Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous)

Blanc lleixiu

Deixeu-me posar la ràbia, encabida entre aquests mots.

Qui és més que jo? I per quin motiu?

Faig un intent per ser sensata, però mossego l’aire, fent dentellades al vent. Tinc la ràbia salivant-me les genives, i les dents. Estic emprenyada, cagun déu.

M’he afartat de sentir massa.

Per què m’entesto en agradar, en recolzar, en satisfer a aquells a qui realment no importo, però a causa dels quals massa sovint acostumo a mutar, deixant de ser una cortina, per convertir-me en una estora, segons convé, segons el temps que fa, o segons la necessitat.

N’estic fins al monyo de tantes coses, i fins el capdamunt també de tanta gent…!

Alhora que també estic cansada de la imatge que el mirall que em retorna, justament avui, aquí i ara; que m’he autoimposat que el 2017 faré una hecatombe o com cony s’escrigui aquesta remaleïda paraula, i tinc previst arrasar un punt amb tot. Començant per mi mateixa.

Faré net no, BLANC LLEIXIU.

Tot i que l’olor no la suporti, i em vinguin basques, i em perfori les fosses nasals i se m’enganxi com la crosta de pa molla al paladar.

I a tots els que aneu d’artistes, bohemis i alternatius; i als que us heu guardat la humanitat a la butxaca del darrere; us dic que tant de bo que la fama i els fums amb què us insufleu avui, no us siguin gana l’endemà; o si més no, misèria de l’ànima.

Alerta no us socarrimeu les barbes, les pestanyes o el serrell, de tant glamur i tant mirar-nos des d’aquesta falsa llibertat que penseu ara que és vostra, i equivocadament us creieu que us il·lumina, i us dóna aura.

Esteu tots CECS. 

El més trist, és que el vostre melic, fins fa res, a mi també m’importava.

El gest senzill de mostrar humanitat, realment no costa gaire, i té un efecte bumerang…

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous)

I la lavanda, cap per avall.

Avui he fet una foto d’una lavanda que he penjat cap per avall. Perquè s’assequi i ens perfumi la casa.

L’he vist tan sola i tan bonica, totes les flors mirant a terra, i per única companyia, la dels murs fets de maons … Que m’ha semblat que em volia dir alguna cosa.

I jo allà, davant d’ella, palplantada. I la lavanda cap per avall.

M’ha fet l’efecte que jo també estic una mica capgirada, i una mica del seu color.

Potser és que no en sé de tenir amics i m’anava millor quan no em preocupava.

Dec tenir una mena d’imant dins meu, però que fa l’efecte a l’inversa…

És ben bé que en lloc de ganes, hi dec posar alguna cosa estranya, entremig de les bones intencions; que desconec, però que m’allunya de la gent, en comptes d’apropar-m’ hi.

També podria ser que tots ells no em convinguessin, i fos un efecte ancestral, del meu Karma autoimposant-se, i jo enlloc d’adonar-me’n, vinga a aferrar-m’ hi, tossuda, tot i sentir per dins una veueta molt i molt baixa, que xiuxiueja, que el problema, puc ser jo.

He provat d’estar quieteta, no mostrar massa «la fera«; mesurar les paraules, i els impulsos que em delaten, però no me’n surto, perquè llavors no em sento jo.

I no ser jo m’esvera molt i massa, i irremeiablement em fa entrar en les meves estimades fases «de perdidos al río» i de «fins aquí hem arribat«.

Aquí em sonen les alarmes, que conscientment (però del tot) ignoro.
Perquè quan arribo a aquest estat, em declaro profundament anarquista, radical i militant de l’acció directa més shakespeariana, i malgrat no haver estat mai mai roja –roja, em pinto de magrana, i de magenta també si cal.

De vegades la vida no empitjora, però tampoc ajuda al fet que millori, ni poc ni gens, i al cap d’uns dies, estic tan interiorment insatisfeta, que posteriorment em surt la ràbia (incapaç encara de dir-li encara pena) i em sorprenc i em meravello, diversos cops i reiteradament, perduda en mil discursos jo soleta, que es resumeixen en una sorpresa trista i líquida… Que em regalima per dins, i m’inunda també per fora, tenyint-ho aquest cop tot de blau ben fosc…

Fins que a la fi ja m’ho puc dir…

Quina tristor que no em trobin a faltar…

I al cap d’una estona, encara em costa més d’entendre que puguin riure les gràcies a algun imbècil, abans que fixar-se en aquella darrera, última i quasi perfecta frase del meu blog, i de com n’és de preciosa i absolutament fabulosa; i arribo a pensar que potser sí que ho veuen, però per fotre’m, no em diran res.

I arriba llavors la reflexió final: una persona com jo… És ben clar el perquè no pot tenir amics!!!

I m’aturo i rumio si he estat així de sempre, o que coi m’ha passat… Però l’endemà em llevo i ja m’ho prenc d’una altra manera, potser ahir aquella copeta em va fer ballar una miqueta massa el cap…i a més jo he quedat per sopar aquest divendres. Res, res… Amb tot plegat, em sembla que m’ he atabalat.

He conegut una altra gent i no m’he sentit gents desplaçada.

Si m’hi esforço una miqueta potser aconseguiria de caure’ ls hi bé!!

 

 

 

 

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous) · 4 comentarios

Marta Esteve

La pèrdua que representes escapa d’aquest  paper.
No hi haurà mai prou tinta per explicar-la. Tampoc cal, potser, posar-se dramàtics;  no seria el teu estil.

No m’ imagino encara, com serà el proper  matí de pluja sense veure’t tombar la cantonada, sota un barret de coloraines, teclejant el teu iphone… (però quants en tens?!!).

Camines fent esses, i de cop t’ atures, i aixeques el braç.

Aquesta és la imatge que per sempre em quedarà grabada, de per vida i tots  els anys.

Aquest gest teu, només teu, i que tant et representa. Pluja, barret i el braç amunt.

Ningú entenia que volies imitar l’ icona dels what’ s app, Marta!!! Però alhora ens semblava completament normal!!!

T’ adones que en moltes coses, fas equilibris, de puntetes, sobre una genialitat absurdament creativa?

I ara  que te’ n vas, em toca a mi escriure’t. Si no t’he repetit mil  cinc-centes vegades, en un to molt albadrama, que el dia que marxessis t’ escriuria un blog i després em suïcidaria…no ho he fet cap.

Doncs a pesar meu, i malgrat que em costa una mica… vaig fent, escrivint i imaginant,  que qui et tingui a prop a partir d’ ara, no podrà evitar de meravellar-se d´amb quina lleugeresa se’t escapa la rialla, que es cola entremaliada entre la separació de les teves dents.

I de com ho mires tot amb aquest blauverd, indefinit i infinit, fet de mar, molsa i un toc de sorra daurada; que sempre canvia, depenent del vestit, del teu humor i del temps… I que em té fascinada… Un dia hauries d’ explicar-nos com ho fas…

Qui t’ aculli a partir d’ ara, es fixarà en l’ escalfor de la teva abraçada, malgrat notar el gel a la pell de l’ altre, i com insisteixes més i més, i cada cop, més dolça encara.

Veurà una nena que s’ ha fet gran, però té encara un deix d’ entremaliada…i  que fascina. Senzillament. La més feliç de totes les  xiques grans que ha conegut. Una que vol fer una mica tard a tot arreu, però que a tot hi arriba.

S’ adonaran que transmets VIDA.

Veurà que l’ alegria ens la cantes, i t’ encongeixes si tens por. Perquè en tens, també, de vegades.

Només una estoneta…Però. Llavors preguntes amb la mirada oberta.Vols que se’ n vagi, i ho intentes parlant, i xerrant i xerrant…i t’ hi esforces d’ una manera tan tendra, que tothom et vol escoltar.  Ho aconsegueixes, sempre.

I ara t’ endus amb tu l’ olor  de pegadolça, i a la pell de nina, el de J’ adore.

I les idees de calaix de sastre, que es transformen en coloms missatgers que volen amb tu i que ja no podré seguir amb la mirada. Volaran alt i lluny  si t’acompanyen, ben segur.

De grans… volem ser com tu, Marta! No deixis de jugar amb la vida, que es fon d’ amor per ser com ets!!!

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous)

A Martí Pous i Serra, a qui mai he escrit.

 

Sobre la tauleta tinc una espelma que fa olor de lavanda.
Em recorda a tu.

Ara tothom parla del Rec Comptal,  de l’ Annexió de Sant Andreu a Barcelona, i aquestes coses que estudiaves, i després m’ explicaves tu. Amb aquella veu trencada i tant catalana.

T’ ho diré fluixet… Em fan una mica de ràbia!!!

Però ensumo l’ espelma i sé que no t’enfadaries pas. No sé si mai vas arribar a saber que era estar realment enfadat… Però, i com somreies!!!

L’ espelma fa l’olor de la teva colònia, i de la jaqueta de pana marró amb botonera daurada, tant lluent de com la duies de gastada, i tu tossut, no te la volies canviar.

Aquell va ser un dels pocs cops que no et vaig fer costat, i em sembla que et vares molestar una mica.

Jo la volia, la jaqueta, i finalment la vaig heretar.

Ara de cop me n’ he enrecordat i m’ ha sapigut greu.

Així que t’ ho vull dir…Perdona avi!

Amb la de confidències i secrets que et vaig guardar, i em va poder una maleïda jaqueta!!

I tu llavors no vares dir-me res… Només «Ai nina» mentre em pessigaves les galtes.

Avui he pensat que els morts els duem en vida amb nosaltres…a tu et bressolo, no em peses gens!!!

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous)

Jo, en un conte

Ve pel camí de sorra una nena amb un jersei de color vermell. Carrega un cubell de plàstic groc, que té la nansa mig trencada. Té els ulls grossos i foscos i les galtes enceses. Li pesa una mica la panxa i esbufega a les pujades. S’atura de vegades, però va fent.

Al cubell hi porta móres. Després les vol aixafar i fer pastetes per jugar a fer missa, i fer beure que és el vi.

No és bonica, i plora massa vegades. No sap gaire perquè li passa, però tampoc no ho sap quan riu.
Duu tallats els cabells curts, curts, i té un serrell de mal pentinar.

Ella el voldria llarg…  No enten el perquè, però sap que el poden dur les altres nenes, però que amb ella no pot ser. Se les mira i les troba boniques. Voldria nuarse una cinta rosa i lila com fan elles també…però no es queixa, ni es pentina.

Als seus pares no els diu res.

Potser és que a ella no li quedaria prou bé; però juga posar-se clips i rampoines virolades mentre espera el seu torn per la dutxa, si està sola i ningú la veu. Després ho torna endreçar depressa, depressa, no fos cas que algú ho notés.

Cau la tarda a la muntanya.
Ja comencen a picar els mosquits.
Vol canviar-se les sandàlies. Són de plàstic, li van estretes i li estan encetant els peus. Deixa les móres al costat de la tenda de campanya, entra i fa córrer la cremallera des de dins.

A fora sent dues veus amigues, que parlen amb el to que fan servir pels misteris, moltes vegades els grans. Entén que xerren d’alguna persona i de que és  molt lletja i que a tothom li sap molt de greu.

«Pobreta, tenint una germana que és una nina».

En acabar diuen el seu nom.

Després parlen d’altres coses, però ella s’ està inmòbil, aferrant fort encara la corretja i la sivella. Després li quedarà  una marca a la mà durant una estona.

S´espera a dins sense fer soroll.
Fa molta calor a dins la tenda. Li comencen a suar els plecs dels melucs i també té una mica de set.
Malgrat tot, s’està quieteta, i inclina lleugerament el cap, com fa sempre que escolta atenta.

Ella no ho sap, però fa una carona molt trista.

Silenci i quietud dins la canadenca.  Gairebé respira per dins.

Sent les dones que remenen els plats d’ alumini perquè baixen a rentar-los al riu. Escolta les seves rialles quan s’allunyen.
Té ganes de sortir, però no vol que la vegin.
S’ aixuga els palmells ressuats amb la samarreta i poc a poc es descorda una sandàlia i després l’ altra també.
Ja té aquella nosa al coll que li molesta. Però sap que si plora després ho notarà tothom.
No troba els mitjons i sent els altres nens que la criden.

Han quedat per fer la missa ja fa estona. S’ ha endut les móres, i està trigant.

No sap com, es posa les bambes.Els peus li escouen sense els mitjons.
Obre la tenda i mira enfora. No veu a ningú.

-«On vas tu sense els mitjons?» –és el que farà de capellà que l’ espera recolzat a un arbre.

-«No els trobo. No diguis res.«-I vol fer-se la valenta, però li tremola la barbeta i nota que li surt «aquella veu» i ja sap que passarà. Com sempre.

-«No calia que et poséssis guapa»– li diu ell ben ràpid  i sense mirar-la, mentre rosega una branca amb les dents; i ella ho sent mentre està ajupida i ja s´aixeca amb  la nansa de la galleda agafada a la mà.

S’ escampen per terra totes les móres. Rodolen i s’ embruten de sorra mullada, desapareixent moltes, camí avall, cap el riu.

 

 

Publicado el por Te a les golfes (Alba Fdez Pous)

Carta a T

Em vaig acomiadar de tu a la caseta blanca.

Recordo com t’allunyaves, somrient amb la teva samarreta de ratlles. Estaves d’esquena, però t’intuïa el rostre i el somriure. Marxaves caminant i semblava que ballessis; confiat, cap a un lloc segur i sense mirar enrere.

Per no fer-m’ho més difícil.

Jo plorava, et mirava i sabia que eres real.

Juraré sempre que jo et veia!!!

Quasi podia tocar-te, asseguda al sofà blanc, i entre singlots  de mocs i llàgrimes, intentava dir-te adéu.

El sofà blanc, aquell de pell, que uns dies després va començar a esquinçar-se.

«Marxa, marxa» deia per dins,  «Queda’t» xiuxiuejava…

No sé si vaig parar de veure’t perquè et vaig deixar marxar. Et vaig dir adéu convençuda, però encara dubto molt.

I de vegades ploro. Cansada. I no em fa vergonya dir-te que et trobo a faltar. Quina cosa, si no et conec…

Dels 3 en falta un.

Sé que per molt que m’hi esforci, estic condemnada a estar incompleta. Incompleta de per vida.

Parlo amb tu (i parlo amb mi) i els dos som un, com aquell dia.

I per fi dic el teu nom: Theo.

Dels 3 el que no porta la G. Mala tria, oi amor?

Mal moment, mal cos, i aquella punxada… I per més que em diguin els de blanc, jo ho sé.

Ho vaig notar a les  entranyes que ja t’havia perdut. I el que em dol més de tot plegat, és que va ser mentre estava enrabiada.

Mai sabré si et vas trencar, o et vaig trencar jo aquella tarda.

Una mica com aquell sofà.

I em sento mala persona, només per aquells microsegons, i tasto el regust oxidat de la culpa.

Culpa.

I ho vull dir. De no saber si voler-te, però després plorar-te tant (o plorar-me tant les meves misèries).

I si acluco els ulls un momentet, encara et veig com camines tentinejant i ja t’allunyes.

Enfilant el passadís, cap a una foscor indefinida. Sense girar-te. Content.

«Adéu, mama!»

Mai una paraula tan dolça m’ha pogut fer tant de mal.