El árbol de la vida.


Tras infinitas confidencias, conmigo misma y con los demás, he decidido que lo acepto: me declaro enamorada de la gente y de sus historias.

Más de sus vidas que de ellos mismos, ya que sus rutinas cotidianas no me pueden dañar (tanto).

Fascinada estoy.

Embelesada de todos estos seres maravillosos, con vidas ajenas a la mía, pero que cruzan de vez en cuando su camino con el mío, y me trastocan los sentimientos, transforman mis días y desvisten mis cimientos dependiendo de su intención y de mis hormonas.  Me ablandan o endurecen el corazón, y me destrozan el alma o la hacen más liviana. Que vacía me sentiría sino…

Gracias a ellos, soy como un árbol y forman parte de los anillos de mi corteza.

Soy un árbol intentando echar raíces, sin saber bien muy que hacer… Sin querer agarrarme del todo a la tierra, terca y salvaje, ni tampoco pudiéndome despegar.

Lo mismo  me pasa con las personas.

Caen también mis hojas marchitas, sin que la vejez vuelva agria la sabia que las alimenta y les da de beber.
Des de lo alto, dirijo las ramas apuntando hacia el cielo, anhelando los días de lluvia; mecidos por el viento mis nuevos brotes verdes, adormecidos, en un suave baile en las tardes soleadas.

¿Las podéis escuchar? Susurran palabras…

Crezco y me expando,queriendo arañar la luna, morderla y besarla, por ser tan bella, tan inalcanzable, por ser tan LUNA y ser tan fría.

Un poco es como morderme a mí…

Soy un árbol en el asfalto ( y hecha de asfalto un poco también).
Tengo ramas de alquitrán… que florecen a destiempo, y en cada pétalo nace una historia que alguna vez debería contar.

Porqué le ocurrió un día a alguien, o algún día  le pasará, o porqué de algún modo fueron importantes, y lo más importante…porqué llegaron a mí.

FUERON IMPORTANTES. Todas ellas.

Aunque se vistan de triste y se te despierten las entrañas al leérlas.

Y porqué nadie, jamás, las había contado con estas palabras. Quizás con otras, pero no así.

Mis ramas florecen por si le sirven a otros, del mismo modo que me ayudan a mí.

Me abrazo a mi misma, aspirando a  Gaia- Mama Tierra,  aunque cada vez más atea y más underground, tecleando semillas que germinan y  brotan, en nuevas entradas para este blog…que huele a infusión de hierbas dulces, y a polvo de buhardilla.

Me he transformado en una «hug tree«de mí misma. Me acaricio y me abrazo para calmarme la piel llena de esporas…cada una, una historia de otra persona, o de otro lugar…y alguna de mí.

Estoy cubierta  de musgo.

Musgo de pena, de alegrías y recuerdos de mi vida; de otras vidas, de esta vida, que es de todos y no es de nadie,  y que quisiera pasar al papel (antes de que pasemos página).

No tendré tiempo, ni me quedarán amigos. A no ser que me talen, no podré nunca dejar de hablar!!!

Jo, en un conte

Ve pel camí de sorra una nena amb un jersei de color vermell. Carrega un cubell de plàstic groc, que té la nansa mig trencada. Té els ulls grossos i foscos i les galtes enceses. Li pesa una mica la panxa i esbufega a les pujades. S’atura de vegades, però va fent.

Al cubell hi porta móres. Després les vol aixafar i fer pastetes per jugar a fer missa, i fer beure que és el vi.

No és bonica, i plora massa vegades. No sap gaire perquè li passa, però tampoc no ho sap quan riu.
Duu tallats els cabells curts, curts, i té un serrell de mal pentinar.

Ella el voldria llarg…  No enten el perquè, però sap que el poden dur les altres nenes, però que amb ella no pot ser. Se les mira i les troba boniques. Voldria nuarse una cinta rosa i lila com fan elles també…però no es queixa, ni es pentina.

Als seus pares no els diu res.

Potser és que a ella no li quedaria prou bé; però juga posar-se clips i rampoines virolades mentre espera el seu torn per la dutxa, si està sola i ningú la veu. Després ho torna endreçar depressa, depressa, no fos cas que algú ho notés.

Cau la tarda a la muntanya.
Ja comencen a picar els mosquits.
Vol canviar-se les sandàlies. Són de plàstic, li van estretes i li estan encetant els peus. Deixa les móres al costat de la tenda de campanya, entra i fa córrer la cremallera des de dins.

A fora sent dues veus amigues, que parlen amb el to que fan servir pels misteris, moltes vegades els grans. Entén que xerren d’alguna persona i de que és  molt lletja i que a tothom li sap molt de greu.

«Pobreta, tenint una germana que és una nina».

En acabar diuen el seu nom.

Després parlen d’altres coses, però ella s’ està inmòbil, aferrant fort encara la corretja i la sivella. Després li quedarà  una marca a la mà durant una estona.

S´espera a dins sense fer soroll.
Fa molta calor a dins la tenda. Li comencen a suar els plecs dels melucs i també té una mica de set.
Malgrat tot, s’està quieteta, i inclina lleugerament el cap, com fa sempre que escolta atenta.

Ella no ho sap, però fa una carona molt trista.

Silenci i quietud dins la canadenca.  Gairebé respira per dins.

Sent les dones que remenen els plats d’ alumini perquè baixen a rentar-los al riu. Escolta les seves rialles quan s’allunyen.
Té ganes de sortir, però no vol que la vegin.
S’ aixuga els palmells ressuats amb la samarreta i poc a poc es descorda una sandàlia i després l’ altra també.
Ja té aquella nosa al coll que li molesta. Però sap que si plora després ho notarà tothom.
No troba els mitjons i sent els altres nens que la criden.

Han quedat per fer la missa ja fa estona. S’ ha endut les móres, i està trigant.

No sap com, es posa les bambes.Els peus li escouen sense els mitjons.
Obre la tenda i mira enfora. No veu a ningú.

On vas tu sense els mitjons?» –és el que farà de capellà que l’ espera recolzat a un arbre.

No els trobo. No diguis res.«-I vol fer-se la valenta, però li tremola la barbeta i nota que li surt «aquella veu» i ja sap que passarà. Com sempre.

No calia que et poséssis guapa»– li diu ell ben ràpid  i sense mirar-la, mentre rosega una branca amb les dents; i ella ho sent mentre està ajupida i ja s´aixeca amb  la nansa de la galleda agafada a la mà.

S’ escampen per terra totes les móres. Rodolen i s’ embruten de sorra mullada, desapareixent moltes, camí avall, cap el riu.

 

 

Plou. 

 

Plou, Sergi.

El cel et plora.

No podria ser d´una altra manera el teu últim adéu. Però serà l´últim?

Noto que em busques. I avui remenant les caixetes, he trobat aquella foto de l’estiu banyan-te al llac.

I m´he fixat en aquella mirada.

La teva, la del dies bons.

I tot i així, puc veure les tènues ombres sota els ulls i el somriure trist i l’expressió cansada.

Ja et costava tant tot llavors…

Però… I com rèiem? Com vam cremar les nits i les hores, vivint al límit, lliures tots dos?

Plou Sergi, el cel et plora. Jo no (encara).

El funeral és a les 20 h.

 

 

 

Tenemos brujas.

 Tenemos vecinas. Y son brujas.

Espian tras los cristales y nos huelen las pesadillas.

Visten de gris como las motas del polvo, y se esconden del sol en el patio de atrás.

Los días de lluvia hacen ver que barren agua, y de reojo, nos susurran palabras ocultas entre los truenos y los relámpagos. Hablan las lenguas muertas y la de los muertos, des de dentro y del revés.

Más no nos dicen lo que quieren.

Llevan las uñas largas y el pelo alborotado. No es blanco ni rubio, sino del color de la paja vieja, y tienen los ojos empañados de niebla y gris.

Huelen a algo viejo y roto que jamás conoció primavera.

Simulan a veces que podan flores. Jamás creció nada en su balcón…pero siempre están allí.

Se tensa rígido su semblante con la risa de los niños, casi con un espasmo de dolor,  y se les ensombrecen las cuencas vacías, las veces que los oyen cantar. Supuran envidia y algo más… Muy muy oscuro.

Su mirada se vuelve hiel si ven tendido de arco iris la azotea.

De noche se les oye (flojo, flojito) como chirrian los dientes y se afilan las uñas contra el cristal de la ventana que da a nuestra habitación.

Algunas noches sin luna ni estrellas, también se escuchan caer los trocitos de piel seca y descamada de sus manos sobre las baldosas.

¿Qué más podría ser sino?

No sonríen, pero siempre están ahí.

Des de la última luna nueva, las sábanas nunca se secan y se vuelve el aire gélido (de repente).

No nos lo decimos,pero empezamos a tener miedo.

 Hay escarcha en las ventanas y manchas de moho verdosas en la pared. En el pasillo, des de ayer

Corremos bien fuerte las cortinas, y perfumamos el aire con lavanda, romero seco y jazmín.

Totalmente evitativos, fingimos no saber (ni temer), mientras quemamos piel de naranja y alimentamos la candela: pero tenemos frío… Y mucha sed.

Habrá que cambiar de casa, antes de que el mal se nos cuele dentro.

Tenemos brujas. Hay que irse.

Prométeme que no le diremos nunca a nadie el por qué!!!

Carta a T

Em vaig acomiadar de tu a la caseta blanca.

Recordo com t’allunyaves, somrient amb la teva samarreta de ratlles. Estaves d’esquena, però t’intuïa el rostre i el somriure. Marxaves caminant i semblava que ballessis; confiat, cap a un lloc segur i sense mirar enrere.

Per no fer-m’ho més difícil.

Jo plorava, et mirava i sabia que eres real.

Juraré sempre que jo et veia!!!

Quasi podia tocar-te, asseguda al sofà blanc, i entre singlots  de mocs i llàgrimes, intentava dir-te adéu.

El sofà blanc, aquell de pell, que uns dies després va començar a esquinçar-se.

«Marxa, marxa» deia per dins,  «Queda’t» xiuxiuejava…

No sé si vaig parar de veure’t perquè et vaig deixar marxar. Et vaig dir adéu convençuda, però encara dubto molt.

I de vegades ploro. Cansada. I no em fa vergonya dir-te que et trobo a faltar. Quina cosa, si no et conec…

Dels 3 en falta un.

Sé que per molt que m’hi esforci, estic condemnada a estar incompleta. Incompleta de per vida.

Parlo amb tu (i parlo amb mi) i els dos som un, com aquell dia.

I per fi dic el teu nom: Theo.

Dels 3 el que no porta la G. Mala tria, oi amor?

Mal moment, mal cos, i aquella punxada… I per més que em diguin els de blanc, jo ho sé.

Ho vaig notar a les  entranyes que ja t’havia perdut. I el que em dol més de tot plegat, és que va ser mentre estava enrabiada.

Mai sabré si et vas trencar, o et vaig trencar jo aquella tarda.

Una mica com aquell sofà.

I em sento mala persona, només per aquells microsegons, i tasto el regust oxidat de la culpa.

Culpa.

I ho vull dir. De no saber si voler-te, però després plorar-te tant (o plorar-me tant les meves misèries).

I si acluco els ulls un momentet, encara et veig com camines tentinejant i ja t’allunyes.

Enfilant el passadís, cap a una foscor indefinida. Sense girar-te. Content.

«Adéu, mama

Mai una paraula tan dolça m’ha pogut fer tant de mal.