La Mudança (mentre al defora plou).

Faig caixes. De records i d´objectes.

He trobat coses dels nens, de quan eren més petits. Una roba tant diminuta que em faig creus que els hi posés mai, i un xumet amb el nom de Greta.

Em quedaré amb les ganes de tenir el tercer fill.

Perquè el vaig perdre i mai podria retrobar-lo, ni en un altre, ni en cap nou intent.

I com sempre és els dies de pluja quan més n’agafo consciència, envoltada de la nostàlgia que acompanya l´aigua, i ja em sé gran per trigar gaire si encara vull canviar d’opinió, i em miro als nens, donant voltes pel menjador: ella inventant una cançó, un terròs de sucre que té veu i carona d’àngel, i ell vestit de blau i roig, aranya inquieta, Spiderman; em roben l’aire de tant vius que són; i no sé si trobaria cap més espai entre tots dos, que tot ho buiden, i tot ho omplen.

Així que brando el cap. Ja està tot fet. Els daus van caure. Vem tenir bona sort, amb cada un d’ells. Retar el destí seria massa.

Ho tinc clar, però alhora m´omple un sentiment de pèrdua i enyor d´una etapa que s’esgota i s´acomiada, però que es resisteix perquè no vol marxar, i em xiuxiueja a cau d’orella que no tornarà, i demana (i remuga) que la retingui una estoneta més de la mà encara… I que això em passi justament a mi, veient-me encara tant jove i plena de vida, em fa sentir molt, molt, menuda, i poca cosa.

M’incomoda.

Em faria ràbia assemblar-me jo una mica a les fulles que la pluja que cau avui arrambla en reguerols, i condueix fins les clavegueres; o a les que queden atrapades en bassals d’aigua, després d’un dia de molt de vent.

Humides i invàlides.

Mai més serviran per a res.

Vives encara, però atrapades; formant part de la natura, i alhora, del no-res. En un Limbo terrenal, per unes  hores.

Què en són, d’aquestes fulles ofegades en l’aigua, i que encara els corre el verd de la vida per dins? Que n´és de mi també, que danso i camino de puntetes sobre aquest equador invisible del destí que són el meu camí cap als quaranta? Ara que sé que puc caure, és quan més desitjo ballar. Una miqueta més encara, ja descansaré demà, o potser l´altre. No en puc parlar massa, ni tampoc hi vull pensar. Estic molt viva, i també força esgotada ja de resistir-me, i de no acceptar.

Com puc casar el fet de sentir-me tant jove, amb l’obligació de fer-me gran?

I estic de mudança en mil i un sentits, i entre caixes i papers m´ha saludat el teu record en un flascó de perfum oblidat, que fa una olor rància de pena i nostàlgia; i he vist una noia amb el cabell rapat retornant-me la mirada des d´una Polaroid que ja grogueja, i que era jo, i al mateix temps era algú altre; i he trobat cartes antigues, i diaris escrits amb ditades fetes a base de taques de cafè i olor de fum de tabac, que em parlen d´alegries i de tons de blaus, i que esquitxen emocions en un verd tant explosiu com el tap d’una ampolla de cava.

I de cop, com un insult, quan ja pensava que ho havia endreçat tot, mig amagats, com si dubtessin, els Predictors que em vaig fer cada cop que em vaig quedar embarassada, oblidats ben al fons d’aquest calaix.

Encara es comprèn la línia rosada.

N’hi ha tres. No sé que fer. La brossa em sembla un final molt brusc aquí i ara. Els deixo amb cura, dins d’una caixa, al darrer moment.

Si em mirés per un forat, em veuria a mi mateixa somrient, distreta i  perduda en les meves contradiccions;  asseguda a terra i amb el mateix gest que quan vaig fer la primera mudança i en tenia vint-i-pocs. Al capdavall, he mantingut la meva essència, i és el que més em fa feliç de tot.

I mentre anem desmuntant la casa, l’aigua dibuixa llàgrimes en els vidres bruts de pols. Que podrien ser les meves, si aprengués a plorar de veres, i si tingués temps per a purgar totes les tristeses del món.

Mai més no seran nets, els vidres. Ja no quedarà ningú per netejar-los ara que marxem.

Tanco les caixes i m´espolso les mans contra els malucs. Encara sóc la noia de les malles.

Aquest serà un bon any, n´estic segura. Potser és perquè les penes a la fi se m´han endut totes les pors.

Dos coloms s’han refugiat a l’ampit de la finestra, i ho inunden tot amb els seus parrups i el bategar inquiet de les seves ales, repicant contra dels vidres.

Volen entrar.

Aviat es farà fosc. La veïna del davant recull la roba, i ja humiteja. D’aquí a pocs dies, segur que no la recordaré  …

 

 

Anuncios

Plou (la tristesa, tot d´una)

Rere la cortina se sentien unes veus.

El sol donava a contrallum, i s’intuïen siluetes, que eren ombres.

Parlaven d’ella, i no gaire bé.

Era l’estona del descans. Ha marxat just quan han callat, per córrer i anar al lavabo.

La panxa avui li cau avall. Ja falta poc, i està cansada.

I també trista.

Fa dies que prova d’animar-se, però si fos sincera, confessaria que no se’n surt.

Se li ha aferra´t la tristesa a dins. 

Sense avisar, i tot d´una.

De fons, sent una música preciosa, provinent de la sala col·lindant. Algú està veient una pel·lícula.

“Intocable”, ha pensat ella.

I poc a poc ha anat deixant de prestar atenció al que deien les companyes, i s’ha sentit cada cop més petita i més menuda, fins que ha acabat arraulint-se a dintre seu, al so de la melodia, mentre a fora, començava a ploure suaument.

Li ha marxat fins el somriure, que de sempre, li pinta el rostre automàticament…

 

Plou (a dins meu)

Quina bona olor que fa la terra mullada.

Fa olor de vida i de renaixement.

No sé què m’ha agafat amb la pluja, ni perquè ja fa uns quants mesos que necessito tant que plogui. Jo diria que és des del dia de l’enterrament, al març, en què el cel es va obrir, i també alguna cosa dins meu.

Plovia. El cel plorava, i jo també.

D’ençà de llavors, em conforta molt mirar com cauen les gotes de pluja; sigui només un ruixat de primavera, d’aquells que són com un raig i que fan olor de taronger bord, o un diluvi dels que fan caganera, i més si estic ben arrecerada, des de darrers els vidres de la finestra de casa meu.

Però he descobert també, la bogeria de caminar sola i sense paraigües, i mullar-me tota sencera, encara que les sabates se’m facin malbé.

Els moments que plou, necessito sentint-me blava i trista, i fer-me una boleta en un raconet del sofà, i volent per única companyia, la meva manta, verd claret, d’aquest que en diuen ara verde nórdico”, i jo en dic “verd pastel de tota la vida“, i que per cert, ara que m’hi fixo, un dia d’aquests hauré de rentar…

De mentre, els nens es fan la guitza i es barallen nerviosos perquè no poden sortir al carrer. A ells, encara no els agrada la pluja; no l’entén, ni la senten, i només els agrada quan ja ha passat, i poden saltar bassals plens d’aigua.

Els cedeixo llavors la meva manta, per si d’alguna manera els hi puc acostar…i crear un bon record d’aquests dies que jo adoro.

Amb un parell de cadires, i uns quants coixins per terra, ens inventem una cabana d’indis, un vaixell pirata, potser una nau espacial, o un castell mooooolt, però que moooolt encantat. Ells hi posen els taurons  i els tigres, i jo les bruixes i les fades, i llavors segur que amb tant poti-poti, una estoneta s’hi estaran.

Tindré uns minuts per pensar, i dialogar amb l’ALBA a soles, tot mirant com cauen les perles d’aigua; que netegen les fulles brutes de pols dels geranis, donen vida a les plantes que he tret a l’eixida, i purifiquen la meva ment, lentament, en un degoteig constant…

Per fi jo i la pluja… Que suaument cau; i omple d’una melodia dolça la tarda.

I sentint el plugim, em decideixo a fer net algun aspecte de mi que ja no funcionen; i us prometo que en aquell moment n’estic més que convençuda, i a la vegada  que renyo i  em perdono a mi mateixa, mentre l’aigua pica els vidres, i a mi em regalimen els dubtes, i les ganes de nous projectes, i alguna llàgrima també, que rodola galtes avall…
Em sento petita, i em pregunto si deu ser l’edat que em fa sentir tan sola, i tan trista, i de fons sona un tro que esgarrifa, i ni m’he adonat que rere els vidres, la pluja s’ha convertit en un temporal. I el temps es revela en una dansa de vent i aigua en sincronia (i en harmonia) també com em sento jo; i cau la tempesta de la vida, que al cap d’una estona afluixa i s’atura, mentre jo, a poc a poc, també em torno a estimar.

Plou també a dins meu.

Quan estic més concentrada, i connectada en el jo més conscient, i m’he decidit a fer alguna cosa en algun aspecte vital; s’acosta el menut i somica que s’ha fet mal a la cama.

I m’entra la ràbia perquè he estat molestada, i perquè criden, i perquè són petits… i perquè no els ho puc explicar.

A fora es comença a fer fosc, i el petit ja es canta la son, fregant-se els ulls amb les manetes que té ben brutes de jugar per terra.

Gairebé no plou, i no sé com, ja ha acabat la tarda.

Ho hauré de posposar tot doncs, fins al pròxim dia de pluja. A veure si aquest estiu plou força, i per fi, la puc gaudir.

M´aixeco i entre tots tres recollim la manteta verda, els coixins de terra, i posem bé les cadires. Ara és moment de pensar en el sopar…

S’acosta la filla gran que m’acarona i em demana, si és per culpa de la pluja que avui m´ha vist plorar.

Plou (rera la finestra)

I quan m’he girat de cop, no éreu rere la finestra.

I m’ha envaït de sobte, una pena, una tristesa tant i tan immensa… (tan violentament profunda…) que se m’ha quedat a dins al llarg de tot el dia, i ha confós les gotes de pluja; que dubtaven, tremoloses, i es volien deixar caure, totes, totes, dins dels meus ulls…

Se m’ha fet tan i tan insuportable el viatge …. Que no sé ni si he arribat a respirar…

 

Plou. 

 

Plou, Sergi.

El cel et plora.

No podria ser d´una altra manera el teu últim adéu. Però serà l´últim?

Noto que em busques. I avui remenant les caixetes, he trobat aquella foto de l’estiu banyan-te al llac.

I m´he fixat en aquella mirada.

La teva, la del dies bons.

I tot i així, puc veure les tènues ombres sota els ulls i el somriure trist i l’expressió cansada.

Ja et costava tant tot llavors…

Però… I com rèiem? Com vam cremar les nits i les hores, vivint al límit, lliures tots dos?

Plou Sergi, el cel et plora. Jo no (encara).

El funeral és a les 20 h.