per dins una veueta molt i molt baixa, que xiuxiueja, que el problema, puc ser jo.

He provat d’estar quieteta, no mostrar massa “la fera“; mesurar les paraules, i els impulsos que em delaten, però no me’n surto, perquè llavors no em sento jo.

I no ser jo m’esvera molt i massa, i irremeiablement em fa entrar en les meves estimades fases “de perdidos al río” i de “fins aquí hem arribat“.

Aquí em sonen les alarmes, que conscientment (però del tot) ignoro.
Perquè quan arribo a aquest estat, em declaro profundament anarquista, radical i militant de l’acció directa més shakespeariana, i malgrat no haver estat mai mai roja –roja, em pinto de magrana, i de magenta també si cal.

De vegades la vida no empitjora, però tampoc ajuda al fet que millori, ni poc ni gens, i al cap d’uns dies, estic tan interiorment insatisfeta, que posteriorment em surt la ràbia (incapaç encara de dir-li encara pena) i em sorprenc i em meravello, diversos cops i reiteradament, perduda en mil discursos jo soleta, que es resumeixen en una sorpresa trista i líquida… Que em regalima per dins, i m’inunda també per fora, tenyint-ho aquest cop tot de blau ben fosc…

Fins que a la fi ja m’ho puc dir…

Quina tristor que no em trobin a faltar…

I al cap d’una estona, encara em costa més d’entendre que puguin riure les gràcies a algun imbècil, abans que fixar-se en aquella darrera, última i quasi perfecta frase del meu blog, i de com n’és de preciosa i absolutament fabulosa; i arribo a pensar que potser sí que ho veuen, però per fotre’m, no em diran res.

I arriba llavors la reflexió final: una persona com jo… És ben clar el perquè no pot tenir amics!!!

I m’aturo i rumio si he estat així de sempre, o que coi m’ha passat… Però l’endemà em llevo i ja m’ho prenc d’una altra manera, potser ahir aquella copeta em va fer ballar una miqueta massa el cap…i a més jo he quedat per sopar aquest divendres. Res, res… Amb tot plegat, em sembla que m’ he atabalat.

He conegut una altra gent i no m’he sentit gents desplaçada.

Si m’hi esforço una miqueta potser aconseguiria de caure’ ls hi bé!!

 

 

 

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s