Que no ens abracin només les penes, els dubtes, la incertesa o els temors.

Així, malgrat que som fetes de nusos i candaus nosaltres mateixes aquests dies, i cavalquem perdudes i retrobant-nos en el mateix instant…Obrim les finestres i aboquem-hi les paraules recloses, les ganes de viure, d’abraçar, i de fer el dol.

Cridem-li al temps, que n’hi pensem robar una mica. Que els nostres silencis viatgin a través del vol de les orenetes i esclatin arreu, com la primavera i el cant dels ocells. Lliures, en bandada, i aliens a aquest desgavell d’emocions que ens inunden l’ànima, aquest dies eterns, i aquestes nits llargues i obscures.

Volant amunt, amunt, camí d’un cel infinit i immens…Fins que arribi l’albada.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s