Avui m’he parat a comprar un cafè que no necessitava.

Ser dona, vol dir també fer un cafè innecessari de tant en tant. És a dir, d´haver-te d’aturar per consumir una cosa que no et caldria, perquè et segueixen, o et molesta la presència d’algú. Qui diu cafè, diu comprar mandarines, o fer una trucada imaginària. Us sona, a algunes? Els exemples, en són molts. I això que m’ha passat a mi avui, els passa cada dia a milers de dones.

I així i tot, no passa res.

NO ESTÀ PASSANT ABSOLUTAMENT RES, més enllà de què ja fa un temps, ens hem decidit, entossudit, rebelat, i alliberat (ni que sigui verbalment) i no ens dóna la santíssima gana, de deixar de parlar-ne. Algunes, amb més o menys prosa i enginy, d’altres des de la més pura ràbia transformada en un vòmit de paraules. Però no passa d’aquí.

O sí que passa, sí.

Som molt molestes. Monotemàtiques. Exagerades. Estem traumatitzades, i no passem pàgina. Ens encallem. Ens dieu que posem a tots els homes dins del mateix sac, i ens inundeu de la vostra indignació i argumentaris…

Aviam, d´entrada és força difícil de superar un trauma, quan el perill segueix estant allà fora. Doneu-nos lliçons, va, com feu sempre, del tipus: «ja ho superaràs«, o «pobra noia, ha quedat molt tocada, no està bé, ara s’ha radicalitzat…».

Doncs jo us dic: NO, perdoneu, i mira que ens dol (i com us cou a alguns també), el perill sou vosaltres, i no precisament perquè nosaltres ho vulguem. El perill, «ens sou vosaltres», i aquest és precisament el tema que no enteneu, o que no voleu sentir, per allò del #NotAllMan, o per pura vergonya disfressada, que de vegades ni reconeixeu.

I en el fons, fa certa gràcia, que els que us sentiu atacats sigueu els homes, que sou precisament els que no sereu agredits, ni violats ni de dia ni de nit; i també és força pervers quan us col·loqueu vosaltres en el paper d’una víctima fíctícia, que ni volent amb molta, moltíssima força, mai dels mais ocupareu. Que en sou d´afortunats…tot i la vostra emprenyamenta.

I és irònic que us ho hem d’explicar una vegada i una altra, amb una paciència infinita, i si pot ser un somriure també; (noies, alerta, no se’ns no noti gaire que ja en tenim els ovaris plens, que fa lletjot, no crea vincle, ens fa antipaticotes i agressives, i Ai, tampoc no cal posar-se així!); i que a més, molts homes espereu (i ens exigiu), que us convençem i que les que ho aconseguim sigui les dones: les violentades, violades, abusades o maltractades. Té pebrots la cosa, dita en el vostre idioma, ja posats a fer.

Això també recau sobre les dones, flipa tulipa: a sobre que pillem hem de fer pedagogia! Això de parlar i intentar reflexionar entre vosaltres, no ho contempleu gaire, i a sobre, sovint, ens fiscalitzeu, però, ep, hem de ser més comprensives!

Sovint qui més por té, és qui més consciència té del perill. Per tant, el pròxim cop que penseu, o feu comentaris banals sobre com creieu que ha quedat psicològicament una dona després d’una agressió, o perquè es manifesta obertament feminista, o digueu un “Au va, només va ser un ensurt, no us passa tant”, o quan una dona exposi la seva por o neguit i ho comparteixi amb tots vosaltres; repenseu això que us dic.

I si podeu, penseu en el què costa dur a les esquenes no un, sinó ves a saber quants cafès innecessaris, i no només pel que fa al preu.
Creieu-nos, quan us expliquem el que vivim.
Recolzeu-nos en la necessitat de seguir denunciant-ho.

Escolteu-nos, quan us diem que no estem bé.
I calleu. Si us plau, calleu! Si no és per parlar-ho i revisar-vos entre vosaltres.
Responeu-vos què és el que hauríeu de fer vosaltres, des del privilegi més senzill que suposa no haver-se d’aturar a comprar un punyetero cafè que no necessites, enlloc d´estar fent judicis sobre la nostra radicalitat, o l’avorriment, o cansament que us suposa la nostra denúncia diària.

 

Esgotades nosaltres, tot i que sembla que no ho noteu (prou). No sou els més indicats per jutjar-nos, (per motius obvis), i perquè mai estareu en la nostra pell; però en canvi, podeu triar quin paper adopteu des de la comoditat d’estar a «l’altra banda.»

 

Li llegeixo a la nit a la meva filla, del llibre «Contes de Bona Nit per a nenes Rebels» de la Elena Favilli i la Francesca Cavallo.

«A totes les nenes del món:

Somieu en gran.

Aspireu a més.

Lluiteu amb fermesa.

I en cas de dubte, recordeu: vosaltres teniu raó.»
I li dic al meu fill cada dia, també:
«A tots els nens del món:

Escolteu en gran.

Cediu els vostres espais.

Acompanyeu-nos en la lluita amb fermesa, i sigueu valents de mostrar-ho entre iguals.

I en cas de dubte, recordeu: elles tenen raó”..

Que s’aboleixin aviat, tots els cafès innecessaris, i que els que prenem, siguin per gust, i només tinguin d’amarg, el seu sabor i no la por, que ens ha dut a demanar-lo.

Ah, i sí: 8 de Març Vaga Feminista.