Faig caixes. De records i d´objectes.
He trobat coses dels nens, de quan eren més petits. Una roba tant diminuta que em faig creus que els hi posés mai, i un xumet amb el nom de Greta.
Em quedaré amb les ganes de tenir el tercer fill.
Perquè el vaig perdre i mai podria retrobar-lo, ni en un altre, ni en cap nou intent.
I com sempre és els dies de pluja quan més n’agafo consciència, envoltada de la nostàlgia que acompanya l´aigua, i ja em sé gran per trigar gaire si encara vull canviar d’opinió, i em miro als nens, donant voltes pel menjador: ella inventant una cançó, un terròs de sucre que té veu i carona d’àngel, i ell vestit de blau i roig, aranya inquieta, Spiderman; em roben l’aire de tant vius que són; i no sé si trobaria cap més espai entre tots dos, que tot ho buiden, i tot ho omplen.
Així que brando el cap. Ja està tot fet. Els daus van caure. Vem tenir bona sort, amb cada un d’ells. Retar el destí seria massa.
Ho tinc clar, però alhora m´omple un sentiment de pèrdua i enyor d´una etapa que s’esgota i s´acomiada, però que es resisteix perquè no vol marxar, i em xiuxiueja a cau d’orella que no tornarà, i demana (i remuga) que la retingui una estoneta més de la mà encara… I que això em passi justament a mi, veient-me encara tant jove i plena de vida, em fa sentir molt, molt, menuda, i poca cosa.
M’incomoda.
Em faria ràbia assemblar-me jo una mica a les fulles que la pluja que cau avui arrambla en reguerols, i condueix fins les clavegueres; o a les que queden atrapades en bassals d’aigua, després d’un dia de molt de vent.
Humides i invàlides.
Mai més serviran per a res.
Vives encara, però atrapades; formant part de la natura, i alhora, del no-res. En un Limbo terrenal, per unes hores.
Què en són, d’aquestes fulles ofegades en l’aigua, i que encara els corre el verd de la vida per dins? Que n´és de mi també, que danso i camino de puntetes sobre aquest equador invisible del destí que són el meu camí cap als quaranta? Ara que sé que puc caure, és quan més desitjo ballar. Una miqueta més encara, ja descansaré demà, o potser l´altre. No en puc parlar massa, ni tampoc hi vull pensar. Estic molt viva, i també força esgotada ja de resistir-me, i de no acceptar.
Com puc casar el fet de sentir-me tant jove, amb l’obligació de fer-me gran?
I estic de mudança en mil i un sentits, i entre caixes i papers m´ha saludat el teu record en un flascó de perfum oblidat, que fa una olor rància de pena i nostàlgia; i he vist una noia amb el cabell rapat retornant-me la mirada des d´una Polaroid que ja grogueja, i que era jo, i al mateix temps era algú altre; i he trobat cartes antigues, i diaris escrits amb ditades fetes a base de taques de cafè i olor de fum de tabac, que em parlen d´alegries i de tons de blaus, i que esquitxen emocions en un verd tant explosiu com el tap d’una ampolla de cava.
I de cop, com un insult, quan ja pensava que ho havia endreçat tot, mig amagats, com si dubtessin, els Predictors que em vaig fer cada cop que em vaig quedar embarassada, oblidats ben al fons d’aquest calaix.
Encara es comprèn la línia rosada.
N’hi ha tres. No sé que fer. La brossa em sembla un final molt brusc aquí i ara. Els deixo amb cura, dins d’una caixa, al darrer moment.
Si em mirés per un forat, em veuria a mi mateixa somrient, distreta i perduda en les meves contradiccions; asseguda a terra i amb el mateix gest que quan vaig fer la primera mudança i en tenia vint-i-pocs. Al capdavall, he mantingut la meva essència, i és el que més em fa feliç de tot.
I mentre anem desmuntant la casa, l’aigua dibuixa llàgrimes en els vidres bruts de pols. Que podrien ser les meves, si aprengués a plorar de veres, i si tingués temps per a purgar totes les tristeses del món.
Mai més no seran nets, els vidres. Ja no quedarà ningú per netejar-los ara que marxem.
Tanco les caixes i m´espolso les mans contra els malucs. Encara sóc la noia de les malles.
Aquest serà un bon any, n´estic segura. Potser és perquè les penes a la fi se m´han endut totes les pors.
Dos coloms s’han refugiat a l’ampit de la finestra, i ho inunden tot amb els seus parrups i el bategar inquiet de les seves ales, repicant contra dels vidres.
Volen entrar.
Aviat es farà fosc. La veïna del davant recull la roba, i ja humiteja. D’aquí a pocs dies, segur que no la recordaré …
"Te a les golfes" Alba Fernández Pous. 