Del 2017,  jo n’espero:

Unes horetes a la setmana només per mi, per estar sola i que ningú em demani. 
Vacances de mi mateixa (un parell de dies, seria suficient). 

Un grup d’amigues com les Caçafantasmes. 

Una capa de llana de xai perquè la gent em vegi més dolceta, i no només com «l’Alba que ensenya les dents»;  que em protegeixi del fred d’algunes persones, i d’aquest món, que em fa tant de mal.

Un cistell ple de paciència i bocins de xocolata, que mai s’acabi, i que no engreixi. 

Llum d’espelmes amb olor de rialla per els dies de sol.litud, foscor i desànim; i un mirall que em retorni sempre la meva imatge més amable, i la més bonica, malgrat els anys.
Una copa de cava que no em doni mal de cap, amb les bombolles plenes dels meus somnis, que s’enfilin, amunt, amunt, i es facin realitat abans que tingui temps de pensar que no m’ho mereixo.
Matins que es facin vespres, plens de converses sobre el que escric i el que llegeixo, i sobre la vida i el color blau;  amb amics que tinguin ganes de debat i d’estar junts de veritat, i plens de nens que corrin al voltant nostre, bruts i feliços  (sense presses, ni penes, ni fam) amb les panxetes contentes a l’aire, i els cabells despentinats.

Jo prometo esforçar-m’hi amb ganes, i posar el millor de mi. 
I que el 2016… Sigui un record, ben, ben llunyà…

FELIÇ 2017, gent meravellosa!