Diari de (No) vacances.

Hi ha un paquet de sal, abocat sobre del marbre. Anit ningú va pujar a recollir-lo, i ja humiteja.

L’ocell cec s’hi enfila, però només l’ensuma i prou.

Fuig discreta la nit sense estrelles, però deixa un estol de llessamí.
A la terrassa de casa, uns ocellets han fet el niu. Encara no saben volar i s’aferren tossuts a la paret, i descansen sobre a les pedres, per tornar a caure, incansablement… Són una mica com els meus fills, sempre voltant-me.
L’espelma balla una dansa abans d’apagar-se, fumeja, i s’ofega del tot.
El tabac sobre la taula, i al costat, mig rebregat, un  vestit groc; preparat per l’endemà, retant la malastrugança.
Destapo un pot de vidre ple de prunes negres. Pegadolça.
Els nens encara dormen, però jo no.

Si m’afanyo, potser tindré un moment, per mi. Fa 8 anys que no dormo una nit seguida, i enyoro amb molta força aquell record de poder-me dutxar tranquil·la i sola, i ja no us dic res d’anar a cagar. Que us ho expliquin, el que vindrà també un cop sereu mares o pares.

Si ho voleu, ho fareu igual, i val més no escalfar-se el cap amb si val o no la pena. Però també sabreu que tindreu dret a poder-vos lamentar. Ni que sigui una estoneta, asseguts de matinada en un terrat.

En  moments com el d’avui, airejo les penes que tinc endreçades en compartiments com si fossin calaixos, i les alegries les estenc al terrat els dies de pluja, fins que fan sortir el sol.

Faig el cafè sola, i d’amagat, encenc una cigarreta.

Sí, també  he tornat a fumar.

De vegades passo dies sense parlar amb cap altra persona que no siguin els meus fills, també en les èpoques de (No) vacances. Sort que en tinc d´aquest ocellot, que no em veu i per tant no em jutja. Sense concessions, aquí dalt, és un dels pocs llocs on no sóc mare.

L’ocell cec no em veu, però refila i em fa companyia.
La Puput, invocada pels meus records d’infantesa a Canyamars, ha traspassat l’espai i el temps, i em canta vora la barana, aquí, entremig de la ciutat. Jo també vaig ser petita. I amb la maternitat aquella nena enrabiada, s’entesta a aparèixer de nou.

L’ocell cec té doble companyia. L’Alba petita, i l’altra Alba-no-sé-què, que també sóc jo.

He pensat que avui, a la vesprada, sortirem a passejar. Vora del mar, els llums brillants dels “xiringuitos” ho ompliran tot de somriures verd-blau-rosa.

Inspirarem peixet fregit, i intentaré que em donis la mà, una vegada, i també una altra. Com quan érem “novios”, i ens menjàvem a petons. Per no parlar d’una altra cosa. Ai, el sexe, què era allò? També deu estar de (No) vacances.

Mentre els nens juguen desmuntant la sorra, seurem en silenci, i de costat.

Els observarem, cansats, a la platja d’aquesta ciutat que és una festa.

Tornarem a casa, sense pressa, trepitjant les mateixes lloses grises on jugava a la xarranca la mare, i uns anys abans l’avi Martí;  just uns metres més enllà d’aquesta boca de metro que empassa ànsies de nit, i que a mi m’empeny de tornada. Són les 21h i ja estaré esgotada. No sé preferiria anar a treballar.

Sento passes pujant l’escala. Un sospir, i acosto el cendrer.

-Ja baixoooooo!

El llessamí, s’enfila pel filferro de l’antena. Flors amunt, camí del cel...

Anuncios

L’ Edèn.

 

He rebut la seva trucada just a les 3.33h del matí.

Quines coses. Algú que conec diu que aquesta és l’hora bruixa.

La meva dona dormia, espatarrada i panxa enlaire, amb la boca oberta i l’expressió tranquila, de qui està tenint un somni sense sotracs, i induït per essència química, i respirava suau al meu costat.
Ha sonat de sobte el fixe de casa. Si m’han trucat primer al móbil, no me n’he assabentat.
Recordo que he obert els ulls i que no sabia ben bé on em trovaba.

He notat la gola seca, i a les orelles, el bateg del cor.

Seguia sonant el telèfon a la saleta de l’entrada. Quin so més horrible, tant agut i estrident… No sé com no me n’havia adonat fins ara.
M’he passat la mà pels ulls mentre provava d’aixecar-me. A les palpentes no he trobat les sabatilles, i en posar els peus a terra, he notat que estava glaçat.

Recolzant-me en les parets que m’han servit de guia, he arribat fins a la porta de la cambra i he trobat per fi, la sortida.
Al menjador la llum blava de la nit, convivia amb l’ocre dels fanals, i he vist el meu reflex en la pantalla de la tele, una mica ridícul; se’m veia panxa, i els calçotets desllenegats, em quedaven un pèl avall.

A la saleta he encès la lampareta que té el serrell color de cirera, i agafat també el telèfon, que sonava al seu davant.
Recordo que la veu que m’ha sortit no semblava pas la meva. I he pensat que tot plegat em recordava a una pel·lícula, i que jo no hi era a dintre, sinó que des de fora semblava que m’ho estava mirant.

I l’altre costat del fil algú que parlava.

No he dit bona nit, ni he dit tampoc bon dia, ja vistes les hores que han trucat…
Dec haver contestat alguna cosa però ja no ho recordo, només que alçat la mirada, i he vist la meva dona, amb la mà tapant-se la boca, els ulls oberts, i que ja no dormia, però tampoc no deia res.
He penjat d’una revolada.
Ha caigut la làmpada del serrell vermell, i he començat a donar rumbs, perdut, per tota la casa.

La meva dona em seguia, em preguntava, m’estirava de la mà…. I jo com si res, com si no hi fos. Caminava amunt i avall, avall i amunt… I no li deia res, només caminava.

Després ha començat a cridar. Llavors plorava, i m’esgarrapava. Jo em deixava fer, perquè no sentia res, no notava res. Ni la veia ni l’escoltava.

No sé pas que li hauré dit, o hauré fet, ni què li dec haver explicat.

Més tard crec que ha baixat una veïna. L’abraçava fort, i m’he fixat que li donava tabac.

La llum del matí m’ha trobat assegut a terra, al costat de la pica del lavabo, brut i suat, i per l’olor, he sabut que he vomitat.

Llavors ha entrat el meu germà que fa força anys que ja no veia. L’he vist allà, dempeus i molt prim, amb mala cara i gairebé calb.

“Venga Javier, hay que ir a los Mossos”.

-“Que coño Mossos, Carlos, ahora ya es igual…”

I ell s’ha ajupit i s’ha assegut allà a on jo era, tot i el trajo d’Armani, i la bona olor de perfum d’home car.
“No es natural esto de sufrir por si vas a sobrevivir a una hija… Aunque con ella todo siempre todo estuvo mal..”.

I jo em passava les mans per la barba, i de cop la veia petita, dins del cubell d’aigua a la cuina de ma mare i que fèiem servir de banyera els estius quan pujàvem a la Vall d’Aran; i més tard traient-li les rodetes de la bici abans d’aquella patacada tan grossa, que li va obrir la barbeta i li va deixar de per vida un senyal; i també la recordava concentrada intentant tocar-se amb la llengua la punta del nas molt convençuda; i el primer dia de classe, quan em suplicava amb la mirada però sense plorar, que no la deixés allà, “papa no em deixis, papa no marxis“,  tot aferrant-se amb la seva mà calenteta a la meva mà.

I quan va demanar de pintar-se una mica, i li vàrem dir que no; i la cara que va posar el dia que la vam enxampar que es canviava quan sortia i entrava de casa, d’amagat a l’ascensor de l’escala; i al cap d’uns anys l’alegria de saber-se gran i lliure, perquè havia entrat a la Universitat.

Tots érem feliços a aquella època.

I recordo també el dia que ens va confessar que s’havia enamorat. Venia de signar el seu contracte a l’Editorial a on treballaria, i on finalment no va començar mai, perquè ens va dir que havia descobert la vida, i que l’havia coneguda a ella, i que tot el seu món s’havia capgirat. Deia que havia trobat el seu EDEN l´Anna.

Jo que era un home antic, només podia repetir-me que era una dona, que era una DONA, i que què diria el Dani, i que perquè havia passat ara, si a ella MAI no li havien agradat. Que quin maldecap, i que Ai la mare,i més Ai la mare…

Però la veia tan preciosa, tan contenta, la seva mare plorava sense estar trista, i l’abraçava, i li feia petons i suspirava, i les dues se’n en reien de la cara que tenia jo d’espant, i reia ella  i m’assenyalava, i imitava el meu atac de cor. Fins que vaig acabar rient jo el que més, aquella tarda, que seiem tots tres mirant les estrelles des del balcó…

I el dia que vaig conéixer la Clara, em penso que una mica me’n vaig enamorar . I també ho va fer segur la teva mare, i mai t’ ho vaig dir, però va ser aquell dia que per fi ho vaig compendre tot, i que ens veu convidar a aquell tros de jardí repreciós que tenieu a la montanya i que li deieu el vostre Eden. I ereu l´Anna i la Clara l´Eden l´una de l´altra, i cultivàveu l´amor, i també aquell tros de paradís.

I la Clara… És que era bonica per dins i per fora, i et feia ser la millor persona del món, i des de que estaves amb ella somreies a tothora, i de cop et va marxar el mal geni, i et deixaves abraçar i volies que estiguèssim tots junts fins i tot per les vacances, i parlaves de fer-nos avis… I ta mare em pessigava per sota la taula, però en veu alta us deia que no, que quina burrada, que si encara erem joves,  i que a on vas a parar… Però jo per dins em fonia només de gosar  imaginar-me un nin que tingués la vostra alegria, i que pugués pujar a la falda i explicar-li que jo no ho creia possible, però que el meu món també havia canviat.

Però ens va tocar patir també pel Dani.

Perquè ell no s’ho va prendre tant bé. I et perseguia, i et molestava. I assetjava la Clara, i al final, a nosaltres també.

I la Clara et suplicava d’aturar-lo, i després de marxar a fora, i si feia falta a l’estranger. Però a tu et feia pena, et menjava la culpa i també la mandra, i la veritat és que vas ser covarda, i te la vas deixar perdre primer a ella, i prendre la vida més tard després.

I llavors va marxar la Clara, perquè pobreta, ja no podia més.

I ja no hi va haver records bonics com els que em venien ara aquí assegut al costat del water.

Només una tristesa d’un blau profund, que et va treure el somriure, la son i la gana, i finalment les ganes de viure; i que tenyia les tardes i les nits de patiment mentre et buscàvem, i també quan et trobàvem, i omplia les hores i els dies de paciència i de sala d’espera, tot buscant un miracle,  i també un bon consell. Que mai no arribava.

-“Que dices Carlos… Que cosas tienes. Aquí todo empezó bien. Es este mundo que la ha fastidiado, y nosotros que no supimos ayudar. A este tío le tendríamos que haver dado tantas ostias ya el primer día, que nunca más nos hubiera vuelto a molestar. Y no lo hicimos, porqué no nos atrevimos… Y porqué esto no se hace, y porqué pobrecito él… Y porqué se supone que está MAL. Y mira luego lo que vino después. Y que Anna estuviera hecha de papel, tampoco ayudó nada…Y la pobre Clara, lo que aguantó…”

-“ Vale Javi, lo que tu digas, pero hay que ir a los Mossos y decirles que está bien“.

I recordo llavors, la veu de la Clara durant la trucada.

-“L’Anna és aquí, per fi. No patiu. La cuidaré bé i som a l’Eden”.

 

 

 

Mirant les basses, el verd i el blau

Em sembla que vaig un pèl borratxa del Lambrusco que acabo d’encetar.

Ja m’he begut gairebé mitja ampolla. I mira que ja estic encarada als 40, i encara em preocupa que dirà ma mare quan ho llegirà. I tinc dues veuetes que es fan eco l’una a l’altra, i m’adono que hi ha coses que em sembla que mai canviaran, perquè mira que és gros que sigui jo mateixa la que m´estigui atavalant i buscant excuses pel que estic escribint:
-“Mama: Aquest vi rosat, se’t fica a dins, et dóna set, i tu vas fent, i vas bevent… I de cop s’ha acabat. En realitat no ho volies… De debò! És veritat!!”.
-“Mama: És mentida. M’encanta el Lambrusco, el gener vaig fer 38 anys, i sóc conscient que el vi emborratxa”.

Aquests debats interns i mig platonians són herències de les monges, ho sé, i  també perquè sóc dona, filla i mare…per si no n´hi havia prou, i la culpa es multiplica.

Doncs s´ha acabat per  avui: Bec perquè sóc gran, sóc dona i lliure, i ja de pas,  aprofito per brindar perquè l´altre dia la sessió amb la terapeuta va estar força bé.

Vam parlat de l’E, de les ganes de cafè amb el D, dels nous projectes, i de la necessitat de deixar una mica enrere aquest blau que m’omple les venes, i d’intentar pintar-ho tot d’un verd més suau.

Diu que està bé que m’estigui quieta. I vol que li expliqui com em fa sentir aquesta quietud de cos i ment.

Doncs no en tinc ni idea, de debò, perquè realment no ho sé. No hi estic gens acostumada a frenar els meus impulsos.

I no em surt ni que ho escrigui.

Però em noto més mansa i més contenta, com la bassa que vam visitar aquest pont de Sant Joan, quin silenci i frescor més màgics, amb tant de blau i tant de verd fusionant-se en cel i aigua; tots dos colors que bé que hi convivien, amagats entre les fulles, com si fossin dos amants, en un oasi de quietud, al final d’un camí molt llarg, que s’ha de fer caminant contant pedretes, sense gosar alçar gaire el cap, i girant l’esquena a un sol que crema…

Diu que em veu bé.

I jo que ho celebro ara, bevent aquest Lambrusco rosat (i barat).

I a poc a poc, vaig provant de fer les coses que tant em costaven,  i que en diuen “deures” els que et miren el terrat. Jo que sóc molt obedient, ja he escrit a unes amigues, i els he dit que les estimo i que les trobo a faltar.

I els explico que estic vivint una fase, que ja no és fase, que és com un trànsit… I que no sé on em portarà. Perquè tothom em tingui paciència… Ara que faig veure que no estic gens perduda, alhora que els dic que no sé cap on tirar.

Però aquest cop vull deixar-me portar, i ni que sigui arriscar una mica, cansada d’aquest teixit que em fa de pell, i que segons com, és més una xarxa que m’atura, que m’acovarda i sempre em frena. Ja no em fa vergonya confessar que necessito a algú que busqui, que em busqui a mi, tot i no saber-ho gens, per a poder-nos trobar, en el pla laboral més estricte.

Però mirant el gorg d’aigua glaçada, l’altre dia em vaig mig il·luminar.
Això d’escriure un blog i fer-ho públic…I posar-hi part de la meva vida, i les esperances i paraules en un altaveu social (sovint mentida, sovint veritat), no sé si realment m’ho he pensat gaire.

Perquè, què passa si ja no em surt escriure cap més conte?

O si la vida no m’inspira, o jo ja no inspiro, i la gent que llegeix es cansa, o potser em canso jo?

O si passa, que no passa res?

Què és el que haurà valgut la pena?

O m’haurà valgut, i costat les penes, a mi, potser?

I acabo de caure a més, que aquest Sant Joan no he cremat res a la foguera, ni he fet cap ritual estrany, ni he pensat gens en la dona anglesa… Em sembla que m’estic desentrenant i perdent la part mística que tant m’agradava de mi mateixa, de tant quieteta i tant bé que m’estic portant…

Però, i què passa, si si que passa, i si que en surt alguna cosa, de tant de Blog, i de tot plegat?

I de tornada amb el cotxe em rasco les entranyes, vejam si em trobo per dins un conte, i el puc recrear amb la mateixa dolçor que transmetien el Quimet i la Colometa quan deien que farien un nen a la plaça del Diamant… I dins el meu cap experimento, i fusiono el blau i el verd, com quan estava mirant les basses, i somric contenta.

Quin color en faré, del verd i el blau?

Des del seient del darrere em comenten que pel retrovisor se’m veu una cara molt seriosa, i volen saber que estic pensant.