Carta nunca enviada a Arantxa (¿para qué?)

No sé escribir, tienes razón.

Si supiera hacerlo bien, no tendría tantas dudas, ni ninguna dificultad a la hora de decir-te lo que siento.
Y cada vez que pienso en tí no me lo explico.

No lo entiendo,  contigo no me salen las palabras.

No sé que efecto tienes en mi, que me quedo sin capacidad de redactar, ni  de escribir nada.

¿Cómo se puede ser tan antigua, tan poco humana, tan cerrada de mente?

¿Cómo lo haces para respirar con una piedra en lugar de un corazón?

En estos días que vivimos, y después de todos estos años que TU también has vivido; no has aprendido nada, no has entendido nada, y me resulta increíble, sobretodo porque eres MUJER.

¿Cómo puedes sonreír y mirar a tus hijos, (si los tienes) después de insultar a otra mujer, simplemente por su condición sexual, o por ser fea, o por pensar de otra manera?

Se te ha adherido lo peor de aquellos que tienen un miembro entre las piernas; hay infinidad de hombres mejores que tu. Tengo la suerte de tenerlos muy cerca!

¿Cómo consigue amarte la gente que te rodea, si des de aquí huelo tu bilis, tu rabia y tu odio, y lo único que te mantiene viva son las ganas de herir, de insultar, y de volver a dañar otra vez?

Debes de ser malvada.

Hay que ser mala para estar orgullosa de lo que dices, de pensar como piensas, y exponerte orgullosa como te muestras, y luego hablar tranquilamente de música clásica, después de haber pedido aplicar la ley del talión a según quién, sin importarte que existieran entre ellos niños, ni mujeres como yo… Como Aylan, como mi hija, como los que quizás tuviste tu.

¿No eran así también algunos nazis?

Hueles a muerto…

A una época caduca y rancia.

A la antítesis de libertad.

Y te sientes impune porqué lo que tu llamas democracia y redes sociales “de perfil abierto” te mantienen intocable; pero no nos engañas.

En otra época, te veo vestida de uniforme, empujando a gente maniatada hacia una fosa, y luego con la bota militar apretando sus rostros agonizantes en el barro.

Y sé que me empujarías a mí también, a pesar de no conocerme;  de ser mujer y de ser madre, y de ser bastante buena persona, o incluso hasta de caerte bien…

Me das miedo.

Me das asco.

Pero sobretodo me produces vergüenza

Por ser como eres, pero sobretodo por lo que nos une, a la par que nos desune.

 Y es nuestro primer apellido, y tristemente,  el hecho de ser MUJER.

I DÉU porta bata blanca

I porta bata blanca avui el nostre Déu.

I els ulls pintats amb una ratlleta fina, que embelleix aquest suau color marró, mig color de la mel, mig color d´ametlla ensucrada, que et mira i t’hipnotitza amb esperança; i fa olor de flors molt fresques, i té un somriure dolç, i una abraçada suau.

Porta bata blanca, vigilia i et cuida mentre tens els ulls clucs; i resta observant, i pensant que més pot fer, molt tossuda i molt desperta, tot i que alguns dies no ha dormit.

I es preocupa per tu tot i que ja està de vacances, i t’explica el que et passa, un dos, i fins a tres cops, sense alarmar-te, i no t’enganya, no diu mentides; i et parla amb la mà agafada, si és molt dura la realitat.

Bata blanca. I mans molt fines.

I una veu feta per explicar contes, segur, algun dia, aviat; i que cura el mal de panxa, fent-te broma amb un gelat.

I que t’escolta més atenta si parles de coses molt teves; i vol saber com ho portes, més que si et fa molt mal l’esquena o de quin color era el vomitat.

I de cop t’adones que l’estimes i vols dir-li, i goses i no goses… quina vergonya…Tan alt i gros, sent ja tan gran, com et costen encara aquestes coses;  però és que no hi estàs acostumat a això que et cuidin, i et fa sentir petit de nou i et dóna una certa pau perquè en el fons saps que t´ho mereixes, i et recuperes una mica del passat.

I no saps com, li fas entendre, i ella ho compren i de cop es queda sense aire, respira, i t´estima també per tot el que l’estàs estimant.

I et diu que és la seva feina, i tu saps que no, que és molt més que això, i que va molt més enllà, i diu més el teu silenci, que el poc que li dius, perquè realment et costa parlar.

I el Déu de la bata blanca s’emociona mentre condueix pels carrers de nit, amb el seu cotxe amb el gest cansat, després de tantes i tantes hores…Però t’ha trucat només plegar.

I en sentir-te, inconscientemente, abaixa la mirada com si et tingués just al davant; i perd de vista un momentet la carretera, perquè els ulls se li ennuvolen de felicitat.

Sap que t’ha atrapat, t’ha enamorat, i que ara forma part encara més de la teva vida, i et transmet vida, incansable i lluitadora, i se sent satisfeta, feliç i radiant.

I és tant bonic que el teu Déu tingui cos de dona…I quasi un miracle, que a la fí, quan ja eres molt agnòstic, tots dos us hagueu retrobat.

Mirant les basses, el verd i el blau

Em sembla que vaig un pèl borratxa del Lambrusco que acabo d’encetar.

Ja m’he begut gairebé mitja ampolla. I mira que ja estic encarada als 40, i encara em preocupa que dirà ma mare quan ho llegirà. I tinc dues veuetes que es fan eco l’una a l’altra, i m’adono que hi ha coses que em sembla que mai canviaran, perquè mira que és gros que sigui jo mateixa la que m´estigui atavalant i buscant excuses pel que estic escribint:
-“Mama: Aquest vi rosat, se’t fica a dins, et dóna set, i tu vas fent, i vas bevent… I de cop s’ha acabat. En realitat no ho volies… De debò! És veritat!!”.
-“Mama: És mentida. M’encanta el Lambrusco, el gener vaig fer 38 anys, i sóc conscient que el vi emborratxa”.

Aquests debats interns i mig platonians són herències de les monges, ho sé, i  també perquè sóc dona, filla i mare…per si no n´hi havia prou, i la culpa es multiplica.

Doncs s´ha acabat per  avui: Bec perquè sóc gran, sóc dona i lliure, i ja de pas,  aprofito per brindar perquè l´altre dia la sessió amb la terapeuta va estar força bé.

Vam parlat de l’E, de les ganes de cafè amb el D, dels nous projectes, i de la necessitat de deixar una mica enrere aquest blau que m’omple les venes, i d’intentar pintar-ho tot d’un verd més suau.

Diu que està bé que m’estigui quieta. I vol que li expliqui com em fa sentir aquesta quietud de cos i ment.

Doncs no en tinc ni idea, de debò, perquè realment no ho sé. No hi estic gens acostumada a frenar els meus impulsos.

I no em surt ni que ho escrigui.

Però em noto més mansa i més contenta, com la bassa que vam visitar aquest pont de Sant Joan, quin silenci i frescor més màgics, amb tant de blau i tant de verd fusionant-se en cel i aigua; tots dos colors que bé que hi convivien, amagats entre les fulles, com si fossin dos amants, en un oasi de quietud, al final d’un camí molt llarg, que s’ha de fer caminant contant pedretes, sense gosar alçar gaire el cap, i girant l’esquena a un sol que crema…

Diu que em veu bé.

I jo que ho celebro ara, bevent aquest Lambrusco rosat (i barat).

I a poc a poc, vaig provant de fer les coses que tant em costaven,  i que en diuen “deures” els que et miren el terrat. Jo que sóc molt obedient, ja he escrit a unes amigues, i els he dit que les estimo i que les trobo a faltar.

I els explico que estic vivint una fase, que ja no és fase, que és com un trànsit… I que no sé on em portarà. Perquè tothom em tingui paciència… Ara que faig veure que no estic gens perduda, alhora que els dic que no sé cap on tirar.

Però aquest cop vull deixar-me portar, i ni que sigui arriscar una mica, cansada d’aquest teixit que em fa de pell, i que segons com, és més una xarxa que m’atura, que m’acovarda i sempre em frena. Ja no em fa vergonya confessar que necessito a algú que busqui, que em busqui a mi, tot i no saber-ho gens, per a poder-nos trobar, en el pla laboral més estricte.

Però mirant el gorg d’aigua glaçada, l’altre dia em vaig mig il·luminar.
Això d’escriure un blog i fer-ho públic…I posar-hi part de la meva vida, i les esperances i paraules en un altaveu social (sovint mentida, sovint veritat), no sé si realment m’ho he pensat gaire.

Perquè, què passa si ja no em surt escriure cap més conte?

O si la vida no m’inspira, o jo ja no inspiro, i la gent que llegeix es cansa, o potser em canso jo?

O si passa, que no passa res?

Què és el que haurà valgut la pena?

O m’haurà valgut, i costat les penes, a mi, potser?

I acabo de caure a més, que aquest Sant Joan no he cremat res a la foguera, ni he fet cap ritual estrany, ni he pensat gens en la dona anglesa… Em sembla que m’estic desentrenant i perdent la part mística que tant m’agradava de mi mateixa, de tant quieteta i tant bé que m’estic portant…

Però, i què passa, si si que passa, i si que en surt alguna cosa, de tant de Blog, i de tot plegat?

I de tornada amb el cotxe em rasco les entranyes, vejam si em trobo per dins un conte, i el puc recrear amb la mateixa dolçor que transmetien el Quimet i la Colometa quan deien que farien un nen a la plaça del Diamant… I dins el meu cap experimento, i fusiono el blau i el verd, com quan estava mirant les basses, i somric contenta.

Quin color en faré, del verd i el blau?

Des del seient del darrere em comenten que pel retrovisor se’m veu una cara molt seriosa, i volen saber que estic pensant.

Plou (a dins meu)

Quina bona olor que fa la terra mullada.

Fa olor de vida i de renaixement.

No sé què m’ha agafat amb la pluja, ni perquè ja fa uns quants mesos que necessito tant que plogui. Jo diria que és des del dia de l’enterrament, al març, en què el cel es va obrir, i també alguna cosa dins meu.

Plovia. El cel plorava, i jo també.

D’ençà de llavors, em conforta molt mirar com cauen les gotes de pluja; sigui només un ruixat de primavera, d’aquells que són com un raig i que fan olor de taronger bord, o un diluvi dels que fan caganera, i més si estic ben arrecerada, des de darrers els vidres de la finestra de casa meu.

Però he descobert també, la bogeria de caminar sola i sense paraigües, i mullar-me tota sencera, encara que les sabates se’m facin malbé.

Els moments que plou, necessito sentint-me blava i trista, i fer-me una boleta en un raconet del sofà, i volent per única companyia, la meva manta, verd claret, d’aquest que en diuen ara verde nórdico”, i jo en dic “verd pastel de tota la vida“, i que per cert, ara que m’hi fixo, un dia d’aquests hauré de rentar…

De mentre, els nens es fan la guitza i es barallen nerviosos perquè no poden sortir al carrer. A ells, encara no els agrada la pluja; no l’entén, ni la senten, i només els agrada quan ja ha passat, i poden saltar bassals plens d’aigua.

Els cedeixo llavors la meva manta, per si d’alguna manera els hi puc acostar…i crear un bon record d’aquests dies que jo adoro.

Amb un parell de cadires, i uns quants coixins per terra, ens inventem una cabana d’indis, un vaixell pirata, potser una nau espacial, o un castell mooooolt, però que moooolt encantat. Ells hi posen els taurons  i els tigres, i jo les bruixes i les fades, i llavors segur que amb tant poti-poti, una estoneta s’hi estaran.

Tindré uns minuts per pensar, i dialogar amb l’ALBA a soles, tot mirant com cauen les perles d’aigua; que netegen les fulles brutes de pols dels geranis, donen vida a les plantes que he tret a l’eixida, i purifiquen la meva ment, lentament, en un degoteig constant…

Per fi jo i la pluja… Que suaument cau; i omple d’una melodia dolça la tarda.

I sentint el plugim, em decideixo a fer net algun aspecte de mi que ja no funcionen; i us prometo que en aquell moment n’estic més que convençuda, i a la vegada  que renyo i  em perdono a mi mateixa, mentre l’aigua pica els vidres, i a mi em regalimen els dubtes, i les ganes de nous projectes, i alguna llàgrima també, que rodola galtes avall…
Em sento petita, i em pregunto si deu ser l’edat que em fa sentir tan sola, i tan trista, i de fons sona un tro que esgarrifa, i ni m’he adonat que rere els vidres, la pluja s’ha convertit en un temporal. I el temps es revela en una dansa de vent i aigua en sincronia (i en harmonia) també com em sento jo; i cau la tempesta de la vida, que al cap d’una estona afluixa i s’atura, mentre jo, a poc a poc, també em torno a estimar.

Plou també a dins meu.

Quan estic més concentrada, i connectada en el jo més conscient, i m’he decidit a fer alguna cosa en algun aspecte vital; s’acosta el menut i somica que s’ha fet mal a la cama.

I m’entra la ràbia perquè he estat molestada, i perquè criden, i perquè són petits… i perquè no els ho puc explicar.

A fora es comença a fer fosc, i el petit ja es canta la son, fregant-se els ulls amb les manetes que té ben brutes de jugar per terra.

Gairebé no plou, i no sé com, ja ha acabat la tarda.

Ho hauré de posposar tot doncs, fins al pròxim dia de pluja. A veure si aquest estiu plou força, i per fi, la puc gaudir.

M´aixeco i entre tots tres recollim la manteta verda, els coixins de terra, i posem bé les cadires. Ara és moment de pensar en el sopar…

S’acosta la filla gran que m’acarona i em demana, si és per culpa de la pluja que avui m´ha vist plorar.

Plastilina a les caixes de sabates

Avui ha mort l’orquídia que em van regalar quan va néixer la meva filla gran.

Per un moment se m’ha remogut tot per dins, amb certa mala estrugança.

M’ ha semblat, i m’ ha fet témer, per si la vida de l’ orquídia estigués d’ alguna manera lligada a la dels meus fills. Coses de dimecres potser, i efectes d’ una nit molt xafogosa…

He imaginat en la seva absència, com seria el meu dia a dia, si no els hagués tingut tots dos.

I ho he sabut del cert, i sense dubtar: si no hi fossin, i encara que no els hagués conegut mai, ni me’ls hagués estimat mai, sé que no tindria una millor vida.

He tingut la gran certesa (tot i que sembla força inexplicable), que de forma totalment inconscient, hi hauria un munt de coses, i de petits actes qüotidians que d’ alguna manera, trobaria a faltar. I sona extrany, però ho sé possible.

Ningú no ompliria els calaixos de retalls de contes que ha trencat mig d’amagat, ni hi hauria plastilina a les caixes de sabates, la que no els agrada perquè està resseca, i que ja comença a tenir muguet.

No ens clavaríem més als peus les ditxoses pedretes, que els cauen de les sabates, quan venen de jugar al parc.

La casa estaria feta de cristall i porcellana, però seria freda, sense aroma de Nivea, ni de coixins plens de son dolç.

Les sabates de tacó no hi cabrien a l’ armari, ni els sopars a les agendes; on sempre hi hauria hora per anar a tenyir-me, i també per anar-me a depilar.

Al cendrer, una cigarreta. Al ventre, ben cordada,  la  cintura, igual que la dels 18 anys.

No hi hauria llàgrimes ofegades els caps de setmana que hi ha guàrdies, ni hores amb gust de pèrdua i de sol·litud (sobretot els diumenges de pluja) observant la vida al defora, des de darrere de la finestra, sentint-me sola, trista i gran.

Però tot i això…seguiria notant un buit. I em ressentiria igualment llavors, d’ un doloret  just on de tant en tant, encara em noto les molèsties de la fisura que em varen fer, tant la nena com son germà, el dia que ven decidir de treure la carona al món i tastar la vida (exactament al centre de la costella, per sota del pit  esquerre, dos dits i mig més avall).

I sé que em faria mal la costella d’igual manera, encara que no els hagués conegut, ni parit mai.

A deshores i a les nits, imaginaria quines cares tindrien, i inventaria també una cincuantena de noms per ells, que apuntaria en una llibreteta, dividint el full amb una ratlleta pel mig, mal feta i a mà, separant els noms de nen i de nena.

I a les nits els somiaria amb uns ulls grossos i  amb unes pestanyes llargues, llargues, com petons de papallona, que algun cop, mig adormida, sentiria a la meva pell.

Una nena de cabell fosc i nasset com un botó,  i un xicotot de rialla fàcil i mirada entremaliada. I entremig, de tant en tant, una presència més difusa…que els acompanya i els protegeix.

M’he quedat dempeus mirant l’orquídia.

Mentre retirava les fulles resseques m´he fixat en un bri petit, incipient i ple de vida.

No penso llençar la planta, mentre hi quedi un gest de verd.

Dalt del 40

Que bé m’ha anat que avui, hi hagués vaga.

Fantàstica l’opció d’agafar el 40, i trigar tres hores, i arribar tard.

Al matí m’han passat un munt de coses no gaire agradables, i estava un punt desesperada: anava justa a dur els nens a escola, no duia diners, ni targeta per poder pagar, i el meu fill petit ha plorat molt, i d’una manera molt trista, aferrant-se a les meves cames, quan finalment l’he hagut de deixar.

Tenia un nus de filferro a la gola, i no sabia cap a on tirar…
I quan de cop, l’he vist aturat a la parada, no sé pas que m’ha agafat.
He arrencat a córrer des de la cantonada; el bus ja tenia les portes tancades, però tot i així, totalment possessa, les he començat a picar.

El conductor de gest poc amable, m’ha mirat tot estranyat, però no sé si ha estat la meva expressió, o la mirada, i no sé per què, però s’ha apiadat. M’ha semblat que feia temps que ningú no li regalava el somriure, que amb molta tendresa, instants després li he dedicat. Haurà vist que no era una boja, i el pobre home s’haurà calmat.

Dalt del 40.
M’he trobat a una veïna, a qui també he saludat, però no tenia ganes de conversa, i l’he deixat asseguda a la part del davant.

Unes files més enrera hi havia un lloc desocupat, i quan he mirat per la finestra, us juro que no m´havia ni fixat, que el cel era d’un blau clar i net de primavera, i feia un dia assoleiat.
M’he quedat assegudeta, les mans a la falda, i la bossa al costat. No he escoltat música, ni he encès el mòbil, ni tampoc he treballat.

M’he adonat que estava esgotada.
Que em pesaven les cames, i els ronyons m’estaven matant.

Deixant-me gronxar pel rum rum del motor, m’he posat les ulleres, temerosa de migranya i perquè les vistes, amb tant de sol, em feien mal.

M’he demanat el perquè sempre viatjo en metro, i sota terra, i com es que mai el solia agafar, i a falta de resposta concreta, he vist patètica la via underground.

Tot i anar tard, quina delícia de viatge!!!

Sola, durant una bona estona, sense tenir res al cap; m’ he oblidat de la pena, el cansament i de les presses, i quasi juraria que m ‘he endormiscat.

En aquest estat de letargia serena, m’ha arribat la conversa d’un noi que estava parlant amb la parella, dels problemes amb la sogra i el fet de no saber- se imposar; i tan distreta que em tenia, amb un sotrac m’he marejat.

La causa uns seients a la dreta… Hi havia un home assegut, que de tant gros, ni en dos cadires no hi cabia, i que feia molta fortor de suat. A prop, una dona molt nerviosa, (per la pudor) i perquè era obvi que feia tard.

Però molt més molesta companyia, la de dues infermeres de mitjana edat: totes elles gloss als llavis i bruses ben planxades, encarcarades igual que les seves cares; als peus ballarines i a les orelles brillants. Però si el seu perfum també quasi ofegava, elles anaven enumerant les poques ganes d’anar a la feina, i mentre es queixaven, repassaven a tot el personal.

I jo que anava rumiant:

“Ho deuen saber els seus companys que no són aigua clara? I a on coi deuen d’anar a treballar?”

I aquell parell, que m’esguerraven el viatge, m’han causat com una mena de cosa, no sé si ràbia o quelcom més insà, i quan he arribat a la parada, m’ha sabut una mica de greu no haver-ho esbrinat.

Mentre esperava que es posés verd per creuar ja la calçada, ha passat l’ autobús i el conductor m’ha saludat.

I m’han importat ben poc les infermeres, l’ olor a suat, ni el fet d’arribar tard.

Aquestes són les quatre coses que m’han passat avui viatjant.
Petites i sense importància, però que han omplert el meu dia, i ara recullo en aquest instant.

De tant grisa que he començat la jornada, l’aparició del bus 40, us confesso, que a mi m’ ha ajudat. Crec que després he tingut un millor dia, o com a mínim, a la feina, alguna cosa m’han notat.

Demà hi ha vaga d’autobusos. No m’ esperarà un altre 40, ni jo tampoc seré a dalt.

Marta Esteve

La pèrdua que representes escapa d’aquest  paper.
No hi haurà mai prou tinta per explicar-la. Tampoc cal, potser, posar-se dramàtics;  no seria el teu estil.

No m’ imagino encara, com serà el proper  matí de pluja sense veure’t tombar la cantonada, sota un barret de coloraines, teclejant el teu iphone… (però quants en tens?!!).

Camines fent esses, i de cop t’ atures, i aixeques el braç.

Aquesta és la imatge que per sempre em quedarà grabada, de per vida i tots  els anys.

Aquest gest teu, només teu, i que tant et representa. Pluja, barret i el braç amunt.

Ningú entenia que volies imitar l’ icona dels what’ s app, Marta!!! Però alhora ens semblava completament normal!!!

T’ adones que en moltes coses, fas equilibris, de puntetes, sobre una genialitat absurdament creativa?

I ara  que te’ n vas, em toca a mi escriure’t. Si no t’he repetit mil  cinc-centes vegades, en un to molt albadrama, que el dia que marxessis t’ escriuria un blog i després em suïcidaria…no ho he fet cap.

Doncs a pesar meu, i malgrat que em costa una mica… vaig fent, escrivint i imaginant,  que qui et tingui a prop a partir d’ ara, no podrà evitar de meravellar-se d´amb quina lleugeresa se’t escapa la rialla, que es cola entremaliada entre la separació de les teves dents.

I de com ho mires tot amb aquest blauverd, indefinit i infinit, fet de mar, molsa i un toc de sorra daurada; que sempre canvia, depenent del vestit, del teu humor i del temps… I que em té fascinada… Un dia hauries d’ explicar-nos com ho fas…

Qui t’ aculli a partir d’ ara, es fixarà en l’ escalfor de la teva abraçada, malgrat notar el gel a la pell de l’ altre, i com insisteixes més i més, i cada cop, més dolça encara.

Veurà una nena que s’ ha fet gran, però té encara un deix d’ entremaliada…i  que fascina. Senzillament. La més feliç de totes les  xiques grans que ha conegut. Una que vol fer una mica tard a tot arreu, però que a tot hi arriba.

S’ adonaran que transmets VIDA.

Veurà que l’ alegria ens la cantes, i t’ encongeixes si tens por. Perquè en tens, també, de vegades.

Només una estoneta…Però. Llavors preguntes amb la mirada oberta.Vols que se’ n vagi, i ho intentes parlant, i xerrant i xerrant…i t’ hi esforces d’ una manera tan tendra, que tothom et vol escoltar.  Ho aconsegueixes, sempre.

I ara t’ endus amb tu l’ olor  de pegadolça, i a la pell de nina, el de J’ adore.

I les idees de calaix de sastre, que es transformen en coloms missatgers que volen amb tu i que ja no podré seguir amb la mirada. Volaran alt i lluny  si t’acompanyen, ben segur.

De grans… volem ser com tu, Marta! No deixis de jugar amb la vida, que es fon d’ amor per ser com ets!!!

De pie y expuesta (para E).


Ya no tengo ganas de correr. No me veo con ánimos de otra huida.

Me pesan las piernas y el alma.

Que agotada estoy…

Voy a quedarme quieta.  Lloraré en silencio pero no pienso esconderme.

POR UNA VEZ .

Aquí me tenéis: de pie, y expuesta.

Traigo pena en la mirada y un perfume de nostalgia azul.

Aviso que no me rindo y que me voy a hacer (más) fuerte.

No sé como, si voy mal vestida con esta tristeza tan frágil…
Pero  sé que me levantaré, aunque no sé cuando…

No sé dónde, ni tampoco con quién.

Volveré a ser tan fuerte, fuerte, como lo soy ahora, aunque os parezca de papel y me dé un poco igual  todo, y simule que me he abandonado (a mi misma).

Me soplo un poco, a ver si me voy…(de mi).

Más permanezco!!!

Seré otra siendo la misma y tengo MIEDO.

Porqué pondré por fin un nombre a todo lo que deje detrás, y un nombre al fin, a esta etapa, y sé que me va a doler.

En este día de lluvia, empiezo a desmontarme para recomponer mis piezas. (Después).

Aprovechad ahora;  me teneis  vacía y hueca, muñeca de trapo y marioneta sin  color.

Aprovechad para sacarme los ojos, arañarme y jugar conmigo. Me da igual si no hay caricias…

Aprovechad maldita sea, aprovechad!!!

No queda mucho tiempo.
Porqué presiento que luego, me podría volver, brutal.

Estáis todos invitados.

 

 

 

Plou (rera la finestra)

I quan m’he girat de cop, no éreu rere la finestra.

I m’ha envaït de sobte, una pena, una tristesa tant i tan immensa… (tan violentament profunda…) que se m’ha quedat a dins al llarg de tot el dia, i ha confós les gotes de pluja; que dubtaven, tremoloses, i es volien deixar caure, totes, totes, dins dels meus ulls…

Se m’ha fet tan i tan insuportable el viatge …. Que no sé ni si he arribat a respirar…

 

A Martí Pous i Serra, a qui mai he escrit.

 

Sobre la tauleta tinc una espelma que fa olor de lavanda.
Em recorda a tu.

Ara tothom parla del Rec Comptal,  de l’ Annexió de Sant Andreu a Barcelona, i aquestes coses que estudiaves, i després m’ explicaves tu. Amb aquella veu trencada i tant catalana.

T’ ho diré fluixet… Em fan una mica de ràbia!!!

Però ensumo l’ espelma i sé que no t’enfadaries pas. No sé si mai vas arribar a saber que era estar realment enfadat… Però, i com somreies!!!

L’ espelma fa l’olor de la teva colònia, i de la jaqueta de pana marró amb botonera daurada, tant lluent de com la duies de gastada, i tu tossut, no te la volies canviar.

Aquell va ser un dels pocs cops que no et vaig fer costat, i em sembla que et vares molestar una mica.

Jo la volia, la jaqueta, i finalment la vaig heretar.

Ara de cop me n’ he enrecordat i m’ ha sapigut greu.

Així que t’ ho vull dir…Perdona avi!

Amb la de confidències i secrets que et vaig guardar, i em va poder una maleïda jaqueta!!

I tu llavors no vares dir-me res… Només “Ai nina” mentre em pessigaves les galtes.

Avui he pensat que els morts els duem en vida amb nosaltres…a tu et bressolo, no em peses gens!!!