No he fet mai net de tu.

T’arrossego com una ombra i et duc arreu on vaig, amb mi.

El teu record duu un vestit fet de pedaços dels meus bocins de pena. I en debades invento sensacions noves per cosir-te d’un altre color, però no aconsegueixo que encaixis.

Et duc dins meu, malgrat em pesi. I és de per vida, i potser més enllà.

Un pes el pit em recorda que ets tu, que no has marxat, i que d´alguna manera necessites manifestar-te. Vius en mi i a través meu. Xuclant-me l’ànima. I no tinc a qui recórrer, ara que ja no ets gens real.

No et puc desitjar millor destí que el que per voluntat pròpia triares, i ni així acabem de deslligar-nos; i et porto amb mi, i et sé aferrat, als meus somnis, i a la meva essència, filtrant el teu neguit entremig de les escletxes de llum, que il·luminen tot sovint els meus dies grisos.

Present. Inconsistent. Eteri i fantasma. Mai tan real i tan absent.
Tanta pena no fa el dol, si no queda ningú que la plori, i no em queden més llàgrimes, ni trobo el consol, més enllà de quan escric aquestes quatre ratlles.

Però la pena es queda aquí. I no és aquí, amb mi, a on haig d’abocar-la.Aquest dol etern, que primer ve i després marxa; al cap de poc torna de nou. S’adapta a mi com una segona pell, d’igual manera que tu i jo ens atrèiem, i alhora ens rebutjàvem.

Aquest dol segueix en mi, i no té ganes de deixar-me.

I em durà fins a Berlín, que és ell lloc que tu triares per abandonar (-me).

Desfaré el camí que seguies cada dia fins a arribar a casa teu, i respiraré el color de les parets i el fred de les rajoles, que amb els teus peus nus trepitjaves, perquè formin part DE MI. Aquest cop, jo seré amb tu, al final d’aquella trista jornada. La companyia que no arribava, la tindràs, un any més tard.

Potser llavors, si faré net.Quan toqui amb els dits, el matalàs on et vas deixar caure, aquella última tarda, fins que et vas abraçar a la son sense retorn. Voldria saber si algú va tapar-te, i resguardar del fred que feia al teu pis, tot i no ser capaç ja de notar-lo. Ves quines coses, hauré de pensar a qui ho puc preguntar, perquè són justament aquesta mena detalls, els que m’inquieten aquí i ara…
Cauen quatre volves de camí a l’Aeroport, que m’anuncien la fredor del que trobaré quan arribi al final del viatge; i el cel de Barcelona es va enfosquint en tons de nit, i m’esperen unes hores molt llargues d’un vol, que és molt més que un mer viatge.

És un dol etern cap on ets tu, aquest cop amb tu, que em vingueres a buscar, quan ja havies marxat, per donar-me el darrer Adéu, i que al final, no saps com ni perquè, vas decidir de quedar-te, convertit en la pena infinita dels meus pensaments, que no ha trobat un destí, i vaga sense rumb, sent-ne jo únicament la culpable.

T’he retingut, i no sé com. T’he convertit en una ànima en pena, que gira i gira al meu voltant.

He comprat el bitllet d’un rampell, i aquesta mateixa tarda.

Viatjo sola, sense maleta ni gaire abric. Passaré fred, i encara no sé on allotjar-me. He deixat una nota molt poc clara, sobre la tauleta del rebedor. Just ara aquests dies, poc abans de les vacances, i del Nadal.No he avisat, no ho he explicat, i poc abans d´embarcar al vol, apago el telèfon, i l’oblido al meu costat, a la butaca; expressament, o potser no.

És el meu primer viatge, sola i de nit. I sento un formigueig que em rosega la panxa. Malgrat tot, dono el bitllet, i ja a l’avió, m´adono que estic molt, i molt cansada. Agotada de tant enyor.
Mai no he pogut dormir si no estic sola, i en un llit tou, o a casa meu. Però les parpelles em cauen suaument, i sóc mig conscient que els ulls se´m tanquen; només que he sentit el brogit del motor que fa l’avió, que s’enlaira, i agafa alçada.
Sento una pau, que em torna lleugera. I emprenc el vol, i marxa el neguit, que tenia allotjat al fons del coll, justament aquesta tarda.
Volo cap a tu. Malgrat que no hi siguis.
I el dol etern, es transforma en una primera llàgrima silenciosa, grossa i salada, que em regalima galtes avall. La primera, de les moltes que vindran a partir d’ara, però que em deixaran un regust diferent.

La senyora que seu al costat meu, m’estreny la mà, però jo no em tombo a mirar-la. Amb els ulls clucs li faig que si, i mig somric. La son, a poc a poc, dorm també la tristesa, i la transforma i l’apaivaga.

L’avió trenca el cel just en el moment que es pon el sol.

I jo m´ adormo per primer cop, sentint-me a prop teu, convertint aquest vol, d’alguna manera en el ritual que necessitava; en un hola i un adéu complet, que suavitza el meu dol etern, i el convertirà en una pena molt més sana.

Volo a Berlín, i ho faig pels dos, i perquè per fi, retornis a casa.

 

 

 

 

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s