What I loved (by Siri Hustvedt) 

Venint amb el cotxe m’he recordat del gronxador groc del fons de l’era.

I de les mans amb durícies de l’avi, omplint les garrafes, a la font del camí.

De les serpentines de colors, i el confeti per terra després de la revetlla; de l’aire amb olor de xemeneia, i de les vaques, pastant lentes, sense pressa, pels camps del senyor Martí.

Fa molts anys que ja no pujo al poble. No sé si encara deus viure allà.

Vaig conduint i em noto volar papallones dins la panxa, i he posat la cançó que escoltàvem, una vegada i una altra, perquè m’havia adonat que l’estava xiulant. Em penso que el millor serà mirar si et trobo, de seguida que arribi.

I fent el camí de pujada, i amb la nostra música de fons, es va fent fosc, mentre jo vaig fent llum a les meves idees, i què és el que m’està portant aquesta nit fins a tu.

Estic segur que les nostres mares ja s’hauran trucat un munt de vegades.
-“Puja el Ferran, que s’ha separat. Millor no li expliquis a la Laia… A veure si tots dos aquí dalt es veuen i parlen; ja fa uns anyets i tots dos són més grans…“.

Què deu ser de la teva guitarra, vella i trencada, amb aquell adhesiu del sol en contra l’OTAN? L’havies heretat de la teva germana, era vermella i groga crec recordar…

T’hauràs casat, o ajuntat, i potser també ets mare. Segur, tan llesta i bonica que eres…has de tenir algú al teu costat.

Mai m’he atrevit a preguntar-li a al meu pare.

I aquella època que et va donar per no depilar-te, recordes? Volies fer-te la moderna deies, allà entre tantes “Tresines de la comunitat“. Però recordo que vas aguantar poc. T’estiraves la faldilla primer, i després ja la duies ben llarga, gairebé et tapava els peus. I un dia de sobte, tot era cuixa llisa i fina i vas aparéixer amb uns texans tallats ben curts, i roges com maduixes les dues galtes, em vas dir que d’aquest tema, ja no volies parlar-ne més.

I quan pujava els caps de setmana i venies a esperar-me a la pujadeta de l’església?

De vegades ja era fosc, i a contrallum, i per única companyia  tenies el cant dels grills i la frescor de les nits de muntanya. I t’estaves allà, i la creu de l’ església just darrere teu, et feia l’efecte d’un barret molt celestial, que no t’enganxava gaire.

Mon pare aturava el cotxe (fins i tot abans de veure’t, i abans també del revolt) i amb el somriure sota el bigoti i el cigarro fumejant, em deia “Vinga nano, ja pots baixar que aquí t’esperen”.

I jo em feia un embolic amb el cinturó, les bosses, i els cascs dels walkman, cada vegada que intentava baixar, tot i que abans de la darrera corva ja duia les coses ben preparades.

Ho volies saber tot de Barcelona. De què feia olor, com vestien les noies, i què es deia a la Universitat.
Jo em feia l’interessant perquè em moria per agradar-te, per ser-te útil… I per ser important.

Amb tu he passat els millors estius de la meva vida. I els millors capvespres, i recordo el més especial, sota d’un cel ennuvolat, i ple de pol·len enlloc d’estrelles, bevent cervesa i fumant, tots dos sols i d’amagat. Havies descobert la dona del Paul Auster que també era escriptora, i t’agradava tant, que subratllaves les frases en algunes pàgines, i sempre que quedàvem me les volies ensenyar.

I tu em llegies, i jo et mirava, i et confesso que sempre feia veure que t’estava escoltant.

M’era impossible de concentrar-me. La manera en què parlaves, els teus ulls negres, i amb aquella piga fosca sobre el llavi de dalt… Em tenies captivat.

I fent-me el valent, vaig intentar acostar- me aquell dia. Tu em recitaves, i sobre de les teves cames reposava el meu cap.

Llegies el text i després comentàvem, i fent el cor fort vaig intentar fer-te un petó.

Et vas aixecar d’una revolada.

El cap em va picar a terra, va caure el llibre de la dona del Paul Auster, i amb ell, les meves esperances també van caure i també es van tornar de paper…

Durant el camí de tornada, recordo que no vam dir ni una paraula.

Perquè no en vam parlar mai, d’aquell capvespre? Ni aquell dia, ni al llarg dels anys…?

Després va costar més coincidir les altres tardes. Ta mare m’esquivava la mirada, i em deia que estaves a casa ta germana, o que havies baixat al poble a mirar coses, fins que ja ho vaig deixar estar al final.
El pare no va insistir durant uns dies, ni va demanar que pugéssim; després amb l’arribada de les vacances sí que em va dir: “Tu si vols, et pots quedar” i va ser el primer cop que em va donar les claus de casa.
Van passar dies, setmanes i alguns mesos. El pare mentre fumava, em mirava fer-me gran.

I al cap d’un temps, em devia notar que no em feia tant de mal de sentir quan t’anomenaven, però només es va decidir a preguntar-me, el dia que li vaig presentar la persona de qui ara m’ he separat:

-“A aquesta noia… Ja li has parlat, de la Laia?

No em vaig atrevir a explicar-li, que no havia gosat de comentar-li mai.

I la vida va anar fent, no sé com, però fins aquest dia, que pujo de nou al poble, i malgrat ja fa una colla d’anys, vinc a dir-te que no t’he oblidat.

No sé què em depararà aquest viatge. Jo crec que et busco, i espero trobar-te, però realment no ho he pensat.

Pujant pel camí cap a dalt a la muntanya, veig l’església amb la lluna de fons, i hi ha una figura davant.

M’esperes sola, amb aquell llibre a la mà i et veig la mirada, exactament com la que tenies ara ja fa uns quants anys.

I quan intento baixar, perquè em moro per abraçar-te, aquest cop també se m´enganxa el cinturó a la mà.

 

 

Anuncios

Plastilina a les caixes de sabates

Avui ha mort l’orquídia que em van regalar quan va néixer la meva filla gran.

Per un moment se m’ha remogut tot per dins, amb certa mala estrugança.

M’ ha semblat, i m’ ha fet témer, per si la vida de l’ orquídia estigués d’ alguna manera lligada a la dels meus fills. Coses de dimecres potser, i efectes d’ una nit molt xafogosa…

He imaginat en la seva absència, com seria el meu dia a dia, si no els hagués tingut tots dos.

I ho he sabut del cert, i sense dubtar: si no hi fossin, i encara que no els hagués conegut mai, ni me’ls hagués estimat mai, sé que no tindria una millor vida.

He tingut la gran certesa (tot i que sembla força inexplicable), que de forma totalment inconscient, hi hauria un munt de coses, i de petits actes qüotidians que d’ alguna manera, trobaria a faltar. I sona extrany, però ho sé possible.

Ningú no ompliria els calaixos de retalls de contes que ha trencat mig d’amagat, ni hi hauria plastilina a les caixes de sabates, la que no els agrada perquè està resseca, i que ja comença a tenir muguet.

No ens clavaríem més als peus les ditxoses pedretes, que els cauen de les sabates, quan venen de jugar al parc.

La casa estaria feta de cristall i porcellana, però seria freda, sense aroma de Nivea, ni de coixins plens de son dolç.

Les sabates de tacó no hi cabrien a l’ armari, ni els sopars a les agendes; on sempre hi hauria hora per anar a tenyir-me, i també per anar-me a depilar.

Al cendrer, una cigarreta. Al ventre, ben cordada,  la  cintura, igual que la dels 18 anys.

No hi hauria llàgrimes ofegades els caps de setmana que hi ha guàrdies, ni hores amb gust de pèrdua i de sol·litud (sobretot els diumenges de pluja) observant la vida al defora, des de darrere de la finestra, sentint-me sola, trista i gran.

Però tot i això…seguiria notant un buit. I em ressentiria igualment llavors, d’ un doloret  just on de tant en tant, encara em noto les molèsties de la fisura que em varen fer, tant la nena com son germà, el dia que ven decidir de treure la carona al món i tastar la vida (exactament al centre de la costella, per sota del pit  esquerre, dos dits i mig més avall).

I sé que em faria mal la costella d’igual manera, encara que no els hagués conegut, ni parit mai.

A deshores i a les nits, imaginaria quines cares tindrien, i inventaria també una cincuantena de noms per ells, que apuntaria en una llibreteta, dividint el full amb una ratlleta pel mig, mal feta i a mà, separant els noms de nen i de nena.

I a les nits els somiaria amb uns ulls grossos i  amb unes pestanyes llargues, llargues, com petons de papallona, que algun cop, mig adormida, sentiria a la meva pell.

Una nena de cabell fosc i nasset com un botó,  i un xicotot de rialla fàcil i mirada entremaliada. I entremig, de tant en tant, una presència més difusa…que els acompanya i els protegeix.

M’he quedat dempeus mirant l’orquídia.

Mentre retirava les fulles resseques m´he fixat en un bri petit, incipient i ple de vida.

No penso llençar la planta, mentre hi quedi un gest de verd.

Bombolles d’olor de maduixa.

Vaig caminant, el cap cot, calculant de  posar el peu, exactament, al bell mig de cada rajola.

M’ entretinc. És necessari.

Vinc del metge  i per fi és realitat. He iniciat un compte enrere i ara és qüestió d’aguantar.

Durant l’espera d´avui, camino. Miro al meu voltant i m’ imagino les professions i a què es dediquen, els que passegen al meu costat. De camí a casa ja m’he inventat a dues modistes, també un sospitós de lladre, dos drapaires, un arquitecte, i fins i tot, una dona que ensenya a estimar.

El que faci falta, per no sentir aquesta ansietat que em rovella la boca.

Això durarà encara uns dies, però per fi ho he pogut començar a explicar. També he intentat, a poc a poc anar demanant alguna ajuda. A dir que estic una mica cansada, o que necessitaré un cop demà.

Vaig teixint un futur proper, amb el suport de mans amigues; per quan arribi el gran dia, i també el moment en què ja no me n’hagi d’amagar.

Tot un nou món, fet de gent nova; que mantinc una mica aïllada, protegida encara (per si de cas) i que formen part ja de mi i d’aquesta nova etapa; que fan olor de net i de llum, d’ alegria i de rialla, de capvespre amb cel rogent i de pessigolles de brindis amb cava.

A casa intento no mostrar-me gaire contenta; però de debó, que no m’ explico, com és que no m’ho deuen notar.

Tinc il·lusió d’ estar espantada, i de llençar-me al buit d’un salt. Per fi tindré una vida meva, que ells, ni ningú, no em podran robar.

Els faré fora AQUESTA SETMANA.

Els deixaré a punt totes les bosses, i quan els ho digui,  ho vull disfrutar.

Mai s’ ho esperaran d’ aquesta filla (burra i lletja) que no pot tenir amigues, ni tampoc treballar. Es faran creus que hagi estudiat tant, i tant dur, durant mil i una nits molt i molt llargues;  i que tingui una feina, i una opció de vida lliure  (que desconeixien) i que ja fa temps que ha començat.

Els ho diré de cop, i mirant-los el rostre. Sense embuts i directa, d’ empeus i molt serena, tot i que per dins, estaré tremolant.

“La casa és meva perquè ho volia la iaia. Tinc els papers, i heu de marxar.

Ja no parlarem més:  mireu-me bé si voleu ara una estona, però oblideu-me a partir de demà.

També us he agafat tots els estalvis, i m’ he fet fer una panxa, que aviat es farà més gran. Però no patíssiu, ni passeu ànsies, que d’aquí a nou mesos es buidarà.

No sabreu mai com tindrà la carona. Ni si té els ulls grisos, ni com es dirà.

Li ensenyaré l’ oposat del que he viscut tots aquests anys amb vosaltres. L’antítesi vostre,  serà a partir d’ ara, el més bonic de tots els meus pecats.

El cuidaré amb  la mateixa força amb que ara us repudio; però fent-ho al revés, i sense fer-li cap mal.

L’ estimaré amb uns petons que tindran gust de xocolata, i abraçades de cotó fluix que de petit el faran riure, i de més gran, esbufegar. Farem banyeres amb bombolles d’ olor de maduixa, i li pintaré una habitació on a la nit hi brillaran mil.lers d’ estels,  que s’ enfilaran tots, tots, fins al capdemunt del cel més blau,  com també creixeran els seus somnis.

Curaré  els genolls plens de ferides amb cançons; farem castells i salvarem formigues, els dos ajaguts, a la sorra del parc. Inventarem  arrecades amb les cireres, i cuinarem dolços de sucre cremat.

Esborraré  la meva infància fosca i robada, amb totes les coses que mai no he tastat; i ens adormirem junts, amb les mans agafades, dient-nos cosetes mentre anem badallant.

Ja no em sou res, i heu durat massa.

M’heu buidat tota la vida i ara me l’ estic tornant a inventar.
No us dec res, sinó fos una esgarrapada, que us faria amb molta ràbia, creuant-vos la cara de dalt fins a baix, perquè us cogui, us cremi, i us marqui per sempre, i perquè mai us en pugueu oblidar.

Marxeu ja d’ una vegada, que ara us podria fer molt mal”.
De tots dos em quedarà el record de com grinyolava la porta del passadís cada vegada l’ obríeu, i em donava prou marge per preparar- me i  suspirar.

Li queden pocs dies a la porta. Avui he comprat oli, i ara ja no sonarà.