Bombolles d’olor de maduixa.

Vaig caminant, el cap cot, calculant de  posar el peu, exactament, al bell mig de cada rajola.

M’ entretinc. És necessari.

Vinc del metge  i per fi és realitat. He iniciat un compte enrere i ara és qüestió d’aguantar.

Durant l’espera d´avui, camino. Miro al meu voltant i m’ imagino les professions i a què es dediquen, els que passegen al meu costat. De camí a casa ja m’he inventat a dues modistes, també un sospitós de lladre, dos drapaires, un arquitecte, i fins i tot, una dona que ensenya a estimar.

El que faci falta, per no sentir aquesta ansietat que em rovella la boca.

Això durarà encara uns dies, però per fi ho he pogut començar a explicar. També he intentat, a poc a poc anar demanant alguna ajuda. A dir que estic una mica cansada, o que necessitaré un cop demà.

Vaig teixint un futur proper, amb el suport de mans amigues; per quan arribi el gran dia, i també el moment en què ja no me n’hagi d’amagar.

Tot un nou món, fet de gent nova; que mantinc una mica aïllada, protegida encara (per si de cas) i que formen part ja de mi i d’aquesta nova etapa; que fan olor de net i de llum, d’ alegria i de rialla, de capvespre amb cel rogent i de pessigolles de brindis amb cava.

A casa intento no mostrar-me gaire contenta; però de debó, que no m’ explico, com és que no m’ho deuen notar.

Tinc il·lusió d’ estar espantada, i de llençar-me al buit d’un salt. Per fi tindré una vida meva, que ells, ni ningú, no em podran robar.

Els faré fora AQUESTA SETMANA.

Els deixaré a punt totes les bosses, i quan els ho digui,  ho vull disfrutar.

Mai s’ ho esperaran d’ aquesta filla (burra i lletja) que no pot tenir amigues, ni tampoc treballar. Es faran creus que hagi estudiat tant, i tant dur, durant mil i una nits molt i molt llargues;  i que tingui una feina, i una opció de vida lliure  (que desconeixien) i que ja fa temps que ha començat.

Els ho diré de cop, i mirant-los el rostre. Sense embuts i directa, d’ empeus i molt serena, tot i que per dins, estaré tremolant.

“La casa és meva perquè ho volia la iaia. Tinc els papers, i heu de marxar.

Ja no parlarem més:  mireu-me bé si voleu ara una estona, però oblideu-me a partir de demà.

També us he agafat tots els estalvis, i m’ he fet fer una panxa, que aviat es farà més gran. Però no patíssiu, ni passeu ànsies, que d’aquí a nou mesos es buidarà.

No sabreu mai com tindrà la carona. Ni si té els ulls grisos, ni com es dirà.

Li ensenyaré l’ oposat del que he viscut tots aquests anys amb vosaltres. L’antítesi vostre,  serà a partir d’ ara, el més bonic de tots els meus pecats.

El cuidaré amb  la mateixa força amb que ara us repudio; però fent-ho al revés, i sense fer-li cap mal.

L’ estimaré amb uns petons que tindran gust de xocolata, i abraçades de cotó fluix que de petit el faran riure, i de més gran, esbufegar. Farem banyeres amb bombolles d’ olor de maduixa, i li pintaré una habitació on a la nit hi brillaran mil.lers d’ estels,  que s’ enfilaran tots, tots, fins al capdemunt del cel més blau,  com també creixeran els seus somnis.

Curaré  els genolls plens de ferides amb cançons; farem castells i salvarem formigues, els dos ajaguts, a la sorra del parc. Inventarem  arrecades amb les cireres, i cuinarem dolços de sucre cremat.

Esborraré  la meva infància fosca i robada, amb totes les coses que mai no he tastat; i ens adormirem junts, amb les mans agafades, dient-nos cosetes mentre anem badallant.

Ja no em sou res, i heu durat massa.

M’heu buidat tota la vida i ara me l’ estic tornant a inventar.
No us dec res, sinó fos una esgarrapada, que us faria amb molta ràbia, creuant-vos la cara de dalt fins a baix, perquè us cogui, us cremi, i us marqui per sempre, i perquè mai us en pugueu oblidar.

Marxeu ja d’ una vegada, que ara us podria fer molt mal”.
De tots dos em quedarà el record de com grinyolava la porta del passadís cada vegada l’ obríeu, i em donava prou marge per preparar- me i  suspirar.

Li queden pocs dies a la porta. Avui he comprat oli, i ara ja no sonarà.

Ninguna otra vida


No quisiera volver a vivir ninguna otra vida, si no es esta.

Y esta ya no avanza, ni me quiere, ni se deja querer.

Hace un frío helado esta noche, no consigo dormirme.

Cuento las manchas de mis manos, las pecas, las arrugas…mientras me acurruco junto a tí.

Me miras fijamente también, y de pronto, estás muy despierto.

Quizás por la mañana, en el camino, encontremos algunos frutos que podamos recoger. Los compartiremos con los niños. 

Los niños. Ya no dicen nada…

Tienen la mirada cansada, agotada de asustarse. No se acuerdan de su casa, ni de su madre, que murió en el mar.

Lloran lágrimas oscuras, en silencio y sin querer.

Se les han roto los zapatos.  Madani me ha dicho que perdió el peluche también.

Abriré unos que he encontrado en la cantera, a ver si se los calzo. Tienen tantas, tantas llagas; tan malheridos y maltrechos están sus pequeños pies…

Estás llorando…y me estás hablando. No sé si te entiendo, o no quiero saber…

Calla ya, hombre. Venga, levanta ! Que la humedad es muy muy mala, y la llevas muy adentro esta noche. ¿No ves?

Andamos un poco, hasta la piedra del alcantilado, la que vimos ayer. Que hermosas las vistas, que verde y frondoso el valle que abajo se ve.

La luna nos guía, y la pena también.

Mejor llamemos a los niños, que quizás lo quieran ver. 

Les contaremos que allí viven todos los enanos, duendes y elfos, del cuento que más les gusta. Les diremos que si se están muy, muy, muy quietos,  los verán salir y esconderse, saltarines, allá, a lo lejos.

-Vamos;  vamos todos a asomarnos!!! Duendes y elfos: os venimos a ver!

Las manitas bien cogidas, no nos vayamos a caer…

¿Cuánto se tardará en volar hasta abajo?

Ahora que el aire no sopla, que silencio… Se está casi bien.

¿Nos acercamos un poquito más hasta el borde?

Ven chiquitín, aquí con la abuela, ven cariño, que te abrazo bien. Abuelo, sujeta a la nena, que no se me escurra.

Está tan delgada… Ya no le queda ni piel.

Y  aquí estamos los cuatro, en medio de esta NADA.

Rodeados de gente, y muy solos también.

Vamos a cerrar un poquito los ojos, jugaremos a un juego, con mucho cuidado, que los duendes nos ven!

“Estamos en casa, y se hace de noche. La cena qué rica…y  en la cama, bebemos leche con miel. Se oye una música suave a lo lejos…huele a bizcocho, chocolate y café…”

Avanzamos juntitos, muy poco a poquito…entrelazadas sus manitas, pequeñas y suaves, contra nuestra piel.

No tengáis miedo, aquí estamos nosotros…Vamos a ver a los elfos, y hay hadas también!! Daremos de entrada, sólo pasitos pequeños;  contando primero: UNO!! y llegando hasta  el cien …

Duendecillos  y elfos, no abriremos los ojos!!! No haremos trampas y nos portaremos muy bien!!

Conte curt: La dona anglesa

Al final del poble, a l’últim revolt del camí, hi ha la caseta.

És petita i té les teules mig trencades, del color de la carabassa i amb verdet al capdamunt. El sol hi cau a sobre a les tardes, i al capvespre, planegen sobre la ginesta i la lavanda, papallones de colors, fent espirals màgics que omplen d’olor de net, tota la roba que hi ha estesa.

La senyora que hi vivia abans, no tenia edat, ni nom, ni penes.

De sempre li van dir “La dona anglesa“, perquè es veia que era de fora, i perquè ella mai no ho va negar.

Diuen que un dia la va dur el mar, els cabells de sal, tots ben plens d’algues; i que parlava una llengua estranya, però que ja no va voler marxar. Tenia la pell com si fos de pa de cel, del color que té la neu, i tan blanca i tan fina, que de dia, se l’havia de tapar, i uns ulls blavíssims.

Sortia de matinada a recollir herbes i, a les tardes, a comprar farina, per fer a la nit mil pastes dolces, que els diumenges deixava a les portes de les cases, embolcallades amb draps calents… I que omplien les llars d’olor de canyella i llimona, i pintava somriures en les cares dels nens.

A les nits de Sant Joan, treia cadires al tros de l’era, i una taula amb cavallets.

Ho adornava tot amb tasses rosades, Te de menta i xicres de flors, i amb delícies de gingebre, gerds vermells, mantega i mel.

Convidava a tot el poble a celebrar la revetlla allà; envoltats de l’essència de gardènies i d’espígol, a la llum d’una foguera, ajaguts sota els estels.

Ensenyava a fer penjolls, amb molletes de pa amassades, transformades en flors diminutes, que acoloria amb pinta ungles de colors. Cantava històries vikingues, i esmolava pals de fusta, per fer banderes i arcs magnífics, que només servien per anar a jugar.

Amb qui ho volgués, els explicava els secrets de les estrelles, i endevinava també els misteris, que trobava escrits a les mans.

Mai no tenia notícies dolentes, i ho ensucrava tot amb somriures carregats d’arrugues que la tornaven molt més bonica, i que li feien florir a les galtes, dues roses; i en els ulls, un tros de vent.

Deia que no recordava la seva vida d’abans, i dissimulava la tristesa; però als menuts els explicava talment com si fos un conte, que una nit varen dur-la fins al poble les onades, perquè volia provar ser de secà, i poder parlar una llengua humana, i explicar-los mil rondalles, i també poder abraçar… Els deia que el mar l’enyorava cada vespre, i de vegades cridava el seu nom amagat entre el so de les gavines, la remor que feien les petxines al fons de l’oceà, i les onades contra les roques; banyant-ho tot amb una música feta d’escuma i de sal mentre ella no venia, i que els dies de tempesta era un cant desesperat.

Ell l’esperava, i ella ho sabia, però no tenia pressa per tornar.

Algunes nits es passejava, tota nua, vora el mar. Les algues li besaven els peus i les cames, la sorra daurada li feia brillar l’esquena a la llum de la lluna, i de vegades s’acostava a la costa algun dofí, que semblava talment que li volia parlar.

I amb les primeres llums de l’alba, la dona anglesa tornava a marxar. Desfeia el camí cap a la casa, amb la tristor i la nit a dins dels ulls; i deixava la platja enrere, però sobretot, enrere el mar…

I aquella vigília de Sant Joan tot i ser una nit de lluna plena, el cel amenaçava un diluvi, i arrecerada dins de casa, la carnissera estava brodant. La filla petita dormia a la falda, i a la llum de la lluna que s’escolava entre els núvols, la bona dona cosia cantant.

Al defora la mar estava esvalotada mentre bufava el vent de Tramuntana, que feia sonar la campana del Far.

I tot d’una, la nit es va fer freda, i en voler tancar la finestra, a la carnissera se li va gelar la sang. Va  veure de lluny a la dona anglesa, ja amb mig cos a dins de l’aigua, i que seguia avançant. Els llamps il·luminaven el rostre, que la mostrava molt més jove; però malgrat que l´aire elèctric i els trons l´envoltaven, la dona anglesa seguia endavant.

A la carnissera li va caure el fil, l’agulla i la punta que brodava; i per poc també li cau la nena, quan es va voler aixecar cridant. Li va morir el crit dins de les entranyes, quan com intuint la seva presència des de dins del mar, la dona anglesa va girar el rostre vers ella, i li va somriure, i amb un gest molt tendre la va convidar a callar.

Amb cada pas d´ella el mar es calmava, i semblava que l’estigués abraçant.

I la dona anglesa, enmig d’onades, s’endinsava tranquil·la i confiada, i se la veia feliç, i més jove i menys vella, i més bella si hi cabés la possibilitat; i els cabells li voleiaven, perdent el ros i fonent-se en blau, en verd i en aigua.

I l’altra dona en l’escena, la carnissera, que des de casa s’ho estava mirant, no ho entenia.  Però creia que veia màgia, i que es tractava d’un ritual estrany, i mentre abraçava a la filla petita que encara dormia, plorava i reia alhora contenta, sentint-se feliç tot i no poder-ho entendre, però sabent-se afortunada d’haver decidit a aquelles hores quedar-se desperta brodant, i poder contemplar aquella meravella, de veure la dona anglesa, fent l’amor en silenci amb el mar.

L’endemà, per Sant Joan, la casa del revolt del camí, era a les fosques.

No hi havia llumetes a fora al jardí. Tot el poble s’hi va anar acostant, per acudir a una cita tant de mesos esperada, en una processó que no anunciava pas cap festa, i ja tenia presagi de funeral.

Caminant mig a les fosques la mainada s’aferraven als seus pares, i les mares a la canalla, i els estrenyien les manetes, que les tenien humides i suant. Es van aturar al jardí en silenci. Hi havia tota la vil·la, i no hi faltava ningú.

I penjant del pom de la porta, i lligat amb cintes del color de la lavanda: un bon gruix de notes dins de sobres perfumats que duien el nom de tots els homes i dones del poble,,curosament cada nom escrit amb tinta i ploma i fet a mà, en lletra antiga i molt menuda; i a peu de terra, una corona de llorer descansant.

Entre tots es van anar repartint els sobres; i a mesura que llegien el que hi havia escrit a dins, tant als homes com les dones els regalimaven les llàgrimes, i les esperances també, que anaven mullant el terra, talment com si estigués plovent.

Moria amb ells també la tradició de la revetlla de Sant Joan, i s’acabaven les pastes dolces, les nits d’estels,,de llegendes i els secrets de les mans…I moria també la dona anglesa.

La carnissera, en canvi, no va llegir el seu paper.

Somreia ella, i també li brillava la mirada, mirant el mar, i l’aigua en calma; i entre tots dos, ja de per vida, un secret molt ancestral.

I algú plorava amb molt de sentiment, fins que es va adonar que era la seva filla, que amb els ulls ben de plens de llàgrimes, singlotava tot dient:

“Es que ha mort la dona anglesa! Es que ja no la veurem mai més”.

I la seva mare l’acaronava, i li feia que no amb el cap.

De camí a casa, la nena la mirava i s’anava assossegant, perquè veia a sa mare contenta, i amb un posat diferent de la resta de gent del poble, que es retirava a casa seva, amb el gest trist i somicant.

I aquella nit van fer per sopar les dues juntes pastes calentes, de llimona i de canyella, com les que els preparava la dona anglesa; i la seva mare amb veu molt suau, aprofitant que el pare descansava abans de sortir a feinejar, li va explicar que la nit abans havia vist a la dona anglesa, que per fi s´havia decidit a anar a ballar amb el mar.

No era pas morta en realitat, sinó que tornava a casa a on també l´estaven esperant. Ja feia molts anys que el mar la cridava, i finalment s’hi havia anat a trobar.

Li va explicar llavors, que a partir d’ara, totes les nits que el pare sortiria a la mar, (i sobretot els dies que feia tempesta) podrien estar molt més segures que ell tornaria de matinada, o com a molt tard, seria a casa l’endemà.

Perquè ara sabien que el temporal en realitat no era res més que la dona anglesa, que es confonia i es fonia amb les onades, i que les saludava tot dansant.