Rere la cortina se sentien unes veus.

El sol donava a contrallum, i s’intuïen siluetes, que eren ombres.

Parlaven d’ella, i no gaire bé.

Era l’estona del descans. Ha marxat just quan han callat, per córrer i anar al lavabo.

La panxa avui li cau avall. Ja falta poc, i està cansada.

I també trista.

Fa dies que prova d’animar-se, però si fos sincera, confessaria que no se’n surt.

Se li ha aferra´t la tristesa a dins. 

Sense avisar, i tot d´una.

De fons, sent una música preciosa, provinent de la sala col·lindant. Algú està veient una pel·lícula.

“Intocable”, ha pensat ella.

I poc a poc ha anat deixant de prestar atenció al que deien les companyes, i s’ha sentit cada cop més petita i més menuda, fins que ha acabat arraulint-se a dintre seu, al so de la melodia, mentre a fora, començava a ploure suaument.

Li ha marxat fins el somriure, que de sempre, li pinta el rostre automàticament…

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s