El mires, assegut a davant teu, i té la mirada buida, i hi ha un abisme entre tots dos.

Et parla lentament amb una cadència que no és natural ni és sana, i amb la veueta adormida, d’algú que et recorda a ell.

Respires per dins amb la mirada fixe en la porta. Dubtes uns instants, i et debats amb tu mateixa, però ja resignada, decideixes que et quedes amb ell.

Al fons dels ulls, finalment, el trobes. És molt lluny, però saps que encara hi és.

I regires molt endins teu, rebuscant aquell somriure infal·lible, que s’ha amagat entre les penes, i l’estires i te l’enganxes al rostre, fins que t’il·lumina la mirada i la pell.

Parleu de les Festes que s’acosten, i et diu que avui fas molt bona olor.

Li guardaràs tot el que en quedi d’aquest perfum que tens a casa, i el ficaràs en un pot petit, que compraràs avui mateix; i quan tornis a venir, i els cel·ladors no se n’adonin, el deixaràs caure dins de la butxaca de la seva jaqueta de xandall de color gris vell, que ha quedat oblidada a la cadira, perquè aquí dins no fa gens de fred.

No fa fred, ni fa calor, aquí a on el guarden.

Aquí dins s’ha aturat el temps. I no teniu edat, records, ni penes, ni esperances. És com si fóssiu a dins i fora d’una peixera, que us aïlla i us protegeix dels mals del món, i també de vosaltres mateixos.

Viviu l’avui i l’ara, mentre a poc a poc aneu fonent les pors, i confieu (i eviteu) no desitjar gaire, ni anel·lar massa res concret, no fos cas que es torcés, i pogués desanimar-vos. Ara per ara, no us convé, ni poc, ni gens.

Us heu tornat prudents, tots els que sou aquí en aquesta sala aquesta tarda.

A alguns no els vindran a veure, ni els telefonaran, ni res de res. Vagaran sense rumb dins d’aquest aquari sense aigua, i de reüll espiaran les vostres converses, però quan els somriguis, abaixaran els ulls ràpidament.

Saben que tu els veus, i que no és només per fora.

Per dins els llegeixes, i podries escriure-ho i explicar-ho; però ells no ho podrien sostenir ni un sol moment. I de fet, ho escriuràs, un cop arribis a casa; després d’un llarg trajecte en autobús, que no recordes ni remotament.

T’has trobat a tu mateixa asseguda al sofà de casa, encara amb la jaqueta posada i les claus dessuades de tant prémer-les contra el palmell. Aquesta visita t´ha desgastat, i ha remogut alguns sentiments que no sabies que guardaves, però que recordes, i els saps antics però teus, amagats de ja fa molt, molt de temps.

Ho escriuràs en un paper, o al mòbil mentre camines, o a la tapa de la caixa de galetes que amagues en el rebost.

Primer només serà una frase, fins que al capdavall et sortirà tot.

Parlaràs dels oblidats, dels que no passen pel tub, dels que no encaixen, dels que faran mal o podrien fer-se´n a ells mateixos o als altres, o dels que ja n´han fet.

I fins que no ho escriguis, no tornaràs a trobar-te bé, ni et marxarà aquest mal cos que t´acompanya.

Ho faràs pensant en els que tenen casa, però no tenen llar; i els que venen (i van) de llocs que tenen un nom que és fet amb sigles. En els desnonats de la vida, i els que busquen un forat en la societat. En tots els que s´han perdut, i tu has retrobat perduts, sí, però segurs, avui dins de la peixera. Miran-te a tu… I esperant… Esperant el què…?

Sembla que molts no sentin ni amor ni pena; però quan tu arribes es remouen, i els atreus com un imant, i avancen amb l’esquena enganxada a les parets, i n’estan pendents de tu, i sembla que tinguin por de caure: se’ls han tornat les cames de palla, de cop.

Tornen a ser nens, si és que ho poden ser més encara, amagats rera d´uns rostres que la medicació ha convertit en caretes, i que no expressen emocions. Si no t´hi fixes.

Però tu els veus, espiant per sota. De nou, i com els veies ja fa uns anys.

I mentre tel´s mires, els alleuges una mica la pena, que a tu se’t queda enganxada, com la humitat dels dies de pluja, que t’impregna la roba, la pell i l’humor.

No podries tornar a treballar amb cap ni un d’ells, perquè tens l’ànima foradada.

Ho saps tu ara, i ho noten ells, en el teu posat cansat però somrient, i en la teva mirada blava. N’has vist molts, (masses com ells tristament) i per fi has après també quan et toca d’enretirar-te.

I ells n’estan pendents.

De tu, del dia que vens de visita, i també del dia que no vens. Els adoptes per uns moments, i teixeixes un vincle molt fi, més fràgil i invisible que el borrissol d’un bebè; que té el gruix de la teranyina, i que els queda enganxat a la llengua i als cabells, fins a la nit, quan entre somnis el cerquen encara amb els dits a les palpentes, adormits i inconscients.

Li demanaran a ell per tu, avui, o demà, o d’aquí una estoneta.

Potser algun dia per fi voldran saber… Què fas i qui ets, quan ets fora la peixera, i quan no estàs visitant-lo a ell…

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s