ODIO EL CARNESTOLTES, i us ho explico i ja està.

Visca! Ja hi tornem a ser! Aviat comença… Taxin, el cony de setmaneta del Carnestoltes!

Cada dia d’una parida, que has d’anotar amb diligència al calendari, malgrat que te la bufi, perquè no es noti tant que ets #MalaMare, tot i que en el fons desitjaries que aquella setmana totes les mestres, i els nens i les nenes del món es fotessin malalts.

I sospires, perquè hi ha un dia que toca pijama.
Aquesta és fàcil, i ni els hauràs de vestir, i podreu sortir una mica més tard!

La resta de dies, ja rumiaràs alguna cosa.

El més odiós, «el dia D», és el de pentinats estrafolaris. Perquè és clar, voldran si o si dur la merda aquella d’esprai ruixat des de les pestanyes fins al crani, cabell emmerdat, i tu anant a currar amb les mans tenyides, tot fet a les 7 h del matí amb presses i zero ganes, cagant-te en tot perquè has acabat claudicant, i és l’única alternativa, perquè no ens enganyem, no saps fer pentinats.

De la rua ja ni en parlo. Abans morta que disfressada de parxís en plan secta amb una munió de mares i pares, rient i fent-se fotos, que vés a saber qui mirarà!

Uns dies abans… Vindrà el temor. I de què cony us disfresseu aquest any? «És un secret, no es pot saber!«, somrius ja al límit de la histèria, vols controlar-te, però com sempre acabaràs cridant: «Fijo que torna a tocar Disney!» I tocarà pensar en què ha de dur SI ÉS NENA, o si és NEN. Perquè NO, no poden anar iguals.

I com cada any vinga a gastar-se una pasta, tot i que la disfressa se la fan ells! Sí, ja. No, si resulta que tots tenim per casa malles de color taronja, samarretes verd oliva, mitges de color carn…

I ep, el toc final, el dia de la seva posada en escena. Iepa penya: No ens oblidéssim del Carlihos Brown! Te-te-teeeeeeeeeé….

I les nenes i els nens congelats enmig d’un pati, donant voltes a una cançó que ni et fa gràcia, però si et provoca arcades, i no t’anima una shit, i que hauria de ser classificada com una eina de tortura internacional!

Les professores amb la mirada baixa, no es poden ni creure el que està passant.

Mares i pares, i el factor àvies i avis histèrics fent-se lloc a cops de colze.

No veuen una merda perquè ho estan fotografiant tot. TOT S’ha d’inmortalitzar! I atabalant la canalla al crit de «Sandra! Kevin! Marc!» «Aquí, aquí!!!. Saludant-los com si els hi anés la vida, com si no els haguessin vist en segles, o com si no els tornessin a veure mai!

Els nanos no saben si riure o plorar. El moc penjant, nassos vermells, (no es poden dur jaquetes!) intentant no perdre la fila, ensopegant, fent-se un embolic amb la bossa d’escombraries que CADA ANY es transforma en disfressa, o amb els barrets impossibles que els tapen els ulls i els arriben fins a mitja cara, i no els deixen veure ni el que tenen davant.

Els més rebels amb posat murri, i algun plorant. (En soc faníssima).

Parlem clar: la rua de l’escola és un fucking drama, pero que ho intenten convertir en una cosa nula i «tradicional».

I al lloro, el què és més bèstia. TOTHOM FOT VEURE QUE NO SE’N DONA COMPTE i tal!  

No, no tenen els peus gelats, ni cap ganes de ser a casa, que va…Que xula que és la festa del Carnestoltes aquest any!

Mons fills estaran malalts aquell cap de setmana. I els dos dies de descans se n’aniran a la merda, i tot serà un gran percal.

Ei! Però Visca el Carnestoltes! Ens dugui la grip, la vergonyeta aliena, o una despesa a l’Abacus o a la botiga xinesa, i 1500 mals de caps!

Però no passa res, que sortirà el Rei, a qui jo li dic Poca-soltes, i farà un discurs que ni les nenes ni els nens, ni els adults entendran.

I així posarem punt i final a aquesta setmana odiosa, de mirar i cagar-te en el calendari més que mai.

S’acabarà la merda del Carnestoltes, i tindrem durant mesos la purpurina, (el brilli -brilli),  saludant-nos burleta entaforat en tots els raconets de la casa, i recordant-nos que som idiotes, mentre ens curem el constipat, i tornaré a escriure que sóc #MalaMare, i que L’ODIO INFINITAMENT,  justament d’aquí a un any.