A l’estació, una bata blanca, Little Red Riding Hood, el noi que canta i el seu gos.




Amb el cap arrepenjat a les cames, hi dormita el seu gos.

Té el morro humit del color de la tòfona, i els ulls clucs, però somrients.
De tant en tant deixa anar un sospir que el fa estremir del cap fins a la cua. És un gos que no té edat, amb el pèl de color gris, i les orelles primes i llargues. Segons com, sembla un conill.

Jeuen a terra, sobre una manta, que era de quadres del color de la magrana, on ja no queda un pam de net.

La noia amb la jaqueta vermella, surt de la porteria de casa seva, exactament a dos quarts de nou. Little Red Riding Hood, camina veloç i amb pas decidit, camí del metro.

Al mateix temps, el rostre estranger de cabells daurats que el sol, el vent i el temps han convertit en pell bruna i rastes, s’incorpora una mica, i comença a tocar. Dins els ulls, un tros de cel, i a la pell una barba un punt pèl-roja, que comença a despuntar. Sembla un Jesucrist nòrdic, que s’ha perdut a la ciutat.

Acariciada pels seus dits, la guitarra plora melodies d’aires èlfics, que adopten un eco celestial.

Els passatgers que arriben, encara estan mig adormits. Caminen veloços, i passen de llarg, cordant-se els abrics i ajustant-se les bufandes; amb pas decidit, però porucs d’afrontar el fred gèlid d’aquest matí d’hivern glacial. El sol trigarà encara una mica a escalfar-los.

Cauen les primeres monedes, en el moment en què ell hi posa la veu. Canta en una llengua estrangera, històries dolces, d’aquí i d’arreu, que no entenen d’idiomes, i trasnpuen notes de nostàlgia i sentiment.

Aquest any anirà a veure a la mare.

Ho ha decidit enmig de la tornada de la darrera cançó, quan l’ha visitat el seu record, en sentir apropar-se el repic dels tacons d’una senyora; i s’ha adonat que la buscava entremig de la riuada de la gent.

La mare… Älskade Mor.
Uns quants carrers més enllà, quan gairebé són les 9 h, una dona plega de fer guàrdia.
Ha tingut una nit tranquil·la, i la matinada l’ha sorprès asseguda vora la finestra, amb el cafè glaçat dins del got de plàstic transparent, aferrat contra el seu pit, com si malgrat tot encara pogués escalfar-la, i donar-li calidesa a l’ànima, més que al cos.

Per no haver de dir adéu, s’ha escapolit per la porta de darrere, just quan una figura vermella s’allunyava davant seu.

És la Little Red Ridding Hood, que gira la cantonada. Les llums de l’Hospital, li accentuen l’ombra a terra. Sent uns passos, i per poc no es tomba, mentre regira la bossa de mà.

Dins del metro, el soroll d’uns altres tacons ferms, fan entreobrir els ulls mandrosos al gos que dormita vora el Messies; i en sentir-los al noi, li falla una mica la veu.

La mare no duia sabates dins de casa, però recorda com caminava quan se les provava davant seu: “Quines t’agraden més Jonas? Les negres o les de color verd?”. I ell somreia perquè la trobava tan bonica, que li era igual el que duia posat en els peus, i ella li remenava els cabells i li feia petons fins que ell es queixava, i acabaven tots dos per terra, xisclant i rient.

Quan van començar a distanciar-se? No ho recorda…I ara tampoc ho compren. La troba faltar molt a la mare.

Avui, si no passa res de nou, recollirà el poc que té, i enfilarà rumb cap a casa. Tornarà al Nord, abans no apreti l’hivern en aquesta ciutat poc amable.

Vol regalar-li unes sabates noves a la mare, ara que s’ha fet velleta, i que ja li fan mal els peus.

Al final de les escales, i ja davant de l’andana, s’atura llavors La Caputxeta. Segueix tan entretinguda remenant el que no troba dins la bossa, que ni sent com el noi canta, ni tampoc el veu.

Darrere seu, hi ha una dona amb bata blanca. Té la mirada emboirada, i plora en silenci, i dempeus.

A la mà encara hi duu una tassa de plàstic, que llisca i cau, i que rodola i rodola… i que va a caure just davant dels peus d’ell.

La foscor del túnel es transforma en un brogit, que és un murmuri fet de llum, que creix constant mentre s’atansa. La dona que va vestida amb bata clara, s’apropa a la via, lentament.

Little Red Riding Hood mira el recorregut que fa la tassa, que regalima i dibuixa a terra un camí fet de cafè amb llet; fins que els seus ulls es troben amb la mirada del músic de l’andana, que són fets de gel, i alhora dolços com la mel. El metro s’acosta, i el soroll atrau la dona.

En una sincronia de moviments, s’alça d’un salt el músic de terra, alhora que La Caputxeta també allarga el braç instintivament cap a la dona que ja té mig cos enfora del marge de l’andana; i just en aquell moment, arriba el tren.

Se li escapa un crit que mor i es torna silenci, trencat per l’udol trist que deixa anar el gos.

Queden units, La Caputxeta i el músic, per un tros esquinçat de tela, que subjecten tossuts i amb força tots dos. Encara no ho saben, però serà l’inici d’una història, que ha sorgit fruit d’una mort.

Se senten més crits, i el metro que frena.

Cap dels dos no ha pogut aturar-la. La dona amb bata blanca s´ha endinsat en la foscor.
A les orelles, Little Red Riding Hood hi té el cor, i al seu voltant, tothom corre i crida o li parla. Tremola com una fulla, i de cop sent molta son.

Nota que l’agafen en volandes abans de perdre el món de vista; i l’últim que recorda és la mirada profunda del noi, que li recorda el blau dels estius de l’aigua de Tossa; i que li resulten molt càlids, tot i que ell sembla del nord…

S’hi està bé, en aquests braços. Quan es desperti, li demanarà pel seu nom…

 

 

 

 

 

 

 

 

Anuncios

La Mudança (mentre al defora plou).

Faig caixes. De records i d´objectes.

He trobat coses dels nens, de quan eren més petits. Una roba tant diminuta que em faig creus que els hi posés mai, i un xumet amb el nom de Greta.

Em quedaré amb les ganes de tenir el tercer fill.

Perquè el vaig perdre i mai podria retrobar-lo, ni en un altre, ni en cap nou intent.

I com sempre és els dies de pluja quan més n’agafo consciència, envoltada de la nostàlgia que acompanya l´aigua, i ja em sé gran per trigar gaire si encara vull canviar d’opinió, i em miro als nens, donant voltes pel menjador: ella inventant una cançó, un terròs de sucre que té veu i carona d’àngel, i ell vestit de blau i roig, aranya inquieta, Spiderman; em roben l’aire de tant vius que són; i no sé si trobaria cap més espai entre tots dos, que tot ho buiden, i tot ho omplen.

Així que brando el cap. Ja està tot fet. Els daus van caure. Vem tenir bona sort, amb cada un d’ells. Retar el destí seria massa.

Ho tinc clar, però alhora m´omple un sentiment de pèrdua i enyor d´una etapa que s’esgota i s´acomiada, però que es resisteix perquè no vol marxar, i em xiuxiueja a cau d’orella que no tornarà, i demana (i remuga) que la retingui una estoneta més de la mà encara… I que això em passi justament a mi, veient-me encara tant jove i plena de vida, em fa sentir molt, molt, menuda, i poca cosa.

M’incomoda.

Em faria ràbia assemblar-me jo una mica a les fulles que la pluja que cau avui arrambla en reguerols, i condueix fins les clavegueres; o a les que queden atrapades en bassals d’aigua, després d’un dia de molt de vent.

Humides i invàlides.

Mai més serviran per a res.

Vives encara, però atrapades; formant part de la natura, i alhora, del no-res. En un Limbo terrenal, per unes  hores.

Què en són, d’aquestes fulles ofegades en l’aigua, i que encara els corre el verd de la vida per dins? Que n´és de mi també, que danso i camino de puntetes sobre aquest equador invisible del destí que són el meu camí cap als quaranta? Ara que sé que puc caure, és quan més desitjo ballar. Una miqueta més encara, ja descansaré demà, o potser l´altre. No en puc parlar massa, ni tampoc hi vull pensar. Estic molt viva, i també força esgotada ja de resistir-me, i de no acceptar.

Com puc casar el fet de sentir-me tant jove, amb l’obligació de fer-me gran?

I estic de mudança en mil i un sentits, i entre caixes i papers m´ha saludat el teu record en un flascó de perfum oblidat, que fa una olor rància de pena i nostàlgia; i he vist una noia amb el cabell rapat retornant-me la mirada des d´una Polaroid que ja grogueja, i que era jo, i al mateix temps era algú altre; i he trobat cartes antigues, i diaris escrits amb ditades fetes a base de taques de cafè i olor de fum de tabac, que em parlen d´alegries i de tons de blaus, i que esquitxen emocions en un verd tant explosiu com el tap d’una ampolla de cava.

I de cop, com un insult, quan ja pensava que ho havia endreçat tot, mig amagats, com si dubtessin, els Predictors que em vaig fer cada cop que em vaig quedar embarassada, oblidats ben al fons d’aquest calaix.

Encara es comprèn la línia rosada.

N’hi ha tres. No sé que fer. La brossa em sembla un final molt brusc aquí i ara. Els deixo amb cura, dins d’una caixa, al darrer moment.

Si em mirés per un forat, em veuria a mi mateixa somrient, distreta i  perduda en les meves contradiccions;  asseguda a terra i amb el mateix gest que quan vaig fer la primera mudança i en tenia vint-i-pocs. Al capdavall, he mantingut la meva essència, i és el que més em fa feliç de tot.

I mentre anem desmuntant la casa, l’aigua dibuixa llàgrimes en els vidres bruts de pols. Que podrien ser les meves, si aprengués a plorar de veres, i si tingués temps per a purgar totes les tristeses del món.

Mai més no seran nets, els vidres. Ja no quedarà ningú per netejar-los ara que marxem.

Tanco les caixes i m´espolso les mans contra els malucs. Encara sóc la noia de les malles.

Aquest serà un bon any, n´estic segura. Potser és perquè les penes a la fi se m´han endut totes les pors.

Dos coloms s’han refugiat a l’ampit de la finestra, i ho inunden tot amb els seus parrups i el bategar inquiet de les seves ales, repicant contra dels vidres.

Volen entrar.

Aviat es farà fosc. La veïna del davant recull la roba, i ja humiteja. D’aquí a pocs dies, segur que no la recordaré  …

 

 

Relat íntim de febre i grip


Morir-se, ha de ser una cosa així.

Mai m’havia trobat tan malament com em trobava aquella tarda.

Sortia el sol, i el seu reflex em feria els ulls, i la seva llum no em semblava càlida.

I em vaig diposar a esperar que em vinguessin tot de records i imatges que diu que és el que et passa, quan estàs abans de morir. Immersa jo, TOTALMENT, en el més pur estil #albadrama.

No m’havia trobat així abans. O potser és que no podia (o no volia) recordar-me’n.

I estirada allà al meu sofà que a tothom agrada tant, i que té aquest to de gris que no ben bé com definir-vos, entre calfreds i convulsions, les dents petant les unes contra les altres; els records que no venien, i vaig decidir d’anar-los a buscar.

Necessitava recordar-me malalta, i saber-me altres cops humana i mortal, per poder tranquil·litzar-me.

Em feien tant mal les plantes dels peus, que ni caminar podia. Tenia por que se’m trenquessin. Mil agulles a dins semblava que volien rebentant-me la carn, em sentia tota jo feta de vidre i de cristalls, i els genolls de gelatina; i mil tambors una em repicaven rere els ulls i dins del cap ritmes lúgubres.

Al rebedor, al costat de l´encens, sobre la tauleta de fusta envellida, un sobret vermell, amb una postal a dins. Li havia donat una companya a la nena, i al sobre, escrit amb ditets d’infant: “Et desitjo Bon Nadal Greta“.

Llavors si que de cop vaig recordar les tardes al menjador de casa, amb aquella bata rosa fúcsia i aspre, que pretenia ser vellut i semblava de paper de llimar, cordada fins a dalt de tot, el cabell curt i dos remolins sobre les celles, i els peus inquiets dins dels peücs que ens feia cada hivern a tots l’àvia Cuca. Perquè ens creixien molt els peus.

Ensobràvem postals.

Les havíem escollit amb molta cura a la botiga de Can Baltasar, on llavors treballava la mare. Ella s’ho apuntava a “la llista” (aquella que no s’acabava mai), i després un cop a casa, les tornàvem a mirar, enlluernats per la purpurina i les lletres daurades, els arbrets fets en relleu, i els angelets rossos de galtes rosades, mentre decidíem a qui l’enviaríem després. Però en realitat la duríem l’endemà, en mà a l’Escola.

L’Escola. El camí llarg, ple de vent i fred, fet sempre amb presses si era d’anada.

No recordo un sol dia que no em sembli de tardor.

Les fulles per terra, i el sol que tímid s’amagava. No es molestava en escalfar-nos, perquè corríem. La llet amb tel que havíem pres feia res d’un glop encara ens recremava a la gola, i ens proveïa de basques, i de calor.

El terra de pedra, fet de rajoles en forma de flor. I les portes de sortida, del verd que ara pinten les de les cases del carrer Coroleu. Aquest color sempre em recordarà el color de l´escola i dels xiuxiueigs de les noies de BUP, que s´hi recolzaven amb les seves cabelleres brillants del color de la mel, sempre en grupet, valorant si jo semblava una nena, o si més aviat un nen…

El “Maricalba”, fou després.

Va durar poc, perquè vaig aprendre a defensar-me. En realitat, ara em fa gràcia i ho explico sense embuts.

També tinc un lleuger record de fa molts anys malalta a casa. Que no em trobava bé, ho havia de dir uns quants cops, perquè mai tenia febre. Però em feia mal l’ossada, els malucs i les cames, i al cap d’uns dies ja m’anava petit tot. A més, tenia migranyes, i era una putada enorme, perquè m’estroncava l’addicció: llegia, llegia i llegia…(i també escrivia molt), i si estava així no podia, no.

El pare deia que això passaria, i que de gran hauria de dur la roba cara perquè creixeria molt. Jo no deia res, però ja sabia que no passaria.

I anys més tard em veig a mi mateixa a la Renfe, llavors treballava a Granollers. Em feia tant de mal el pit, que estava molt angoixada, però no m’atrevia a agafar la baixa… El Sergi i jo anàvem curts de pasta, i no arribàvem mai a finals de mes. Aquell dia tocava fer jocs d’aigua, i em vaig tancar un moment al lavabo, per poder agafar forces, i recordo fer córrer molta estona l´aigua, perquè no se sentís el meu plor. Els nens al defora repicaven la porta, i al final no sé d’on vaig treure el valor. Els globus d’aigua em cremaven tota.

En plegar els companys volien fer una cervesa i jo no em vaig atrevir a dir-los que no. En arribar a la Porxada estava esgotada i sentia molt de dolor, i gairebé sense adonar-me, els ho vaig explicar tot. Em varen pagar la cervesa, i de tornada a casa, recordo que ja em sentia una mica millor.

Divendres 9 de juliol sobre les 18 h de la tarda. Duia des de la matinada amb contraccions, i ara ja eren cada molt pocs segons.

No podíem ni comptar-les.

Tampoc ho sabíem (o potser jo si, i per això vaig voler tornar a casa) però no pariria fins que fos el dia 10.

No sé què em va donar per menjar Calipos de maduixa, mentre m’asseia just a la punta del sofà, que té ara el meu germà a la seva casa. La tele estava engegada, però ni la sentia ni la mirava, i vaig enviar al Juanma a l´habitació.

Diuen que s’oblida el dolor del dia que vas a ser mare. És mentida. No us ho creieu. El recordo avui encara.

Em pujava pels ronyons, com una culebra que em queixalava l’espinada, i em deixava paralitzada del tot. No sabia que podia sentir venir de tan endins la mossegada… Ni que el patiment podia venir tant del fons de les entranyes, o que la fiblada del dolor et podia fer renéixer, i al cap de poc, fer-te sentir morir de nou.

No vaig deixar anar ni un sol crit.

Al final tota la casa, era plena de vòmit de color magrana-roig, de tots els gelats que em vaig cruspir aquella tarda, i que vaig anant expulsant literalment del meu cos. Els hi vaig tenir mania molt de temps, als que tenien aquell sabor.

I avui és obvi que estic malalta, però que el meu cos no està lluitant. En realitat no vol recuperar-se, perquè estranyament li estic donant un espai, en aquesta mena de relat íntim, fet de pedaços de febre i de grip.

Els meus sentits protagonistes, i totalment interconnectats. Formant part de mi, i de la meva vida. Que és el que ens uneix, al capdavall.

DINS I FORA LA PEIXERA.

 

El mires, assegut a davant teu, i té la mirada buida, i hi ha un abisme entre tots dos.

Et parla lentament amb una cadència que no és natural ni és sana, i amb la veueta adormida, d’algú que et recorda a ell.

Respires per dins amb la mirada fixe en la porta. Dubtes uns instants, i et debats amb tu mateixa, però ja resignada, decideixes que et quedes amb ell.

Al fons dels ulls, finalment, el trobes. És molt lluny, però saps que encara hi és.

I regires molt endins teu, rebuscant aquell somriure infal·lible, que s’ha amagat entre les penes, i l’estires i te l’enganxes al rostre, fins que t’il·lumina la mirada i la pell.

Parleu de les Festes que s’acosten, i et diu que avui fas molt bona olor.

Li guardaràs tot el que en quedi d’aquest perfum que tens a casa, i el ficaràs en un pot petit, que compraràs avui mateix; i quan tornis a venir, i els cel·ladors no se n’adonin, el deixaràs caure dins de la butxaca de la seva jaqueta de xandall de color gris vell, que ha quedat oblidada a la cadira, perquè aquí dins no fa gens de fred.

No fa fred, ni fa calor, aquí a on el guarden.

Aquí dins s’ha aturat el temps. I no teniu edat, records, ni penes, ni esperances. És com si fóssiu a dins i fora d’una peixera, que us aïlla i us protegeix dels mals del món, i també de vosaltres mateixos.

Viviu l’avui i l’ara, mentre a poc a poc aneu fonent les pors, i confieu (i eviteu) no desitjar gaire, ni anel·lar massa res concret, no fos cas que es torcés, i pogués desanimar-vos. Ara per ara, no us convé, ni poc, ni gens.

Us heu tornat prudents, tots els que sou aquí en aquesta sala aquesta tarda.

A alguns no els vindran a veure, ni els telefonaran, ni res de res. Vagaran sense rumb dins d’aquest aquari sense aigua, i de reüll espiaran les vostres converses, però quan els somriguis, abaixaran els ulls ràpidament.

Saben que tu els veus, i que no és només per fora.

Per dins els llegeixes, i podries escriure-ho i explicar-ho; però ells no ho podrien sostenir ni un sol moment. I de fet, ho escriuràs, un cop arribis a casa; després d’un llarg trajecte en autobús, que no recordes ni remotament.

T’has trobat a tu mateixa asseguda al sofà de casa, encara amb la jaqueta posada i les claus dessuades de tant prémer-les contra el palmell. Aquesta visita t´ha desgastat, i ha remogut alguns sentiments que no sabies que guardaves, però que recordes, i els saps antics però teus, amagats de ja fa molt, molt de temps.

Ho escriuràs en un paper, o al mòbil mentre camines, o a la tapa de la caixa de galetes que amagues en el rebost.

Primer només serà una frase, fins que al capdavall et sortirà tot.

Parlaràs dels oblidats, dels que no passen pel tub, dels que no encaixen, dels que faran mal o podrien fer-se´n a ells mateixos o als altres, o dels que ja n´han fet.

I fins que no ho escriguis, no tornaràs a trobar-te bé, ni et marxarà aquest mal cos que t´acompanya.

Ho faràs pensant en els que tenen casa, però no tenen llar; i els que venen (i van) de llocs que tenen un nom que és fet amb sigles. En els desnonats de la vida, i els que busquen un forat en la societat. En tots els que s´han perdut, i tu has retrobat perduts, sí, però segurs, avui dins de la peixera. Miran-te a tu… I esperant… Esperant el què…?

Sembla que molts no sentin ni amor ni pena; però quan tu arribes es remouen, i els atreus com un imant, i avancen amb l’esquena enganxada a les parets, i n’estan pendents de tu, i sembla que tinguin por de caure: se’ls han tornat les cames de palla, de cop.

Tornen a ser nens, si és que ho poden ser més encara, amagats rera d´uns rostres que la medicació ha convertit en caretes, i que no expressen emocions. Si no t´hi fixes.

Però tu els veus, espiant per sota. De nou, i com els veies ja fa uns anys.

I mentre tel´s mires, els alleuges una mica la pena, que a tu se’t queda enganxada, com la humitat dels dies de pluja, que t’impregna la roba, la pell i l’humor.

No podries tornar a treballar amb cap ni un d’ells, perquè tens l’ànima foradada.

Ho saps tu ara, i ho noten ells, en el teu posat cansat però somrient, i en la teva mirada blava. N’has vist molts, (masses com ells tristament) i per fi has après també quan et toca d’enretirar-te.

I ells n’estan pendents.

De tu, del dia que vens de visita, i també del dia que no vens. Els adoptes per uns moments, i teixeixes un vincle molt fi, més fràgil i invisible que el borrissol d’un bebè; que té el gruix de la teranyina, i que els queda enganxat a la llengua i als cabells, fins a la nit, quan entre somnis el cerquen encara amb els dits a les palpentes, adormits i inconscients.

Li demanaran a ell per tu, avui, o demà, o d’aquí una estoneta.

Potser algun dia per fi voldran saber… Què fas i qui ets, quan ets fora la peixera, i quan no estàs visitant-lo a ell…

Vol al dol etern.

 

No he fet mai net de tu.

T’arrossego com una ombra i et duc arreu on vaig, amb mi.

El teu record duu un vestit fet de pedaços dels meus bocins de pena. I en debades invento sensacions noves per cosir-te d’un altre color, però no aconsegueixo que encaixis.

Et duc dins meu, malgrat em pesi. I és de per vida, i potser més enllà.

Un pes el pit em recorda que ets tu, que no has marxat, i que d´alguna manera necessites manifestar-te. Vius en mi i a través meu. Xuclant-me l’ànima. I no tinc a qui recórrer, ara que ja no ets gens real.

No et puc desitjar millor destí que el que per voluntat pròpia triares, i ni així acabem de deslligar-nos; i et porto amb mi, i et sé aferrat, als meus somnis, i a la meva essència, filtrant el teu neguit entremig de les escletxes de llum, que il·luminen tot sovint els meus dies grisos.

Present. Inconsistent. Eteri i fantasma. Mai tan real i tan absent.
Tanta pena no fa el dol, si no queda ningú que la plori, i no em queden més llàgrimes, ni trobo el consol, més enllà de quan escric aquestes quatre ratlles.

Però la pena es queda aquí. I no és aquí, amb mi, a on haig d’abocar-la.Aquest dol etern, que primer ve i després marxa; al cap de poc torna de nou. S’adapta a mi com una segona pell, d’igual manera que tu i jo ens atrèiem, i alhora ens rebutjàvem.

Aquest dol segueix en mi, i no té ganes de deixar-me.

I em durà fins a Berlín, que és ell lloc que tu triares per abandonar (-me).

Desfaré el camí que seguies cada dia fins a arribar a casa teu, i respiraré el color de les parets i el fred de les rajoles, que amb els teus peus nus trepitjaves, perquè formin part DE MI. Aquest cop, jo seré amb tu, al final d’aquella trista jornada. La companyia que no arribava, la tindràs, un any més tard.

Potser llavors, si faré net.Quan toqui amb els dits, el matalàs on et vas deixar caure, aquella última tarda, fins que et vas abraçar a la son sense retorn. Voldria saber si algú va tapar-te, i resguardar del fred que feia al teu pis, tot i no ser capaç ja de notar-lo. Ves quines coses, hauré de pensar a qui ho puc preguntar, perquè són justament aquesta mena detalls, els que m’inquieten aquí i ara…
Cauen quatre volves de camí a l’Aeroport, que m’anuncien la fredor del que trobaré quan arribi al final del viatge; i el cel de Barcelona es va enfosquint en tons de nit, i m’esperen unes hores molt llargues d’un vol, que és molt més que un mer viatge.

És un dol etern cap on ets tu, aquest cop amb tu, que em vingueres a buscar, quan ja havies marxat, per donar-me el darrer Adéu, i que al final, no saps com ni perquè, vas decidir de quedar-te, convertit en la pena infinita dels meus pensaments, que no ha trobat un destí, i vaga sense rumb, sent-ne jo únicament la culpable.

T’he retingut, i no sé com. T’he convertit en una ànima en pena, que gira i gira al meu voltant.

He comprat el bitllet d’un rampell, i aquesta mateixa tarda.

Viatjo sola, sense maleta ni gaire abric. Passaré fred, i encara no sé on allotjar-me. He deixat una nota molt poc clara, sobre la tauleta del rebedor. Just ara aquests dies, poc abans de les vacances, i del Nadal.No he avisat, no ho he explicat, i poc abans d´embarcar al vol, apago el telèfon, i l’oblido al meu costat, a la butaca; expressament, o potser no.

És el meu primer viatge, sola i de nit. I sento un formigueig que em rosega la panxa. Malgrat tot, dono el bitllet, i ja a l’avió, m´adono que estic molt, i molt cansada. Agotada de tant enyor.
Mai no he pogut dormir si no estic sola, i en un llit tou, o a casa meu. Però les parpelles em cauen suaument, i sóc mig conscient que els ulls se´m tanquen; només que he sentit el brogit del motor que fa l’avió, que s’enlaira, i agafa alçada.
Sento una pau, que em torna lleugera. I emprenc el vol, i marxa el neguit, que tenia allotjat al fons del coll, justament aquesta tarda.
Volo cap a tu. Malgrat que no hi siguis.
I el dol etern, es transforma en una primera llàgrima silenciosa, grossa i salada, que em regalima galtes avall. La primera, de les moltes que vindran a partir d’ara, però que em deixaran un regust diferent.

La senyora que seu al costat meu, m’estreny la mà, però jo no em tombo a mirar-la. Amb els ulls clucs li faig que si, i mig somric. La son, a poc a poc, dorm també la tristesa, i la transforma i l’apaivaga.

L’avió trenca el cel just en el moment que es pon el sol.

I jo m´ adormo per primer cop, sentint-me a prop teu, convertint aquest vol, d’alguna manera en el ritual que necessitava; en un hola i un adéu complet, que suavitza el meu dol etern, i el convertirà en una pena molt més sana.

Volo a Berlín, i ho faig pels dos, i perquè per fi, retornis a casa.

 

 

 

 

 

El vent a les galtes

 



 Ja no puc seguir fent veure que no me n’adono.

 Avui la matinada m’ha trobat rendida però valenta, mentre la tristesa em pintava ombres liles sota els ulls.

Ets tan bona persona, que sé que no em deixaràs mai, i ara em toca a mi ajudar-te, en nom de tot el que hem viscut junts.

És el darrer dia que tres persones convivim amb aquest secret, i també amb la infelicitat enganxada a l’ossada, rosegant-nos per dins, mentre al nostre voltant les hores i els dies passen…I ens van pansint cada dia una miqueta més.

No vull tornar a veure de reüll com eviteu de mirar-vos; ni el subtil gest de la teva mà posant-se dolçament a la seva pell, un segon, només un instant; transmetent tantes emocions i tantes sensacions amagades…Però cap d’elles cap a mi.

El que teniu, malgrat ho amaguis, és preciós i ho voldria, però sé que amb tu ja no és possible.

Si seguim així, al final em farà caure de genolls aquest neguit que insistentment m’omple les entranyes, cada cop que reconec en vosaltres dos, el que abans foren gestos nostres; mentre veig com va fugint l’amor entre els meus dits, com aigua que regalima i s’escola i es torna blava; amb una pena i una tristor, infinita, i interminable.

Visc en un degoteig constant de melangia, que m’aboca a la buidor. Vull posar fi a aquesta nit que mai s’acaba, i que alhora ens priva el son.

No en sé, de lligar als que m’estimo. Ni em fa feliç, si ens fa més mal.

Si els nostres somnis ja no es troben com abans quan cau la tarda, per què penso només a anar a dormir…?

Entre nosaltres, hi ha un silenci i un abisme, que cada dia es fan més grans; i que ens parteix el llit en dos, i també el cor, la son i l’ànima, tot i que ens hi aferrem ben fort. Malgrat que ens clavem les ungles, tossuts, i inconscients, per evitar caure lluny l´un de l’altre.

Ja no en sabem més; i per esmorzar ens mengem la pena, i la duem gravada al pit.

Sovint crec que te n’adones. Sospires i m’agafes de la mà, i llavors els nostres somriures, són fets de més d’un mil·ler de llàgrimes.

Em dius:

Tot anirà bé, Laia– però sé que no és veritat, i de cop, em recordo del Ferran, i em demano on déu ser ell, i els nostres llibres, a hores d´ara. Confio que ell hagi tingut més sort.

Tu i jo, tenim tanta por de tot el que ens està passant, que ens hem posat un vel als ulls, que ens fa estar cecs i molt perduts, i sé que no trobarem la resposta en cap dels dos, si insistim en no separar-nos.

Fa tants anys que respiro el teu al·lè, i que duc per vestit aquesta olor que t’embolcalla, que ara em demano qui sóc jo, i on queda la meva essència originària, si no duu el teu perfum.

Sento que no em reconec, i que estic desconcertada, però neix dins meu també un sentiment nou, que em fa venir ganes de trobar-me, i de viure-ho, però SENSE TU.

Sense tu, vull retrobar-me i abraçar-me. I apartar-me el tel dels ulls, i tornar a tenir la mirada clara.

I en aquest punt del camí, que hem fet els dos junts fins ara; m’aturo, i et dic que no puc seguir més, i et desitjo bon viatge.

La sorpresa que sents no amaga l’alleujament que l’acompanya. Acostes la mà per acaronar-me, però m’aparto, i em sento a mi mateixa dient que vull que siguis feliç, amb una veu que no és la meva, i que té un deix metal·litzat.

Murmures, baixet, i em dónes les gràcies.

Tant t’he estimat i encara t’estimo, que em dol fins a l’infinit quan t’he sentit; i per un moment la pena em mata, i estic temptada de suplicar-te, però t’abraço i marxo de pressa, quan em noto un nus al coll.

Ploro desconsoladament, només que giro la cantonada.

Et sento córrer, i allunyar-te de mi a l’altra banda del carrer, fins que ja no hi ets, en tots els sentits imaginables, i sé perfectament a on et conduïran els teus peus.

I jo m’enfonso per uns moments, i m’acullen els murs freds de les cases, que em consolen, però no em parlen, fins que sento que he fet net, i amb un gest brusc, em refrego fort la cara.

Ja s’ha acabat, alhora que tot recomença partir d’ara.

Fa bona tarda i camino veloç pels carrerons, i el meu reflex als aparadors em torna la imatge d’algú altre.

A les galtes hi porto el vent, que m’eixuga les llàgrimes i suaument em despentina mentre creuo el pont que em duu al mar, i m’adono que estic xiulant, i em sento lliure i renovada.

Em tocarà ballar-li un vals, a la sol·litud aquesta nit, i convidar-la que es quedi un temps a viure a casa.

 Entono una melodia que duu el teu nom, i que formarà part de mi mateixa a partir d’ara.

La Blancaneus entre gavines.



No m´agraden les gavines, tenen el bec vermell, com si haguessin sucat sang.

Avui en desafiava a una, que s’estava palplantada impertinentment davant meu, i semblava que no es volia apartar, quan un autobús de transport adaptat ha tombat la cantonada.

Era encara d’hora i també força fosc; el bus anava il·luminat, i m’he fixat que tu eres dins. Quants anys feia, que no et veia?

I de cop m’he adonat, que era just quan estava malpensant sobre les gavines, que llavors t’he vist a tu, tota sola, sota d’una llum blava i trista, dins aquell autobús buit i groc; i m’han sacsejat tots els records i les olors de la infància, només de veure’t passar durant uns instants, per tornar a desaparèixer just després, i he tingut una necessitat imperiosa, de treure el mòbil, i posar-me a teclejar.

El moment ha estat efímer, però intensament impactant, i en una barreja de sentiments i associacions instintives, de records i d´emocions; el meu cap, ha començat a reclamar paper i tinta.

T’he escrit, Aurora.

I parlo de tu i de les gavines, avui a les 7 h del matí, mentre camino cap a la feina.

Jo et recordo, malgrat els anys.
A tu tampoc t’agradarien, les gavines.

Les miraries de reüll amb el coll tort, i un pèl inclinat cap endarrere. Amb desconfiança, movent lleugerament la cadira de rodes en un moviment constant, les mans fent una dansa impossible sobre les cames, i el rostre contret i tensat.

Llavors no n’hi havia tantes.Quan érem petites, tot estava ben ple de coloms. Aquests ocellots blancs i horrorosos, van arribar de sobte, anys més tard, i quan ja érem molt més grans.

Les gavines.L’ocell de mar, que no fa gaire vaig trobar ben endins, i lluny de la costa, un dia que vam anar d’excursió, i em van fer pensar com la cançó, (en una dolça melangia) que lluny del mar…

Que lluny de casa.

Just el mateix que he pensat ara quan t’he vist a tu.

Que lluny, Aurora, que lluny, em queden aquells records.

Però el teu gest era el mateix. Ara ja rondaves els 40, però dins el meu cap, seguies tenint-ne uns 7 o 8. I t’havien tallat els cabells ben curts, gairebé com un xicot, i tu no hi hauries pogut dir la teva, com en tantes altres coses, malgrat que ja eres major d’edat.

No sabíem mai que pensaves, tret de quan no t’agradava alguna cosa, perquè llavors et posaves molt inquieta, encara que no ens ho podies explicar.

De fet, ningú t´havia sentit la veu…En tenies?

Ni tu mateixa, no t’havies sentit xerrar; més enllà de la cantarella que feies, quan estaves molt cansada, i et volies allitar.

Mai vas dir ni una paraula… Que sona estrany, quan ho escric.

Posaves els ulls en blanc, i et queixaves amb la gola, mentre feies l’impossible per adormir-te; però asseguda no estaves còmode, i no podies parar quieta, fins que no et posaven en horitzontal.
Llavors la boca et quedava quieta, i no et feia falta cap pitet.

Et quedava una expressió dolça i tendre al rostre, i genuïnament de nena; aquella que mai tingueres desperta, d’ençà que l’anòxia t’ocupà el cervell, i et posaren per nom: Aurora, que vol dir “la que desperta”, i “la que passa de la nit”.

Perquè ningú hi confiava, els primers dies; fins i tot alguns metges, n’estic segura, que van resar.

Mentre dormies, se’t veia serena, i em recordaves lleugerament a la Blancaneus, les pestanyes fosques com plomissol negre caient sobre la teva pell nívia, i els llavis rojos, que descansaven, per fi, només en aquells moments.

Eres com la Blancaneus quan dormies, però de dia, el cos et ballava com si fossis una titella, que ningú sabia com fer anar.

Mai no tingueres infància, ni tampoc tindries adolescència; ni experiències, ni amics, ni cap amant.
Els pares anirien envellint, a mesura que els costaria d’empènyer cada cop més la cadira; i s’anirien allunyant, els germans, i també els companys d’Esplai.

Com jo, Aurora. Que també vaig allunyar-me, i mai sabries que et recordo…I en realitat, potser tant se val. Per què qui escriu parlant primer de les gavines, i entremig hi posa la Blancaneus?

Just aquest cap de setmana, l´Òscar em parlava d’unes ulleres que li havien regalat al seu fill. Es veu que quan te les poses, et permeten entrar en una realitat virtual. Vaig pensar en tu, i en si les tinguessis.

Podries nadar sota el mar, Aurora.

Anar en góndola per Venècia, i visitar els museus que hi ha a París; i fins i tot, convertir-te en ballarina. Jugaries a ser la Blancaneus, però ho podries fer desperta, fent ganyotes expressament, tant si estàs trista com si estàs contenta, sense que mil tics et confonguessin el gest; i tindries veu, xiularies i cantaries.

A la fi, podries riure…i també, si vols, plorar.

Quaranta anys d´una vida empassant llàgrimes per dintre, que a la fi podries purgar, de la manera que desitgessis, a través d´unes ulleres, en un món que no et faria tant de mal.

Fugiries de la cadira, Aurora, per primer cop en tots aquests anys.

Series tot el que tu volguessis, i el teu cos seria lliure, i durant aquelles estones, t’escaparies, dins del teu cap.

Podries volar com les gavines, i donar un cop de bec, a les noies palplantades a la cera, que t’escriuen amb el mòbil a la mà.

Si tingués la trista sort, de jo ser la teva mare, ja sé que et durien els Reis aquest Nadal.

 

El Veí


Sóc la veïna que no coneix gairebé ningú. 
 Visc al cinquè segona. No vull tenir una vida; i  la defujo moltes nits, i dormo en ciutats que em segueixen sent estranyes, malgrat hi busco refugi sovint.

Volo pel cel quan es fa fosc, perquè treballo d’hostessa en una companyia aèria, i m’ofereixo voluntària per fer tots els possibles torns, passant el menor temps possible, amb els peus sobre aquest món.

No descanso.

Tampoc dormo gaire; perquè no arrelar-me és el meu mantra, ni que sigui a la son. Després del meu fracàs amb en Xavi, ja no em vull lligada a res.

Visc una vida sense sotracs, i amb amistats molt passatgeres. Les anècdotes de les companyes de viatge em serveixen de contacte constant amb el món real, i els passatgers, d’incentiu, per no aborrir-me ni un sol dia.

D’aquesta manera, crec que mai cauré en la depressió. A més de l’avió, hi veus de tot. I així duc una rutina entretinguda.

He triat estar sola, però distreta.

Fa uns anys em vaig comprar un piset, per el dia que me n’afarti. He anat estalviant uns diners, i quan estigui a la tardor d’aquesta existència meva tan solitària, tindré un bon lloc on retirar-me, i  a on poder descansar del tot.

No conec gaire el barri, ni tampoc qui viu al bloc. Tinc controlat el dia a dia, la meva feina, i el meu entorn.

Tret del noi del pis segon, que és l’únic element que m’atavala.

Li dic “El Veí“; i no sé ben bé perquè, des de el primer dia que el vaig veure, em té totalment captivada.

De fet, ens hem trobat només set, o potser com a molt, uns vuit o nou cops, en els 10 anys que fa que tinc la casa; però aquest tio té un no-sé-què, que em fa ballar el cap, i el somio quan sóc a Itàlia, a Brussel.les o al Marroc, i em permeto, per uns moments, imaginar que seria bonic, que pugués acompanyar-me.

M’agrada.I m’agrada molt. Potser perquè és l’antítesi del Xavi, i al món, de Xavis, ja n’hi ha molts.

No és massa alt, i duu una roba d’un estil ben peculiar, com si fos de refugiat  o extreta d’una botiga de l’ HUMANA, i té uns ulls inquiets, d’un verd molt fosc, que ho miren tot rera unes ulleres de pasta blanca. Crec que no tenen ni graduació, i tot i que imagino com les arribaria a odiar en algú altre, no sé perquè, quan les duu ell,  m’inspiren molt.

És dels pocs que viu de lloguer a l’edifici, però passa el temps,  i no deixa el pis, i pel que en sé no el comparteix amb ningú altre, i de tant en tant, ens trobem esperant en el replà, i llavors, el dia de després, em costa més tornar a marxar de viatge.

La darrera vegada, gairebé no em va sortir la veu quan em comentava no sé que relacionat amb l’antena de l’escala. Vaig  aconseguir dir-li que jo tampoc la veía, la tele, perquè a la gola hi tenia el cor; i volia i no volia que s’acabés el viatge que feiem junts en l’ascensor; i se’m va fer etern i alhora brevíssim, el trajecte del replà fins al segon.

Només sé que es diu Oriol, perquè ahir, i per error, el carter va deixar a la meva bústia la seva carta.

Fa gairebé 15 anys d’allò del Xavier, i 10 anys que visc tement de trobar-me aquest altre paio…I sé que sona una un pèl ridícul tot plegat, però és la veritat, i és que he acceptat per fi el que em passa amb aquest home. Estic capficada amb “El Veí”.

Potser, si m’hi acosto, descobreixo que és gai, o també tinc l’esperança que quan parlem una estoneta, comprovi que ja no m’atreu gaire, i llavors s’acabi aquesta tonteria de cop.

Jo no vull tornar a enamorar-me. Però li queda bé, el nom d’ Oriol.

Baixaré ara mateix i li tornaré la carta; i a París, trucaré al Paul i m´hi quedaré mig de vacances, i em distrauré amb ell un dia o dos.

No ha respost al timbre i he estat una bona estona palplantada allà picant. Ho he intentat. Fi d’una fase.

Però just  quan baixava a tirar-li a la bústia la remaleïda carta, causant de totes aquestes reflexions,  no sé ben bé que m’ha agafat, perquè  en un darrer impuls, i en el dors de la mateixa carta, recordo haver-li acabat anotant:

 

“Hola Oriol, sóc la Laura, la teva veïna del cinquè segon…”

Una mica de mi i del meu petit món, en 1050 paraules.


A la mare li va quedar la boca torta, arran de l’operació.

l meu menut, deia que tenia vent a la cara, que li bufava, i li girava de cantó.

Tornar a parlar bé, li va costar una miqueta. Primer feia una veu com la de l’avi. I més endavant com la del seu germà, més profunda, i molt catalana.

Mai li vaig dir res, però el primer cop que vaig sentir-la, confesso que em va impressionar.

La meva germana, em va demanar que no escrigués res sobre la mare aquells primers dies que s´estava recuperant, i vaig respectar-li. A més, jo també anava enfeinada; tenia el meu home força greu a l’Hospital, i com que la seva família passava de tot, i encara que sembli estrany en mi, no li vaig debatre gaire. De vegades, tristament, no hi ha temps ni per discussions.

Ara que ja han passat uns mesos, que n’hem passat de tots colors, i que vam acceptar a casa meva, que ja celebraríem l’estiu a la tardor; em venia de gust de parlar una mica, de la meva família, i del meu petit món, que tan m´han recolzat des de l´ombra, a qui dec tant, i sense els quals l´Alba, no seria “JO”.

Som una família peculiar, i una mica a la italiana, però amb els noms molt més moderns.

A més, tenim el costum de posar imaginació a les coses, perquè resultin especials: ungles d´àliga quan són molt llargues, vent a les galtes de la mare, o un nom ràpid per demanar alhora la xocolata i el gelat; i que feia servir el meu fill quan gairebé ni parlava, però que per reclamar les dues coses, cridava molt fort “Tuaaaat”.

Tenim un pare, en Josep, que fa de Pare, de Pare-Avi i de Pare-Pare i si pogués de Pare del Món ( i perquè no n´hi ha més, que sinó també s´hi apuntava).

És un home de seny, amb un punt agut ordenat i maniàtic, perquè va néixer crucificat sota el signe de Verge; però és gràcies a ell, que el nostre vaixell sempre ha arribat a port.

A més diu “prau” en lloc de “prou“, que és una cosa, que fa certa gràcia.

L’addicció als dolços és culpa de la mare. La Joaquima, i la Quima pels amics.

Dels seus tres fills, jo sóc la que directament he desenvolupat una patologia en aquest sentit; i per què sóc prima i estic força sana, perquè si no seria un maldecap, o patiria una diabetis galopant i induïda, des de molt abans que em sortissin les dents.

De dolços, i de pastilles per fer passar les penes, a casa dels pares, sempre n’hi ha.

També pintem, fem música, escrivim, o cuinem de meravella, sense trepitjar-nos entre tots. El que és d’un, no ho sap fer l’altre. Amb els anys, hem perfeccionat aquest acord, i ens repartim les virtuts, i també els defectes, perquè a més som tres germans, que és un nombre a voltes difícil, i així minimitzem més el risc, de què algú es quedi penjat, en aquesta mena de triangle, on els nostres pares han fet malabars.

La Laia, és la gran. És una de les millors fans que tinc, i per estrany que sembli, no té Facebook.

Li envio per What’s tot el que escric, i ella pobreta, plora cada vegada que em llegeix, i després va per tot arreu amb la cara mig inflada, dient-me que aquest últim que ha llegit, és el que més LI ENCANTA, i que “Molt bé Sister”, però que no la faci plorar més.

Sospito que ha fet un pacte amb el diable, o que té algun secret amagat, perquè els anys a ella li no passen. Ha sigut mare quatre vegades, i si la veus d’esquena, o al costat de la seva filla gran, juraries que són germanes.

És la lleona de la família, en tots els sentits imaginables; així que ficar-se amb nosaltres, és una guerra que no cal començar.

El Dídac, mon germà, i el que serà el petit ara i tota la vida, és més prim que una corda de guitarra.

I a més, si perd un sol gramet se li nota, el primer. Ha tret la dèria del pare de què les coses de per norma, són o haurien de ser, simplement quadrades; i uns ulls de llàgrima fàcil (tot i que fa veure que no) que són dolços i preciosos, com el seu cor, i com la mel; que és just el que ara la Judit li canta als escenaris, per més que ell fa veure que no la sent…

De petit era l’Home Orquestra, i se’n va endur algun, de calbot. Seiem a taula, i ell vinga a picar els gots i els plats amb la cullera, les forquilles, el que trobava i el que a ser possible pogués fer el màxim de soroll; i quan li treies, us juro que seguia picant-se al pit, i fent sorollets marcant el ritme, amb la llengua i la gola, com si fos Neardenthal.

No li fotíem ni cas, però ell solet va anar a la seva, fins que un bon dia vam saber, que era músic i baterista, i per cert, molt i molt Crack.

I ara quedo jo, que vaig néixer MARIA ALBA; fins que vaig perdre el Maria, a força de construir-me i de lluitar molt; que de petita m’inventava històries i no molestava gaire, excepte quan feia rebequeries, fenomen que requeriria, possiblement, un capítol especial.

Un cop vaig concebre una paraula, que al cap d’uns anys vam saber que era real.

També em gravava en cintes de Casette, mentre feia veure que presentava programes, i donava notícies en castellà, francès i anglès, i català, sense haver-ne estudiat mai.

Tots tres germans teníem una àvia, que tenia un nom molt tendre, però amb un caràcter que no li feia gens d’honor; que ens llençava caramels i ens xiulava des de la finestra; tradició que han recollit ara els meus pares, encara avui, quan s´aboquen per dir-nos Adéu des del balcó.

 Doncs fins aquí, de moment, les primeres quatre ratlles, d´aquest petit món meu; que a diferència del que escric altres vegades, ja veieu que no és gens trist.

Abans de la tempesta

Amenaça tempesta sota aquest cel de plom.

Ja fa olor de pluja.

Va caminant, amb els passets molt junts i respira farragós. Sua tant, que duu les ulleres entel·lades, entre el seu al·lè i la xafogor.

El cabell de porc espí ja no el té tan clenxinat.

-“És del color del gos quan fuig” -li deia l’àvia -“Però quan va a molta velocitat“.

Ell no ho entenia però reia. I quan ho feia, ella reia també amb ell, i se li movia la barbeta i també aquella petita berruga que hi tenia amb quatre pèls, i això a ell li feia encara més gràcia; i s’hi podien estar així, rient, rient, tots dos, tota una tarda.

L’àvia, que l’estimava molt, i que tampoc no hi era tota; una miqueta com li passava també a ell.

Aquells eren els bons temps… Després es va fer gran i ha conegut un altre tipus de rialles.

Ara mateix li fa mal la cama, de la pedrada que ha rebut.

Quan s’acosta al pont del port, s’atura, i mira enrere. No hi ha ningú.

Acosta el rellotge a la seva orella i prem el botó.La veu li canta l´hora:

-“Son las ocho y diez de la noche”.

Va tard, i la mare l’espera. Esbufega i es duu les mans al cap. Camina en cercles una estona, els palmells de les mans li suen, i en va les prem contra els texans.

-“És tard, és tard, és taaaaard…” -Es canta com en un mantra, i mentre es mou va donant voltes, avançant i reculant.

Del cel cauen les primeres gotes, que li mullen la camisa, que era blanca quan va sortir. Ara és plena de taques ocres, de la sorra de la pols del camí.

Ha passat al revolt de la casa de la dona anglesa. No sap per què, de vegades encara s’hi acosta, i anava distret quan han sortit. Ha seguit caminant amb el bateg del cor dins les orelles, i ha provat de fer el que la dona li va dir aquella nit, abans que se l’endugueren les onades.

-“No els escoltis, només camina, i deixat portar com si fossis dins el mar…”

Llavors ell tampoc no la va entendre gens. I també li va somriure.

Però al cap d’un temps, tenia les profunditats de l’oceà fent melodia dins el seu cap, quan feia el camí cap a casa; fent passos curts i concentrat, malgrat les veus que li cridaven.

I avui hauria fet el mateix.

Si no fos que l’ha sentit a ELLA, que burleta se´n reia, i els peus se li han tornat de fang, i s’ha quedat paralitzat enmig del revolt just davant de la casa.

ELLA, entre els Monstres.

-“No t’aturis… Mira endavant… Ets dins la mar, que t’embolcalla”…

Però li han plogut boles de sorra. I ell, dempeus, les ha acollit.

La camisa s’ha fet groga.

No ha deixat de mirar el seu rostre, ni mentre la sorra se li ficava en els ulls. ELLA primer somreia amb la malifeta, però al cap d´una estona duia pintades dues maduixes a les galtes, i per fi ha abaixat els ulls.

Els ha fixat en una pedra, que li ha llençat contra els genolls.

-“I per què sempre guanyes tu?”-li ha cridat enrabiada.

De cop, ha grinyolat una finestra de la casa, i tots han arrencat a córrer, i s’ha vist petit, sol i molt brut.

No ha gosat girar-se.

Ja fa anys que no hi viu ningú…Però ha notat que l’observaven, l’acompanyaven, i el protegien talment com aquella nit d’estiu; i per fi ha pogut plorar, ajagut entre les males herbes, a on fa temps hi hagué un jardí.

Ha plorat llàgrimes salades, i li ha quedat un regust de mar.

Encara va a la casa per si la troba. I perquè fou l’única que sabia que patia per dins.I ara vora al pont, el mar s’agita besant la platja. El cel es remou igual que l´aigua, i l’escuma i els núvols semblen tot un.

La tempesta ha començat.

Va tard i sap que li tocarà el rebre. Arribarà brut, ferit i mullat, i durà a la pell molta olor de pluja.

 

I malgrat tot, seurà a la taula, on també hi serà ELLA; i faran com si res no hagués passat.