A l’estació, una bata blanca, Little Red Riding Hood, el noi que canta i el seu gos.




Amb el cap arrepenjat a les cames, hi dormita el seu gos.

Té el morro humit del color de la tòfona, i els ulls clucs, però somrients.
De tant en tant deixa anar un sospir que el fa estremir del cap fins a la cua. És un gos que no té edat, amb el pèl de color gris, i les orelles primes i llargues. Segons com, sembla un conill.

Jeuen a terra, sobre una manta, que era de quadres del color de la magrana, on ja no queda un pam de net.

La noia amb la jaqueta vermella, surt de la porteria de casa seva, exactament a dos quarts de nou. Little Red Riding Hood, camina veloç i amb pas decidit, camí del metro.

Al mateix temps, el rostre estranger de cabells daurats que el sol, el vent i el temps han convertit en pell bruna i rastes, s’incorpora una mica, i comença a tocar. Dins els ulls, un tros de cel, i a la pell una barba un punt pèl-roja, que comença a despuntar. Sembla un Jesucrist nòrdic, que s’ha perdut a la ciutat.

Acariciada pels seus dits, la guitarra plora melodies d’aires èlfics, que adopten un eco celestial.

Els passatgers que arriben, encara estan mig adormits. Caminen veloços, i passen de llarg, cordant-se els abrics i ajustant-se les bufandes; amb pas decidit, però porucs d’afrontar el fred gèlid d’aquest matí d’hivern glacial. El sol trigarà encara una mica a escalfar-los.

Cauen les primeres monedes, en el moment en què ell hi posa la veu. Canta en una llengua estrangera, històries dolces, d’aquí i d’arreu, que no entenen d’idiomes, i trasnpuen notes de nostàlgia i sentiment.

Aquest any anirà a veure a la mare.

Ho ha decidit enmig de la tornada de la darrera cançó, quan l’ha visitat el seu record, en sentir apropar-se el repic dels tacons d’una senyora; i s’ha adonat que la buscava entremig de la riuada de la gent.

La mare… Älskade Mor.
Uns quants carrers més enllà, quan gairebé són les 9 h, una dona plega de fer guàrdia.
Ha tingut una nit tranquil·la, i la matinada l’ha sorprès asseguda vora la finestra, amb el cafè glaçat dins del got de plàstic transparent, aferrat contra el seu pit, com si malgrat tot encara pogués escalfar-la, i donar-li calidesa a l’ànima, més que al cos.

Per no haver de dir adéu, s’ha escapolit per la porta de darrere, just quan una figura vermella s’allunyava davant seu.

És la Little Red Ridding Hood, que gira la cantonada. Les llums de l’Hospital, li accentuen l’ombra a terra. Sent uns passos, i per poc no es tomba, mentre regira la bossa de mà.

Dins del metro, el soroll d’uns altres tacons ferms, fan entreobrir els ulls mandrosos al gos que dormita vora el Messies; i en sentir-los al noi, li falla una mica la veu.

La mare no duia sabates dins de casa, però recorda com caminava quan se les provava davant seu: “Quines t’agraden més Jonas? Les negres o les de color verd?”. I ell somreia perquè la trobava tan bonica, que li era igual el que duia posat en els peus, i ella li remenava els cabells i li feia petons fins que ell es queixava, i acabaven tots dos per terra, xisclant i rient.

Quan van començar a distanciar-se? No ho recorda…I ara tampoc ho compren. La troba faltar molt a la mare.

Avui, si no passa res de nou, recollirà el poc que té, i enfilarà rumb cap a casa. Tornarà al Nord, abans no apreti l’hivern en aquesta ciutat poc amable.

Vol regalar-li unes sabates noves a la mare, ara que s’ha fet velleta, i que ja li fan mal els peus.

Al final de les escales, i ja davant de l’andana, s’atura llavors La Caputxeta. Segueix tan entretinguda remenant el que no troba dins la bossa, que ni sent com el noi canta, ni tampoc el veu.

Darrere seu, hi ha una dona amb bata blanca. Té la mirada emboirada, i plora en silenci, i dempeus.

A la mà encara hi duu una tassa de plàstic, que llisca i cau, i que rodola i rodola… i que va a caure just davant dels peus d’ell.

La foscor del túnel es transforma en un brogit, que és un murmuri fet de llum, que creix constant mentre s’atansa. La dona que va vestida amb bata clara, s’apropa a la via, lentament.

Little Red Riding Hood mira el recorregut que fa la tassa, que regalima i dibuixa a terra un camí fet de cafè amb llet; fins que els seus ulls es troben amb la mirada del músic de l’andana, que són fets de gel, i alhora dolços com la mel. El metro s’acosta, i el soroll atrau la dona.

En una sincronia de moviments, s’alça d’un salt el músic de terra, alhora que La Caputxeta també allarga el braç instintivament cap a la dona que ja té mig cos enfora del marge de l’andana; i just en aquell moment, arriba el tren.

Se li escapa un crit que mor i es torna silenci, trencat per l’udol trist que deixa anar el gos.

Queden units, La Caputxeta i el músic, per un tros esquinçat de tela, que subjecten tossuts i amb força tots dos. Encara no ho saben, però serà l’inici d’una història, que ha sorgit fruit d’una mort.

Se senten més crits, i el metro que frena.

Cap dels dos no ha pogut aturar-la. La dona amb bata blanca s´ha endinsat en la foscor.
A les orelles, Little Red Riding Hood hi té el cor, i al seu voltant, tothom corre i crida o li parla. Tremola com una fulla, i de cop sent molta son.

Nota que l’agafen en volandes abans de perdre el món de vista; i l’últim que recorda és la mirada profunda del noi, que li recorda el blau dels estius de l’aigua de Tossa; i que li resulten molt càlids, tot i que ell sembla del nord…

S’hi està bé, en aquests braços. Quan es desperti, li demanarà pel seu nom…

 

 

 

 

 

 

 

 

La Mudança (mentre al defora plou).

Faig caixes. De records i d´objectes.

He trobat coses dels nens, de quan eren més petits. Una roba tant diminuta que em faig creus que els hi posés mai, i un xumet amb el nom de Greta.

Em quedaré amb les ganes de tenir el tercer fill.

Perquè el vaig perdre i mai podria retrobar-lo, ni en un altre, ni en cap nou intent.

I com sempre és els dies de pluja quan més n’agafo consciència, envoltada de la nostàlgia que acompanya l´aigua, i ja em sé gran per trigar gaire si encara vull canviar d’opinió, i em miro als nens, donant voltes pel menjador: ella inventant una cançó, un terròs de sucre que té veu i carona d’àngel, i ell vestit de blau i roig, aranya inquieta, Spiderman; em roben l’aire de tant vius que són; i no sé si trobaria cap més espai entre tots dos, que tot ho buiden, i tot ho omplen.

Així que brando el cap. Ja està tot fet. Els daus van caure. Vem tenir bona sort, amb cada un d’ells. Retar el destí seria massa.

Ho tinc clar, però alhora m´omple un sentiment de pèrdua i enyor d´una etapa que s’esgota i s´acomiada, però que es resisteix perquè no vol marxar, i em xiuxiueja a cau d’orella que no tornarà, i demana (i remuga) que la retingui una estoneta més de la mà encara… I que això em passi justament a mi, veient-me encara tant jove i plena de vida, em fa sentir molt, molt, menuda, i poca cosa.

M’incomoda.

Em faria ràbia assemblar-me jo una mica a les fulles que la pluja que cau avui arrambla en reguerols, i condueix fins les clavegueres; o a les que queden atrapades en bassals d’aigua, després d’un dia de molt de vent.

Humides i invàlides.

Mai més serviran per a res.

Vives encara, però atrapades; formant part de la natura, i alhora, del no-res. En un Limbo terrenal, per unes  hores.

Què en són, d’aquestes fulles ofegades en l’aigua, i que encara els corre el verd de la vida per dins? Que n´és de mi també, que danso i camino de puntetes sobre aquest equador invisible del destí que són el meu camí cap als quaranta? Ara que sé que puc caure, és quan més desitjo ballar. Una miqueta més encara, ja descansaré demà, o potser l´altre. No en puc parlar massa, ni tampoc hi vull pensar. Estic molt viva, i també força esgotada ja de resistir-me, i de no acceptar.

Com puc casar el fet de sentir-me tant jove, amb l’obligació de fer-me gran?

I estic de mudança en mil i un sentits, i entre caixes i papers m´ha saludat el teu record en un flascó de perfum oblidat, que fa una olor rància de pena i nostàlgia; i he vist una noia amb el cabell rapat retornant-me la mirada des d´una Polaroid que ja grogueja, i que era jo, i al mateix temps era algú altre; i he trobat cartes antigues, i diaris escrits amb ditades fetes a base de taques de cafè i olor de fum de tabac, que em parlen d´alegries i de tons de blaus, i que esquitxen emocions en un verd tant explosiu com el tap d’una ampolla de cava.

I de cop, com un insult, quan ja pensava que ho havia endreçat tot, mig amagats, com si dubtessin, els Predictors que em vaig fer cada cop que em vaig quedar embarassada, oblidats ben al fons d’aquest calaix.

Encara es comprèn la línia rosada.

N’hi ha tres. No sé que fer. La brossa em sembla un final molt brusc aquí i ara. Els deixo amb cura, dins d’una caixa, al darrer moment.

Si em mirés per un forat, em veuria a mi mateixa somrient, distreta i  perduda en les meves contradiccions;  asseguda a terra i amb el mateix gest que quan vaig fer la primera mudança i en tenia vint-i-pocs. Al capdavall, he mantingut la meva essència, i és el que més em fa feliç de tot.

I mentre anem desmuntant la casa, l’aigua dibuixa llàgrimes en els vidres bruts de pols. Que podrien ser les meves, si aprengués a plorar de veres, i si tingués temps per a purgar totes les tristeses del món.

Mai més no seran nets, els vidres. Ja no quedarà ningú per netejar-los ara que marxem.

Tanco les caixes i m´espolso les mans contra els malucs. Encara sóc la noia de les malles.

Aquest serà un bon any, n´estic segura. Potser és perquè les penes a la fi se m´han endut totes les pors.

Dos coloms s’han refugiat a l’ampit de la finestra, i ho inunden tot amb els seus parrups i el bategar inquiet de les seves ales, repicant contra dels vidres.

Volen entrar.

Aviat es farà fosc. La veïna del davant recull la roba, i ja humiteja. D’aquí a pocs dies, segur que no la recordaré  …

 

 

Relat íntim de febre i grip


Morir-se, ha de ser una cosa així.

Mai m’havia trobat tan malament com em trobava aquella tarda.

Sortia el sol, i el seu reflex em feria els ulls, i la seva llum no em semblava càlida.

I em vaig diposar a esperar que em vinguessin tot de records i imatges que diu que és el que et passa, quan estàs abans de morir. Immersa jo, TOTALMENT, en el més pur estil #albadrama.

No m’havia trobat així abans. O potser és que no podia (o no volia) recordar-me’n.

I estirada allà al meu sofà que a tothom agrada tant, i que té aquest to de gris que no ben bé com definir-vos, entre calfreds i convulsions, les dents petant les unes contra les altres; els records que no venien, i vaig decidir d’anar-los a buscar.

Necessitava recordar-me malalta, i saber-me altres cops humana i mortal, per poder tranquil·litzar-me.

Em feien tant mal les plantes dels peus, que ni caminar podia. Tenia por que se’m trenquessin. Mil agulles a dins semblava que volien rebentant-me la carn, em sentia tota jo feta de vidre i de cristalls, i els genolls de gelatina; i mil tambors una em repicaven rere els ulls i dins del cap ritmes lúgubres.

Al rebedor, al costat de l´encens, sobre la tauleta de fusta envellida, un sobret vermell, amb una postal a dins. Li havia donat una companya a la nena, i al sobre, escrit amb ditets d’infant: “Et desitjo Bon Nadal Greta“.

Llavors si que de cop vaig recordar les tardes al menjador de casa, amb aquella bata rosa fúcsia i aspre, que pretenia ser vellut i semblava de paper de llimar, cordada fins a dalt de tot, el cabell curt i dos remolins sobre les celles, i els peus inquiets dins dels peücs que ens feia cada hivern a tots l’àvia Cuca. Perquè ens creixien molt els peus.

Ensobràvem postals.

Les havíem escollit amb molta cura a la botiga de Can Baltasar, on llavors treballava la mare. Ella s’ho apuntava a “la llista” (aquella que no s’acabava mai), i després un cop a casa, les tornàvem a mirar, enlluernats per la purpurina i les lletres daurades, els arbrets fets en relleu, i els angelets rossos de galtes rosades, mentre decidíem a qui l’enviaríem després. Però en realitat la duríem l’endemà, en mà a l’Escola.

L’Escola. El camí llarg, ple de vent i fred, fet sempre amb presses si era d’anada.

No recordo un sol dia que no em sembli de tardor.

Les fulles per terra, i el sol que tímid s’amagava. No es molestava en escalfar-nos, perquè corríem. La llet amb tel que havíem pres feia res d’un glop encara ens recremava a la gola, i ens proveïa de basques, i de calor.

El terra de pedra, fet de rajoles en forma de flor. I les portes de sortida, del verd que ara pinten les de les cases del carrer Coroleu. Aquest color sempre em recordarà el color de l´escola i dels xiuxiueigs de les noies de BUP, que s´hi recolzaven amb les seves cabelleres brillants del color de la mel, sempre en grupet, valorant si jo semblava una nena, o si més aviat un nen…

El “Maricalba”, fou després.

Va durar poc, perquè vaig aprendre a defensar-me. En realitat, ara em fa gràcia i ho explico sense embuts.

També tinc un lleuger record de fa molts anys malalta a casa. Que no em trobava bé, ho havia de dir uns quants cops, perquè mai tenia febre. Però em feia mal l’ossada, els malucs i les cames, i al cap d’uns dies ja m’anava petit tot. A més, tenia migranyes, i era una putada enorme, perquè m’estroncava l’addicció: llegia, llegia i llegia…(i també escrivia molt), i si estava així no podia, no.

El pare deia que això passaria, i que de gran hauria de dur la roba cara perquè creixeria molt. Jo no deia res, però ja sabia que no passaria.

I anys més tard em veig a mi mateixa a la Renfe, llavors treballava a Granollers. Em feia tant de mal el pit, que estava molt angoixada, però no m’atrevia a agafar la baixa… El Sergi i jo anàvem curts de pasta, i no arribàvem mai a finals de mes. Aquell dia tocava fer jocs d’aigua, i em vaig tancar un moment al lavabo, per poder agafar forces, i recordo fer córrer molta estona l´aigua, perquè no se sentís el meu plor. Els nens al defora repicaven la porta, i al final no sé d’on vaig treure el valor. Els globus d’aigua em cremaven tota.

En plegar els companys volien fer una cervesa i jo no em vaig atrevir a dir-los que no. En arribar a la Porxada estava esgotada i sentia molt de dolor, i gairebé sense adonar-me, els ho vaig explicar tot. Em varen pagar la cervesa, i de tornada a casa, recordo que ja em sentia una mica millor.

Divendres 9 de juliol sobre les 18 h de la tarda. Duia des de la matinada amb contraccions, i ara ja eren cada molt pocs segons.

No podíem ni comptar-les.

Tampoc ho sabíem (o potser jo si, i per això vaig voler tornar a casa) però no pariria fins que fos el dia 10.

No sé què em va donar per menjar Calipos de maduixa, mentre m’asseia just a la punta del sofà, que té ara el meu germà a la seva casa. La tele estava engegada, però ni la sentia ni la mirava, i vaig enviar al Juanma a l´habitació.

Diuen que s’oblida el dolor del dia que vas a ser mare. És mentida. No us ho creieu. El recordo avui encara.

Em pujava pels ronyons, com una culebra que em queixalava l’espinada, i em deixava paralitzada del tot. No sabia que podia sentir venir de tan endins la mossegada… Ni que el patiment podia venir tant del fons de les entranyes, o que la fiblada del dolor et podia fer renéixer, i al cap de poc, fer-te sentir morir de nou.

No vaig deixar anar ni un sol crit.

Al final tota la casa, era plena de vòmit de color magrana-roig, de tots els gelats que em vaig cruspir aquella tarda, i que vaig anant expulsant literalment del meu cos. Els hi vaig tenir mania molt de temps, als que tenien aquell sabor.

I avui és obvi que estic malalta, però que el meu cos no està lluitant. En realitat no vol recuperar-se, perquè estranyament li estic donant un espai, en aquesta mena de relat íntim, fet de pedaços de febre i de grip.

Els meus sentits protagonistes, i totalment interconnectats. Formant part de mi, i de la meva vida. Que és el que ens uneix, al capdavall.

La Blancaneus entre gavines.



No m´agraden les gavines, tenen el bec vermell, com si haguessin sucat sang.

Avui en desafiava a una, que s’estava palplantada impertinentment davant meu, i semblava que no es volia apartar, quan un autobús de transport adaptat ha tombat la cantonada.

Era encara d’hora i també força fosc; el bus anava il·luminat, i m’he fixat que tu eres dins. Quants anys feia, que no et veia?

I de cop m’he adonat, que era just quan estava malpensant sobre les gavines, que llavors t’he vist a tu, tota sola, sota d’una llum blava i trista, dins aquell autobús buit i groc; i m’han sacsejat tots els records i les olors de la infància, només de veure’t passar durant uns instants, per tornar a desaparèixer just després, i he tingut una necessitat imperiosa, de treure el mòbil, i posar-me a teclejar.

El moment ha estat efímer, però intensament impactant, i en una barreja de sentiments i associacions instintives, de records i d´emocions; el meu cap, ha començat a reclamar paper i tinta.

T’he escrit, Aurora.

I parlo de tu i de les gavines, avui a les 7 h del matí, mentre camino cap a la feina.

Jo et recordo, malgrat els anys.
A tu tampoc t’agradarien, les gavines.

Les miraries de reüll amb el coll tort, i un pèl inclinat cap endarrere. Amb desconfiança, movent lleugerament la cadira de rodes en un moviment constant, les mans fent una dansa impossible sobre les cames, i el rostre contret i tensat.

Llavors no n’hi havia tantes.Quan érem petites, tot estava ben ple de coloms. Aquests ocellots blancs i horrorosos, van arribar de sobte, anys més tard, i quan ja érem molt més grans.

Les gavines.L’ocell de mar, que no fa gaire vaig trobar ben endins, i lluny de la costa, un dia que vam anar d’excursió, i em van fer pensar com la cançó, (en una dolça melangia) que lluny del mar…

Que lluny de casa.

Just el mateix que he pensat ara quan t’he vist a tu.

Que lluny, Aurora, que lluny, em queden aquells records.

Però el teu gest era el mateix. Ara ja rondaves els 40, però dins el meu cap, seguies tenint-ne uns 7 o 8. I t’havien tallat els cabells ben curts, gairebé com un xicot, i tu no hi hauries pogut dir la teva, com en tantes altres coses, malgrat que ja eres major d’edat.

No sabíem mai que pensaves, tret de quan no t’agradava alguna cosa, perquè llavors et posaves molt inquieta, encara que no ens ho podies explicar.

De fet, ningú t´havia sentit la veu…En tenies?

Ni tu mateixa, no t’havies sentit xerrar; més enllà de la cantarella que feies, quan estaves molt cansada, i et volies allitar.

Mai vas dir ni una paraula… Que sona estrany, quan ho escric.

Posaves els ulls en blanc, i et queixaves amb la gola, mentre feies l’impossible per adormir-te; però asseguda no estaves còmode, i no podies parar quieta, fins que no et posaven en horitzontal.
Llavors la boca et quedava quieta, i no et feia falta cap pitet.

Et quedava una expressió dolça i tendre al rostre, i genuïnament de nena; aquella que mai tingueres desperta, d’ençà que l’anòxia t’ocupà el cervell, i et posaren per nom: Aurora, que vol dir “la que desperta”, i “la que passa de la nit”.

Perquè ningú hi confiava, els primers dies; fins i tot alguns metges, n’estic segura, que van resar.

Mentre dormies, se’t veia serena, i em recordaves lleugerament a la Blancaneus, les pestanyes fosques com plomissol negre caient sobre la teva pell nívia, i els llavis rojos, que descansaven, per fi, només en aquells moments.

Eres com la Blancaneus quan dormies, però de dia, el cos et ballava com si fossis una titella, que ningú sabia com fer anar.

Mai no tingueres infància, ni tampoc tindries adolescència; ni experiències, ni amics, ni cap amant.
Els pares anirien envellint, a mesura que els costaria d’empènyer cada cop més la cadira; i s’anirien allunyant, els germans, i també els companys d’Esplai.

Com jo, Aurora. Que també vaig allunyar-me, i mai sabries que et recordo…I en realitat, potser tant se val. Per què qui escriu parlant primer de les gavines, i entremig hi posa la Blancaneus?

Just aquest cap de setmana, l´Òscar em parlava d’unes ulleres que li havien regalat al seu fill. Es veu que quan te les poses, et permeten entrar en una realitat virtual. Vaig pensar en tu, i en si les tinguessis.

Podries nadar sota el mar, Aurora.

Anar en góndola per Venècia, i visitar els museus que hi ha a París; i fins i tot, convertir-te en ballarina. Jugaries a ser la Blancaneus, però ho podries fer desperta, fent ganyotes expressament, tant si estàs trista com si estàs contenta, sense que mil tics et confonguessin el gest; i tindries veu, xiularies i cantaries.

A la fi, podries riure…i també, si vols, plorar.

Quaranta anys d´una vida empassant llàgrimes per dintre, que a la fi podries purgar, de la manera que desitgessis, a través d´unes ulleres, en un món que no et faria tant de mal.

Fugiries de la cadira, Aurora, per primer cop en tots aquests anys.

Series tot el que tu volguessis, i el teu cos seria lliure, i durant aquelles estones, t’escaparies, dins del teu cap.

Podries volar com les gavines, i donar un cop de bec, a les noies palplantades a la cera, que t’escriuen amb el mòbil a la mà.

Si tingués la trista sort, de jo ser la teva mare, ja sé que et durien els Reis aquest Nadal.

 

El Veí


Sóc la veïna que no coneix gairebé ningú. 
 Visc al cinquè segona. No vull tenir una vida; i  la defujo moltes nits, i dormo en ciutats que em segueixen sent estranyes, malgrat hi busco refugi sovint.

Volo pel cel quan es fa fosc, perquè treballo d’hostessa en una companyia aèria, i m’ofereixo voluntària per fer tots els possibles torns, passant el menor temps possible, amb els peus sobre aquest món.

No descanso.

Tampoc dormo gaire; perquè no arrelar-me és el meu mantra, ni que sigui a la son. Després del meu fracàs amb en Xavi, ja no em vull lligada a res.

Visc una vida sense sotracs, i amb amistats molt passatgeres. Les anècdotes de les companyes de viatge em serveixen de contacte constant amb el món real, i els passatgers, d’incentiu, per no aborrir-me ni un sol dia.

D’aquesta manera, crec que mai cauré en la depressió. A més de l’avió, hi veus de tot. I així duc una rutina entretinguda.

He triat estar sola, però distreta.

Fa uns anys em vaig comprar un piset, per el dia que me n’afarti. He anat estalviant uns diners, i quan estigui a la tardor d’aquesta existència meva tan solitària, tindré un bon lloc on retirar-me, i  a on poder descansar del tot.

No conec gaire el barri, ni tampoc qui viu al bloc. Tinc controlat el dia a dia, la meva feina, i el meu entorn.

Tret del noi del pis segon, que és l’únic element que m’atavala.

Li dic “El Veí“; i no sé ben bé perquè, des de el primer dia que el vaig veure, em té totalment captivada.

De fet, ens hem trobat només set, o potser com a molt, uns vuit o nou cops, en els 10 anys que fa que tinc la casa; però aquest tio té un no-sé-què, que em fa ballar el cap, i el somio quan sóc a Itàlia, a Brussel.les o al Marroc, i em permeto, per uns moments, imaginar que seria bonic, que pugués acompanyar-me.

M’agrada.I m’agrada molt. Potser perquè és l’antítesi del Xavi, i al món, de Xavis, ja n’hi ha molts.

No és massa alt, i duu una roba d’un estil ben peculiar, com si fos de refugiat  o extreta d’una botiga de l’ HUMANA, i té uns ulls inquiets, d’un verd molt fosc, que ho miren tot rera unes ulleres de pasta blanca. Crec que no tenen ni graduació, i tot i que imagino com les arribaria a odiar en algú altre, no sé perquè, quan les duu ell,  m’inspiren molt.

És dels pocs que viu de lloguer a l’edifici, però passa el temps,  i no deixa el pis, i pel que en sé no el comparteix amb ningú altre, i de tant en tant, ens trobem esperant en el replà, i llavors, el dia de després, em costa més tornar a marxar de viatge.

La darrera vegada, gairebé no em va sortir la veu quan em comentava no sé que relacionat amb l’antena de l’escala. Vaig  aconseguir dir-li que jo tampoc la veía, la tele, perquè a la gola hi tenia el cor; i volia i no volia que s’acabés el viatge que feiem junts en l’ascensor; i se’m va fer etern i alhora brevíssim, el trajecte del replà fins al segon.

Només sé que es diu Oriol, perquè ahir, i per error, el carter va deixar a la meva bústia la seva carta.

Fa gairebé 15 anys d’allò del Xavier, i 10 anys que visc tement de trobar-me aquest altre paio…I sé que sona una un pèl ridícul tot plegat, però és la veritat, i és que he acceptat per fi el que em passa amb aquest home. Estic capficada amb “El Veí”.

Potser, si m’hi acosto, descobreixo que és gai, o també tinc l’esperança que quan parlem una estoneta, comprovi que ja no m’atreu gaire, i llavors s’acabi aquesta tonteria de cop.

Jo no vull tornar a enamorar-me. Però li queda bé, el nom d’ Oriol.

Baixaré ara mateix i li tornaré la carta; i a París, trucaré al Paul i m´hi quedaré mig de vacances, i em distrauré amb ell un dia o dos.

No ha respost al timbre i he estat una bona estona palplantada allà picant. Ho he intentat. Fi d’una fase.

Però just  quan baixava a tirar-li a la bústia la remaleïda carta, causant de totes aquestes reflexions,  no sé ben bé que m’ha agafat, perquè  en un darrer impuls, i en el dors de la mateixa carta, recordo haver-li acabat anotant:

 

“Hola Oriol, sóc la Laura, la teva veïna del cinquè segon…”

Una mica de mi i del meu petit món, en 1050 paraules.


A la mare li va quedar la boca torta, arran de l’operació.

l meu menut, deia que tenia vent a la cara, que li bufava, i li girava de cantó.

Tornar a parlar bé, li va costar una miqueta. Primer feia una veu com la de l’avi. I més endavant com la del seu germà, més profunda, i molt catalana.

Mai li vaig dir res, però el primer cop que vaig sentir-la, confesso que em va impressionar.

La meva germana, em va demanar que no escrigués res sobre la mare aquells primers dies que s´estava recuperant, i vaig respectar-li. A més, jo també anava enfeinada; tenia el meu home força greu a l’Hospital, i com que la seva família passava de tot, i encara que sembli estrany en mi, no li vaig debatre gaire. De vegades, tristament, no hi ha temps ni per discussions.

Ara que ja han passat uns mesos, que n’hem passat de tots colors, i que vam acceptar a casa meva, que ja celebraríem l’estiu a la tardor; em venia de gust de parlar una mica, de la meva família, i del meu petit món, que tan m´han recolzat des de l´ombra, a qui dec tant, i sense els quals l´Alba, no seria “JO”.

Som una família peculiar, i una mica a la italiana, però amb els noms molt més moderns.

A més, tenim el costum de posar imaginació a les coses, perquè resultin especials: ungles d´àliga quan són molt llargues, vent a les galtes de la mare, o un nom ràpid per demanar alhora la xocolata i el gelat; i que feia servir el meu fill quan gairebé ni parlava, però que per reclamar les dues coses, cridava molt fort “Tuaaaat”.

Tenim un pare, en Josep, que fa de Pare, de Pare-Avi i de Pare-Pare i si pogués de Pare del Món ( i perquè no n´hi ha més, que sinó també s´hi apuntava).

És un home de seny, amb un punt agut ordenat i maniàtic, perquè va néixer crucificat sota el signe de Verge; però és gràcies a ell, que el nostre vaixell sempre ha arribat a port.

A més diu “prau” en lloc de “prou“, que és una cosa, que fa certa gràcia.

L’addicció als dolços és culpa de la mare. La Joaquima, i la Quima pels amics.

Dels seus tres fills, jo sóc la que directament he desenvolupat una patologia en aquest sentit; i per què sóc prima i estic força sana, perquè si no seria un maldecap, o patiria una diabetis galopant i induïda, des de molt abans que em sortissin les dents.

De dolços, i de pastilles per fer passar les penes, a casa dels pares, sempre n’hi ha.

També pintem, fem música, escrivim, o cuinem de meravella, sense trepitjar-nos entre tots. El que és d’un, no ho sap fer l’altre. Amb els anys, hem perfeccionat aquest acord, i ens repartim les virtuts, i també els defectes, perquè a més som tres germans, que és un nombre a voltes difícil, i així minimitzem més el risc, de què algú es quedi penjat, en aquesta mena de triangle, on els nostres pares han fet malabars.

La Laia, és la gran. És una de les millors fans que tinc, i per estrany que sembli, no té Facebook.

Li envio per What’s tot el que escric, i ella pobreta, plora cada vegada que em llegeix, i després va per tot arreu amb la cara mig inflada, dient-me que aquest últim que ha llegit, és el que més LI ENCANTA, i que “Molt bé Sister”, però que no la faci plorar més.

Sospito que ha fet un pacte amb el diable, o que té algun secret amagat, perquè els anys a ella li no passen. Ha sigut mare quatre vegades, i si la veus d’esquena, o al costat de la seva filla gran, juraries que són germanes.

És la lleona de la família, en tots els sentits imaginables; així que ficar-se amb nosaltres, és una guerra que no cal començar.

El Dídac, mon germà, i el que serà el petit ara i tota la vida, és més prim que una corda de guitarra.

I a més, si perd un sol gramet se li nota, el primer. Ha tret la dèria del pare de què les coses de per norma, són o haurien de ser, simplement quadrades; i uns ulls de llàgrima fàcil (tot i que fa veure que no) que són dolços i preciosos, com el seu cor, i com la mel; que és just el que ara la Judit li canta als escenaris, per més que ell fa veure que no la sent…

De petit era l’Home Orquestra, i se’n va endur algun, de calbot. Seiem a taula, i ell vinga a picar els gots i els plats amb la cullera, les forquilles, el que trobava i el que a ser possible pogués fer el màxim de soroll; i quan li treies, us juro que seguia picant-se al pit, i fent sorollets marcant el ritme, amb la llengua i la gola, com si fos Neardenthal.

No li fotíem ni cas, però ell solet va anar a la seva, fins que un bon dia vam saber, que era músic i baterista, i per cert, molt i molt Crack.

I ara quedo jo, que vaig néixer MARIA ALBA; fins que vaig perdre el Maria, a força de construir-me i de lluitar molt; que de petita m’inventava històries i no molestava gaire, excepte quan feia rebequeries, fenomen que requeriria, possiblement, un capítol especial.

Un cop vaig concebre una paraula, que al cap d’uns anys vam saber que era real.

També em gravava en cintes de Casette, mentre feia veure que presentava programes, i donava notícies en castellà, francès i anglès, i català, sense haver-ne estudiat mai.

Tots tres germans teníem una àvia, que tenia un nom molt tendre, però amb un caràcter que no li feia gens d’honor; que ens llençava caramels i ens xiulava des de la finestra; tradició que han recollit ara els meus pares, encara avui, quan s´aboquen per dir-nos Adéu des del balcó.

 Doncs fins aquí, de moment, les primeres quatre ratlles, d´aquest petit món meu; que a diferència del que escric altres vegades, ja veieu que no és gens trist.

Sabatetes dins l’ armari

L’altre dia vaig trobar dins l’armari les sabatetes que em vas regalar.

La meva filla va néixer primeta com un conill, però no tenia els peus petits, i mai les va poder calçar. Les vas comprar amb la teva paga, i sé que paties per si no era un bon detall. T’emocionava que jo hagués de ser “mami”. Et brillava la mirada, i no m’ho deies, però t´hauria agradat d´estar dins meu, i convertir-te en el meu “cigronet”, ni que fos per una estona, només per poder sentir el que sent una filla desitjada.

Va ser llavors que vas començar a veure’m d’una altra manera, no tant com a educadora, sinó com una possible mare també. La que mai vares tenir, però que et va causar tant dolor.

M´espiaves i jo ho notava, i el dia que et vaig demanar si volies notar una patadeta, la teva mà et tremolava, i crec que va ser el primer dia de la teva vida, que vas estar tota una tarda sense dir res, asseguda i somrient.

Els he guardat tots aquests anys aquella mena de peücs. I en veure’ls avui remenant l´armari, m’he encongit de pena … I m’ha fet un Ai el cor.

Em demano, on deus ser ara? Vaig anar sabent de tu després que marxessis i durant un bon temps, fins que les notícies que em portaven, em van resultar insuportables, i ja no vaig gosar preguntar a ningú més. Parlar de tu incomodava, ens feia estar tristos i també de mala llet.

I ara mirant les sabatetes, et recordo pujant les escales del centre, cridant molt enfadada, i al cap de poca estona veure´t corrents cap a mi per abraçar-me, com si t´hi anés la vida, amb molta força, tanta, que em feies plorar per dins, i no de mal, sinó de pena.

Tu vas ser a la primera nena del centre a qui vaig dir que estimava molt. I gràcies a tu vaig crear una nova norma, que em va fer sentir un xic més humana, però que també em va tocar de per vida el cor. Semblava estrany parlar d´amor quan jo a les 17 h marxava a casa…

Jo i els meus companys, vam ser el més proper a la família que mai tindries. I eres grossa i gran per fora, però una nena petita per dins que mai a creixeria; i el món no t´acceptava però tu el volies abraçar. I ben tossuda, insisties i insisties, malgrat ell et rebutjava sense parar.

I sempre que parlaves amb aquell to tant elevat, tenies l’ull dret apuntant a la paret, i l’esquerre fix en mi. Mai vas voler operar-te. Deies que no calia, si tu “habías nacido asín”. I duies els pantalons mig caiguts que mostraven part de les teves natges, i no per anar a la moda, sinó per pur descuit; i la samarreta que sempre t’anava curta, curta; i aquell cabell encrespat que insisties a allisar-te, i que vas acabar cremant…

Tot aquell desastre eren la part més bonica de tu. Jo sempre et vaig trobar preciosa, ja només, perquè no encaixaves amb ningú, però a mi em tenies l´ànima robada.

I el dia que vas fer els 18, es van obrir les reixes i ja no podies tornar.

La majoria d’edat et va expulsar de nosaltres, i et va tractar tan malament la vida, que tot i ser en el teu cap una eterna criatura, de portes en fora, et va fer créixer de cop.

Abusaren de tu tots els que creies que et volien. Van omplir el teu cap de bogeria i de rialles folles, que provocaven odi al teu voltant, i a mi m’omplien de pena, perquè no eren una altra cosa que la tristor transformada en una tendresa incontrolada, que volia fer-se lloc enmig d’un món molt hostil. Només volies ser estimada, però no en sabies gens. T´era fàcil d´explicar que sabies que eres ximple; però et resultava impossible, poder dir que et feien mal.

Penso molt en tu, encara que ja hagin passat tants anys i tants dies. La teva innocència no et va servir mai de res més endavant.

Des de llavors, em fa por mirar els caixers, per si la que dorm a terra ets TU.