Dins d’un pot buit de cigrons.



He guardat aigua de mar, dins d’un pot buit de cigrons.

Si escarbo amb molta força la terra, se’m trencaran les ungles. 

Però he de cavar més encara, no fos cas que el trobi el gos.

Honestament, faig veure que enterro una carta, però no l’he pogut passar a paper.

L’he anat escribint en les meves hores bruixes i d’amagat (empassant llàgrimes gola avall, singlot amunt, tremolosa, i un xic covarda) en una nota de l’Iphone.

Un missatge m’alerta, que JA NO EM QUEDA MÉS ESPAI.

Ha estat llavors, quan he entès que l’he acabada. Tampoc hi cabria tot el que em volta, i no acabaria d’escriure’t mai.

Vessaré doncs, tota l’aigua dins d’aquest sot fet d’ànsia i presses, i el tornaré a colgar del tot.

Amb tots dos peus descalços sobre la terra encara humida, alço els ulls al cel, on hi vola un corb. S’allunya, i suspiro, i deixo la meva l’empremta, que és un Adéu reteradament postargat.

Ningú m’ha vist, diria jo. Tampoc gosarien preguntar-me. 

Esborraré la nota, desfent el camí de pedretes que abans encabia dins del pit, sense rellegir-la per darrer vegada.

Tots els cementiris on podia enterrar-te, eren aquí, dins el meu cap.

Anuncios